← Tornar al mapa

Història dels municipis

D'on ve cada poble i ciutat, i com hi ha viscut el comerç. Tria província, comarca i municipi. Hi anem afegint municipis per comarques a mesura que en documentem la història i les fotos antigues; ja hi són el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Vallès Occidental, l’Alt Penedès, l’Anoia, el Bages, el Berguedà, el Maresme, Osona, el Vallès Oriental, l’Alt Empordà, el Baix Empordà, el Moianès i el Gironès.

Barcelonès · 1.731.649 habitants

Barcelona

Barcelona neix com a colònia romana petita al segle I aC, al turó de Tàber. A l'edat mitjana es converteix en un dels grans centres comercials de la Mediterrània: la Corona d'Aragó porta els seus mercaders fins a Sicília, Nàpols i Atenes, i el Consolat de Mar fixa les regles del comerç marítim.

Al segle XIX, amb l'Eixample i la indústria, la ciutat creix com mai i els mercats coberts es multipliquen. La Boqueria, a la Rambla, és el més conegut; Santa Caterina, reformat amb la seva coberta de colors, i Sant Antoni, de 1882 i reobert el 2018 després d'anys d'obres, són dos exemples de com Barcelona ha renovat els seus mercats sense tancar-los.

Avui la ciutat té una de les xarxes de mercats municipals més grans d'Europa i milers de comerços de proximitat a cada barri.

Mercat del Born
Mercat del Born, 1895 · autor desconegut · Domini públic · Wikimedia Commons
Un mercat en construcció
Un mercat en construcció, entre 1878 i 1914 · autor desconegut · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSMercat del Born, 1895
Mercat del Born, 1895 · Domini públic
ARAEl Born Centre de Cultura i Memòria, 2024
El Born Centre de Cultura i Memòria, 2024 · Enric · CC BY-SA 4.0

Com ha canviat. El mercat de ferro de Josep Fontserè va obrir el 1876 com a mercat del barri, sobretot de peix, i des del 1921 va ser el mercat central de fruites i verdures a l'engròs. Va tancar el 7 d'agost de 1971, quan l'activitat va passar a Mercabarna, i amb ell van plegar negocis com els magatzems de pesca salada. Els veïns el van salvar de l'enderroc i des del 2013 és El Born Centre de Cultura i Memòria, amb les restes del barri del 1714 a la vista. Font

Fonts: Viquipèdia · Municat (Generalitat)

Barcelonès · 231.542 habitants

Badalona

Els romans van fundar Bætulo cap a l'any 100 aC en un turó vora el mar. La ciutat va prosperar fins al segle II gràcies al comerç, sobretot per la producció i l'exportació de vi, com han confirmat les excavacions de la plaça Pompeu Fabra.

Al segle XIX Badalona ven els seus excedents al mercat de Barcelona i s'industrialitza: les primeres fàbriques tèxtils hi arriben el 1804. La pesca també tenia el seu lloc de venda: el 1921 s'hi va construir una llotja.

Avui té sis mercats municipals. El Maignon (1889) i el Torner (1926), coneguts com la Plaça Vella i la Plaça Nova, són edificis històrics; el Torner és el més gran. Els carrers de Mar i del Canonge Baranera, al Centre, són el principal eix comercial a peu, amb petits comerços i també grans cadenes. Per les festes de maig se celebra la Fira de l'Arrop.

Cooperativa La Bienhechora, al carrer Reial
Cooperativa La Bienhechora, al carrer Reial, 1894-1899 · autor desconegut · Domini públic · Wikimedia Commons
Exposició Industrial i Agrícola
Exposició Industrial i Agrícola, 1910 · Frederic Ballell i Maymí · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Viquipèdia · Municat (Generalitat)

Barcelonès · 289.510 habitants

L'Hospitalet de Llobregat

La primera referència escrita és del 908: un contracte de venda d'una casa a la «vila Provençana». Pel seu territori hi passava el camí ral que sortia de Barcelona per la porta sud i, per l'actual carrer Major, arribava al nucli de la Pobla, l'origen del centre actual.

Durant segles va ser una vila agrícola que produïa per a l'autoconsum i per al mercat de Barcelona. Al segle XIX el nucli antic creix amb carrers nous i amb l'anomenat Eixample del Mercat.

Amb l'arribada de la democràcia la ciutat es va dotar d'escoles, poliesportius, parcs i mercats. El Mercat de Collblanc, amb les parades que surten a la plaça, és un dels més vius del municipi.

Santa Eulàlia de Provençana
Santa Eulàlia de Provençana, entre 1900 i 1920 · autor desconegut · Domini públic · Wikimedia Commons
Pastors amb el ramat
Pastors amb el ramat, 1882 · Frederic Bordas Altarriba · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSSanta Eulàlia de Provençana, entre 1900 i 1920
Santa Eulàlia de Provençana, entre 1900 i 1920 · Domini públic
ARASanta Eulàlia de Provençana, 2014
Santa Eulàlia de Provençana, 2014 · Zarateman · CC BY-SA 4.0

Com ha canviat. L'església romànica, consagrada el 1101, continua al seu lloc. Entre el 1929 i el 1954 se'n va construir al costat una de nova, neoromànica i molt més gran, amb el mateix nom. Avui les dues esglésies conviuen una al costat de l'altra. Font

Fonts: Viquipèdia · Municat (Generalitat)

Barcelonès · 123.981 habitants

Santa Coloma de Gramenet

Al poblat ibèric del Puig Castellar s'han trobat restes que demostren comerç amb grecs i cartaginesos. L'església de Santa Coloma ja apareix documentada el 1019, i durant segles el poble va ser un conjunt de masos i molins vora el Besòs.

A finals del segle XIX la burgesia barcelonina hi va posar de moda estiuejar. Aquelles famílies van portar diners a una part de la població, i el 1895 l'Ajuntament va crear la Festa Major d'Estiu a petició dels estiuejants.

Avui el comerç de barri es concentra al voltant dels mercats municipals, com el Mercat de Santa Coloma i el Mercat Sagarra, en plena renovació.

Masia i camps
Masia i camps, entre 1900 i 1910 · Lluís Marià Vidal i Carreras · Domini públic · Wikimedia Commons
Casa de pagès Can Gener
Casa de pagès Can Gener, entre 1900 i 1910 · Lluís Marià Vidal i Carreras · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Viquipèdia · Municat (Generalitat)

Barcelonès · 39.323 habitants

Sant Adrià de Besòs

L'origen del poble és l'església de Sant Adrià, documentada el 1012. Les riuades del Besòs i els aiguamolls van fer que el poblament fos lent, i els atacs de pirates el 1564 gairebé el van deixar buit.

A mitjan segle XIX, segons Pascual Madoz, tenia 42 cases i 202 habitants, i vivia de l'horta de regadiu: vi, blat, llegums, hortalisses i fruita. A finals d'aquell segle els barcelonins hi anaven d'esbarjo a una font coneguda com La Mina, que avui dona nom a un dels seus barris.

El mercat municipal, amb la façana de fusta, és avui el punt de trobada del comerç del centre.

Pueblo San Adrian, de Philippe Chaperon
Pueblo San Adrian, de Philippe Chaperon, 1847 · Philippe Chaperon · Domini públic · Wikimedia Commons
El Parador de la Mina
El Parador de la Mina, 1912 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSPueblo San Adrian, Philippe Chaperon, 1847
Pueblo San Adrian, Philippe Chaperon, 1847 · Domini públic
ARAVista aèria de Sant Adrià de Besòs, 2022
Vista aèria de Sant Adrià de Besòs, 2022 · Pere prlpz · CC BY-SA 4.0

Com ha canviat. El 1847 Chaperon va pintar un poble petit entre camps, a tocar del Besòs. Avui Sant Adrià és una ciutat de 39.323 habitants a banda i banda del riu, i el seu perfil el marquen les Tres Xemeneies de la central tèrmica, que va funcionar del 1973 al 2011. El 2008, en una consulta, el 82% dels veïns va votar per conservar-les. Font

Fonts: Viquipèdia · Municat (Generalitat)

Baix Llobregat · 13.227 habitants

Abrera

Abrera té les seves arrels en el territori del castell de Voltrera, documentat al segle XI. La parròquia de Sant Pere apareix esmentada el 1100. Aquestes referències situen l’origen medieval d’una comunitat vinculada als camins, als masos i al treball de la terra.

L’economia agrícola combinava la vinya amb els fruiters i altres conreus de secà, a més de l’horta. Préssecs, pomes, peres i cireres formen part d’aquesta base productiva que relacionava el municipi amb l’intercanvi de productes del camp. El gran canvi industrial s’inicià al final de la dècada de 1960, amb la instal·lació d’empreses. La història econòmica d’Abrera passa, així, d’un territori rural a una població amb un pes industrial molt més gran.

Creu de pedra d'Abrera
Creu de pedra d'Abrera, 1913 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Una font d'Abrera
Una font d'Abrera, 1914 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Llobregat · 7.561 habitants

Begues

Begues conserva una llarga història de poblament, però el poble que coneixem es configurà a partir de masies i ravals. La parròquia medieval formava part del territori d’Eramprunyà. Fins al segle XIX, la població continuà essent majoritàriament dispersa. La creu de terme recorda el paisatge dels camins que comunicaven aquestes cases i el pla beguetà amb les terres veïnes.

El camí ral entre Barcelona i Vilafranca del Penedès és essencial per entendre la seva història comercial. La ruta passava per Sant Boi i Sant Climent i formava part de la via mercadera. Els canvis de comunicacions alteraren aquest paper: la carretera d’Ordal restà protagonisme al camí de Begues. La nova carretera de Gavà, inaugurada el 1886, obrí una altra etapa i facilità l’arribada de visitants i estiuejants. L’agricultura i la ramaderia compartiren després l’activitat econòmica amb els serveis vinculats a la residència i a l’acollida de forasters.

Creu de terme de Begues a contrallum
Creu de terme de Begues a contrallum, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Creu de terme de Begues
Creu de terme de Begues, Entre 1878 i 1914 · desconegut · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · www.begues.cat · www.begues.cat · Municat (Generalitat)

Baix Llobregat · 70.057 habitants

Castelldefels

Castelldefels va créixer al peu del castell, en un territori de masies i terres de conreu. Abans de la formació del nucli modern, moltes cases estaven disperses i algunes disposaven de torres defensives. A començament del segle XX es construí una nova església a la plana, inaugurada el 1909, que contribuí a definir el centre de la població.

La història econòmica combina l’agricultura amb la progressiva especialització turística i residencial. Els conreus d’hortalisses i llegums formaven part de l’activitat tradicional; més endavant, la proximitat de Barcelona i l’atractiu de la platja donaren protagonisme als serveis. L’hostaleria i el comerç passaren a formar part essencial de la vila. Aquest recorregut permet llegir els carrers antics com el punt de partida d’un municipi que deixà enrere el predomini de les masies.

Entrada al castell de Castelldefels
Entrada al castell de Castelldefels, 1913 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Un carrer de Castelldefels amb la torre de planta quadrada i molí de vent de Cal Arnan al fons
Un carrer de Castelldefels amb la torre de planta quadrada i molí de vent de Cal Arnan al fons, 1917 · Desconegut · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Llobregat · 2.171 habitants

Castellví de Rosanes

La història de Castellví de Rosanes té dos escenaris diferents: l’antic castell i el poble que es formà molt més tard. La fortalesa, documentada al segle X, fou el centre d’un territori extens. El nucli urbà actual començà a prendre forma el 1743, amb la construcció de les primeres cases. Abans, el poblament era sobretot dispers, repartit entre masos, terres de conreu i establiments religiosos.

L’activitat econòmica tradicional es vinculava al treball agrícola, especialment a la vinya i als arbres fruiters. D’aquesta base productiva derivà l’elaboració de vins, una activitat que ajuda a entendre els intercanvis de la població amb l’entorn. La crisi de la fil·loxera afectà també aquest món rural. Posteriorment, la relació laboral i comercial amb Martorell adquirí importància, mentre la indústria i els serveis guanyaven pes.

Ermita de Sant Jaume de Rosanes
Ermita de Sant Jaume de Rosanes, 1912 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Bosquet de Can Abat a Castellví de Rosanes
Bosquet de Can Abat a Castellví de Rosanes, 1918 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Llobregat · 9.743 habitants

Cervelló

Cervelló conserva una història vinculada al castell i a les antigues parròquies, però el poble modern s’explica també pel desenvolupament de les activitats productives. Durant molt de temps, la vinya, els cereals i els fruiters constituïren la base econòmica del terme. A mitjan segle XIX hi funcionaven molins fariners i s’explotaven els recursos del bosc, amb fusta destinada a la venda fora de la població.

La gran transformació arribà amb les fàbriques de vidre, paper i filats de cotó. La indústria vidriera, especialment les empreses Mensa i Jover, donà projecció comercial a Cervelló. La producció no es limitava al mercat local: les empreses disposaven de despatxos a Barcelona i venien en altres ciutats. El 1913 es documentaven fàbriques, forns, tallers i nombroses botigues. Així, el comerç cervellonenc s’entén en la relació entre l’antic món agrícola i una població industrial que necessitava distribuir els seus productes i proveir els seus habitants.

Ermita del Remei a Cervelló
Ermita del Remei a Cervelló, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Interior de l'església de Sant Ponç de Corbera
Interior de l'església de Sant Ponç de Corbera, 1925 · Marcel·lí Gausachs i Gausachs · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Llobregat · 4.828 habitants

Collbató

Collbató es formà en un indret estratègic als peus de Montserrat, relacionat amb el castell i amb els camins que comunicaven la muntanya i les terres veïnes. Les referències medievals mostren aquesta funció de pas i de control del territori. El poble acabà vinculat al monestir de Montserrat, mentre l’agricultura continuava marcant la vida quotidiana de la població.

A mitjan segle XIX, entre els productes del terme hi havia blat, llegums, vi i oli. La producció agrícola i la proximitat de Montserrat són dues claus per entendre l’economia local i la seva evolució cap als serveis. Les coves del Salnitre i el turisme de muntanya donaren un nou paper a l’acollida de visitants. A aquesta trajectòria s’afegeix un ofici singular: la construcció d’orgues, desenvolupada al poble des del 1925. Collbató combina, així, la memòria pagesa, els desplaçaments de viatgers i una artesania especialitzada amb projecció més enllà del municipi.

Vista de Collbató des de la cova del Salnitre
Vista de Collbató des de la cova del Salnitre, 1921 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Persones en un carrer de Collbató amb la seva església al fons
Persones en un carrer de Collbató amb la seva església al fons, Entre 1920 i 1930 · Francesc Alsina i Vila · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Llobregat · 16.010 habitants

Corbera de Llobregat

Corbera de Llobregat apareix documentada a la fi del segle X, mentre el castell és esmentat explícitament el 1032. La situació del nucli històric i dels camins ajuda a entendre un poblament relacionat amb els relleus de l’Ordal.

La vinya i l’elaboració de vi i oli foren activitats principals de Corbera. A mitjan segle XIX també s’hi conreaven blat i llegums i es criava bestiar. La història comercial té, per tant, una base productiva agrícola, anterior al creixement de la indústria i dels serveis. Els fruiters i l’horta continuaren formant part dels conreus, mentre la urbanització reduïa la superfície treballada. No identifica una mercaderia ni un trajecte comercial concret, però permet acostar-se als mitjans quotidians de mobilitat de l’època.

Camí d'entrada al poble de Corbera de Llobregat
Camí d'entrada al poble de Corbera de Llobregat, 4 February 1923 · desconegut (Commons identifica el creador amb Q137858620, sense nom llegible a la fitxa consultada) · Domini públic · Wikimedia Commons
Venint del Lladoner amb carretó
Venint del Lladoner amb carretó, 1912 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Llobregat · 92.237 habitants

Cornellà de Llobregat

Cornellà de Llobregat va passar d’un paisatge agrícola a una ciutat industrial. El canal de la Infanta afavorí el regadiu de les terres baixes i proporcionà també possibilitats d’aprofitament productiu. Hortalisses i fruiters formaren part d’una economia que compartia l’espai amb els primers establiments fabrils. Al segle XIX s’hi documentaven un molí fariner i fàbriques tèxtils com Can Rosés i La Llana.

Entre el final del segle XIX i les primeres dècades del XX, el teixit industrial es diversificà. Al tèxtil s’hi afegiren el vidre, la metal·lúrgia i altres activitats. La instal·lació de Siemens el 1911 és una de les fites d’aquesta etapa. Els forns i les fàbriques permeten explicar una història comercial que va més enllà de les botigues: inclou la fabricació i la circulació de mercaderies.

Església i casa de Cornellà de Llobregat
Església i casa de Cornellà de Llobregat, 1914 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Vista del forn de la fàbrica de vidre de Cornellà de Llobregat
Vista del forn de la fàbrica de vidre de Cornellà de Llobregat, 1917 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Llobregat · 4.404 habitants

El Papiol

El Papiol combina la memòria del nucli de muntanya amb la de les comunicacions i les terres baixes de la vall del Llobregat.

L’agricultura i la indústria dels materials de construcció són dos fils de la seva història econòmica. La vinya havia tingut un pes destacat, mentre les bòbiles fabricaven teules i maons. El comerç local s’inscriu en aquesta relació entre productes agraris, fabricació i transport. El recorregut del municipi permet llegir conjuntament el paisatge dels conreus, els oficis industrials i els canvis que comportaren les noves infraestructures.

Creuant la carretera amb carro
Creuant la carretera amb carro, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Estació de ferrocarril del Papiol
Estació de ferrocarril del Papiol, 1917 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Llobregat · 66.338 habitants

El Prat de Llobregat

El Prat de Llobregat es configurà en una plana de masies i terres agrícoles. El nucli agrupat anà creixent entorn de l’església, l’hostal i la carnisseria, situats en una cruïlla de camins. Durant el segle XVIII hi establiren les seves llars jornalers i menestrals, entre els quals hi havia ferrers, espardenyers i barbers. La vida comercial sorgia, doncs, al costat de les necessitats de la comunitat pagesa.

La fertilitat del delta afavorí una producció hortícola destinada al mercat de Barcelona i, en una etapa posterior, també a l’exportació. El Mercat Municipal, del 1921, forma part d’aquesta història d’abastament. A la dècada de 1920, la Paperera Espanyola i La Seda de Barcelona marcaren un canvi d’escala en l’activitat econòmica. L’agricultura, els oficis i les grans fàbriques convisqueren en un territori en transformació.

Bosquet del Prat de Llobregat
Bosquet del Prat de Llobregat, 1921 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Desembocadura del riu Llobregat
Desembocadura del riu Llobregat, 1912 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Llobregat · 22.665 habitants

Esparreguera

Esparreguera es desenvolupà al costat del camí ral, que influí en la forma allargada de la vila i en la seva activitat comercial. El pas de persones i mercaderies connectava el nucli amb altres poblacions. El mercat i la fira anual, documentats des de la fi del segle XV segons la síntesi de l’Enciclopèdia, convertiren la vila en un lloc d’intercanvi per a l’entorn.

La seva història productiva inclou paraires i teixidors de llana, agrupats en gremi, i terrissers que fabricaven càntirs. Al segle XIX, les fàbriques de filats canviaren l’escala d’aquests oficis. La fàbrica fundada per Miquel Puig el 1846 esdevingué la coneguda Colònia Sedó, amb habitatges i equipaments per als treballadors. L’activitat fabril i el mercat expliquen dues dimensions complementàries del comerç local: produir per vendre i proveir una població treballadora. Les escenes de carrer del 1903 documenten l’espai públic d’aquesta vila artesana i industrial.

Ball de bastons i públic en un carrer d'Esparreguera
Ball de bastons i públic en un carrer d'Esparreguera, juliol de 1903 · Antoni Bartumeus i Casanovas · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Llobregat · 48.221 habitants

Esplugues de Llobregat

Esplugues de Llobregat es formà a partir de nuclis diferents, entre els quals destaquen la Sagrera, entorn de l’església, i el raval de Sant Mateu, relacionat amb l’antic camí ral. La construcció de la carretera de Madrid el 1763 originà un altre eix de poblament. L’Hostal Nou de Picalquers és un testimoni d’aquesta etapa en què el pas de viatgers tenia un paper en la vida del poble.

L’economia continuà essent principalment agrícola fins ben entrat el segle XX. Cereals, vinya i fruiters ocupaven bona part del terme; les verdures i la fruita arribaven als mercats de Barcelona. La fil·loxera alterà els conreus i afavorí substitucions de la vinya. Després, la urbanització, la indústria i els serveis transformaren l’activitat econòmica. La història comercial d’Esplugues passa, així, dels productes del camp i els serveis del camí a una xarxa urbana de botigues i mercats.

Casa Pujol, d'Antoni Maria Gallisà, a Esplugues de Llobregat
Casa Pujol, d'Antoni Maria Gallisà, a Esplugues de Llobregat, Entre 1878 i 1914 · Desconegut · Domini públic · Wikimedia Commons
Terrat de la Casa Pujol, d'Antoni Maria Gallisà, a Esplugues de Llobregat
Terrat de la Casa Pujol, d'Antoni Maria Gallisà, a Esplugues de Llobregat, Entre 1882 i 1929 · Desconegut · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Llobregat · 48.243 habitants

Gavà

Gavà va conservar durant segles una economia agrícola, lligada a les masies i als conreus. L’ampliació de les terres treballades a la Marina, iniciada al segle XVIII i continuada al XIX, transformà el paisatge. Les explotacions aprofitaven la plana i l’aigua disponible per als cultius.

El comerç de productes agrícoles forma part de la història econòmica gavanenca, però el segle XX hi afegí un motor industrial decisiu. El 1917, la família Roca i Soler instal·là una foneria al municipi. La proximitat de la sorra necessària per als motlles i les comunicacions amb els centres urbans influïren en l’elecció del lloc. La producció de radiadors i material sanitari donà una nova dimensió a l’activitat local.

Els gegants pels carrers de Gavà
Els gegants pels carrers de Gavà, ca. 1920 · Carles Fargas i Bonell · Domini públic · Wikimedia Commons
Masia Can Roig a Gavà
Masia Can Roig a Gavà, 1919-12-14 · Jaume Biosca i Juvé · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Llobregat · 3.056 habitants

La Palma de Cervelló

La Palma de Cervelló té un nucli que es formà al llarg de la carretera cap a Corbera. La seva església, dedicada a santa Maria i sant Brici, ja és documentada el 1231. Aquesta referència és molt anterior a la configuració del municipi actual i permet distingir la història de la comunitat de la de les seves delimitacions administratives.

La carretera és una clau per llegir la forma del poble i la seva relació amb l’entorn. Amb el temps, l’economia incorporà una presència important de la indústria i dels serveis. El polígon situat abans d’arribar al nucli i el creixement residencial són elements d’aquesta transformació. La història del comerç local s’inscriu en aquest pas d’un poble de carretera a una comunitat amb noves necessitats de proveïment i serveis. Les fonts consultades no permeten atribuir-hi dates de fundació de botigues o mercats històrics concrets.

Església de la Palma de Cervelló
Església de la Palma de Cervelló, 1919 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Llobregat · 29.175 habitants

Martorell

Martorell ocupa un indret de pas a la confluència de l’Anoia i el Llobregat. El pont del Diable i els camins són elements essencials per entendre la formació de la vila. La interpretació històrica del nucli medieval el relaciona amb un mercat situat entre cruïlles de comunicacions. Això ajuda a explicar que la seva història urbana i la comercial estiguin estretament connectades.

La producció artesana i industrial amplià aquest paper d’intercanvi. Al segle XVIII destacà la confecció de puntes de coixí, un treball fet majoritàriament per dones. A començament del XIX es desenvolupà la colònia tèxtil de Can Bros i, durant la primera meitat del XX, continuaren tenint importància els filats i teixits de cotó, les teles de paraigua i altres especialitats. La indústria paperera completava aquesta diversitat.

Un dels caps del pont del Diable de Martorell
Un dels caps del pont del Diable de Martorell, Entre 1912 i 1924 · Rafael Degollada i Castanys · Domini públic · Wikimedia Commons
Tres nenes a un carrer de Martorell
Tres nenes a un carrer de Martorell, 1921 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Llobregat · 27.300 habitants

Molins de Rei

Molins de Rei combina una història de producció i de comunicacions. El mateix nom conserva la memòria dels molins, mentre el pont sobre el Llobregat recorda la importància de travessar el riu. La postal antiga del pont documenta una infraestructura decisiva en el paisatge de la vila i en les connexions amb altres poblacions de la vall baixa.

La Fira de la Candelera forma part de la trajectòria comercial molinenca. Al costat de l’activitat firal, la indústria adquirí una presència creixent. L’arribada del ferrocarril el 1855 contribuí a impulsar el tèxtil. A començament del segle XX hi havia també tallers mecànics, com Can Folch, que construí la primera plaça del Mercat de la vila a la plaça de la Creu. Producció, venda i transport no eren històries separades: es trobaven en els mateixos carrers i equipaments. El comerç local es pot llegir en aquesta relació entre la fira, els tallers i els grans eixos de pas.

El pont de Carles III en una postal circulada el 1928
El pont de Carles III en una postal circulada el 1928, 1928 (data del mata-segells; fotografia d’aquesta data o anterior) · desconegut · Domini públic · Wikimedia Commons
Pont de Molins de Rei
Pont de Molins de Rei, 1917 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Llobregat · 24.966 habitants

Olesa de Montserrat

El nucli medieval d’Olesa de Montserrat es formà entorn de l’església i del castell. La vila emmurallada s’engrandí i obtingué una concessió de fira el 1366. Aquest passat permet entendre la relació entre l’espai urbà i els intercanvis amb el territori. La plaça i la font documenten un dels escenaris de la vida compartida de la població.

L’oli és una de les grans especialitats històriques d’Olesa. Durant els segles XVIII i XIX augmentaren els trulls, que transformaven les olives del terme. A aquest món agrícola s’hi afegia una antiga tradició tèxtil: paraires, molins drapers i teixits que es portaven a Barcelona per vendre. La força del Llobregat contribuí al desenvolupament industrial. El comerç olesà s’explica, així, tant pels productes agraris com pels manufacturats. La vista del 1903, amb conreus i una fàbrica als afores, resumeix visualment la convivència d’aquestes activitats abans de la gran expansió urbana.

Plaça i font d'Olesa de Montserrat
Plaça i font d'Olesa de Montserrat, 1935-04-14 · Jaume Biosca i Juvé · Domini públic · Wikimedia Commons
Olesa de Montserrat voltada de conreus i amb una fàbrica als afores
Olesa de Montserrat voltada de conreus i amb una fàbrica als afores, 1903 · Antoni Bartumeus i Casanovas · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Llobregat · 12.006 habitants

Pallejà

Pallejà s’estén entre la plana del Llobregat i les muntanyes de l’entorn. El castell i l’antiga església són dues referències del seu nucli històric. Durant molt de temps, l’agricultura fou la principal font de riquesa local.

La producció de fruita i hortalisses de regadiu forma part d’aquesta trajectòria, al costat de conreus que abans havien tingut més importància. Un altre fil econòmic és l’extracció i transformació de materials per a la construcció: la fabricació de guix blanc ja és documentada al segle XVII. La industrialització es consolidà sobretot a partir de mitjan segle XX, amb activitats de la construcció, del metall, químiques i de la fusta. El comerç i els serveis anaren guanyant pes en paral·lel a aquests canvis. El passat agrícola i els antics oficis dels materials expliquen una part essencial del Pallejà anterior als polígons.

Porta del castell de Pallejà
Porta del castell de Pallejà, 1919 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Església vella a Pallejà
Església vella a Pallejà, 1913 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Llobregat · 27.094 habitants

Sant Andreu de la Barca

Sant Andreu de la Barca es desenvolupà en un espai estret entre el Llobregat i la muntanya. El nucli antic es concentra entorn de l’església parroquial, documentada a l’edat mitjana. La proximitat del riu i dels eixos de comunicació és indispensable per interpretar la història de la població.

La descripció del poble feta a mitjan segle XIX recull carrers sense empedrar, cases generalment baixes i una carnisseria, al costat d’altres serveis de la comunitat. La història comercial es pot resseguir a través d’aquest proveïment quotidià i de la relació amb les poblacions veïnes. Pont, carrers i punts d’aigua permeten acostar-se a la trama del poble on es feien els desplaçaments, les compres i les tasques domèstiques.

Pont de Sant Andreu de la Barca sobre el riu Llobregat
Pont de Sant Andreu de la Barca sobre el riu Llobregat, 1917 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Una font de Sant Andreu de la Barca
Una font de Sant Andreu de la Barca, 1919 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Llobregat · 85.610 habitants

Sant Boi de Llobregat

Sant Boi de Llobregat va tenir un paper comercial relacionat amb el seu camí i amb el pas pel territori. Els hostals i les carnisseries formaven part d’aquesta activitat, que combinava l’atenció als viatgers amb el proveïment de la població. El mercat setmanal s’establia a la plaça de l’Alou, també coneguda com a Mercadal, i a les porxades de la Casa de les Voltes.

Els intercanvis agrícoles i de bestiar compartien protagonisme amb oficis com la confecció de teles de lli i d’espardenyes. Les fires de Sant Baldiri i de Santa Eulàlia ampliaven els moments de trobada comercial. Ja al segle XX, l’activitat productiva encara incloïa premses d’oli, un molí fariner i forns d’obra. Aquesta diversitat ajuda a situar la història econòmica més enllà del comerç de botiga.

Al canal de Sant Boi de Llobregat
Al canal de Sant Boi de Llobregat, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Entrada del sanatori de Sant Boi de Llobregat
Entrada del sanatori de Sant Boi de Llobregat, 1903 · Antoni Bartumeus i Casanovas · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Llobregat · 4.187 habitants

Sant Climent de Llobregat

Sant Climent de Llobregat té una referència documental del segle X en el camí que hi menava dins el territori d’Eramprunyà. L’església és esmentada el 1002 i posteriorment com a parròquia. La vista general del 1923 permet reconèixer el poble abans de l’expansió residencial contemporània, en un entorn on el treball agrícola continuava essent fonamental.

Blat, raïm, garrofes i fruita formaven part de la riquesa tradicional del terme. Els cirerers acabaren adquirint un protagonisme especial i l’Exposició de Cireres, iniciada el 1976, donà visibilitat a aquesta producció. El document mostra el treball manual de les puntaires, sense que permeti establir-ne els ingressos o els clients. Agricultura i artesania ofereixen dues mirades complementàries sobre l’activitat econòmica anterior a la diversificació industrial i dels serveis.

Mare i filla puntaires treballant
Mare i filla puntaires treballant, 1930 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons
Vista general de Sant Climent de Llobregat
Vista general de Sant Climent de Llobregat, 1923 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Llobregat · 8.121 habitants

Sant Esteve Sesrovires

Sant Esteve Sesrovires es configurà com un poble envoltat de masos i terres de conreu. El nucli urbà adquirí una forma més definida al segle XIX, amb els seus carrers i la plaça de l’església.

La vinya ha estat un element central de l’economia sesrovirenca i ha donat lloc a activitats d’elaboració de vi i cava. Els cereals, les oliveres, els fruiters i les hortes completaven la producció del terme. Més endavant, la proximitat de Martorell afavorí la instal·lació industrial i el creixement residencial incrementà el pes dels serveis. La concentració dels establiments al nucli urbà reflecteix aquesta evolució comercial.

Masia Can Julià amb el poble de Sant Esteve Sesrovires
Masia Can Julià amb el poble de Sant Esteve Sesrovires, ca. 1929 · Carles Fargas i Bonell · Domini públic · Wikimedia Commons
Entrada de Can Llopet de Dalt a la festa de la Font del Mas
Entrada de Can Llopet de Dalt a la festa de la Font del Mas, Entre 1915 i 1922 · Carles Fargas i Bonell · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Llobregat · 46.781 habitants

Sant Feliu de Llobregat

Sant Feliu de Llobregat ocupa la plana i els primers vessants de Collserola, a la riba esquerra del riu. El seu paisatge històric combinava el nucli urbà amb terres agrícoles i finques.

L’estació antiga és un altre testimoni de la relació entre la població i les comunicacions. El comerç santfeliuenc s’inscriu en la convivència de l’agricultura, la indústria i els serveis. Una especialitat que adquirí projecció pròpia fou el conreu de roses, impulsat des de la dècada de 1920 per Pere Dot. Les exposicions de roses i la Fira Comercial i Industrial del Baix Llobregat mostren dues formes de donar a conèixer productes i activitats de la ciutat.

Sistema de reg als tarongers de Sant Feliu de Llobregat
Sistema de reg als tarongers de Sant Feliu de Llobregat, Entre 1920 i 1936 · Carles Fargas i Bonell · Domini públic · Wikimedia Commons
Estació de Sant feliu de Llobregat
Estació de Sant feliu de Llobregat, 1911 · desconegut · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Llobregat · 35.926 habitants

Sant Joan Despí

Sant Joan Despí conserva referències documentals de final del segle X, quan el lloc apareix amb el nom de Miçà. Durant molt de temps, la seva economia depengué de l’agricultura. Abans del canal de la Infanta predominaven els cereals; amb el regadiu, a partir del segle XIX, s’ampliaren les possibilitats dels conreus.

La història productiva inclou també l’aprofitament industrial de l’aigua. La força del salt de l’Erasme, al canal de la Infanta, es relaciona amb l’origen de la industrialització local. Agricultura i fàbrica compartiren, per tant, un recurs que ajudà a transformar el municipi. Posteriorment, el fort creixement de població i dels barris amplià les necessitats comercials i de serveis. El recorregut històric va dels productes dels camps i els antics masos a una ciutat amb mercats i establiments de proximitat.

Can Codina a Sant Joan Despí
Can Codina a Sant Joan Despí, 1917 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Una casa a Sant Joan Despí
Una casa a Sant Joan Despí, 1921 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Llobregat · 21.037 habitants

Sant Just Desvern

Sant Just Desvern mantingué fins a començament del segle XX una economia principalment agrícola, amb els conreus distribuïts entorn de les masies. La riera havia mogut molins fariners documentats ja al segle XIV. Vinya, cereals i oliveres formaven part del paisatge productiu. La fil·loxera canvià aquest equilibri i, després de les replantacions, el garrofer adquirí una importància notable.

La venda i transformació dels productes del terme conviurien amb nous oficis industrials. Abans de la gran expansió de la segona meitat del segle XX, hi havia una fàbrica de ciment, bòbiles, forns d’obra, una fàbrica de teixits i petits tallers familiars. Aquesta diversitat ajuda a entendre la història econòmica del poble sense reduir-la a una sola activitat. El creixement residencial i industrial donà després més pes al comerç i als serveis.

Vista general de Sant Just Desvern
Vista general de Sant Just Desvern, 1915-02-07 · Jaume Biosca i Juvé · Domini públic · Wikimedia Commons
Camí entre els arbres a Sant Just Desvern
Camí entre els arbres a Sant Just Desvern, 1926-03-14 · Jaume Biosca i Juvé · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Llobregat · 28.746 habitants

Sant Vicenç dels Horts

El nom de Sant Vicenç dels Horts conserva la memòria dels conreus de la plana del Llobregat. Les referències medievals als horts i a la parròquia mostren l’antiguitat d’aquest paisatge agrícola. Als vessants hi hagué vinya, mentre el regadiu produïa hortalisses i fruita. Aquesta base pagesa forma part de la història dels productes i dels intercanvis de la població.

La industrialització començà a transformar l’activitat local durant les primeres dècades del segle XX. Als establiments anteriors, com el molí fariner i el forn d’obra, s’hi afegiren empreses tèxtils i de materials de construcció. També hi havia tallers de ferro forjat i de fabricació de sínies, oficis relacionats amb necessitats agrícoles i urbanes. El desenvolupament industrial fou més intens a partir de la dècada de 1950. Permeten situar la història comercial dins una trama de conreus, tallers i antigues cases.

Creu de terme de Sant Vicenç dels Horts
Creu de terme de Sant Vicenç dels Horts, entre 1915 i 1922 · Carles Fargas i Bonell · Domini públic · Wikimedia Commons
Finestres i golfes de can Perals a Sant Vicenç dels Horts
Finestres i golfes de can Perals a Sant Vicenç dels Horts, 1919 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Llobregat · 8.273 habitants

Santa Coloma de Cervelló

Santa Coloma de Cervelló té l’origen del seu nucli entorn de l’antiga parròquia, documentada al segle XI. L’agricultura havia estat la principal activitat econòmica, amb cereals, vinya, oliveres, llegums i fruita. La plana regada i els vessants de secà configuraven un territori de producció pagesa abans que la indústria en transformés una part.

La fundació de la Colònia Güell el 1890 introduí un nou model de poblament i de treball vinculat al tèxtil. La colònia incorporà habitatges, escola, fonda, teatre i una cooperativa de consum administrada pels treballadors. Aquest darrer establiment és especialment significatiu per a la història comercial: relaciona la producció fabril amb l’abastament de la comunitat obrera. Les dues vistes antigues de la cooperativa documenten aquest espai de vida econòmica. El comerç del municipi es pot explicar, així, des dels productes dels camps fins a les necessitats quotidianes d’un nucli industrial amb equipaments propis.

Façana de la Cooperativa de la Colonia Güell a Santa Coloma de Cervelló
Façana de la Cooperativa de la Colonia Güell a Santa Coloma de Cervelló, entre 1882 i 1929 (interval de catalogació) · desconegut · Domini públic · Wikimedia Commons
Vista antiga atribuïda a la cooperativa de la Colònia Güell; identificació pendent de revisió
Vista antiga atribuïda a la cooperativa de la Colònia Güell; identificació pendent de revisió, entre 1900 i 1925 · desconegut · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Llobregat · 16.245 habitants

Vallirana

Vallirana és documentada des de l’edat mitjana, però el seu nucli modern es formà sobretot al llarg de la carretera d’Ordal, a partir de la segona meitat del segle XVIII. Les cases arrenglerades en un carrer i l’existència d’un hostal expliquen la importància d’aquesta via en la configuració de la població. La panoràmica del 1929 mostra el municipi abans de les grans transformacions residencials.

La seva economia combinava conreus de vinya, cereals, fruiters i oliveres amb l’aprofitament dels recursos del subsòl. A mitjan segle XIX hi havia mines de plom, molins fariners i forns de calç i de guix. A la dècada de 1920 també es documentaven una fàbrica de cotó, una serra mecànica i forns de ciment. Aquesta producció ajuda a entendre el vessant comercial de Vallirana: materials, aliments i manufactures havien de circular més enllà dels obradors.

Vista de Vallirana el 1929
Vista de Vallirana el 1929, 1929 · Joan Vives i Rovira · Domini públic · Wikimedia Commons
Pont del Lledoner a Vallirana
Pont del Lledoner a Vallirana, ca. 1920 · Marcel·lí Gausachs i Gausachs · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Llobregat · 67.587 habitants

Viladecans

Viladecans mantingué una economia essencialment agrícola fins ben avançat el segle XX. La transformació de les Marines, iniciada al segle XIX, amplià les terres conreades del delta. El regadiu aprofitava el canal de la Dreta del Llobregat i els pous. Aquesta història agrària és una peça central per entendre els productes del terme i la seva vinculació amb el proveïment de l’entorn.

La Torre del Baró i els carrers del nucli documenten un paisatge molt anterior a l’expansió urbana contemporània. Més endavant, la indústria i la construcció diversificaren l’economia, al costat del comerç i dels serveis. La Fira de Sant Isidre, iniciada el 1970 i coneguda també com a Expo Viladecans, donà una nova expressió a la presentació de l’activitat econòmica local. El relat comercial del municipi passa, així, dels conreus i els antics carrers a una ciutat de funcions diverses.

Carrer de la casa del senyor Taxonera a Viladecans
Carrer de la casa del senyor Taxonera a Viladecans, 1925 · Carles Fargas i Bonell · Domini públic · Wikimedia Commons
La Torre del Baró, també anomenada Torre del Moro o Torre d'en Viala, a la plaça de l'Ajuntament de Viladecans
La Torre del Baró, també anomenada Torre del Moro o Torre d'en Viala, a la plaça de l'Ajuntament de Viladecans, 1926 · Carles Fargas i Bonell · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Occidental · 33.987 habitants

Barberà del Vallès

Barberà del Vallès conserva un origen medieval relacionat amb el castell, la parròquia i les explotacions agrícoles. El lloc és documentat el 985 i el castell, el 1005. Aquest territori de masos i terres de conreu tenia al Ripoll una font d’aigua per al regadiu. Les séquies permetien treballar les terres de la fondalada, sovint com una ocupació complementària de les famílies.

La història econòmica canvià profundament amb la industrialització de l’entorn de Sabadell i Barcelona. A Barberà s’hi establiren filatures, empreses de gèneres de punt, tallers del metall i altres manufactures. Produir per a mercats més amplis i proveir una població creixent passaren a ser dues cares de l’activitat comercial. El desenvolupament de botigues i del mercat municipal reflecteix aquesta transformació.

Creu de Vallmitjana a Barberà del Vallès
Creu de Vallmitjana a Barberà del Vallès, 1914 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Castell de Barberà, amb arbres davant del mur exterior
Castell de Barberà, amb arbres davant del mur exterior, 18 febrer 1934 · autor no identificat · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSCastell de Barberà, amb arbres davant del mur exterior.
Castell de Barberà, amb arbres davant del mur exterior, 18 febrer 1934 · Domini públic
ARACastell de Barberà. Fotografia de 2011.
Castell de Barberà. Fotografia de 2011 · Deosringas · CC-BY-SA-3.0-ES

Com ha canviat. El castell continua sent identificable pel volum principal i la disposició de les obertures. La fotografia del 1934 l’emmarca amb les construccions i els arbres del voltant; la del 2011 mostra l’edifici entre pins, amb vegetació que n’amaga una part. La diferència més visible és la presència dels arbres davant del mur. Les dues preses documenten el mateix castell des d’angles diferents.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Occidental · 25.422 habitants

Castellar del Vallès

Castellar del Vallès té referències documentals de començament del segle X. La seva història es relaciona amb el castell, els masos i el Ripoll, que proporcionà força motriu a molins de funcions diverses. Alguns establiments canviaren d’activitat al llarg del temps: de moldre gra passaren a treballar paper, draps, pells o cotó. Aquesta continuïtat d’aprofitaments ajuda a entendre el paisatge productiu de la vall.

La indústria cotonera de Can Barba, vinculada a Tolrà, és una de les grans fites d’aquest procés. La fabricació i els oficis associats transformaren les necessitats del poble i la seva relació amb l’entorn. El comerç del segle XIX era principalment alimentari i cresqué al costat de la indústria. Molins, fàbriques i establiments de proveïment formaven, així, una mateixa història econòmica.

Castellar del Vallès a la vall del Ripoll
Castellar del Vallès a la vall del Ripoll, entre 1880 i 1912 · Lluís Marià Vidal i Carreras · Domini públic · Wikimedia Commons
Vista del nucli de Sant Feliu del Racó
Vista del nucli de Sant Feliu del Racó, 1918 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Occidental · 13.061 habitants

Castellbisbal

Castellbisbal mantingué una economia essencialment agrícola fins a mitjan segle XX. El nucli antic i les masies de l’entorn formaven part d’un territori on convivien vinyes, cereals, oliveres i ametllers. A les terres de regadiu hi havia fruiters i horta, mentre els boscos i les pastures completaven els recursos disponibles.

La càrrega d’un carro amb raïm documenta una feina de la verema, anterior a la transformació industrial. El ramat de bens ofereix una escena diferent, vinculada a l’aprofitament ramader del paisatge. La història comercial del municipi no es limita, doncs, a les botigues: inclou la producció agrària i la preparació dels productes per al transport. Més endavant, la instal·lació d’indústries tèxtils, metal·lúrgiques, alimentàries i de molts altres sectors canvià l’escala econòmica de Castellbisbal.

Treballadors carregant un carro amb raïm durant la verema a Castellbisbal
Treballadors carregant un carro amb raïm durant la verema a Castellbisbal, 1911 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Ramat de bens pasturant a Castellbisbal
Ramat de bens pasturant a Castellbisbal, ca. 1916 · Carles Fargas · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Occidental · 58.528 habitants

Cerdanyola del Vallès

La Cerdanyola anterior al gran creixement urbà estava formada per masies, conreus i antics nuclis parroquials. La vinya, els cereals i els farratges sostenien una economia pagesa que aprofitava les terres i els camins del terme.

Durant les primeres dècades del segle XX, l’estiueig i la residència adquiriren importància. Al mateix temps s’inicià una nova etapa fabril, amb la instal·lació d’Uralita el 1910 i l’electrificació del poble el 1912. El canvi es reforçà a la dècada de 1960, quan els polígons i els nous barris reduïren el pes de l’agricultura. També canviaren els intercanvis: els mercats agrícoles de l’entorn perderen rellevància per a una població cada vegada menys pagesa. El comerç i els serveis passaren a respondre a les necessitats d’una ciutat residencial i industrial.

Pastor amb un ramat d’ovelles en un camí del bosc de Cerdanyola
Pastor amb un ramat d’ovelles en un camí del bosc de Cerdanyola, 1905 · Josep Maria Armengol i Bas · Domini públic · Wikimedia Commons
Una dona porta galledes a l’entrada d’una casa de Cerdanyola
Una dona porta galledes a l’entrada d’una casa de Cerdanyola, Entre 1914 i 1936 · Narcís Ricart i Baguer · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Occidental · 171 habitants

Gallifa

Gallifa conserva un poblament de petites agrupacions de cases i masies dins una vall envoltada de muntanyes. Les restes del castell medieval i les esglésies romàniques recorden aquesta llarga història territorial.

L’activitat econòmica tradicional estava vinculada als conreus i als animals. Més endavant, els serveis associats al turisme i a la residència guanyaren presència. Un altre fil singular és l’ofici de ceramista: Josep Llorens i Artigas establí el seu obrador a Can Racó, on es treballaren peces i murals amb projecció internacional. Aquesta artesania permet explicar una dimensió productiva diferent de la pagesia. L’obrador de Can Racó connectà aquest petit municipi amb circuits artístics més amplis. L’activitat dels oficis i els serveis es desenvolupà en un territori que conservava el caràcter rural i una població distribuïda entre petits nuclis i masies.

El castell de Gallifa i el turó on s’aixeca
El castell de Gallifa i el turó on s’aixeca, entre 1912 i 1928 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSEl castell de Gallifa i el turó on s’aixeca.
El castell de Gallifa i el turó on s’aixeca, entre 1912 i 1928 · Domini públic
ARACastell de Gallifa - 1. Fotografia de 2008.
Castell de Gallifa - 1. Fotografia de 2008 · SBA73 · CC-BY-SA-2.0

Com ha canviat. La vista antiga mostra el conjunt del castell al capdamunt del turó, amb murs i terrasses al vessant. La fotografia del 2008 s’acosta a l’església del mateix recinte i permet distingir l’absis i la fàbrica de pedra. La vegetació ocupa una part destacada d’aquest enquadrament. El contrast passa de la lectura general del turó al detall de l’edifici conservat, sense documentar una transformació comercial.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Occidental · 9.776 habitants

Matadepera

Matadepera té un passat relacionat amb els masos, les terres de secà i els camins de l’entorn de Sant Llorenç del Munt. La vinya, els cereals i les oliveres formaven part dels conreus tradicionals, en un territori amb una extensa superfície forestal. Aquest paisatge proporcionava recursos i ocupacions abans de la transformació residencial del segle XX.

A començament d’aquell segle, entre les activitats productives hi havia el carbó, la calç i la construcció. La història econòmica combina, per tant, l’agricultura amb l’aprofitament i la transformació de recursos naturals. Posteriorment, l’estiueig i la residència feren créixer el pes dels serveis, en una relació cada vegada més estreta amb Terrassa. La carretera de la Barata documenta el paisatge dels desplaçaments, mentre una escena esportiva antiga mostra l’ús social de la muntanya. El paisatge dels camins i la presència de visitants ofereixen dues mirades sobre la relació entre el municipi, la muntanya i les poblacions veïnes.

Carretera de Mura a la Barata, amb Sant Llorenç del Munt al fons
Carretera de Mura a la Barata, amb Sant Llorenç del Munt al fons, cap al 1921 · Carles Fargas · Domini públic · Wikimedia Commons
Participants d’una cursa pedestre travessen un prat a Matadepera
Participants d’una cursa pedestre travessen un prat a Matadepera, cap al 1916 · Carles Fargas · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Occidental · 37.460 habitants

Montcada i Reixac

Montcada i Reixac combina una antiga economia agrícola amb una llarga història d’oficis. La vinya, el blat, les patates i els fruiters formaven part dels conreus tradicionals. També es documenten adobers i vidriers al segle XV i molins paperers als segles XVI i XVII. El passat productiu del municipi és, així, anterior a les grans fàbriques del segle XX.

La instal·lació de la cimentera Asland el 1917 marcà una etapa decisiva de la industrialització. Més endavant s’hi afegiren altres empreses, que diversificaren la producció i les necessitats de proveïment. El comerç montcadenc s’entén dins aquest pas d’un territori de conreus i oficis a una població de fort pes industrial.

Instal·lació de descàrrega de ciment a la fàbrica Asland de Montcada
Instal·lació de descàrrega de ciment a la fàbrica Asland de Montcada, 1917 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Carrer de Montcada i Reixac, amb vianants i un pou
Carrer de Montcada i Reixac, amb vianants i un pou, 1898 · Antoni Bartumeus i Casanovas · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Occidental · 15.614 habitants

Palau-solità i Plegamans

Palau-solità i Plegamans conserva en el nom la reunió de dos nuclis històrics. Les antigues parròquies, el castell i les masies expliquen un poblament repartit al voltant dels camins i de la riera de Caldes. Can Cortès, situat vora el camí ral, és un dels testimonis d’aquest paisatge de cases de pagès i vies de pas.

La història dels intercanvis es pot llegir en aquests camins que comunicaven les explotacions i els pobles. Més endavant, la indústria guanyà pes i incorporà activitats com la confecció, la ceràmica, la serralleria, l’alimentació i la fabricació de mobles. El comerç i els serveis es diversificaren al costat de les noves empreses i de l’augment de població. La mobilitat quotidiana i l’edificació rural formen part del paisatge històric dels intercanvis, abans de la transformació industrial que modificà els camins, els conreus i les necessitats de proveïment.

Persones caminant per una carretera de Palau-solità i Plegamans
Persones caminant per una carretera de Palau-solità i Plegamans, entre 1899 i 1910 · Josep Maria Armengol i Bas · Domini públic · Wikimedia Commons
Façana de Mas Falcó, al camí de Granollers
Façana de Mas Falcó, al camí de Granollers, 1929 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Occidental · 8.581 habitants

Polinyà

Polinyà és documentada el 973. El poble es formà entorn de l’antiga església de Sant Salvador, una referència del nucli rural que precedí la població industrial. La vinya, els cereals i els llegums eren la base dels recursos agrícoles tradicionals. La fil·loxera afectà aquesta economia i contribuí a una etapa de pèrdua de població.

A començament del segle XX, la proximitat de Sabadell afavorí la instal·lació de fàbriques de teixits de cotó i de llana i cotó. La gran transformació arribà sobretot durant la segona meitat del segle, amb noves indústries i una reorganització del territori. Producció química, metall, maquinària, paper i altres sectors ampliaren el ventall de mercaderies fabricades al municipi. El comerç local s’inscriu en aquest canvi de les necessitats d’un poble agrícola a les d’una població industrial.

Església de Polinyà i entorn del nucli rural
Església de Polinyà i entorn del nucli rural, 1925 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSEsglésia de Polinyà i entorn del nucli rural.
Església de Polinyà i entorn del nucli rural, 1925 · Domini públic
ARAIglesia de Polinyà 2018. Fotografia de 2018.
Iglesia de Polinyà 2018. Fotografia de 2018 · Montserrat Boix · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. L’església i el campanar continuen donant identitat al mateix indret. En la fotografia del 1925, les construccions de l’entorn i el camí acompanyen la vista del conjunt. La del 2018 permet distingir amb més detall els murs de pedra, l’absis i la creu exterior. El punt de vista és diferent, però correspon al mateix edifici; la comparació permet observar la continuïtat del conjunt dins el seu entorn.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Occidental · 39.897 habitants

Ripollet

Ripollet s’ha desenvolupat en un territori marcat pel riu Ripoll i pels camins que el travessaven. Abans de la gran industrialització, els conreus de regadiu i de secà produïen verdures, llegums, patates, cànem i vi. Els molins, alguns d’origen medieval, aprofitaven la força del riu i formen una part essencial de la seva història productiva.

A començament del segle XVII, diversos molins fariners es transformaren en paperers. Aquesta activitat adquirí una gran importància al segle XIX i, més endavant, alguns establiments passaren a fabricar cartó. També hi hagué batans i altres usos industrials de l’aigua. L’arribada d’Uralita, el 1909, fou una altra fita en el canvi d’escala econòmica. La història comercial de Ripollet inclou tant els productes del camp com la circulació de paper i manufactures.

Pont amb l’església de Ripollet al fons
Pont amb l’església de Ripollet al fons, 1912 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Vista de Ripollet des dels terrenys de conreu
Vista de Ripollet des dels terrenys de conreu, 1919 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Occidental · 82.823 habitants

Rubí

La vinya fou una de les bases de l’economia tradicional de Rubí, coneguda pels seus vins. El treball dels camps i els recursos de la riera precediren la formació d’una important població industrial. A començament del segle XIX s’hi instal·là una fàbrica que aprofitava rodes hidràuliques per rentar i filar llana, coneguda com la Llana.

Altres fàbriques ampliaren després la producció tèxtil, amb establiments com el Vapor Vell. Una especialitat amb nom propi fou el vellut de Rubí, que mostra la relació entre manufactura i comercialització dels teixits. El treball manual i el paisatge dels conreus conviuen en aquests testimonis del municipi de començament del segle XX. Permeten explicar la coexistència del treball agrari i dels oficis productius. La història del comerç rubinenc s’inscriu en aquest pas dels productes dels camps a les manufactures i a les xarxes de distribució industrials.

Feina de filar al molí de Can Calopa, a Rubí
Feina de filar al molí de Can Calopa, a Rubí, 1919 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Treballs de llaurar i aplanar la terra a Rubí
Treballs de llaurar i aplanar la terra a Rubí, 1924 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Occidental · 225.368 habitants

Sabadell

Sabadell es formà durant l’edat mitjana entorn del mercat, l’església de Sant Salvador i una cruïlla de camins. Aquest origen comercial ajuda a entendre la relació de la vila amb el territori del voltant. Al segle XIX, la indústria tèxtil transformà la població: els vapors moguts amb carbó impulsaren la mecanització i la llana i els teixits de novetat esdevingueren centrals en l’economia local.

Produir i vendre eren activitats estretament relacionades. Els Turull establiren un important comerç de llanes que proveïa els industrials; altres empreses fabricaven teixits i disposaven de magatzems de venda. La ciutat necessitava matèries primeres, energia i xarxes de distribució per comercialitzar les manufactures.

Magatzem de vins d’Antonino Oliver a Sabadell
Magatzem de vins d’Antonino Oliver a Sabadell, 1903 · autor no identificat · Domini públic · Wikimedia Commons
Fàbrica de José Cuadras y Prim i entorn de la riera a Sabadell
Fàbrica de José Cuadras y Prim i entorn de la riera a Sabadell, entre 1888 i 1896 · Lluís Marià Vidal i Carreras · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Enciclopèdia.cat · Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Occidental · 97.983 habitants

Sant Cugat del Vallès

La vila de Sant Cugat del Vallès va créixer a ponent del monestir, prop d’un encreuament de camins que afavoria els intercanvis. La parròquia de Sant Pere ja és documentada l’any 998. El mercat i les relacions amb l’entorn agrícola formaven part de la vida de la població, més enllà del seu paper com a centre religiós.

El comerç també necessitava normes i supervisió. Després del privilegi municipal de 1596 s’hi instituïren els càrrecs de palloler i mostassaf: el primer tenia cura del dipòsit de cereals i el segon comprovava pesos, mesures i qualitat dels queviures. Són dues activitats i dos espais diferents, que documenten producció i acollida de visitants. La producció de materials i els espais de lleure afegeixen altres dimensions al passat econòmic d’una població coneguda sobretot pel seu monestir.

Forn d’obra de Sant Cugat, amb conreus en primer terme
Forn d’obra de Sant Cugat, amb conreus en primer terme, entre 1900 i 1928 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons
Berenador de la Rabassada amb gent, el 1897
Berenador de la Rabassada amb gent, el 1897, 1897 · Frederic Bordas Altarriba · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Occidental · 2.587 habitants

Sant Llorenç Savall

Sant Llorenç Savall conserva una història de masos, conreus i aprofitaments forestals a la vall del Ripoll. L’agricultura era un recurs tradicional, amb vinya, cereals, patates i petites hortes a les vores dels cursos d’aigua. L’explotació del bosc completava aquestes activitats en un territori de relleu difícil per a la mecanització agrícola.

A la fi del segle XIX s’hi instal·laren diversos vapors tèxtils. Més endavant, el treball industrial adoptà també la forma de petits tallers, alguns situats als baixos de les cases, abans del trasllat a una zona industrial específica. Aquesta trajectòria ajuda a explicar una economia que combinava producció, oficis i serveis locals. Els carrers i les cases recorden l’escala d’aquell nucli on habitatge, feina i vida quotidiana compartien espais, abans de la concentració de bona part de l’activitat productiva en instal·lacions especialitzades.

Portal amb gravat al carrer Barcelona de Sant Llorenç Savall
Portal amb gravat al carrer Barcelona de Sant Llorenç Savall, 1928 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons
Part de la façana de la rectoria de Sant Llorenç Savall
Part de la façana de la rectoria de Sant Llorenç Savall, 1928 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Occidental · 20.209 habitants

Sant Quirze del Vallès

Sant Quirze del Vallès té les seves arrels en una antiga parròquia dins el territori de Terrassa. L’església és documentada el 1013 i el municipi es constituí el 1848 amb el nom de Sant Quirze de Terrassa. Les masies i les terres treballades expliquen una etapa anterior a l’extensió dels polígons i dels barris residencials.

El treball dels camps i les tasques domèstiques sostenien la vida de les explotacions, en un paisatge de cases de pagès i conreus. Més endavant, el tèxtil, el metall, l’alimentació i altres sectors industrials ampliaren el pes econòmic del municipi. El comerç i els serveis es desenvoluparen al costat de la transformació residencial i productiva. La memòria dels oficis inclou, així, tant les tasques dels masos com les manufactures que canviaren l’escala de Sant Quirze.

Dones pelant remolatxa, amb una masia al fons, a Sant Quirze
Dones pelant remolatxa, amb una masia al fons, a Sant Quirze, 1900 · Josep Maria Armengol i Bas · Domini públic · Wikimedia Commons
Tasques de cuina al foc a terra de Can Rossell, a Sant Quirze
Tasques de cuina al foc a terra de Can Rossell, a Sant Quirze, 1901 · Josep Maria Armengol i Bas · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Occidental · 26.130 habitants

Santa Perpètua de Mogoda

Santa Perpètua de Mogoda conserva referències documentals de final del segle X: Mogoda apareix el 990 i l’església de Santa Perpètua, el 998. La població tingué durant molt de temps una base agrícola i ramadera. El regadiu i els camps formaven part d’un paisatge que canviaria profundament amb la urbanització i la indústria.

La trajectòria productiva passà de petites manufactures familiars a empreses de dimensions més grans. El tèxtil, el metall, el cautxú, el paper, la fusta i l’alimentació són alguns dels sectors que diversificaren l’economia. El comerç i els serveis guanyaren presència al costat del creixement dels nous nuclis. El contrast entre el nucli i el regadiu recorda el pes de les activitats agràries en la vida quotidiana, abans de la gran transformació industrial del terme.

Ajuntament i església de Santa Perpètua de Mogoda, segons la identificació de la fitxa
Ajuntament i església de Santa Perpètua de Mogoda, segons la identificació de la fitxa, 1911 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Canal de regatge a Santa Perpètua de Mogoda
Canal de regatge a Santa Perpètua de Mogoda, 1911 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Occidental · 9.548 habitants

Sentmenat

Sentmenat té un passat vinculat al castell, als masos i a la producció agrícola. La vinya ocupà un lloc important en aquesta economia, afectada a la fi del segle XIX per la fil·loxera. La pèrdua de feina als camps contribuí al desplaçament de treballadors cap als centres fabrils propers, especialment Sabadell.

A començament del segle XX s’hi instal·laren indústries que es consolidaren durant el període de la Primera Guerra Mundial. El tèxtil adquirí un paper destacat i, més endavant, la producció es diversificà. La història dels intercanvis comprèn, per tant, els productes agrícoles, l’elaboració del vi i les manufactures industrials. El celler conserva la memòria material de l’elaboració del vi, mentre l’edifici parroquial situa una altra part del paisatge del poble anterior a la seva expansió industrial.

Interior del celler del castell de Sentmenat
Interior del celler del castell de Sentmenat, 1924 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Façana de l’església nova de Sentmenat
Façana de l’església nova de Sentmenat, 1924 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSFaçana de l’església nova de Sentmenat.
Façana de l’església nova de Sentmenat, 1924 · Domini públic
ARA085 Església de Sant Menna (Sentmenat), façana oest. Fotografia de 2019.
085 Església de Sant Menna (Sentmenat), façana oest. Fotografia de 2019 · Enric · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. La fotografia del 1924 mostra l’església nova des d’un angle que en destaca el volum i la façana. La del 2019 documenta el mateix temple, amb un carrer pavimentat, un vehicle i elements d’enllumenat al costat. Aquests elements situen l’edifici dins un entorn urbà adaptat a la circulació contemporània. La comparació conserva el temple com a referència, amb perspectives diferents i sense atribuir canvis als establiments de l’entorn.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Occidental · 233.270 habitants

Terrassa

Terrassa conserva el record de l’antiga Ègara i d’una vila medieval vinculada al castell. La fabricació de draps i el treball dels paraires adquiriren un pes central en la seva economia. El tèxtil no es limitava als telers: implicava obtenir llana, preparar-la, filar-la, teixir-la i donar sortida comercial als productes acabats.

Al segle XIX, la mecanització i els vapors transformaren l’organització del treball. La introducció del vapor el 1833 és una de les fites d’aquest procés. La indústria llanera necessitava matèries primeres de procedències diverses i xarxes de venda per arribar als mercats. El conjunt de naus i xemeneies contrasta amb el detall dels equips de treball: el recinte fabril i la seva organització interior formen dues escales complementàries del mateix procés productiu. Fàbriques, oficis i comerç de la llana formen una història compartida, decisiva per entendre la ciutat industrial.

Maquinària dins la fàbrica tèxtil Vapor Aymerich, Amat i Jover
Maquinària dins la fàbrica tèxtil Vapor Aymerich, Amat i Jover, Entre 1889 i 1916 · autor no identificat · Domini públic · Wikimedia Commons
Conjunt de naus i xemeneies del Vapor Aymerich, Amat i Jover
Conjunt de naus i xemeneies del Vapor Aymerich, Amat i Jover, Entre 1889 i 1916 · autor no identificat · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSConjunt de naus i xemeneies del Vapor Aymerich, Amat i Jover.
Conjunt de naus i xemeneies del Vapor Aymerich, Amat i Jover, Entre 1889 i 1916 · Domini públic
ARA088 Vapor Aymerich, Amat i Jover (Terrassa), façana de la rambla d'Ègara. Fotografia de 2016.
088 Vapor Aymerich, Amat i Jover (Terrassa), façana de la rambla d'Ègara. Fotografia de 2016 · Enric · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. El Vapor Aymerich, Amat i Jover ha passat de recinte de producció tèxtil a seu del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. La imatge antiga mostra el conjunt de naus i les xemeneies dins un paisatge encara obert. La del 2016 presenta la façana de la rambla d’Ègara integrada al carrer urbà. Es conserva l’arquitectura industrial, però la funció del conjunt és ara patrimonial i museística. Font del canvi d’ús: https://commons.wikimedia.org/wiki/Category:Vapor_Aymerich,_Amat_i_Jover

Fonts: Enciclopèdia.cat · Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Occidental · 2.171 habitants

Ullastrell

Ullastrell apareix amb la forma Ullastrello en documentació del segle XIII. La seva història econòmica ha estat profundament lligada a la terra, en un relleu de camps amb forts desnivells. Els terrenys més plans es destinaven als cereals i els vessants, sobretot a la vinya. La fil·loxera alterà aquest equilibri i provocà dificultats en una població molt dependent del conreu del raïm.

La venda dels productes agrícoles connectava Ullastrell amb Terrassa. Les pageses hi anaven al mercat carregades de fruita i verdura, sovint per la drecera de Can Poal; també s’hi utilitzaven animals de bast. Aquesta mobilitat afavorí un servei de transport amb tartana el 1912 i amb autoòmnibus el 1923. El celler cooperatiu és un altre element de la comercialització del vi.

Vista parcial del poble d’Ullastrell
Vista parcial del poble d’Ullastrell, 1925 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Montserrat vist des d’Ullastrell
Montserrat vist des d’Ullastrell, 1925 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Occidental · 7.817 habitants

Viladecavalls

Viladecavalls conserva un passat de parròquies, masies i petites fortificacions dins l’antic territori de Terrassa. Sant Miquel i Santa Maria de Toudell són dues referències d’aquest poblament històric.

Fins a començament del segle XX, els habitants vivien principalment del treball de la terra. Els productes es portaven al mercat de Terrassa, una relació comercial que connectava les explotacions locals amb la ciutat veïna. L’expansió industrial terrassenca també tingué efectes a Viladecavalls: part de la pagesia deixà els conreus per treballar a les fàbriques, un procés afavorit per les comunicacions ferroviàries. Més endavant, els polígons incorporaren empreses tèxtils, de construccions metàl·liques i de material elèctric. La història comercial combina, així, la venda dels productes agrícoles amb l’evolució dels llocs de treball i de les manufactures.

Església de Sant Miquel de Toudell, a Viladecavalls
Església de Sant Miquel de Toudell, a Viladecavalls, 1918 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Campanar i absis de Santa Maria de Toudell, a Viladecavalls
Campanar i absis de Santa Maria de Toudell, a Viladecavalls, 1918 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSEsglésia de Sant Miquel de Toudell, a Viladecavalls.
Església de Sant Miquel de Toudell, a Viladecavalls, 1918 · Domini públic
ARACapella de Sant Miquel de Toudell (Viladecavalls). Fotografia de 2011.
Capella de Sant Miquel de Toudell (Viladecavalls). Fotografia de 2011 · AntoniCU · CC-BY-SA-3.0

Com ha canviat. Sant Miquel de Toudell conserva el volum de la petita església de pedra que ja apareix a la fotografia del 1918. La imatge del 2011 mostra el mateix edifici amb arbres al voltant i un pas al costat dels murs. El paisatge obert de la presa antiga contrasta amb aquest entorn més arbrat. La comparació permet reconèixer la continuïtat de l’edifici, tot i el canvi de perspectiva.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Penedès · 1.782 habitants

Avinyonet del Penedès

Avinyonet del Penedès conserva una història de nuclis petits, masies i camins. Les Gunyoles ja és documentat el 971, mentre una antiga carrerada apareix en textos del segle XI relacionats amb l’Arboçar. El poblament del terme no es concentrà en una sola vila: Avinyó Nou, Cantallops, les Gunyoles i Sant Sebastià dels Gorgs formen part d’aquest territori de cases i terres de conreu. Els camins enllaçaven les explotacions i permetien el pas dels ramats.

L’agricultura i les activitats que en deriven han tingut un paper central en l’economia local. La vinya i el presseguer substituïren bona part dels antics cereals, mentre les explotacions petites caracteritzaren el treball de la terra. L’elaboració i la circulació dels productes agrícoles expliquen una part de la història dels intercanvis. La ramaderia i, més endavant, el desenvolupament industrial ampliaren aquesta base productiva, especialment a partir de la dècada de 1980.

Camí a la localitat de Sant Sebastià dels Gorgs, Alt Penedès
Camí a la localitat de Sant Sebastià dels Gorgs, Alt Penedès, Entre 1920 i 1930 · Francesc Alsina i Vila · Domini públic · Wikimedia Commons
Creu a les Cabòries
Creu a les Cabòries, 1917 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Penedès · 3.945 habitants

Olèrdola

Olèrdola pren el nom de l’antiga ciutat fortificada que dominava aquest sector del Penedès. El terme conserva, però, una història de diversos pobles i caseries. Moja és documentat el 981 i manté la torre circular i l’església romànica com a referències del seu passat. La formació del nucli de Sant Miquel d’Olèrdola és més recent: al segle XIX cresqué al voltant de la nova parròquia, al costat de la qual hi havia un hostal de traginers.

Aquest hostal recorda la importància dels desplaçaments i dels serveis al camí. L’economia tradicional fou predominantment agrícola, amb la vinya com a conreu principal, acompanyada de cereals, oliveres i fruiters. Els cellers i les caves connectaren el treball dels camps amb l’elaboració i la venda del vi. També s’explotaren pedreres i s’hi establiren indústries, especialment a l’entorn de Sant Pere Molanta i Sant Miquel, que diversificaren els oficis i les necessitats de proveïment.

Absis, creuer i cimbori de l’església romànica de Moja
Absis, creuer i cimbori de l’església romànica de Moja, 1921 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Església de Sant Miquel d’Olèrdola, el 1921
Església de Sant Miquel d’Olèrdola, el 1921, 1921 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSAbsis, creuer i cimbori de l’església romànica de Moja.
Absis, creuer i cimbori de l’església romànica de Moja, 1921 · Domini públic
ARACapella de Sant Esteve de Moja (Olèrdola) - 1. Fotografia de 2011.
Capella de Sant Esteve de Moja (Olèrdola) - 1. Fotografia de 2011 · Angela Llop · CC-BY-SA-2.0

Com ha canviat. L’església romànica de Moja continua sent recognoscible per l’absis amb arcuacions i pel volum del campanar. La fotografia del 1921 en mostra els murs i les cobertes en un entorn poc urbanitzat. La del 2011 permet veure el mateix edifici amb els acabats de pedra visibles, una barana i arbres al costat. La continuïtat de l’arquitectura contrasta amb el tractament de l’espai immediat que l’envolta.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Penedès · 2.135 habitants

Olesa de Bonesvalls

Olesa de Bonesvalls és esmentada el 1038, dins el terme del castell de Cervelló. El camí que passava pel lloc ja apareix documentat el 1117 i l’església de Sant Joan Baptista, el 1143. El poble i l’antic hospital de Cervelló constitueixen dos testimonis d’un territori de pas entre les terres del Penedès i els camins del Garraf. El temple parroquial fou renovat al segle XVIII, tot conservant vestigis de l’edifici anterior.

El relleu accidentat limitava l’extensió dels camps. La vinya esdevingué el conreu predominant, al costat de petites superfícies d’horta, fruiters i altres productes. El bosc i les pastures completaven aquest paisatge econòmic. Més endavant, l’elaboració de calç i altres activitats industrials ampliaren els llocs de treball. La combinació de feina fabril i conreu familiar de la terra explica una economia mixta, en la qual els productes agrícoles i els materials de construcció representaven dues sortides comercials diferents.

Vista general d'Olesa de Bonesvalls i l'hospital
Vista general d'Olesa de Bonesvalls i l'hospital, 1934 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons
Interior de l’església de l’hospital de Cervelló, amb l’altar major, el 1917
Interior de l’església de l’hospital de Cervelló, amb l’altar major, el 1917, 1917 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSVista general d'Olesa de Bonesvalls i l'hospital.
Vista general d'Olesa de Bonesvalls i l'hospital, 1934 · Domini públic
ARAAntic Hospital de Cervelló (Olesa de Bonesvalls) - 1. Fotografia de 2010.
Antic Hospital de Cervelló (Olesa de Bonesvalls) - 1. Fotografia de 2010 · Angela LLop · CC-BY-SA-2.0

Com ha canviat. La vista del 1934 situa l’hospital de Cervelló i la seva torre dins un paisatge de muntanya, amb les cases del voltant en primer terme. La fotografia del 2010 mostra el mateix recinte des de l’accés, amb la porta de pedra i els murs revestits. La torre continua essent una referència del conjunt. Les perspectives són diferents i no permeten atribuir una data concreta a cadascun dels acabats o de les reformes visibles.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Penedès · 2.776 habitants

Castellet i la Gornal

El castell de Castellet és documentat el 977, quan encara era conegut com a castell de Sant Esteve. La fortalesa organitzà un terme extens del qual, al llarg de l’edat mitjana, se separaren altres poblacions. El municipi conserva diversos nuclis, entre els quals Castellet i la Gornal, i un paisatge de masies i terres agrícoles. El castell i les esglésies permeten situar aquesta antiga organització territorial, anterior a les transformacions industrials.

La vinya adquirí un pes principal entre els conreus i reduí la presència d’altres productes, com cereals, fruiters i oliveres. L’elaboració de vi i de vins escumosos vinculà les explotacions als circuits comercials del Penedès. Les pedreres de calç, els materials refractaris i altres indústries afegiren noves activitats al terme. La història dels oficis combina, així, les feines del camp i del celler amb l’extracció de pedra i la fabricació de materials destinats a la construcció.

Castell de Castellet
Castell de Castellet, 1912 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Absis de l'església de Gornal
Absis de l'església de Gornal, 1918 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSCastell de Castellet.
Castell de Castellet, 1912 · Domini públic
ARACastell de Castellet (Castellet i la Gornal) - 1. Fotografia de 2009.
Castell de Castellet (Castellet i la Gornal) - 1. Fotografia de 2009 · Angela LLop · CC-BY-SA-2.0

Com ha canviat. El castell continua presidint el mateix turó, però les dues fotografies ofereixen lectures diferents del conjunt. La del 1912 s’acosta al mur emmerletat i a les construccions del seu voltant. La del 2009 incorpora la torre circular i una vista extensa sobre les terres del Penedès. La vegetació i el paisatge agrícola emmarquen ara la presa; no es dedueixen dates de restauració només per la diferència d’angle.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Penedès · 1.721 habitants

Castellví de la Marca

Castellví de la Marca conserva en el nom el record d’un castell situat als confins dels dominis comtals medievals. La fortalesa, coneguda com el Castellot, i el poblament de la Múnia expliquen dues peces importants de la història del terme. El castell formà part dels dominis dels Castellvell, relacionats també amb Castellví de Rosanes. Les masies i els petits nuclis distribuïts pel territori completaren aquesta organització del poblament.

La base econòmica ha estat sobretot agrícola. La vinya ocupà el primer lloc, acompanyada de cereals, oliveres, fruiters i petites hortes. L’elaboració de vins escumosos connectà la producció de raïm amb els mercats del sector vinícola. La ramaderia també hi tingué presència, amb aviram, ovelles i altres animals. Durant el segle XX, activitats com els teixits, els articles de pell i els materials de construcció diversificaren els oficis, sense esborrar el pes del camp en la vida econòmica local.

Excursionista pujant al castell de Castellvell de la Marca
Excursionista pujant al castell de Castellvell de la Marca, cap al 1910 · Lluís Marià Vidal i Carreras · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSExcursionista pujant al castell de Castellvell de la Marca.
Excursionista pujant al castell de Castellvell de la Marca, cap al 1910 · Domini públic
ARACastellvell de la Marca (Castellví de la Marca) - 1. Fotografia de 2012.
Castellvell de la Marca (Castellví de la Marca) - 1. Fotografia de 2012 · Angela Llop · CC-BY-SA-2.0

Com ha canviat. La muntanya del Castellot manté el perfil de cingles que ja apareix a la imatge de cap al 1910. En aquella fotografia, un excursionista puja pel vessant i el castell es distingeix al capdamunt. La del 2012 presenta el mateix conjunt des d’un altre punt, amb la torre destacant sobre la roca i la vegetació. La comparació conserva el relleu com a referència i documenta la permanència de la fortalesa en el paisatge.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Penedès · 8.198 habitants

Gelida

Gelida té un origen històric relacionat amb el castell, documentat el 963, que domina la vall de l’Anoia i els camins del Penedès. El poble desenvolupà una trajectòria on els conreus, la indústria i l’estiueig compartiren protagonisme. La vinya, les oliveres i els fruiters formaven part del paisatge agrícola; la crisi de la fil·loxera afectà la població a la darreria del segle XIX, abans de la recuperació posterior.

La indústria paperera esdevingué un dels trets més característics de Gelida. Guarro Casas, fundada el 1825, s’establí al Molí Vell, a la riba de l’Anoia, i la Gelidense fou un altre recinte fabril destacat. Fabricar paper implicava transformar recursos, organitzar el treball i comercialitzar un producte fora del municipi. El comerç local i els serveis vinculats als residents i als estiuejants completaren aquesta economia.

Fàbrica de paper Guarro a Gelida
Fàbrica de paper Guarro a Gelida, 1919 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Ramat al costat del riu durant el vespre
Ramat al costat del riu durant el vespre, 1925 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSFàbrica de paper Guarro a Gelida.
Fàbrica de paper Guarro a Gelida, 1919 · Domini públic
ARACasal del Molí Vell o Fàbrica de Paper L. Guarro Casas. Fotografia de 2015.
Casal del Molí Vell o Fàbrica de Paper L. Guarro Casas. Fotografia de 2015 · Daniel García Peris · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. La fàbrica Guarro apareix el 1919 com un edifici destacat a la vora de l’Anoia, emmarcat per arbres i terrenys oberts. La fotografia del 2015 mostra el mateix recinte del Molí Vell des de l’entrada, amb naus, tancaments i senyalització industrial. El canvi visible és la major presència d’instal·lacions al voltant del nucli fabril. No es confon aquesta vista del conjunt amb una coincidència exacta del punt de presa.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Penedès · 2.287 habitants

La Granada

La Granada té referències documentals del segle X: el 950 s’hi havia d’edificar una torre i l’església de Sant Cristòfol existia ja el 991. La proximitat de l’antiga Via Augusta afavorí un lloc d’intercanvi que disposà d’un dels mercats més antics del Penedès. Al segle XI ja s’esmentava la mesura de la Granada, utilitzada en pagaments i censos, un senyal del pes comercial que havia assolit la població.

El mercat, de domini episcopal, perdé importància quan es consolidà el de Vilafranca. La trajectòria econòmica posterior mantingué un fort component agrari. La vinya substituí bona part dels cereals, les oliveres i els fruiters tradicionals, tot i que es mantingué el presseguer. Les indústries locals i la feina a Vilafranca complementaren els ingressos de les famílies pageses. El vi, les collites i el record de les antigues mesures permeten resseguir una història comercial molt anterior a les activitats industrials modernes.

Creu de la Granada al camí de Santa Fe
Creu de la Granada al camí de Santa Fe, 1914 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Penedès · 1.060 habitants

Les Cabanyes

Les Cabanyes conserva un origen medieval relacionat amb Sant Valentí, l’antiga església parroquial documentada el 1056. L’orde de l’Hospital s’hi establí abans del 1135 i hi organitzà una de les seves primeres comandes a Catalunya. La comunitat rebé terres i altres béns a través de donacions. El 1306, la comanda es traslladà definitivament a Vilafranca, tot i que la casa de les Cabanyes continuà vinculada a l’orde durant els segles posteriors.

La vinya marcà profundament l’economia i el creixement de la població durant el segle XIX. El conreu de secà ocupava la major part de les terres, amb cereals i llegums com a complements en les superfícies sense ceps. La història dels intercanvis parteix, així, d’un municipi agrícola estretament relacionat amb el seu entorn penedesenc. Les petites indústries ampliaren després l’activitat productiva.

Creu al camí de les Cabanyes
Creu al camí de les Cabanyes, 1918 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Penedès · 2.658 habitants

Mediona

La història de Mediona s’articula al voltant del castell, la riera i els nuclis que es formaren al seu entorn. Un document del 1011 ja esmenta un molí, una resclosa, terres i cases dins el terme del castell. Sant Joan de Mediona, abans Sant Joan de Conilles, cresqué al voltant de la parròquia, documentada el 1299. Altres nuclis, com Sant Pere Sacarrera, recorden igualment la relació entre esglésies, camins i poblament.

L’economia tradicional combinà els conreus de secà amb petites hortes al costat de l’aigua. Cereals i vinya hi adquiriren un pes principal, mentre els boscos cobrien una part extensa del territori. També s’explotaren pedreres de calcària i jaciments de bauxita, aquests darrers abandonats per la qualitat insuficient del mineral. La fabricació de gèneres de punt afegí una activitat industrial. El passat comercial inclou, per tant, els productes agrícoles, els materials extrets del terreny i les manufactures.

Façana de l'església de Santa Maria de Mediona
Façana de l'església de Santa Maria de Mediona, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSFaçana de l'església de Santa Maria de Mediona.
Façana de l'església de Santa Maria de Mediona, 1916 · Domini públic
ARAEsglésia castell de Mediona, el Penedes, Barcelona. Fotografia de 2011.
Església castell de Mediona, el Penedes, Barcelona. Fotografia de 2011 · Angela LLop · CC-BY-SA-2.0

Com ha canviat. L’església de Santa Maria del castell conserva el seu emplaçament al vessant de la vall. La fotografia del 1916 mostra una de les façanes i les construccions que s’hi adossen; la del 2011 permet veure la galeria d’arcs, les cobertes i els murs de pedra del mateix conjunt. L’angle diferent amplia la lectura de l’edifici, però no permet datar les reformes ni atribuir nous usos comercials als espais fotografiats.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Penedès · 516 habitants

Pontons

Pontons conserva una història de poblament de muntanya vinculada al castell, documentat el 966, i a les seves parròquies. El nucli situat a la riba de la riera cresqué als peus de Santa Magdalena i assumí la centralitat que abans tenia Sant Joan de la Muntanya. La població disposà d’un privilegi de Jaume I per celebrar mercat els dimarts, un testimoni concret de la seva funció d’intercanvi dins aquest territori de masos i camins.

L’economia tradicional era agrària, amb vinya i cereals com a conreus principals, acompanyats d’hortes i fruiters en superfícies més petites. La vinculació amb Vilafranca es reforçà quan part dels habitants començà a treballar a les indústries i als comerços de la capital, mantenint el conreu de les terres com a activitat complementària. La història comercial de Pontons reuneix, així, el mercat medieval, els productes dels camps i les relacions laborals amb les poblacions de la plana.

Vista general de Pontons
Vista general de Pontons, 1913 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Penedès · 1.038 habitants

Sant Cugat Sesgarrigues

Sant Cugat Sesgarrigues ocupava un lloc de pas entre camins que comunicaven Barcelona, la Granada i les platges del Garraf. La torre de Ventallols, documentada al segle XI, s’ha relacionat amb la vigilància d’aquests itineraris. El lloc apareix esmentat el 1075 dins l’antic terme d’Olèrdola. Aquesta posició ajuda a entendre un poblament estretament lligat a la terra i a les comunicacions, abans de l’expansió de les activitats industrials modernes.

La vinya esdevingué el conreu principal, amb cereals i fruiters com a complements. El creixement vitícola i la posterior crisi de la fil·loxera marcaren la vida del poble i dels seus rabassaires. L’elaboració de vi, vins escumosos i altres begudes, juntament amb la cooperativa vinícola, vinculà les explotacions a la transformació i comercialització del raïm. Les empreses alimentàries, els taps metàl·lics i els prefabricats de construcció ampliaren després els oficis, especialment a l’entorn de la carretera.

Cor de l'església de Sant Cugat de Sesgarrigues
Cor de l'església de Sant Cugat de Sesgarrigues, 1913 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Penedès · 2.627 habitants

Sant Llorenç d'Hortons

Sant Llorenç d’Hortons formà part de la baronia de Gelida, una vinculació que ajuda a explicar la seva història territorial. El terme conserva masos documentats d’antic i el nucli de Sant Joan Samora, amb una església romànica esmentada el 1080. Les cases de pagès i els petits pobles formaven una xarxa de poblament distribuït, molt relacionada amb els conreus i amb els camins que permetien comunicar les diferents explotacions.

La vinya fou el conreu principal de secà, al costat de cereals, fruiters, oliveres i patates. La ramaderia aportà aviram, porcs, ovelles i bestiar boví. L’elaboració de vi i de vins escumosos representà una sortida productiva i comercial per al raïm. Més endavant s’hi afegiren petites indústries de gèneres de punt, plàstics i metalls. L’estiueig i les segones residències ampliaren els serveis, mentre el territori conservava testimonis del treball agrari, com la masia de Can Carafí.

Absis de l'església de Sant Joan Samora
Absis de l'església de Sant Joan Samora, 1922 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Interior de Sant Joan Samora amb la pica baptismal, el 1922
Interior de Sant Joan Samora amb la pica baptismal, el 1922, 1922 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSAbsis de l'església de Sant Joan Samora.
Absis de l'església de Sant Joan Samora, 1922 · Domini públic
ARACapella de Sant Joan Samora (Sant Llorenç d'Hortons) - 1. Fotografia de 2012.
Capella de Sant Joan Samora (Sant Llorenç d'Hortons) - 1. Fotografia de 2012 · MARIA ROSA FERRE ✿ · CC-BY-SA-2.0

Com ha canviat. Sant Joan Samora conserva el volum de la nau i l’absis semicircular que apareixen a la fotografia del 1922. La imatge del 2012 mostra el mateix temple des d’un altre costat, amb el campanar d’espadanya, la pedra vista i arbres al voltant. Els elements romànics permeten reconèixer l’edifici entre les dues preses. La comparació documenta sobretot aquesta continuïtat i l’aspecte de l’entorn, sense atribuir una data concreta a les intervencions.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Penedès · 3.485 habitants

Sant Martí Sarroca

Sant Martí Sarroca té el seu centre històric al turó de la Roca, on el castell i l’església de Santa Maria presideixen el paisatge. Les primeres referències documentals del castell són del segle X. Amb el temps, el poblament s’estengué per les Cases Noves, sota la fortalesa i al costat de la carretera de Vilafranca. La restauració de l’església dirigida per Puig i Cadafalch el 1906 contribuí a recuperar una part important del conjunt romànic.

L’agricultura de secà ha estat la base econòmica del terme. La vinya substituí progressivament altres conreus, sobretot cereals, i una gran part del raïm es destinà a elaborar vins escumosos, tant al mateix municipi com a Sant Sadurní i Vilafranca. La història comercial inclou aquesta relació entre explotacions i cellers. Les activitats tèxtils, metal·lúrgiques i de materials de construcció ampliaren després els oficis. També tingueren presència la fabricació de ciment i escaiola i l’extracció d’àrids.

Plaça amb un pou en primer terme i al fons l'església de Santa Maria de Sant Martí Sarroca
Plaça amb un pou en primer terme i al fons l'església de Santa Maria de Sant Martí Sarroca, cap al 1927 · Carles Fargas · Domini públic · Wikimedia Commons
Creu de Can Rabell
Creu de Can Rabell, 1921 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSPlaça amb un pou en primer terme i al fons l'església de Santa Maria de Sant Martí Sarroca.
Plaça amb un pou en primer terme i al fons l'església de Santa Maria de Sant Martí Sarroca, cap al 1927 · Domini públic
ARAEsglésia de Santa Maria (Sant Martí Sarroca) - 1. Fotografia de 2010.
Església de Santa Maria (Sant Martí Sarroca) - 1. Fotografia de 2010 · MARIA ROSA FERRE · CC-BY-SA-2.0

Com ha canviat. L’església de Santa Maria continua presidint el mateix espai del turó de la Roca. La imatge de cap al 1927 mostra el temple i el pou dins una plaça de superfície irregular. La del 2010 presenta el mateix conjunt amb un paviment continu i l’espai del pou més definit. La façana, l’absis i el campanar permeten reconèixer l’edifici. La transformació visible se centra en l’ordenació de la plaça que l’acompanya.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Penedès · 2.516 habitants

Sant Pere de Riudebitlles

Sant Pere de Riudebitlles cresqué al voltant del priorat benedictí fundat el 1026. El nom del riu de Bitlles ja apareix documentat el 917, i les seves aigües són una clau per entendre la història del municipi. L’aqüeducte construït al segle XVIII recorda la necessitat de portar l’aigua fins als espais de consum i de treball. El nucli monàstic i la població que s’hi agrupà donaren forma a una vila de llarga trajectòria.

La indústria paperera transformà una economia inicialment agrària. Els molins i les fàbriques produïren diferents tipus de paper i, amb el temps, cartonatges, paper ondulat, paperines i altres manipulats. Aquesta diversitat mostra la connexió entre l’ofici de fabricar paper i els usos comercials del producte, especialment l’embalatge. La vinya, els cereals, les oliveres i les hortes continuaren presents. Altres indústries ampliaren després la producció, però el paper mantingué una posició singular en la memòria econòmica local.

Aqüeducte
Aqüeducte, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Vista parcial de Sant Pere de Riudevitlles
Vista parcial de Sant Pere de Riudevitlles, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSAqüeducte.
Aqüeducte, 1916 · Domini públic
ARAEl Pont Nou (Sant Pere de Riudebitlles) - 1. Fotografia de 2011.
El Pont Nou (Sant Pere de Riudebitlles) - 1. Fotografia de 2011 · Angela Llop · CC-BY-SA-2.0

Com ha canviat. El Pont Nou manté les arcades superposades que ja es distingeixen a la fotografia del 1916. La vista del 2011 mostra la mateixa infraestructura des d’un altre angle, amb escales i un recorregut condicionat a la seva base. L’aqüeducte continua sent una referència del paisatge urbà. El canvi més evident és el tractament de l’espai de pas al costat dels pilars, mentre l’estructura permet reconèixer l’antiga conducció d’aigua.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Penedès · 2.580 habitants

Sant Quintí de Mediona

Sant Quintí de Mediona té una història vinculada a la baronia de Mediona i a l’antic priorat que depenia de Santa Maria de Ripoll. L’església és documentada el 962 i la comunitat monàstica apareix esmentada al segle XI. Els vestigis de les dependències religioses es conserven a l’edifici conegut com a Rectoria Vella. El poble s’inscriu en un territori on l’aigua de la riera ha tingut una presència determinant.

Les indústries tradicionals tèxtil i paperera s’instal·laren a les vores de la riera, aprofitant aquesta relació entre l’aigua i la producció. Al mateix temps, els camps de secà es dedicaven sobretot a la vinya, amb oliveres i ametllers com a complements. La fabricació de teixits i de paper amplià els productes que sortien del municipi, més enllà de les collites. Carrers, tallers, conreus i cursos d’aigua formen, així, parts complementàries de la història dels oficis i dels intercanvis de Sant Quintí.

Homes en un carrer de Sant Quintí de Mediona
Homes en un carrer de Sant Quintí de Mediona, 1933 · Carles Fargas · Domini públic · Wikimedia Commons
Cascada de Sant Quintí de Mediona
Cascada de Sant Quintí de Mediona, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Penedès · 12.911 habitants

Sant Sadurní d'Anoia

Sant Sadurní d’Anoia s’ha desenvolupat en un punt de contacte entre el Penedès i la vall del Llobregat, una situació que afavorí les comunicacions i els intercanvis. El ferrocarril arribà el 1865 i reforçà aquestes connexions. Abans de l’especialització en vins escumosos, el municipi ja disposava de molins fariners i paperers, petites indústries tèxtils, destil·leries d’aiguardent i fabricants de carros. La història productiva de la vila era, per tant, més diversa que la d’un únic sector.

L’elaboració de vins escumosos durant el darrer terç del segle XIX transformà l’economia local. La fil·loxera obligà a replantar les vinyes amb peus resistents i la recuperació donà pas a l’expansió de les caves. L’etiquetatge, els cartonatges, els taps i la maquinària formaren part del seu entorn econòmic. Les fires agrícoles, on es compraven animals, carros i estris per preparar la verema, recorden la connexió entre el comerç, els oficis i el treball dels camps.

Edifici de l’escriptori de la casa Codorniu, fotografiat el 1914
Edifici de l’escriptori de la casa Codorniu, fotografiat el 1914, 1914 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Vista de la finca Freixenet a Sant Sadurní d’Anoia, el 1924
Vista de la finca Freixenet a Sant Sadurní d’Anoia, el 1924, 1924 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Penedès · 7.806 habitants

Santa Margarida i els Monjos

Santa Margarida i els Monjos reuneix un passat de pobles agrícoles i una important transformació industrial. El gual de Santa Margarida és esmentat el 978 i la parròquia apareix documentada al segle XII. El poblament s’organitzà entorn de l’església, dels masos i dels camins de la vall del Foix. La vinya ocupà un lloc principal entre els conreus, al costat de cereals, oliveres i altres productes de secà.

Al segle XIX, l’explotació de margues per obtenir calç hidràulica i ciment natural obrí una nova etapa productiva. Les pedreres, els forns i els sistemes de transport de la pedra transformaren el paisatge i els oficis. La fabricació de ciment convertí recursos del terreny en materials comercialitzats per a la construcció. Més endavant s’hi afegiren empreses químiques, metal·lúrgiques, alimentàries i d’altres sectors. La història econòmica combina, així, el vi i el treball dels camps amb una indústria que adquirí un pes decisiu.

Exterior dels Forns del Renet i instal·lacions de transport del material, a Santa Margarida i els Monjos, el 1900
Exterior dels Forns del Renet i instal·lacions de transport del material, a Santa Margarida i els Monjos, el 1900, 1900 · autor no identificat · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Penedès · 3.288 habitants

Subirats

Subirats pren el nom del castell documentat el 917, situat damunt la plana per on passaven l’Anoia i els camins de la frontera medieval. El terme conserva una xarxa de pobles, masies i petits nuclis. Sant Pau d’Ordal, Lavern i la Torre-ramona són algunes de les seves referències històriques. Les comunicacions han tingut un paper fonamental en un territori on els camins connectaven els camps, els molins i les poblacions veïnes.

La vinya es convertí en el conreu principal i la indústria vinícola ja era important durant els segles XVIII i XIX. També hi hagué molins fariners i paperers, una destil·leria d’aiguardent i una fàbrica de vidre que funcionà entre el 1833 i el 1933. Les bòbiles, els forns de calç i les pedreres completaren aquesta diversitat productiva. La història comercial de Subirats no s’explica només pel raïm: inclou també paper, vidre i materials de construcció, a més dels serveis associats a les vies de pas.

Creu commemorativa a l'Ordal
Creu commemorativa a l'Ordal, Entre 1915 i 1930 · Marcel·lí Gausachs i Gausachs · Domini públic · Wikimedia Commons
Atri i porta a Subirats
Atri i porta a Subirats, 1913 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSAtri i porta a Subirats.
Atri i porta a Subirats, 1913 · Domini públic
ARATorre Ramona (Subirats) - 2. Fotografia de 2010.
Torre Ramona (Subirats) - 2. Fotografia de 2010 · Turisme de Subirats · CC-BY-SA-2.0

Com ha canviat. La galeria de la Torre-ramona conserva els arcs apuntats i les columnes primes que apareixen a la fotografia del 1913. En la imatge del 2010 es poden reconèixer els mateixos elements, ara vistos des de sota, amb una llum de ferro penjada al pati. La comparació mostra la continuïtat de l’estructura i alguns detalls d’equipament. L’angle és diferent i no permet afirmar canvis en els negocis o en els usos de totes les dependències.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Penedès · 1.572 habitants

Torrelavit

Torrelavit es formà per la unió dels antics termes de Terrassola del Penedès i Lavit, acceptada el 1921. Els dos nuclis, molt pròxims, conserven esglésies romàniques i una història anterior vinculada als respectius castells. El de Lavit és documentat el 956 i el de Terrassola, el 1062. El riu de Bitlles i els torrents que hi desemboquen ajudaren a organitzar el poblament, els conreus i una part decisiva de l’activitat productiva.

La indústria paperera aprofità aquestes aigües i esdevingué una especialització tradicional. A començament del segle XX es fabricaven paper de fil i d’estrassa a Terrassola i paper de fumar a Lavit. La diversitat dels productes revela una economia connectada amb diferents usos i mercats. La vinya i l’elaboració de vi i vins escumosos completaren la base econòmica. Conreus, molins, fàbriques de paper i cartonatges permeten entendre una història dels oficis on el camp i la indústria conviuen dins el mateix territori.

Vista general de Terrassola
Vista general de Terrassola, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Porta lateral d'una església de Torrelavit
Porta lateral d'una església de Torrelavit, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSVista general de Terrassola.
Vista general de Terrassola, 1916 · Domini públic
ARAEsglésia de Sant Marçal de Terrassola (Torrelavit) - 1. Fotografia de 2012.
Església de Sant Marçal de Terrassola (Torrelavit) - 1. Fotografia de 2012 · Angela Llop · CC-BY-SA-2.0

Com ha canviat. L’església de Sant Marçal és la referència que vincula la vista general de Terrassola del 1916 amb la fotografia del 2012. La primera situa el temple entre les cases i els terrenys de l’entorn; la segona s’acosta als absis romànics, amb les arcuacions i la pedra visibles. El contrast passa del conjunt del poble al detall de l’edifici conservat. Aquestes preses no permeten mesurar per si soles els canvis de superfície urbanitzada.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Penedès · 2.746 habitants

Torrelles de Foix

Torrelles de Foix formà part del terme de l’antic castell de Foix, documentat el 1067. El nom de la població apareix esmentat el 1185, en un territori de masos, conreus i camins de la vall del Foix. El relleu muntanyós i la presència del riu de Foix i de la riera de Pontons configuraren un paisatge divers, amb boscos, camps de secà i petites zones de regadiu a prop del poble.

La vinya guanyà terreny als cereals, que havien estat el conreu principal. Oliveres, ametllers, presseguers i altres fruiters completaven la producció, mentre les hortes aprofitaven les vores de la riera. La transformació i la venda d’aquests productes formen part de la història econòmica local. L’activitat industrial, menys representativa que l’agrària, amplià el seu pes durant el darrer tram del segle XX, amb presència del tèxtil. Les antigues pedreres de guix recorden també l’aprofitament dels recursos minerals del terme.

Conjunt rocós a Torrelles de Foix
Conjunt rocós a Torrelles de Foix, 1913 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Penedès · 42.607 habitants

Vilafranca del Penedès

Vilafranca del Penedès es consolidà al segle XII entorn de Santa Maria i del mercat, en una posició favorable als camins de la plana. Les fires i les mesures comercials de la vila reforçaren una influència que s’estenia més enllà del terme. Durant el segle XIX, l’enderroc de les muralles permeté l’expansió dels ravals i de les rambles. La inauguració del ferrocarril el 1865 millorà les comunicacions i afavorí la circulació de persones i mercaderies.

El comerç del vi a l’engròs adquirí una importància creixent al segle XIX. Les exportacions connectaren els productors penedesencs amb mercats europeus i americans, mentre les cases comercials organitzaven l’emmagatzematge i la venda. La fil·loxera interrompé aquesta expansió, seguida de la replantació i la recuperació del sector. Botigues, mercats, fires agrícoles i empreses vinícoles expliquen dues escales complementàries de la mateixa història: el proveïment quotidià de la població i la comercialització del vi fora de la comarca.

Carrer porxat de Vilafranca del Penedès
Carrer porxat de Vilafranca del Penedès, 23 maig 1926 · autor no identificat · Domini públic · Wikimedia Commons
Persones a la rambla de Sant Francesc, al fons la desapareguda caserna de l'exèrcit, Vilafranca del Penedès
Persones a la rambla de Sant Francesc, al fons la desapareguda caserna de l'exèrcit, Vilafranca del Penedès, cap al 1920 · Francesc Alsina i Vila · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSCarrer porxat de Vilafranca del Penedès.
Carrer porxat de Vilafranca del Penedès, 23 maig 1926 · Domini públic
ARA024 Carrer de la Cort (Vilafranca del Penedès), en dia de mercat. Fotografia de 2024.
024 Carrer de la Cort (Vilafranca del Penedès), en dia de mercat. Fotografia de 2024 · Enric · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. El carrer de la Cort continua essent un espai de comerç i de pas al centre de Vilafranca. La fotografia del 1926 mostra les voltes i les façanes que emmarquen el carrer. La del 2024 hi documenta parades de mercat, mercaderies exposades i vianants davant els establiments. El canvi es fa visible en els aparadors, els productes i la disposició de l’activitat al carrer, mentre els porxos mantenen una referència arquitectònica compartida.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Penedès · 1.154 habitants

Vilobí del Penedès

Vilobí del Penedès conserva una història compartida entre Vilobí, Bellver, Vallformosa i les Guixeres. Vallformosa és esmentada el 977 i l’antiga quadra de Vilobí depenia d’aquest lloc abans de ser adquirida per la Pia Almoina de Barcelona el 1322. Bellver i els veïnats de les Guixeres ja apareixen al fogatjament del 1553. Aquest poblament distribuït reflecteix un territori on les cases, els camps i els recursos minerals estaven estretament relacionats.

La vinya esdevingué el producte agrícola principal, acompanyada de cereals, ametllers, oliveres, fruita i llegums. Les guixeres, explotades d’antic, aportaren una altra especialització econòmica i afavoriren activitats industrials associades. La venda dels productes agrícoles i el subministrament de guix per a la construcció representaven circuits comercials diferents. La relació amb el sector de la construcció també explica que les seves crisis tinguessin efectes locals.

Poble de Bellver
Poble de Bellver, cap al 1920 · Marcel·lí Gausachs i Gausachs · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Penedès · 1.393 habitants

El Pla del Penedès

El Pla del Penedès conserva una història vinculada a l’església de Santa Maria, documentada el 1080. Al final del segle XI pertanyia a la canònica de Santa Maria de Solsona. Durant una etapa posterior depengué de la parròquia de Lavit i el poble fou conegut també com el Pla de Lavit, fins que el 1778 disposà de parròquia independent. El temple romànic, modificat en diverses èpoques, és una referència d’aquest passat.

La vinya esdevingué el conreu principal de secà i reduí la presència dels cereals i de les oliveres. Les explotacions petites caracteritzaren el treball agrícola, mentre les lleguminoses, abans conreades també per vendre, es reservaren progressivament al consum familiar. Les indústries derivades de la viticultura connectaren el camp amb l’elaboració dels productes i la seva comercialització. Una part de la població combinà després la feina industrial amb el conreu secundari de les terres, transformant l’organització econòmica de les famílies.

Creu de terme (SaP 156 02)
Creu de terme (SaP 156 02), 1914 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Anoia · 245 habitants

Argençola

Argençola conserva l’estructura d’un petit nucli enlairat, presidit per les restes del castell i l’església de Sant Llorenç. La documentació medieval situa el castell i la parròquia al segle XI, en un territori de poblament repartit entre diversos centres. Clariana, Carbasí, Albarells, Porquerisses, Contrast i Rocamora tenen trajectòries pròpies i formen part d’aquest mosaic. L’església actual d’Argençola fou beneïda el 1891 i es construí aprofitant pedra del castell, una transformació que explica la relació material entre el patrimoni defensiu i el religiós.

La vida econòmica s’ha vinculat sobretot als cereals i a les explotacions ramaderes. Al nord del terme, l’antic camí ral afavorí serveis de pas com l’hostal del Violí; les comunicacions connectaven els petits nuclis amb les poblacions veïnes. També s’hi explotaren pedreres i lignit. Aquestes activitats connectaven el terme amb les vies de transport i amb els nuclis de l’entorn, en un paisatge que combinava les terres treballades amb extensions de pinedes i alzinars.

Vista llunyana del nucli d’Argençola des d’un camí, amb un arbre en primer terme
Vista llunyana del nucli d’Argençola des d’un camí, amb un arbre en primer terme, 1923 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Vista de la capella de Sant Pere de la Goda i del seu entorn rural, dins el terme d’Argençola
Vista de la capella de Sant Pere de la Goda i del seu entorn rural, dins el terme d’Argençola, 1923 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Anoia · 42.085 habitants

Igualada

Igualada va créixer al centre de la conca d’Òdena, en un espai condicionat pels dominis senyorials dels voltants i per l’aprofitament de l’Anoia. L’expansió urbana desbordà el terme reduït i culminà, el 1925, amb l’agregació de terrenys procedents d’Òdena. El passeig de Verdaguer, començat el 1834, és una de les referències d’aquest creixement.

La pell i el tèxtil expliquen bona part de la seva història comercial. L’adoberia és documentada des del 1340 i, a partir del segle XVIII, es concentrà progressivament prop del rec. Els draps de llana precediren l’expansió del cotó i del gènere de punt. L’arribada del ferrocarril el 1893 millorà el proveïment de carbó i la comunicació dels fabricants amb altres mercats, un canvi decisiu per modernitzar la producció i moure mercaderies.

Fàbriques i curs fluvial a l’entorn d’Igualada: una imatge del paisatge industrial de finals del segle XIX
Fàbriques i curs fluvial a l’entorn d’Igualada: una imatge del paisatge industrial de finals del segle XIX, 1898 · Antoni Bartumeus i Casanovas · Domini públic · Wikimedia Commons
Jardí del casino d’Igualada, identificat a Commons amb el Cercle Mercantil, amb taules i cadires a l’exterior
Jardí del casino d’Igualada, identificat a Commons amb el Cercle Mercantil, amb taules i cadires a l’exterior, 1898 · Antoni Bartumeus i Casanovas · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Anoia · 175 habitants

Orpí

Orpí és un municipi de poblament dispers articulat entre el castell, l’església de Sant Miquel, Santa Càndia i diverses masies. El terme apareix esmentat el 978 i el castell el 987, dins l’organització medieval d’aquest sector de l’Anoia. La capella del castell acabà fent funcions parroquials i conserva elements romànics, mentre que Santa Càndia ofereix un notable testimoni gòtic. La coexistència d’aquests dos centres ajuda a entendre un territori que no es desenvolupà com una única vila compacta.

L’aigua de la riera de Carme ha tingut un paper essencial en l’activitat productiva. El paper forma part del teixit industrial del terme, al costat de l’explotació de recursos com l’aigua i la pedra. Les relacions comercials s’inscriuen en l’àrea d’atracció d’Igualada, amb Carme com a punt proper per a les compres quotidianes segons la descripció històrica consultada. Aquest marc econòmic complementa la lectura dels edificis i dels nuclis antics.

Concentració pública a Orpí el 1911, amb pancartes relacionades amb l’aigua. És una escena col·lectiva d’un acte públic
Concentració pública a Orpí el 1911, amb pancartes relacionades amb l’aigua. És una escena col·lectiva d’un acte públic, 1911 · Unknown author Unknown author · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Anoia · 1.772 habitants

Cabrera d'Anoia

Cabrera d’Anoia s’estén per un territori accidentat, amb diversos nuclis i masies vinculats a la vall de l’Anoia. El castell, encimbellat damunt una cinglera, és una referència del paisatge i de l’antiga organització senyorial. El municipi comprèn Canaletes i altres sectors de poblament, de manera que la seva història no es limita al petit conjunt del castell.

Els molins de l’Anoia són documentats des del segle XI. Cal Bota passà de molí fariner a bataner, mentre que altres instal·lacions també canviaren d’ús segons les necessitats de producció. Aquest aprofitament hidràulic connecta Cabrera amb la història manufacturera de la comarca. Als vessants agrícoles, la vinya adquirí protagonisme davant els cereals i afavorí l’elaboració de vi i cava; les oliveres i els ametllers completaven el paisatge de secà.

El conjunt de Cabrera d’Anoia i el castell sobre la cinglera, vistos des de la vall
El conjunt de Cabrera d’Anoia i el castell sobre la cinglera, vistos des de la vall, Entre 1920 i 1930 · Francesc Alsina i Vila · Domini públic · Wikimedia Commons
L’Anoia amb Can Bota al fons i la cinglera del castell de Cabrera: aigua i edificis productius dins el mateix paisatge
L’Anoia amb Can Bota al fons i la cinglera del castell de Cabrera: aigua i edificis productius dins el mateix paisatge, between 1897 and 1920 · Antoni Bartumeus i Casanovas · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Anoia · 3.644 habitants

Calaf

Calaf es va formar al peu del castell i s’estengué cap a migdia, primer dins les muralles i després pels ravals. La Plaça Gran conserva la memòria de l’antic mercadal, originat al segle XIV. Els portals, les cases porxades i l’església de Sant Jaume expliquen la consolidació d’una vila que actuava com a centre del seu entorn rural. El creixement posterior acostà la població a l’estació ferroviària i a les carreteres, tot ampliant el perímetre del nucli antic.

El comerç és una peça central de la identitat calafina. El mercat existia abans del privilegi de 1345 que regulava l’arrendament de bancs i taules als venedors. La vila també tingué paraires i comerciants de gra, vi i productes artesans, amb relacions que ultrapassaven el terme. Les activitats agrícoles de l’altiplà, l’explotació intermitent del lignit i la fabricació de materials de construcció completaren una economia que combinava intercanvi, treball menestral i indústria.

Vista parcial de Calaf amb edificis industrials i xemeneies, un testimoni de la convivència entre fàbriques i nucli urbà
Vista parcial de Calaf amb edificis industrials i xemeneies, un testimoni de la convivència entre fàbriques i nucli urbà, between 1880 and 1912 · Lluís Marià Vidal i Carreras · Domini públic · Wikimedia Commons
Vista de la Plaça Gran de Calaf des de sota les voltes, amb el porxo i les cases de la plaça al fons
Vista de la Plaça Gran de Calaf des de sota les voltes, amb el porxo i les cases de la plaça al fons, 1924 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSVista de la Plaça Gran de Calaf des de sota les voltes, amb el porxo i les cases de la plaça al fons.
Vista de la Plaça Gran de Calaf des de sota les voltes, amb el porxo i les cases de la plaça al fons, 1924 · Domini públic
ARAPorxos de la Plaça Gran de Calaf
Porxos de la Plaça Gran de Calaf · Enric · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. La imatge de 1924 mira cap a la plaça des de sota un arc; la de 2017 segueix la galeria porxada i en mostra el paviment, els pilars i el sostre. Els cotxes de l’exterior incorporen un ús contemporani de l’espai públic. Es manté el porxo com a element que relaciona les cases amb l’antic mercadal.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Anoia · 5.608 habitants

Capellades

Capellades s’ha desenvolupat en un replà elevat sobre l’Anoia, al voltant de Santa Maria i d’un sistema d’aigua excepcionalment important per a la població. L’església ja apareix en documents del segle X. L’expansió urbana es va accelerar a partir del segle XVII i continuà durant el XIX amb nous carrers. Al congost, la Font de la Reina era un punt estratègic del camí ral entre Piera i Igualada, amb hostals i moviment de viatgers i mercaderies.

La producció de paper és inseparable de la història local: hi ha un establiment paperer documentat el 1505 i una llarga successió de famílies fabricants. Els molins aprofitaven l’aigua de la bassa i del riu, i la mecanització modificà progressivament les formes de treball. La Font de la Reina també servia per transbordar matèries primeres i paper. El Mercat Figueter, nascut al voltant de la venda de figues, és una altra expressió de la tradició comercial capelladina.

Escultura fotografiada amb el títol «Font de la Reina a Capellades»; la imatge se centra en la figura i no en el conjunt del carrer
Escultura fotografiada amb el títol «Font de la Reina a Capellades»; la imatge se centra en la figura i no en el conjunt del carrer, 1924 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Pont sobre l’Anoia i fàbriques de paper a Capellades: infraestructures de pas i producció al corredor fluvial
Pont sobre l’Anoia i fàbriques de paper a Capellades: infraestructures de pas i producció al corredor fluvial, ca. 1920 · Francesc Alsina i Vila · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Anoia · 847 habitants

Carme

Carme apareix documentat el 1005 dins el terme del castell de Claramunt. El poble es concentrà a la dreta de la riera, al voltant de l’església de Sant Martí, substituïda per un edifici nou el 1743. Aquesta estructura de carrers curts i cases agrupades conviu amb un paisatge marcat pels recs, les basses i els antics molins. Durant el segle XIX, l’arribada d’activitats tèxtils procedents d’Igualada contribuí al creixement del poble, atreta per les possibilitats de l’energia hidràulica.

El rec proporcionava força als molins fariners, drapers, paperers i d’oli, i donava servei a les fassines i als treballs de rentar i tenyir llana. La confraria dels paraires, legalitzada el 1733, organitzà una activitat compartida amb instal·lacions col·lectives per acabar els teixits. El paper i el tèxtil definiren així una economia connectada amb la comarca.

Cases de Carme i bassa d’un molí en primer terme, testimoni de l’aigua integrada en el paisatge productiu del poble
Cases de Carme i bassa d’un molí en primer terme, testimoni de l’aigua integrada en el paisatge productiu del poble, between 1897 and 1920 · Antoni Bartumeus i Casanovas · Domini públic · Wikimedia Commons
El Molí Major de Carme, amb el gran volum de l’edifici paperer i arbres al voltant
El Molí Major de Carme, amb el gran volum de l’edifici paperer i arbres al voltant, between 1897 and 1925 · Antoni Bartumeus i Casanovas · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSEl Molí Major de Carme, amb el gran volum de l’edifici paperer i arbres al voltant.
El Molí Major de Carme, amb el gran volum de l’edifici paperer i arbres al voltant, between 1897 and 1925 · Domini públic
ARAMolí Major de Carme: vista contemporània del mateix edifici des de més lluny i des d’una altra orientació.
Molí Major de Carme: vista contemporània del mateix edifici des de més lluny i des d’una altra orientació · Pilardenou999 · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. El Molí Major conserva el volum alt i les fileres d’obertures que identifiquen l’antic edifici paperer. La fotografia de 2018 l’emmarca entre conreus i vegetació, mentre la imatge antiga s’acosta a la façana. La fitxa patrimonial de 2010 ja documentava esquerdes, problemes de coberta i manca d’ús: la continuïtat de l’edifici conviu amb la pèrdua de la funció productiva. Font de context: https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-major Nota de control: les coordenades de càmera de la fitxa moderna són discrepants amb les de l’edifici a DIBA. La correspondència es basa en l’edifici identificat per títol, categoria i volum arquitectònic; no s’utilitzen aquelles coordenades com a localització del molí.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Anoia · 153 habitants

Castellfollit de Riubregós

Castellfollit de Riubregós s’arrecera sota les restes del castell, en la vall del Llobregós. El lloc és documentat al segle XI i formà part de l’organització fronterera dels comtes de Cerdanya abans de passar per diversos dominis senyorials. El castell i la població patiren greument l’acció militar de 1822. Els carrerons i les cases amb llindes dels segles XVIII i XIX, juntament amb la plaça porticada, permeten observar les successives reconstruccions d’un nucli estretament relacionat amb el seu relleu.

El camí reial i el camí de la sal travessaven el terme i hi feien circular traginers i càrregues. Aquesta funció de pas situa la història comercial més enllà dels límits del poble. Les relacions amb Calaf han estat especialment rellevants per l’accés als serveis i al mercat de l’entorn.

Castellfollit de Riubregós vist des dels afores, amb el pont, el poble i les fortificacions del turó
Castellfollit de Riubregós vist des dels afores, amb el pont, el poble i les fortificacions del turó, 1912 · Cèsar August Torras i Ferreri · Domini públic · Wikimedia Commons
Vista parcial del sector del castell de Castellfollit de Riubregós i del terreny que l’envolta
Vista parcial del sector del castell de Castellfollit de Riubregós i del terreny que l’envolta, 1913 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Anoia · 352 habitants

Copons

Copons es va formar a la confluència de la Riera Gran i la riera de Sant Pere, sota el turó de l’antic castell. El nucli medieval s’estengué més endavant cap al carrer Major i els ravals. Al segle XVIII, la prosperitat es traduí en cases amb portals de pedra treballada i en l’església de Santa Maria, acabada el 1754. La plaça porxada i els carrers permeten llegir aquesta etapa de creixement, quan les inversions dels habitants transformaren la fesomia del poble.

Els negociants coponencs destacaren pel transport i la comercialització de manufactures papereres, tèxtils i adoberes. Amb carros i cavalleries arribaven als mercats de Castella i a ports connectats amb el comerç americà. Els molins fariners també es transformaren per servir el treball de la llana, i després hi hagué activitats cotoneres i de gènere de punt. Aquest passat explica que la història del comerç local tingui una projecció geogràfica molt superior a la mida del municipi.

Vista general de Copons, amb les cases agrupades al vessant i els edificis religiosos destacant sobre el nucli
Vista general de Copons, amb les cases agrupades al vessant i els edificis religiosos destacant sobre el nucli, 1913 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
La creu de terme de Copons, en una escena de camí oberta sobre els camps
La creu de terme de Copons, en una escena de camí oberta sobre els camps, 1914 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Anoia · 850 habitants

Jorba

Jorba s’organitza al voltant del castell i del poble que domina la vall alta de l’Anoia. La baronia és documentada des del segle XII i el municipi comprèn també Sant Genís, Traver i antics establiments de camí. Aquest conjunt de nuclis i masies mostra una història repartida entre els espais de residència, els conreus i les vies de pas. Els testimonis religiosos i les restes de la fortalesa conserven la memòria d’un territori senyorial pròxim a Igualada.

L’agricultura de secà, especialment els cereals, ha estat una base important de l’economia, complementada per la ramaderia i altres activitats. El trànsit pel camí afavorí l’hostaleria: l’hostal del Ganxo estava relacionat amb el cobrament de portatge, i Can Castellví havia estat hostal i casa de postes. Aquests serveis permeten explicar el comerç local des de la circulació de persones i càrregues. Les indústries de materials de construcció s’afegiren posteriorment a aquest marc rural i viari.

Un carrer de Jorba, amb façanes pròximes, portals i el pas estret entre les cases
Un carrer de Jorba, amb façanes pròximes, portals i el pas estret entre les cases, ca. 1934 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons
Creu de terme de Jorba, situada al costat del camí i de les cases, en una escena diferent del carrer anterior
Creu de terme de Jorba, situada al costat del camí i de les cases, en una escena diferent del carrer anterior, 1923 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Anoia · 959 habitants

La Llacuna

La Llacuna va créixer al voltant de Santa Maria, esmentada el 1020 i vinculada al monestir de Sant Llorenç del Munt. L’establiment d’un priorat ajudà a consolidar un centre més accessible que l’antiga parròquia de Vilademàger, situada al castell. La vila tingué muralles amb diversos portals i, des del segle XV, una plaça Major porxada. L’església parroquial del segle XVIII forma part d’una successió d’edificis que mostra el trasllat del pes religiós i urbà cap al fons de la vall.

Els porxos de la plaça aixoplugaven el mercat i recorden la funció d’intercanvi que la Llacuna exercia sobre el seu entorn. L’hostaleria també estigué vinculada al pas dels pelegrins que anaven a Sant Magí de Brufaganya. La fira de Sant Andreu i la tradició de la matança del porc formen part d’aquest calendari econòmic i festiu. La creu del Pla documenta, al seu torn, un dels elements històrics de l’entorn de la vila.

Creu del Pla, a la partió entre la Llacuna i Santa Maria de Miralles. L’IPAC la identifica amb el número 5839
Creu del Pla, a la partió entre la Llacuna i Santa Maria de Miralles. L’IPAC la identifica amb el número 5839, 1914 · Joan Roig i Font · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSCreu del Pla, a la partió entre la Llacuna i Santa Maria de Miralles. L’IPAC la identifica amb el número 5839.
Creu del Pla, a la partió entre la Llacuna i Santa Maria de Miralles. L’IPAC la identifica amb el número 5839, 1914 · Domini públic
ARACreu del Pla, al límit compartit amb Santa Maria de Miralles
Creu del Pla, al límit compartit amb Santa Maria de Miralles · Angela Llop · CC-BY-SA-2.0

Com ha canviat. La placa de 1914 mostra la creu completa sobre un entorn obert; la fotografia de 2012 s’acosta a la part escultòrica i incorpora vegetació al voltant. La funció termenal continua explicant l’emplaçament, a la partió entre la Llacuna i Miralles. La diferència d’enquadrament permet observar el monument, però no mesurar canvis concrets de la base ni atribuir-hi restauracions. Font de context: https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-del-pla

Fonts: Enciclopèdia.cat · patrimonicultural.diba.cat · Municat (Generalitat)

Anoia · 2.350 habitants

La Pobla de Claramunt

La història de la Pobla de Claramunt està marcada pel castell, documentat el 979 i situat en una cruïlla estratègica de camins cap a Lleida i el Penedès. La fortalesa organitzà un extens domini medieval, mentre la població es desenvolupava a la vall. L’Anoia i la riera de Carme expliquen tant l’emplaçament com bona part de les activitats que hi arrelaren. Les vistes antigues del nucli permeten observar la relació entre les cases, les vies de comunicació i els vessants que envolten el poble.

L’aprofitament de l’aigua afavorí molins i manufactures, dins el corredor industrial de l’Anoia. El gènere de punt guanyà impuls amb l’arribada de l’electricitat el 1915. Els conreus també estaven connectats amb altres indústries: el roldor, utilitzat en l’adobament, ocupà terres de vinyes desaparegudes i tenia un mercat consumidor important a Igualada. Aquestes relacions entre agricultura, tallers i fàbriques situen la Pobla dins una xarxa econòmica d’abast comarcal.

La Pobla de Claramunt al peu del turó del castell, amb els espais de conreu en primer terme
La Pobla de Claramunt al peu del turó del castell, amb els espais de conreu en primer terme, 1915 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Anoia · 4.158 habitants

La Torre de Claramunt

La Torre de Claramunt va néixer com una torre fortificada avançada del castell de Claramunt, destinada a la vigilància del territori. El castell i l’església de Sant Joan articulen el nucli antic, però el municipi també comprèn altres agrupacions i masies. La parròquia és documentada el 1157 i fou reconstruïda durant la segona meitat del segle XVIII; el campanar s’alçà el 1790. La proximitat entre residència senyorial, cases i temple permet entendre la configuració històrica del poble.

Les ribes de l’Anoia i de la riera de Carme concentraren molins i activitats productives. Un exemple és el molí del Turó, establert el 1620 amb autorització per adoptar diferents usos segons les necessitats. La fabricació de paper i altres manufactures hidràuliques connectaven el terme amb l’economia comarcal. Els forns de calç també tingueren un paper destacat en la indústria rural fins a mitjan segle XX, al costat d’uns conreus de secà dominats pels cereals.

La riera de Carme i cases de la Torre de Claramunt al fons, amb l’aigua i el poblament dins el mateix enquadrament
La riera de Carme i cases de la Torre de Claramunt al fons, amb l’aigua i el poblament dins el mateix enquadrament, 22 January 1922 · Autor no identificat a la fitxa de Commons (només hi consta un identificador Wikidata). · Domini públic · Wikimedia Commons
Nucli de la Torre de Claramunt amb el castell dominant el conjunt de cases
Nucli de la Torre de Claramunt amb el castell dominant el conjunt de cases, 22 January 1922 · Autor no identificat a la fitxa de Commons (només hi consta un identificador Wikidata). · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSNucli de la Torre de Claramunt amb el castell dominant el conjunt de cases.
Nucli de la Torre de Claramunt amb el castell dominant el conjunt de cases, 22 January 1922 · Domini públic
ARACastell de la Torre de Claramunt
Castell de la Torre de Claramunt · Jordiferrer · CC-BY-SA-3.0

Com ha canviat. A la fotografia de 1922, el castell destaca dins el conjunt de cases i terrenys del poble. La vista de 2011 s’acosta a una cantonada i permet llegir millor la pedra i les obertures; al peu apareixen paviment i un vehicle. El volum senyorial es manté com a referència del nucli, tot i el canvi d’escala i d’orientació de la fotografia.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Anoia · 10.120 habitants

Masquefa

Masquefa és documentada al segle X i el seu castell passà el 998 al domini del monestir de Sant Cugat del Vallès. El poble es desenvolupà resseguint el camí ral, amb el carrer Major com a eix i amb antics ravals que acabaren integrats al nucli. L’església romànica de Sant Pere recorda el primer centre parroquial, separat de la població moderna. L’arribada del ferrocarril i les ampliacions urbanes posteriors modificaren aquesta fesomia allargada, sense esborrar la importància dels camins en la seva formació.

La vinya i l’elaboració de vi i cava han tingut un pes destacat en la història econòmica. L’hostaleria, amb establiments de pas i d’estada, completava els serveis del poble. Més endavant, la indústria es diversificà cap a la manipulació de cartró, els envasos i diferents manufactures metàl·liques.

L’estació de Masquefa el 1894, amb les vies i un grup nombrós davant de l’edifici ferroviari
L’estació de Masquefa el 1894, amb les vies i un grup nombrós davant de l’edifici ferroviari, 1894 · Autor desconegut · Domini públic · Wikimedia Commons
La capella del Remei a Masquefa, amb el campanar d’espadanya i les construccions annexes
La capella del Remei a Masquefa, amb el campanar d’espadanya i les construccions annexes, 1914 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Anoia · 181 habitants

Montmaneu

Montmaneu conserva una estructura allargassada, formada al voltant de l’antic camí ral i de la cruïlla amb la ruta de Guissona. El castell i la parròquia apareixen en documents del segle XI. Durant molts segles el poble mantingué una dimensió reduïda, amb una expansió lenta que s’accelerà a partir de mitjan segle XIX. Cal Parada, datat del 1700, correspon a un dels antics hostals i testimonia la relació entre les cases del nucli i els serveis prestats als viatgers.

La Panadella és l’altre gran referent de la història econòmica municipal. La posició al camí de Barcelona a Lleida afavorí hostals, allotjaments i serveis per al transport, que s’adaptaren successivament als canvis de circulació. Els cereals i la ramaderia completaven aquesta economia de pas. Les relacions comercials amb Sant Guim de Freixenet mostren també la vinculació del municipi amb les terres segarrenques, més enllà de la divisió administrativa comarcal.

Vista general de Montmaneu, amb el nucli distingible al fons del paisatge rural
Vista general de Montmaneu, amb el nucli distingible al fons del paisatge rural, 1923 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Façana de l’església de Santa Maria de Montmaneu i espai immediat davant del temple
Façana de l’església de Santa Maria de Montmaneu i espai immediat davant del temple, 1923 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Anoia · 17.880 habitants

Piera

Piera es va formar sota el castell de Fontanet, documentat el 955, i al voltant d’activitats que combinaven defensa, residència i treball. La Ferreria, esmentada el 1031, fabricava armes i eines i constitueix un testimoni primerenc dels oficis locals. L’església de Santa Maria i els carrers del nucli antic mostren les ampliacions d’una població que es consolidà al llarg de l’edat mitjana. El municipi comprèn també diversos pobles i masies, amb trajectòries pròpies dins un territori extens.

La vinya ha tingut una presència important i s’ha relacionat amb l’elaboració de vi i cava. L’Anoia proporcionà energia a molins: al segle XII ja hi ha llicències i donacions que en documenten l’existència. A aquesta base agrícola i manufacturera s’afegiren activitats industrials i serveis. La Ferreria i els molins recorden dues formes complementàries de transformar els recursos: el metall per fabricar eines i l’aigua com a força motriu. Aquesta diversitat productiva acompanyà el creixement de la vila i les seves relacions amb la vall.

Carrer de Piera amb porxos, cases i presència de persones en l’espai públic
Carrer de Piera amb porxos, cases i presència de persones en l’espai públic, 1912 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Vista general de Piera i dels vessants que envolten el nucli
Vista general de Piera i dels vessants que envolten el nucli, 1914 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Anoia · 225 habitants

Rubió

Rubió s’articula entre petits nuclis i masies de la serra que separa les aigües de l’Anoia i del Cardener. El castell és esmentat el 1063 i Santa Maria, situada al seu peu, conserva una presència monumental singular dins un poblament dispers. La parròquia apareix en la documentació de finals del segle XI i el temple gòtic incorpora elements d’un edifici anterior. El Pla de Rubió, Sant Pere d’Ardesa i Sant Martí de Maçana mostren la diversitat de centres històrics del municipi.

Els sectors més planers han permès una agricultura centrada en els cereals, sobretot l’ordi, amb ametllers i restes de vinya. La història econòmica s’ha d’entendre des d’aquestes explotacions rurals i les seves connexions amb els pobles veïns. L’antic hostal de Pedrafita recorda també els serveis vinculats al pas de camins. La xarxa de masies i els camins de la serra expliquen una economia repartida pel territori, més vinculada als treballs agrícoles i als serveis de pas que a una única concentració urbana de botigues.

Creu de terme de Rubió sobre un basament esglaonat, amb el paisatge del camí al voltant
Creu de terme de Rubió sobre un basament esglaonat, amb el paisatge del camí al voltant, 1914 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Anoia · 1.269 habitants

Sant Martí de Tous

Sant Martí de Tous es va desenvolupar sota el castell, documentat el 960. La fortalesa estigué vinculada al bisbat de Vic i als castlans de Tous; el 1505 passà al monestir de Sant Jeroni de la Murtra. El municipi inclou també antigues demarcacions com Fiol i la Roqueta, amb una història pròpia de castells, parròquies i masies. Les cases agrupades al vessant expliquen la relació entre el centre senyorial i el nucli que s’hi anà formant.

Els cereals han dominat el secà, juntament amb superfícies més petites de vinya, oliveres i ametllers. La molta del gra connectava aquesta pagesia amb els molins: Can Gallardes funcionà entre el 1823 i el 1912 i recorda una activitat productiva de llarga durada. El mercat i els serveis del poble s’inscriuen en les relacions amb l’entorn d’Igualada. El castell, que continuà marcant el perfil del poble, domina un conjunt de cases que s’estenen pels vessants, mentre els camps ocupen els espais més oberts. Aquesta relació entre poblament i recursos ajuda a explicar la continuïtat de la vida rural al terme.

Cases de Sant Martí de Tous agrupades al vessant, amb diferents nivells de murs i obertures
Cases de Sant Martí de Tous agrupades al vessant, amb diferents nivells de murs i obertures, 1898 · Antoni Bartumeus i Casanovas · Domini públic · Wikimedia Commons
El castell de Sant Martí de Tous, amb la façana residencial i el coronament emmerletat
El castell de Sant Martí de Tous, amb la façana residencial i el coronament emmerletat, 1912 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSEl castell de Sant Martí de Tous, amb la façana residencial i el coronament emmerletat.
El castell de Sant Martí de Tous, amb la façana residencial i el coronament emmerletat, 1912 · Domini públic
ARACastell de Tous: mateixa fortalesa, amb una altra façana i un angle més baix.
Castell de Tous: mateixa fortalesa, amb una altra façana i un angle més baix · Angela Llop · CC-BY-SA-2.0

Com ha canviat. La vista de 1912 mostra el cos residencial i els merlets; la de 2013 s’acosta als murs des d’un angle inferior. La fitxa patrimonial descriu un recinte restaurat que conserva elements originals i combina funcions residencials i culturals. El canvi no es limita a la pedra visible: l’antiga fortalesa senyorial ha incorporat nous usos, sense que les dues fotos permetin datar cada intervenció. Font de context: https://patrimonicultural.diba.cat/index.php/element/castell-de-tous-0

Fonts: Enciclopèdia.cat · patrimonicultural.diba.cat · Municat (Generalitat)

Anoia · 353 habitants

Sant Martí Sesgueioles

Sant Martí Sesgueioles es va originar dins el terme del castell de Vilallonga, esmentat el 1022. El poble cresqué a banda i banda de la riera, amb nous carrers documentats al segle XVII. L’aigua, els passos i els petits espais de treball contribuïren a configurar una població compacta, diferent del poblament dispers de molts municipis veïns. La vista presa des de l’estació mostra aquesta relació entre el nucli tradicional i una infraestructura de comunicació que el connectava amb altres centres.

L’economia tradicional s’ha recolzat en el secà cerealista, especialment l’ordi i el blat. Els horts vinculats als habitants del poble, alguns situats dins el terme de Pujalt, completen aquest paisatge d’aprofitaments agrícoles. La proximitat de Calaf situa Sant Martí dins l’entorn d’un centre històric de mercat. L’aprofitament de l’aigua i la proximitat entre camps, cases i riera completen la memòria dels treballs que sostenien la vida local.

Escena de rentar a Sant Martí Sesgueioles, amb les persones ocupades en la feina i el poble al fons
Escena de rentar a Sant Martí Sesgueioles, amb les persones ocupades en la feina i el poble al fons, 1924 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Vista parcial de Sant Martí Sesgueioles des de l’entorn de l’estació, amb el campanar i les cases
Vista parcial de Sant Martí Sesgueioles des de l’entorn de l’estació, amb el campanar i les cases, 1932 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Anoia · 177 habitants

Sant Pere Sallavinera

Sant Pere Sallavinera reuneix diversos centres de poblament, entre els quals el poble de Sant Pere, la Llavinera i el sector de Boixadors. El castell de Boixadors té una història documentada des del segle XI i conserva una torre que destaca en el paisatge de l’altiplà. L’església de Sant Pere i les masies mostren una organització històrica en què cada nucli tenia una funció pròpia. La lectura del municipi exigeix distingir aquests llocs i evitar que el nom de la Llavinera es confongui amb qualsevol castell o parròquia del terme.

L’agricultura de secà, amb blat i ordi, ha estat la base tradicional de l’economia. Les granges de porcs i altres activitats ramaderes complementaren els conreus, mentre la vinya perdé la importància que havia tingut. També hi hagué petites empreses tèxtils, de fusta i de materials de construcció. Aquest entorn productiu relacionava les explotacions rurals amb els centres de serveis propers, especialment dins l’àmbit de l’altiplà de Calaf.

Cementiri de Sant Pere Sallavinera, amb el tancament de pedra i la filera de xiprers
Cementiri de Sant Pere Sallavinera, amb el tancament de pedra i la filera de xiprers, 1925 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
El castell de Boixadors i l’església de Sant Pere sobre el turó, al terme de Sant Pere Sallavinera
El castell de Boixadors i l’església de Sant Pere sobre el turó, al terme de Sant Pere Sallavinera, circa 1913 · Cèsar August Torras i Ferreri · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSEl castell de Boixadors i l’església de Sant Pere sobre el turó, al terme de Sant Pere Sallavinera.
El castell de Boixadors i l’església de Sant Pere sobre el turó, al terme de Sant Pere Sallavinera, circa 1913 · Domini públic
ARAConjunt de Boixadors, amb l’església de Sant Pere i la torre del castell: mateix recinte des d’una perspectiva propera.
Conjunt de Boixadors, amb l’església de Sant Pere i la torre del castell: mateix recinte des d’una perspectiva propera · Angela Llop · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. La imatge antiga situa l’església i el castell en un turó de vessants oberts. La fotografia de 2026 permet veure de prop la torre circular, el campanar i els murs del conjunt. Les excavacions i consolidacions impulsades des de 1999 documenten el pas d’un recinte en desús a un patrimoni estudiat i conservat. Les perspectives són diferents i no permeten atribuir a una sola obra totes les diferències visibles. Font de context: https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-boixadors

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Anoia · 10.631 habitants

Santa Margarida de Montbui

Santa Margarida de Montbui comprèn un territori que relaciona la Tossa, el nucli antic i els barris crescuts al costat d’Igualada. Les restes romanes i els conjunts medievals mostren una ocupació de llarga durada. El domini dels Cardona i els conflictes amb la vila reial veïna expliquen una part de la seva història senyorial. Durant el segle XX, l’expansió de la conurbació transformà profundament un municipi que abans es llegia sobretot des de les masies, els camps i els centres parroquials.

Els cereals, la vinya, els ametllers i les oliveres configuraven el paisatge de secà. Les relacions econòmiques amb Igualada han estat estretes: una part dels habitants treballava a les seves indústries i els intercanvis entre tots dos costats de l’Anoia tenien una llarga tradició, també marcada per tensions antigues sobre els mercats.

El mas Baret, a Santa Margarida de Montbui, vist des del camí i envoltat de terreny rural
El mas Baret, a Santa Margarida de Montbui, vist des del camí i envoltat de terreny rural, Entre 1915 i 1930 · Marcel·lí Gausachs i Gausachs · Domini públic · Wikimedia Commons
Vista panoràmica de Santa Margarida de Montbui entre els arbres, segons la identificació de la fitxa de Commons
Vista panoràmica de Santa Margarida de Montbui entre els arbres, segons la identificació de la fitxa de Commons, Entre 1920 i 1930 · Marcel·lí Gausachs i Gausachs · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Anoia · 144 habitants

Santa Maria de Miralles

Santa Maria de Miralles ocupa la vall de la riera de Carme, coneguda aquí com a vall de Miralles. El castell és esmentat el 960 i articulà un territori de masies i petits centres religiosos. L’església de Santa Maria, al costat de la fortalesa, manté el record del nucli senyorial, mentre que el sector de Sant Romà esdevingué centre administratiu. Aquesta distribució ajuda a entendre un municipi sense una gran vila compacta i amb una història repartida entre diferents punts de la vall.

Els cereals, la vinya, els fruiters i els ametllers han tingut presència en l’economia agrícola. El comerç quotidià s’ha relacionat amb la Llacuna, dins una àrea d’influència més àmplia centrada a Igualada. Les masies, els camins i els recursos de la vall expliquen aquestes connexions de proximitat. Les ruïnes del castell i el temple del seu recinte aporten testimonis materials de l’antiga organització del territori, mentre la vall manté la memòria dels treballs agrícoles i de les comunicacions entre petits centres de poblament.

Ruïnes del castell de Miralles i restes de construccions del turó, amb arbres i pedra en primer terme
Ruïnes del castell de Miralles i restes de construccions del turó, amb arbres i pedra en primer terme, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSRuïnes del castell de Miralles i restes de construccions del turó, amb arbres i pedra en primer terme.
Ruïnes del castell de Miralles i restes de construccions del turó, amb arbres i pedra en primer terme, 1916 · Domini públic
ARATuró del castell de Miralles i antic poble: mateix conjunt monumental i entorn, amb una vista més oberta.
Turó del castell de Miralles i antic poble: mateix conjunt monumental i entorn, amb una vista més oberta · Jordiferrer · CC-BY-SA-3.0

Com ha canviat. La fotografia de 1916 mostra ruïnes i terreny pedregós entre alguns arbres. A la vista de 2011, el mateix turó apareix envoltat d’una coberta vegetal més contínua, amb el castell i les construccions inferiors com a punts de referència. La consolidació del paisatge arbrat modifica la lectura del conjunt. Les imatges no tenen el mateix angle ni permeten reconstruir tota l’evolució de les cases. Font de context: https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-miralles

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Anoia · 1.424 habitants

Vallbona d'Anoia

Vallbona d’Anoia és esmentada el 1184 i compartí durant segles els senyors del castell veí de Cabrera. El poble s’estengué entre l’església antiga i el camí ral, amb una forma allargada que es mantingué durant molt de temps. Al carrer Major es conserven cases pairals i la memòria d’establiments com l’antic hostal de Cal Pons. La carretera i el ferrocarril afavoriren després noves extensions, mentre els vessants i l’Anoia continuaven condicionant la disposició del nucli.

Els molins que aprofitaven el riu són documentats des del segle XI. Una de les transformacions més significatives fou la de Ca l’Alerd, convertit el 1909 en fàbrica de filats i teixits de cotó. La indústria guanyà pes davant l’agricultura, que conservà vinyes, ametllers i oliveres. Aquesta combinació d’energia hidràulica, manufactura i serveis de camí situa Vallbona dins el corredor econòmic de l’Anoia, en contacte constant amb els municipis de la vall.

Vallbona d’Anoia i el massís de Montserrat al fons, amb un arbre dominant el primer terme
Vallbona d’Anoia i el massís de Montserrat al fons, amb un arbre dominant el primer terme, 22 January 1922 · Autor no identificat a la fitxa de Commons (només hi consta un identificador Wikidata). · Domini públic · Wikimedia Commons
Antiga església de Sant Bartomeu de Vallbona d’Anoia, anterior a la destrucció de 1936
Antiga església de Sant Bartomeu de Vallbona d’Anoia, anterior a la destrucció de 1936, 1912 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Anoia · 168 habitants

Veciana

Veciana és un municipi format per nombrosos llocs amb trajectòries diferents, molts dels quals no s’integraren en una mateixa administració fins al segle XIX. El castell de Veciana, relacionat amb els Balsareny abans del 1020, donà nom al conjunt. Segur, Montfalcó el Gros, Sant Pere del Vim i altres centres conserven testimonis d’aquesta diversitat. El Molí de la Roda, gran casal del principi del segle XVIII, recorda la residència dels barons de Segur i la seva influència sobre diverses poblacions.

El secà cerealista i les explotacions ramaderes han constituït la base econòmica del terme. Els molins fariners transformaven el gra i connectaven les masies amb els serveis de la vall. També s’explotaren intermitentment recursos com el lignit i el basalt.

El Molí de la Roda a Segur, dins el terme de Veciana, vist entre els arbres de l’entorn
El Molí de la Roda a Segur, dins el terme de Veciana, vist entre els arbres de l’entorn, 1925 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSEl Molí de la Roda a Segur, dins el terme de Veciana, vist entre els arbres de l’entorn.
El Molí de la Roda a Segur, dins el terme de Veciana, vist entre els arbres de l’entorn, 1925 · Domini públic
ARAMolí de la Roda, a Segur: mateix recinte i façana principal entre els arbres, amb una perspectiva diferent.
Molí de la Roda, a Segur: mateix recinte i façana principal entre els arbres, amb una perspectiva diferent · Isidre blanc · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. La imatge de 1925 presenta el Molí de la Roda darrere dels arbres; la de 2016 mostra el mateix recinte amb el primer terme més llegible i una coberta de fulles a terra. L’edifici continua envoltat de vegetació i manté el seu paper de referència paisatgística. La comparació documenta la permanència del lloc, sense demostrar per si sola canvis d’activitat ni una restauració determinada.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Anoia · 2.290 habitants

El Bruc

El Bruc s’estén als vessants sudoccidentals de Montserrat i reuneix diferents sectors de poblament. La carretera oberta al darrer terç del segle XVIII entre Martorell i Igualada modificà les comunicacions i donà protagonisme a aquest pas. La memòria de les batalles de 1808 forma part de la història local, però els carrers, les cases i els horts permeten acostar-se també a la vida quotidiana. Sant Pau de la Guàrdia i diverses masies completen una història que desborda el poble principal.

La vinya i l’olivera tingueren un paper destacat en l’agricultura. Les argiles del terme afavoriren les bòbiles i la fabricació de teules, maons i altres materials de construcció. El trànsit per carretera impulsà allotjaments i restauració, en continuïtat amb antics serveis de camí com l’hostal de Can Maçana.

Carrer del Bruc guarnit amb banderoles i una pancarta amb el text «Viva Cataluña»
Carrer del Bruc guarnit amb banderoles i una pancarta amb el text «Viva Cataluña», 1903 · Antoni Bartumeus i Casanovas · Domini públic · Wikimedia Commons
Un altre espai de carrer del Bruc, amb les cases i la cruïlla com a protagonistes
Un altre espai de carrer del Bruc, amb les cases i la cruïlla com a protagonistes, between 1897 and 1920 · Antoni Bartumeus i Casanovas · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Anoia · 3.258 habitants

Els Hostalets de Pierola

Els Hostalets de Pierola reuneix el nucli dels Hostalets, Pierola i diversos veïnats i masies. El castell de Pierola és esmentat el 963, mentre que el nom dels Hostalets apareix des del segle XVI. La proximitat del camí ral i un terreny més planer afavoriren el creixement d’aquest segon centre, format al voltant d’hostals. El 1868 hi passà la parroquialitat, una fita que mostra el canvi de pes entre el nucli antic de Pierola i el poble que acabà concentrant les funcions administratives.

La pagesia de secà, amb cereals, vinya, ametllers i oliveres, ha estat la base econòmica tradicional. Una farga confirmada el 1234 documenta l’existència antiga d’activitat menestral. Els hostals expliquen un altre vessant dels serveis, lligat als desplaçaments i als camins. Les relacions comercials amb Piera i amb l’entorn penedesenc completaren aquesta economia, que posteriorment incorporà indústria diversificada.

Camí de Pierola i paisatge del terme dels Hostalets de Pierola, amb els relleus al fons
Camí de Pierola i paisatge del terme dels Hostalets de Pierola, amb els relleus al fons, 1921 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Anoia · 554 habitants

Els Prats de Rei

Els Prats de Rei conserva testimonis del Municipium Sigarrensis romà i d’un poblament anterior, documentat per les excavacions al nucli. La continuïtat medieval es reflecteix en la donació del lloc de 945 i en la carta de franquesa de 1188, que consolidà la vila reial. La torre de la Manresana i els altres nuclis del municipi amplien aquesta història més enllà dels carrers de la vila. Les restes antigues i l’arquitectura posterior mostren successives etapes d’ocupació del mateix territori.

El privilegi de 1188 incloïa mercat setmanal i fira, prova de la funció comercial dels Prats sobre el seu entorn. Els cereals han dominat els conreus, acompanyats de ramaderia i activitats de transformació agroalimentària.

Treballs de sega als Prats de Rei, amb persones ocupades al camp i les garbes dins el paisatge agrícola
Treballs de sega als Prats de Rei, amb persones ocupades al camp i les garbes dins el paisatge agrícola, 1925 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Font als Prats de Rei amb el dipòsit, els abeuradors i l’arbre que ombreja l’indret
Font als Prats de Rei amb el dipòsit, els abeuradors i l’arbre que ombreja l’indret, 1925 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Bages · 6.225 habitants

Artés

Artés conserva un nucli antic enlairat, format al voltant del castell episcopal i de l’antiga església de Santa Maria. La vall apareix en documents dels anys 889 i 890 com a possessió de la seu de Vic, una vinculació que marcà la seva història senyorial. Els portals i les cases del turó recorden el recinte medieval. El creixement cap al pla canvià el centre de gravetat de la vila, amb la nova església parroquial inaugurada el 1912 i nous equipaments públics.

La vinya i el tèxtil han estat dos motors de l’economia artesenca. La parairia i els teixits de llana precediren les petites indústries cotoneres, que es desenvoluparen durant el segle XIX. Paral·lelament, la producció de vi impulsà destil·leries, caves i iniciatives cooperatives. Les activitats fabrils i el mercat consolidaren Artés com a centre de serveis dels pobles propers. Els carrers antics documenten l’escenari quotidià d’aquesta relació entre pagesia, manufactures i intercanvi.

Portal d’Artés en direcció a Manresa, amb les cases i els murs del nucli antic
Portal d’Artés en direcció a Manresa, amb les cases i els murs del nucli antic, 1929 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons
Un carrer del nucli antic d’Artés, amb cases de pedra i una persona vista d’esquena a l’extrem de la imatge
Un carrer del nucli antic d’Artés, amb cases de pedra i una persona vista d’esquena a l’extrem de la imatge, 1929 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Bages · 2.322 habitants

Avinyó

Avinyó és el resultat de la unió de tres àmbits històrics: el terme del castell d’Avinyó, la quadra de Relat i la parròquia de Santa Maria d’Horta. La configuració municipal quedà consolidada durant el primer terç del segle XIX. Aquesta diversitat explica la presència de nuclis, masies i vies de comunicació amb trajectòries pròpies. El pont vell i l’església del poble són testimonis d’un territori de pas entre el Bages i el Lluçanès, articulat per les valls i les rieres.

L’agricultura de secà, amb cereals i vinya, convisqué amb els horts familiars i la ramaderia. La tradició tèxtil es concretà especialment en els teixits de cotó: a finals del segle XIX hi havia telers, i al voltant de 1910 es documenten fàbriques i molins fariners. Aquestes activitats transformaven recursos i generaven ocupació més enllà de les feines del camp. El mercat i els serveis del poble completaven les relacions econòmiques amb l’entorn rural.

Detall arquitectònic de l’església d’Avinyó, amb arcs i elements escultòrics de l’interior
Detall arquitectònic de l’església d’Avinyó, amb arcs i elements escultòrics de l’interior, Entre 1890 i 1910 · Juli Soler i Santaló · Domini públic · Wikimedia Commons
El pont vell d’Avinyó sobre la riera de Relat i els camps de l’entorn
El pont vell d’Avinyó sobre la riera de Relat i els camps de l’entorn, 1917 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSEl pont vell d’Avinyó sobre la riera de Relat i els camps de l’entorn.
El pont vell d’Avinyó sobre la riera de Relat i els camps de l’entorn, 1917 · Domini públic
ARAPont Vell d’Avinyó: mateix pont i curs fluvial, des d’un angle diferent.
Pont Vell d’Avinyó: mateix pont i curs fluvial, des d’un angle diferent · Krzysztof Golik · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. El pont conserva el perfil enlairat i els arcs desiguals que es reconeixen a la fotografia de 1917. A la vista de 2022, la vegetació de la ribera té més presència dins l’enquadrament i acompanya una estructura que continua travessant la riera. La permanència del pas recorda la seva funció de connexió territorial; les imatges no acrediten per si soles totes les reparacions del pont. Font de context: https://patrimonicultural.diba.cat/index.php/element/pont-vell

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Bages · 3.380 habitants

Balsareny

Balsareny apareix documentat el 951 i es desenvolupà sota el castell que domina el Llobregat. El nucli antic mantingué muralles fins al segle XIX, mentre la carretera de Manresa a Berga afavorí expansions posteriors. Al peu de la fortalesa hi ha la captació de la séquia de Manresa, vinculada al permís de 1339 per portar aigua a la ciutat. Aquesta relació entre riu, castell i camins ajuda a entendre la posició estratègica del poble dins la comarca.

La industrialització modificà profundament el municipi amb fàbriques i colònies tèxtils com Vilafruns, el Molí, la Rabeia i Sant Esteve. La filatura i el teixit donaren feina als habitants i atreieren població de les pagesies veïnes i d’altres indrets. L’explotació de potasses afegí després un altre gran sector productiu. La tradició dels traginers recorda, al seu torn, els transports de mercaderies i les connexions comercials que travessaven Balsareny abans de la generalització dels vehicles de motor.

Carretera de Balsareny amb vehicles, testimoni dels desplaçaments de començaments del segle XX
Carretera de Balsareny amb vehicles, testimoni dels desplaçaments de començaments del segle XX, circa 1921 · Carles Fargas · Domini públic · Wikimedia Commons
El castell de Balsareny sobre els camps i una bassa en primer terme
El castell de Balsareny sobre els camps i una bassa en primer terme, 1918 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSEl castell de Balsareny sobre els camps i una bassa en primer terme.
El castell de Balsareny sobre els camps i una bassa en primer terme, 1918 · Domini públic
ARACastell de Balsareny: mateix castell i turó, amb una perspectiva més llunyana.
Castell de Balsareny: mateix castell i turó, amb una perspectiva més llunyana · Pere López Brosa · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. La fotografia de 1918 presenta el castell sobre una successió de camps i una bassa. La de 2023 manté la fortalesa com a referència del mateix turó, però emmarcada entre arbres i una vegetació més present. El perfil emmerletat continua essent recognoscible. Com que els punts de vista són diferents, la comparació no permet assegurar què ha passat exactament amb la bassa del primer terme.

Fonts: Enciclopèdia.cat · patrimonicultural.diba.cat · Municat (Generalitat)

Bages · 4.553 habitants

Cardona

Cardona s’ha construït històricament entre el castell, la vila i la muntanya de sal. La fortalesa i la canònica de Sant Vicenç expressen el poder dels senyors que controlaren un recurs extraordinàriament valuós. Sota el recinte defensiu, els carrers i les places consolidaren una població amb funcions administratives i comercials sobre un territori extens. El paisatge salí no és només un element natural: les excavacions, els camins i els espais de treball hi han deixat una empremta inseparable de la història local.

La sal generà extracció, transport i intercanvis amb altres comarques. Durant el segle XX, l’explotació de potasses transformà encara més una economia que també tenia agricultura i activitat tèxtil. El mercat i la fira de Pentecosta completaven aquest paper d’atracció territorial, amb un origen ramader i una oferta que s’anà diversificant.

Treballs a les salines de Cardona, amb persones, carros i cavalls al peu dels fronts d’extracció
Treballs a les salines de Cardona, amb persones, carros i cavalls al peu dels fronts d’extracció, 1888 · Frederic Bordas Altarriba · Domini públic · Wikimedia Commons
Plaça de la Fira de Cardona, amb gent i un cavall, i el castell al fons
Plaça de la Fira de Cardona, amb gent i un cavall, i el castell al fons, circa 1917 · Cèsar August Torras i Ferreri · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSPlaça de la Fira de Cardona, amb gent i un cavall, i el castell al fons.
Plaça de la Fira de Cardona, amb gent i un cavall, i el castell al fons, circa 1917 · Domini públic
ARAPlaça de la Fira de Cardona, sector de la Fira de Dalt
Plaça de la Fira de Cardona, sector de la Fira de Dalt · Pitxiquin · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. La imatge antiga mostra una plaça oberta, amb persones i un cavall, i amb el castell com a teló de fons. La fotografia de 2017 documenta el mateix espai de la Fira amb paviment regular, mobiliari urbà i usos de terrassa. La plaça manté la funció de trobada i de relació amb els establiments, tot i que l’angle modern no repeteix la vista cap al castell.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Bages · 4.159 habitants

Castellbell i el Vilar

Castellbell i el Vilar presenta un poblament repartit entre el castell, el Vilar i els nuclis industrials de la vall del Llobregat. El Borràs, el Burés i la Bauma mostren com els centres fabrils acabaren articulant habitatges, serveis i nous espais col·lectius. El riu i els passos que el travessaven havien condicionat les comunicacions; amb la industrialització esdevingueren també recursos energètics.

La filatura i els teixits de cotó s’implantaren amb força a mitjan segle XIX. Les colònies combinaven fàbriques, canals, rescloses i cases per als treballadors, amb una vida quotidiana vinculada als ritmes de producció. La Bauma fou un dels centres d’aquesta activitat. Les crisis tèxtils del segle XX provocaren tancaments i canvis d’ús, però els edificis i les infraestructures hidràuliques continuen explicant l’origen de molts nuclis del municipi i les seves relacions comercials.

Presa al Llobregat, a Castellbell i el Vilar, amb el paisatge de la vall al fons
Presa al Llobregat, a Castellbell i el Vilar, amb el paisatge de la vall al fons, 1917 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Vista de la Bauma, a Castellbell i el Vilar, amb construccions industrials, el pas sobre el riu i Montserrat al fons
Vista de la Bauma, a Castellbell i el Vilar, amb construccions industrials, el pas sobre el riu i Montserrat al fons, 1915 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Bages · 2.413 habitants

Castellgalí

Castellgalí ocupa un emplaçament singular prop de l’aiguabarreig del Cardener i el Llobregat. El nom remet al castell d’en Galí, esmentat en una escriptura del 867. El nucli històric s’alçà sobre un turó, amb l’església de Sant Miquel i la casa senyorial com a referències. Les masies, els ravals i els vestigis romans de Boades i de la Torre del Breny completen una història de poblament que desborda les cases agrupades del poble.

Els cereals, les oliveres i la ramaderia formaven part de l’economia rural. La indústria incorporà una especialització singular amb la fàbrica de carbons elèctrics instal·lada el 1898, els productes de la qual es comercialitzaren amb el nom de Claret. L’empresa arribà a participar en mercats internacionals, fet que relaciona aquest petit municipi amb la modernització de l’enllumenat. La carretera, el ferrocarril i els dos rius contribuïren a aquesta combinació de recursos agrícoles, comunicacions i activitat fabril.

Castellgalí vist des dels afores, amb el camí, els camps i el perfil del nucli
Castellgalí vist des dels afores, amb el camí, els camps i el perfil del nucli, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Creu de terme a Castellgalí, amb el basament esglaonat i terrenys oberts al voltant
Creu de terme a Castellgalí, amb el basament esglaonat i terrenys oberts al voltant, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Bages · 1.570 habitants

Fonollosa

Fonollosa reuneix diferents centres històrics, entre els quals Fonollosa, Camps i Fals, acompanyats de ravals i nombroses masies. El lloc de Fonollosa és documentat des de principis del segle XI i estigué vinculat als dominis de la casa de Cardona. Les torres de Fals ofereixen un testimoni especialment recognoscible de l’organització defensiva i senyorial del territori. Les esglésies i les antigues cases mostren, però, que la vida local es repartia entre diversos punts dels altiplans i les valls.

El blat, l’ordi i els farratges han dominat els conreus, amb vinyes, oliveres i ametllers en altres espais. La cria de bestiar complementà aquesta base agrícola. Els molins i els camins connectaven les explotacions amb els nuclis de serveis, mentre les relacions laborals i comercials amb Manresa i Sant Joan de Vilatorrada ampliaven l’horitzó econòmic del municipi. Aquest paisatge de masies ajuda a entendre una economia distribuïda pel territori, amb una concentració urbana limitada.

Una torre del castell de Fals, amb els edificis del conjunt al seu darrere, al terme de Fonollosa
Una torre del castell de Fals, amb els edificis del conjunt al seu darrere, al terme de Fonollosa, Entre 1895 i 1916 · Autor no identificat · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSUna torre del castell de Fals, amb els edificis del conjunt al seu darrere, al terme de Fonollosa.
Una torre del castell de Fals, amb els edificis del conjunt al seu darrere, al terme de Fonollosa, Entre 1895 i 1916 · Domini públic
ARATorre del conjunt de Fals: mateixa torre identificable, amb una perspectiva més pròxima de la base.
Torre del conjunt de Fals: mateixa torre identificable, amb una perspectiva més pròxima de la base · PCB75 · CC-BY-SA-3.0-ES

Com ha canviat. La imatge antiga associa la torre amb les construccions situades al seu darrere i amb un vessant més obert. La de 2010 s’acosta a la mateixa torre i mostra amb detall el suport rocós i la vegetació que l’envolta. El volum cilíndric manté la seva presència. La diferència d’angle impedeix comparar tots els edificis annexos o atribuir-ne els canvis a una intervenció concreta.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Bages · 80.974 habitants

Manresa

Manresa es consolidà com a centre del Bages al voltant del Cardener, dels turons i d’una xarxa de camins i mercats. La ciutat és documentada el 889, i el mercat ja apareix en testimonis de finals del segle IX. La construcció de la séquia, iniciada al segle XIV, amplià l’aprofitament de l’aigua. L’expansió urbana i les comunicacions modernes transformaren els accessos, els espais fabrils i la relació entre el nucli antic, el riu i les estacions ferroviàries.

Els draps de llana, les adoberies, el cànem i altres manufactures precediren el gran desenvolupament industrial. El tèxtil i les activitats vinculades al transport convertiren la ciutat en un centre de producció i distribució d’abast comarcal.

L’estació ferroviària de Manresa, amb les vies, la carretera i la ciutat al fons
L’estació ferroviària de Manresa, amb les vies, la carretera i la ciutat al fons, 1917 · Cèsar August Torras i Ferreri · Domini públic · Wikimedia Commons
Fàbrica de gas de Manresa després dels aiguats de 1907, amb les instal·lacions i el terreny afectat al davant
Fàbrica de gas de Manresa després dels aiguats de 1907, amb les instal·lacions i el terreny afectat al davant, 1907 · Adolf Mas i Ginestà (1861–1936) · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Bages · 309 habitants

Marganell

Marganell s’estén per la vall de la riera del mateix nom, als vessants de Montserrat. La història del terme s’ha relacionat amb l’antic castell Marro i amb diversos centres religiosos de la muntanya. Santa Cecília de Montserrat conserva una presència monumental que ajuda a entendre aquesta vinculació, mentre les masies i els petits nuclis documenten una forma de poblament dispersa. Els camins cap al santuari posaren el territori en contacte amb pelegrins, excursionistes i visitants.

La pagesia combinava cereals, hortalisses, oliveres, ametllers i vinya, amb regadiu a les vores de la riera. L’elaboració de mató tingué una projecció comercial singular: es venia a Montserrat i també es distribuïa a Barcelona. Els productes dels horts i de les granges acompanyaven aquests intercanvis. L’hotel Colònia Puig representa un altre vessant econòmic, vinculat a l’allotjament i a l’atracció de la muntanya. Agricultura, alimentació i hostaleria formen així una història connectada amb Montserrat.

Hotel Colònia Puig, a Marganell, amb l’edifici d’allotjament al peu dels relleus de Montserrat
Hotel Colònia Puig, a Marganell, amb l’edifici d’allotjament al peu dels relleus de Montserrat, 1920 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Santa Cecília de Montserrat i les construccions annexes, amb la muntanya al fons
Santa Cecília de Montserrat i les construccions annexes, amb la muntanya al fons, Entre 1882 i 1929 · Autor no identificat · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSSanta Cecília de Montserrat i les construccions annexes, amb la muntanya al fons.
Santa Cecília de Montserrat i les construccions annexes, amb la muntanya al fons, Entre 1882 i 1929 · Domini públic
ARASanta Cecília de Montserrat: mateix temple monàstic, amb una vista dels absis des de la façana oposada.
Santa Cecília de Montserrat: mateix temple monàstic, amb una vista dels absis des de la façana oposada · pere prlpz · CC-BY-SA-3.0

Com ha canviat. La fotografia antiga mostra Santa Cecília amb construccions annexes i la muntanya com a teló de fons. La de 2013 s’acosta als absis i documenta el paviment i els accessos immediats al temple. La pedra i els volums romànics continuen identificant el mateix edifici. La perspectiva oposada permet reconèixer el conjunt, però no comparar directament tots els annexos ni datar-ne les reformes a partir de les fotografies.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Bages · 3.250 habitants

Monistrol de Montserrat

Monistrol de Montserrat es va desenvolupar al peu del massís, al costat del Llobregat i dels camins d’accés al santuari. El poble combina un nucli de carrers estrets amb espais de pas, fonts i infraestructures que salven el riu i el desnivell de la muntanya. La presència del monestir dins el terme municipal explica una part important de la seva projecció. Les comunicacions terrestres i ferroviàries modificaren els desplaçaments, però mantingueren el poble vinculat a l’accés a Montserrat.

El mercat té un origen documentat el 1226 i mostra una funció comercial anterior a la industrialització. A mitjan segle XIX, la filatura i el teixit de cotó guanyaren protagonisme, abans de diversificar-se l’activitat productiva. L’hostaleria i els serveis als visitants ampliaren aquest marc econòmic.

Transport amb animals carregats en un camí de Monistrol de Montserrat: les càrregues i els cistells dominen l’escena
Transport amb animals carregats en un camí de Monistrol de Montserrat: les càrregues i els cistells dominen l’escena, between 1899 and 1905 · Josep Maria Armengol i Bas · Domini públic · Wikimedia Commons
La Font Gran de Monistrol de Montserrat abans de les reformes del segle XX, en un entorn encara poc urbanitzat
La Font Gran de Monistrol de Montserrat abans de les reformes del segle XX, en un entorn encara poc urbanitzat, 1915 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSLa Font Gran de Monistrol de Montserrat abans de les reformes del segle XX, en un entorn encara poc urbanitzat.
La Font Gran de Monistrol de Montserrat abans de les reformes del segle XX, en un entorn encara poc urbanitzat, 1915 · Domini públic
ARAFont Gran de Monistrol: mateix indret d’abastament, amb la font reformada i l’entorn urbanitzat.
Font Gran de Monistrol: mateix indret d’abastament, amb la font reformada i l’entorn urbanitzat · Enric · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. El 1915 la Font Gran apareixia en un espai obert, amb basses i construccions modestes. La vista de 2015 mostra el frontal monumental, les escales i els edificis urbans que l’envolten. La fitxa patrimonial documenta les transformacions de la font, la restauració de 1965 i l’eliminació de l’abeurador. El creixement del poble ha incorporat aquest antic punt perifèric dins el nucli urbà. Font de context: https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-font-gran

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Bages · 235 habitants

Mura

Mura es formà al voltant de Sant Martí, a tocar de la riera de Nespres. Els documents de Sant Llorenç del Munt i Sant Benet de Bages testimonien el poblament de la vall durant el segle X. El relleu accidentat condicionà un nucli compacte de carrers, passos coberts i cases de pedra, acompanyat de masies disperses. Després del creixement de l’època moderna, el municipi patí una llarga pèrdua de població durant bona part dels segles XIX i XX.

La vinya tingué una importància notable, recordada pels cups i les antigues destil·leries d’aiguardent. L’agricultura es completava amb treballs tèxtils: la parairia i els telers continuaren en petites fàbriques, i el 1782 es documenta un establiment amb torns i cardes per filar llana. Aquestes activitats vinculaven els habitants amb circuits de producció i venda més amplis que el poble.

Pas cobert en un carrer de Mura, amb la volta de pedra i la sortida cap a l’altre tram del carrer
Pas cobert en un carrer de Mura, amb la volta de pedra i la sortida cap a l’altre tram del carrer, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Vista parcial de Mura, amb els murs i les cases del poble sobre el paisatge de la vall
Vista parcial de Mura, amb els murs i les cases del poble sobre el paisatge de la vall, 1914 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Bages · 7.030 habitants

Sallent

Sallent es desenvolupà al costat del Llobregat, amb un nucli antic i passos fluvials que relacionaven els dos costats de la vall. Les restes medievals i els edificis del poble mostren una història anterior al gran creixement industrial. El riu condicionava tant les comunicacions com el treball, i els canals i les rescloses n’ampliaren l’aprofitament. Durant els segles XIX i XX, les fàbriques i la mineria transformaren els espais urbans i el paisatge de l’entorn.

La fabricació de draps de llana precedí l’especialització en filats i teixits de cotó. La indústria cotonera es convertí en un sector fonamental i deixà edificis i instal·lacions hidràuliques al llarg del riu. A partir de 1933, l’explotació de potasses incorporà un nou motor econòmic i una altra forma d’alterar el territori.

Resclosa i edificis fabrils de Sallent al costat del Llobregat
Resclosa i edificis fabrils de Sallent al costat del Llobregat, circa 1921 · Carles Fargas · Domini públic · Wikimedia Commons
Sallent vist des de l’entorn del ferrocarril, amb cases del poble i terrenys de primer terme
Sallent vist des de l’entorn del ferrocarril, amb cases del poble i terrenys de primer terme, 1911 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Bages · 633 habitants

Sant Feliu Sasserra

Sant Feliu Sasserra es formà al voltant de l’església i dels camins del Lluçanès històric. La parròquia és esmentada el 946 dins la demarcació d’Oristà, de la qual el terme s’anà diferenciant durant el segle XI. La casa de la vila i els carrers recorden el paper administratiu que adquirí la població. Les masies i els espais de conreu completen una història que combina les funcions del nucli amb el treball distribuït pel territori.

Els oficis tingueren una presència destacada: el recompte de 1553 documenta paraires, ferrers, sastres, teixidors, mestres de cases i un hostaler. Aquesta diversitat mostra una economia que transformava productes i donava serveis a la població rural. L’activitat tèxtil mantingué una llarga continuïtat i es combinà amb les feines agrícoles. El mercat i la fira de Tots Sants expressen la dimensió comercial del poble, com a espai de trobada i d’intercanvi de productes de l’entorn.

Façana de la casa de la vila de Sant Feliu Sasserra i paviment antic de l’espai públic
Façana de la casa de la vila de Sant Feliu Sasserra i paviment antic de l’espai públic, 1917 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Creu del Pilar, a Sant Feliu Sasserra, en un entorn de camins i camps
Creu del Pilar, a Sant Feliu Sasserra, en un entorn de camins i camps, 1917 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSFaçana de la casa de la vila de Sant Feliu Sasserra i paviment antic de l’espai públic.
Façana de la casa de la vila de Sant Feliu Sasserra i paviment antic de l’espai públic, 1917 · Domini públic
ARACasa del Consell i Jurats del Lluçanès, actual ajuntament: mateixa façana i portal.
Casa del Consell i Jurats del Lluçanès, actual ajuntament: mateixa façana i portal · jordi domènech · CC-BY-SA-3.0

Com ha canviat. La casa de la vila manté el portal de pedra i l’ordenació de la façana que es reconeixen a la fotografia de 1917. La imatge de 2011 mostra els paraments, les obertures i els acabats amb més nitidesa, dins un espai públic arranjat. El contrast permet seguir la continuïtat d’un edifici de govern, encara que les fotografies no permetin datar totes les reformes de finestres i revestiments. Font de context: https://patrimonicultural.diba.cat/index.php/element/casa-del-consell-i-jurats-del-llucanes

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Bages · 9.333 habitants

Sant Fruitós de Bages

Sant Fruitós de Bages conserva un nucli històric articulat al voltant de la parròquia, amb una església d’origen romànic modificada en èpoques posteriors. La séquia de Manresa i els cursos fluvials contribuïren a organitzar els recursos d’un territori de camps, camins i establiments productius, connectat amb la capital comarcal.

Durant el segle XIX i a principis del XX, el blat i la vinya tenien un pes destacat, juntament amb les hortes regades. La cooperativa agrícola creada el 1893 buscava millorar el rendiment dels productes i abaratir llavors, fertilitzants i queviures. L’organització col·lectiva de la pagesia mostra que la història comercial també passava pel proveïment i la venda compartits. Les manufactures i els serveis s’afegiren a aquest marc rural, mentre els antics centres religiosos conservaren la seva presència territorial.

Església parroquial de Sant Fruitós de Bages, amb el campanar i el cimbori
Església parroquial de Sant Fruitós de Bages, amb el campanar i el cimbori, 1912 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Absis i construccions del monestir de Sant Benet de Bages, al terme de Sant Fruitós de Bages
Absis i construccions del monestir de Sant Benet de Bages, al terme de Sant Fruitós de Bages, between 1913 and 1917 · Cèsar August Torras i Ferreri · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSAbsis i construccions del monestir de Sant Benet de Bages, al terme de Sant Fruitós de Bages.
Absis i construccions del monestir de Sant Benet de Bages, al terme de Sant Fruitós de Bages, between 1913 and 1917 · Domini públic
ARAMonestir de Sant Benet de Bages: mateix recinte monàstic, vist des d’una altra façana.
Monestir de Sant Benet de Bages: mateix recinte monàstic, vist des d’una altra façana · Josep Maria Viñolas Esteva · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. La fotografia antiga mostra els absis i els edificis monàstics. La vista de 2020 documenta el mateix recinte amb vegetació i accessos arranjats, des d’una altra façana que no permet comparar directament el sector dels absis. El projecte Món Sant Benet, inaugurat el 2007, hi incorporà visites i activitats culturals. Aquest canvi d’ús ajuda a explicar la conservació i l’obertura pública del conjunt, més enllà de les diferències d’enquadrament. Font de context: https://monsantbenet.com/ca/mon-sant-benet/

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Bages · 11.133 habitants

Sant Joan de Vilatorrada

Sant Joan de Vilatorrada cresqué a partir d’un antic centre parroquial al costat del Cardener. L’església de Sant Joan apareix documentada el 1020 i la seva sagrera constituí un nucli reduït durant segles. La formació dels barris moderns canvià aquesta escala, amb carrers nous i una parròquia inaugurada el 1908. La relació amb Manresa i amb el riu ajuda a entendre el pas d’un poblament rural a una població amb una forta expansió industrial i residencial.

Les fàbriques de Gallifa, Burés i Borràs s’instal·laren durant la dècada de 1850 i aprofitaren un sistema de canal i resclosa. La filatura i els teixits de cotó generaren ocupació i nous habitatges, transformant les relacions entre les masies i la ribera. El comerç i els serveis del poble acompanyaren aquest creixement. La diversificació posterior de les empreses i els nous espais industrials ampliaren una economia que havia començat a concentrar-se al llarg del Cardener.

Celebració pública davant la nova església de Sant Joan de Vilatorrada el 1908, amb ornamentació festiva i una multitud a l’exterior
Celebració pública davant la nova església de Sant Joan de Vilatorrada el 1908, amb ornamentació festiva i una multitud a l’exterior, 1908 · Guixà (segons Commons) · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Bages · 641 habitants

Sant Mateu de Bages

Sant Mateu de Bages comprèn un territori extens articulat per la serra de Castelltallat i les valls que davallen cap al Cardener. Sant Mateu, Coaner, Salo i altres nuclis conserven trajectòries pròpies, amb castells, parròquies i grans masies. L’església i el castell de Sant Mateu són documentats el 983, mentre el conjunt de Coaner mostra una altra forma de concentració entre temple, torre i cases. La diversitat d’aquests centres és essencial per entendre la història municipal.

Els cereals, els farratges i la cria de bestiar han estat activitats bàsiques de l’economia rural. L’explotació de lignit i la indústria tèxtil de la Colònia Valls afegiren altres recursos, vinculats a les possibilitats energètiques i als transports. Les masies mantenien relacions de proveïment i venda amb els pobles de la vall.

Conjunt de Coaner, amb la torre del castell i l’església de Sant Julià, al municipi de Sant Mateu de Bages
Conjunt de Coaner, amb la torre del castell i l’església de Sant Julià, al municipi de Sant Mateu de Bages, Entre 1895 i 1916 · Autor no identificat · Domini públic · Wikimedia Commons
L’anomenat toll del Diable, amb el curs d’aigua i arbres en primer terme, al terme de Sant Mateu de Bages
L’anomenat toll del Diable, amb el curs d’aigua i arbres en primer terme, al terme de Sant Mateu de Bages, 1913 · Cèsar August Torras i Ferreri · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSConjunt de Coaner, amb la torre del castell i l’església de Sant Julià, al municipi de Sant Mateu de Bages.
Conjunt de Coaner, amb la torre del castell i l’església de Sant Julià, al municipi de Sant Mateu de Bages, Entre 1895 i 1916 · Domini públic
ARAConjunt de Coaner: mateixa torre del castell i església de Sant Julià, des d’una altra perspectiva.
Conjunt de Coaner: mateixa torre del castell i església de Sant Julià, des d’una altra perspectiva · jordi domènech · CC-BY-SA-3.0

Com ha canviat. La imatge antiga mostra la torre i les construccions de Coaner sobre un terreny pedregós i força obert. A la fotografia de 2007, la vegetació i els espais verds envolten el mateix conjunt, que conserva els volums identificadors. La torre manté el seu paper de referència del paisatge. Les fotografies no repeteixen exactament el punt de vista i no permeten atribuir tota la diferència vegetal a una sola causa.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Bages · 3.612 habitants

Sant Salvador de Guardiola

Sant Salvador de Guardiola conserva diversos nuclis històrics i masies en un territori de contacte amb la plana de Manresa. El castell de Guardiola és documentat el 924 i el nom remet a una construcció de vigilància. L’església i les restes defensives recorden la funció d’aquell centre, mentre altres agrupacions mantenen la seva pròpia trajectòria. Els camins i els relleus, oberts visualment cap a Montserrat, ajuden a situar el municipi dins les comunicacions del sud del Bages.

Els cereals i la vinya compartiren el paisatge amb els boscos. La fil·loxera provocà l’abandonament de moltes vinyes, després ocupades per pinedes. La inauguració d’una fàbrica de teixits el 1922 mostra un canvi energètic important: l’electricitat permetia instal·lar indústria lluny dels grans rius. Les relacions laborals i comercials amb Manresa completaven l’economia local, amb habitants que hi treballaven o hi accedien a serveis. L’activitat industrial posterior amplià aquesta combinació de pagesia, manufactures i mobilitat quotidiana.

Montserrat vist des de Sant Salvador de Guardiola; el massís apareix més enllà dels relleus de primer terme
Montserrat vist des de Sant Salvador de Guardiola; el massís apareix més enllà dels relleus de primer terme, between 1899 and 1910 · Josep Maria Armengol i Bas · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Bages · 10.164 habitants

Sant Vicenç de Castellet

Sant Vicenç de Castellet deu el nom a la parròquia i al petit castell que domina la vall. El turó de Castellet conserva la torre i el santuari com a referències d’una història medieval, mentre Vallhonesta recorda un altre centre antic del terme. El poble modern adquirí una escala molt diferent durant el segle XIX, quan les obres ferroviàries i la implantació de fàbriques atreieren nous habitants. Els accessos i les comunicacions passaren a tenir un paper decisiu en el creixement.

La fàbrica Mercader, instal·lada el 1850, encetà una etapa de desenvolupament tèxtil que continuà amb altres empreses cotoneres. El ferrocarril facilitava la circulació de treballadors i mercaderies, en contacte amb els centres industrials del Bages i amb Barcelona. El mercat i els establiments de serveis acompanyaren aquesta expansió.

Ermita i torre al turó de Castellet, dins el municipi de Sant Vicenç de Castellet
Ermita i torre al turó de Castellet, dins el municipi de Sant Vicenç de Castellet, 1915 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Un bosquet de Sant Vicenç de Castellet, amb els arbres i el terreny de l’entorn
Un bosquet de Sant Vicenç de Castellet, amb els arbres i el terreny de l’entorn, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSErmita i torre al turó de Castellet, dins el municipi de Sant Vicenç de Castellet.
Ermita i torre al turó de Castellet, dins el municipi de Sant Vicenç de Castellet, 1915 · Domini públic
ARATuró de Castellet, amb el castell i el santuari: mateix conjunt, des de la vall i amb una altra escala.
Turó de Castellet, amb el castell i el santuari: mateix conjunt, des de la vall i amb una altra escala · Pere López Brosa · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. La placa de 1915 s’acosta a l’ermita i a les construccions del turó. La fotografia de 2025 situa el mateix conjunt dins una vista més àmplia, amb vegetació al vessant i edificacions de la vall en primer terme. Els projectes de conservació han incorporat la consolidació de les restes arqueològiques. Les dues imatges documenten la permanència del lloc, però no permeten datar cada canvi dels edificis. Font de context: https://www.svc.cat/actualitat/noticies/general/projecte-de-consolidacio-de-les-restes-arqueologiques-del-castell-de-castellet/

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Bages · 7.744 habitants

Santpedor

Santpedor conserva un nucli de carrers medievals, portals i places que testimonien la seva antiga importància dins el Bages. La carta de poblament concedida per Alfons el Trobador durant el segle XII establí mercat i fira. Aquests privilegis ajudaren a consolidar una vila amb relacions que ultrapassaven els límits del terme. Les cases vinculades a l’ús agrícola, els porxos i les esglésies mostren successives etapes de creixement, abans de les ampliacions urbanes contemporànies.

Els paraires i els teixidors de llana precediren les manufactures de seda i cotó. La vinya també impulsà destil·leries i exportacions, afavorides pel ferrocarril inaugurat el 1883. El Sindicat Agrícola de 1915 disposava de celler, molí, maquinària i caixa rural, una mostra del paper econòmic del cooperativisme.

Façanes del carrer Ample de Santpedor, amb un carro i persones dins l’espai de carrer
Façanes del carrer Ample de Santpedor, amb un carro i persones dins l’espai de carrer, 1928 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons
Carrer de Santpedor amb una façana porxada al fons, entre cases i balcons
Carrer de Santpedor amb una façana porxada al fons, entre cases i balcons, 1928 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Bages · 6.200 habitants

Súria

Súria es va desenvolupar al voltant del Cardener, entre el nucli antic enlairat i les extensions que ocuparen la vall. El riu contribuí a articular els camins, els espais productius i les successives ampliacions. Durant la segona meitat del segle XIX, les fàbriques tèxtils atreieren famílies de les zones rurals veïnes. La crisi de la fil·loxera accentuà aquells moviments de població i modificà un paisatge que havia tingut una presència important de vinya.

La filatura i els teixits de cotó aprofitaven l’aigua i connectaven Súria amb els mercats manufacturers. Al segle XX, la descoberta i l’explotació de potassa introduïren una transformació econòmica encara més profunda. Les instal·lacions mineres i els nous habitatges s’afegiren al patrimoni industrial de la ribera.

Part vella i part nova de Súria a la vall del Cardener
Part vella i part nova de Súria a la vall del Cardener, 1924 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Fàbrica Abadal de Súria després dels aiguats de 1907, amb l’edifici i materials arrossegats pel riu
Fàbrica Abadal de Súria després dels aiguats de 1907, amb l’edifici i materials arrossegats pel riu, 1907 · Adolf Mas i Ginestà (1861–1936) · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Bages · 209 habitants

Talamanca

Talamanca s’organitzà al voltant del castell i de l’església de Santa Maria, en una carena que domina les valls de l’entorn. La fortalesa és documentada el 967 i donà nom a un llinatge de cavallers. Després de la guerra de Successió, el casal del segle XVIII aprofità elements de l’edifici anterior. La parròquia romànica i les cases del poble completen un conjunt que permet seguir la continuïtat del poblament, malgrat els canvis de propietat i les pèrdues demogràfiques posteriors.

La vinya, l’olivera, els cereals i els llegums havien ocupat una part important de les terres treballades. Els molins fariners i els teixidors domèstics representaven activitats de transformació d’escala reduïda, sense una gran concentració fabril. Els productes agrícoles i els camins sostenien les relacions amb els pobles veïns.

Talamanca vist des d’un camí, amb el nucli damunt la carena
Talamanca vist des d’un camí, amb el nucli damunt la carena, 31 January 1926 · Autor no identificat (la fitxa només ofereix un identificador Wikidata) · Domini públic · Wikimedia Commons
Plaça de Talamanca amb una bassa i persones reunides a prop dels edificis
Plaça de Talamanca amb una bassa i persones reunides a prop dels edificis, 31 January 1926 · Autor no identificat (la fitxa només ofereix un identificador Wikidata) · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Bages · 4.193 habitants

El Pont de Vilomara i Rocafort

El Pont de Vilomara i Rocafort reuneix dos centres amb una evolució diferenciada. Rocafort fou històricament el nucli principal, mentre el Pont era un raval més petit relacionat amb el pas del Llobregat. La industrialització alterà aquell equilibri i el poble del Pont concentrà població i serveis. El pont medieval, les esglésies i les masies recorden les etapes anteriors a l’expansió fabril i la importància de les comunicacions entre les dues ribes i els centres de l’entorn.

El 1841 es projectaren fàbriques de filats de cotó al costat del riu, que començaren a funcionar poc després. La producció, els tints i el transport de mercaderies connectaren el poble amb la indústria manresana. Les empreses atreieren treballadors de les pagesies properes i, més endavant, d’altres regions.

Pont gòtic del Pont de Vilomara sobre el Llobregat, vist des del llit rocós del riu
Pont gòtic del Pont de Vilomara sobre el Llobregat, vist des del llit rocós del riu, Entre 1915 i 1930 · Marcel·lí Gausachs i Gausachs · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSPont gòtic del Pont de Vilomara sobre el Llobregat, vist des del llit rocós del riu.
Pont gòtic del Pont de Vilomara sobre el Llobregat, vist des del llit rocós del riu, Entre 1915 i 1930 · Domini públic
ARAPont de Vilomara sobre el Llobregat: mateix pont i llit rocós del riu, amb una perspectiva propera.
Pont de Vilomara sobre el Llobregat: mateix pont i llit rocós del riu, amb una perspectiva propera · Enfo · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. La fotografia antiga i la de 2014 permeten reconèixer el mateix pont pel perfil dels arcs i pel llit rocós del Llobregat. A la vista moderna, la vegetació de ribera ocupa més espai dins l’enquadrament i acompanya l’estructura de pas. Les diferències d’aigua i de plantes també depenen de la temporada: la comparació mostra la permanència del lloc, sense convertir una observació puntual en una evolució contínua.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Berguedà · 2.267 habitants

Avià

Avià conserva un paisatge històric articulat per masies i parròquies, entre les quals destaca Sant Vicenç d’Obiols. Aquest temple, documentat al segle X, conserva elements anteriors al romànic i una necròpoli excavada a la roca. La història del terme també està lligada als conflictes feudals del segle XII: el bisbe Arnau de Preixens hi promogué una fortificació per controlar les possessions de Guillem de Berguedà. Les esglésies i els masos expliquen un poblament distribuït pel territori, més enllà del nucli principal.

L’agricultura, la ramaderia i la transformació dels productes del camp van conviure amb els molins i, posteriorment, amb la industrialització del Llobregat. La colònia de la Plana és un dels testimonis d’aquest canvi, mentre que Cal Rosal constitueix un conjunt compartit amb Berga i Olvan. Per entendre el comerç local cal relacionar aquest món rural amb el treball fabril i les comunicacions fluvials i viàries, en un territori on els límits municipals travessen alguns dels conjunts industrials.

Casa del conjunt del Molí del Castell i pont sobre la riera, a Avià. Es distingeix de la farinera industrial pròxima, que és un altre edifici
Casa del conjunt del Molí del Castell i pont sobre la riera, a Avià. Es distingeix de la farinera industrial pròxima, que és un altre edifici, 1929 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons
Un dels estanys de Graugés, segons la categorització de Commons; la fitxa conserva el títol genèric original de la vista del llac
Un dels estanys de Graugés, segons la categorització de Commons; la fitxa conserva el títol genèric original de la vista del llac, 1918 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSCasa del conjunt del Molí del Castell i pont sobre la riera, a Avià. Es distingeix de la farinera industrial pròxima, que és un altre edifici.
Casa del conjunt del Molí del Castell i pont sobre la riera, a Avià. Es distingeix de la farinera industrial pròxima, que és un altre edifici, 1929 · Domini públic
ARALa mateixa casa del conjunt del Molí del Castell, vista des d’un altre costat el 2016
La mateixa casa del conjunt del Molí del Castell, vista des d’un altre costat el 2016 · Quimpuig12 · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. La casa manté un volum elevat amb teulada inclinada que permet reconèixer el conjunt del Molí del Castell. La fotografia antiga inclou el pont i la façana amb galeria; la moderna mostra un altre costat i un entorn de camí i espai herbós. La diferència d’angle impedeix interpretar els elements no visibles com a desapareguts. La farinera industrial veïna és un edifici diferent.

Fonts: Enciclopèdia.cat · patrimonicultural.diba.cat · Municat (Generalitat)

Berguedà · 924 habitants

Olvan

Olvan apareix documentat el 905, quan es consagrà la seva parròquia. L’església fou transformada repetidament, de manera que l’edifici conservat no equival al temple medieval inicial. Dins el terme també destaca Santa Maria de Valldaura, monestir fundat al segle XIII. El municipi combina aquest passat religiós i rural amb el desenvolupament d’un barri vinculat a la industrialització: el sector de Cal Rosal situat al voltant de l’antiga estació d’Olvan.

La fàbrica tèxtil de Cal Rosal, ubicada al terme de Berga, va atreure treballadors d’Olvan i afavorí habitatges i serveis a l’altra banda del Llobregat. El ferrocarril i l’estació van contribuir a concentrar-hi activitat comercial. Aquest procés complementà una economia de cereals, farratges i ramaderia. Els mercats d’Olvan i de Cal Rosal i la comercialització dels bolets formen part de la trajectòria d’intercanvis descrita per les fonts, en una trajectòria que uneix la producció del camp amb l’activitat de la vall industrial.

L’estació d’Olvan en primer terme, amb Cal Rosal al fons. El conjunt industrial s’estén per diferents municipis; la fàbrica tèxtil pròpiament dita és al terme de Berga
L’estació d’Olvan en primer terme, amb Cal Rosal al fons. El conjunt industrial s’estén per diferents municipis; la fàbrica tèxtil pròpiament dita és al terme de Berga, cap al 1920 · Carles Fargas · Domini públic · Wikimedia Commons
Pont i túnel de la línia ferroviària al terme d’Olvan, testimonis de les comunicacions de la vall industrial
Pont i túnel de la línia ferroviària al terme d’Olvan, testimonis de les comunicacions de la vall industrial, 1918 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · patrimonicultural.diba.cat · patrimonicultural.diba.cat · Municat (Generalitat)

Berguedà · 2.161 habitants

Bagà

Bagà es desenvolupà sota el domini dels Pinós i conserva una trama urbana medieval organitzada al voltant de la plaça porxada. La vila fou un centre de la baronia i un punt de relació entre les valls de l’alt Berguedà. El mercat, regulat per ordinacions del 1257, ajuda a entendre la importància de la plaça: durant segles, aquest espai concentrà les transaccions abans que les botigues poguessin estendre’s per altres carrers del nucli.

El comerç de bestiar i de teixits s’associà a una producció menestral diversa. Filadors, teixidors i tintorers treballaven la llana, mentre que la forja i la torneria de fusta completaven l’activitat local. Al segle XVIII augmentaren les manufactures, inclosa la fabricació de mitges, i al XIX el cotó adquirí protagonisme. La successió de places, porxos i carrers permet llegir aquesta història d’intercanvi, anterior a la pèrdua de pes de la indústria tèxtil i al desenvolupament dels serveis vinculats a la muntanya.

Porxos i façanes de la plaça Major de Bagà, un dels espais històrics del mercat de la vila
Porxos i façanes de la plaça Major de Bagà, un dels espais històrics del mercat de la vila, 1911 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
El sector del pont de Sant Joan i la Torre, identificat com a Bagà a la fitxa de procedència
El sector del pont de Sant Joan i la Torre, identificat com a Bagà a la fitxa de procedència, 1919 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSPorxos i façanes de la plaça Major de Bagà, un dels espais històrics del mercat de la vila.
Porxos i façanes de la plaça Major de Bagà, un dels espais històrics del mercat de la vila, 1911 · Domini públic
ARALa mateixa plaça Major de Bagà el 2016, amb una vista més oberta dels porxos i les façanes.
La mateixa plaça Major de Bagà el 2016, amb una vista més oberta dels porxos i les façanes · Richard Mortel from Riyadh, Saudi Arabia · CC-BY-2.0

Com ha canviat. La plaça Major conserva els porxos i les façanes que expliquen la seva antiga funció mercantil. La fotografia del 1911 s’acosta a un dels fronts porxats; la del 2016 ofereix una vista més llarga de l’espai i del paviment de pedra. Canvien l’angle i l’amplitud del camp, però el lloc és el mateix. La pervivència de l’arquitectura permet relacionar la plaça medieval amb l’espai públic fotografiat un segle després.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Berguedà · 17.473 habitants

Berga

Berga ha exercit una funció central al Berguedà, tant per les comunicacions com pels serveis i els intercanvis amb els pobles de la comarca. La seva història urbana quedà marcada pels conflictes dels segles XIX i XX, però també per l’expansió de les manufactures. La llana, treballada des d’època medieval, va perdre protagonisme davant el cotó durant el segle XVIII. Cap al 1790, Ramon Farguell desenvolupà la màquina de filar coneguda com a berguedana, relacionada amb aquesta transformació productiva.

L’activitat comercial es vinculà al treball tèxtil, als establiments d’allotjament i a l’abastament d’una població amb influència comarcal. El canal industrial i les instal·lacions fabrils ampliaren aquesta economia. La fàbrica de carburs començà a produir el 1899, aprofitant un salt d’aigua del canal, i diversificà una indústria que sovint s’associa només al cotó.

Façana d’un hostal de Berga, amb vehicles de tracció animal davant de l’edifici
Façana d’un hostal de Berga, amb vehicles de tracció animal davant de l’edifici, 1918 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
La fàbrica de carburs de Berga al costat del Llobregat i de les instal·lacions d’aprofitament hidràulic
La fàbrica de carburs de Berga al costat del Llobregat i de les instal·lacions d’aprofitament hidràulic, 1918 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · patrimonicultural.diba.cat · Municat (Generalitat)

Berguedà · 433 habitants

Borredà

Borredà cresqué al costat del camí ral de Berga a Ripoll i de la parròquia de Santa Maria. Al començament del segle XV ja hi havia un hostal i una ferreria prop de l’església, serveis relacionats amb el pas de viatgers i animals. El nucli s’amplià quan fills de les masies s’establiren a la sagrera. El 1669, paraires i teixidors disposaven d’ordinacions gremials concedides per l’abat de Ripoll, fet que testimonia una organització artesanal consolidada.

La llana i els molins del Margançol expliquen bona part de l’activitat històrica. Entre aquests hi havia un molí draper vinculat als paraires, al costat de molins associats als masos del terme. El treball del bosc, la ramaderia i les serradores completaren aquesta base econòmica. El comerç quotidià s’ha relacionat amb els serveis locals i amb l’atracció de Berga per a altres compres. L’artesania i l’estiueig afegiren nous usos a un poble que manté visibles els carrers del seu creixement menestral.

Carrer de Borredà amb la casa coneguda com del Bisbe, segons el títol del catàleg
Carrer de Borredà amb la casa coneguda com del Bisbe, segons el títol del catàleg, 1918 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Vista parcial de Borredà, amb el nucli construït i els terrenys dels voltants
Vista parcial de Borredà, amb el nucli construït i els terrenys dels voltants, 1918 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Berguedà · 93 habitants

Capolat

Capolat presenta un poblament de masies i antics centres parroquials escampats pels altiplans i les cingleres. El castell formà part dels dominis dels Cardona, i la dependència eclesiàstica de la Vall de Lord reforçà els vincles històrics amb el Solsonès. Sant Martí de Capolat, Coforb i Taravil expliquen aquesta organització territorial. Els temples conservats incorporen reformes de diferents èpoques, mentre que grans masies com el Puig o Trasserra mostren ampliacions que reflecteixen la continuïtat de l’explotació rural.

La fusta, els cereals, els farratges i la cria de bestiar han estat les bases econòmiques documentades del municipi. En aquest context, la història del comerç no correspon a una gran plaça mercantil, sinó a la sortida de productes forestals i agropecuaris i als serveis necessaris per mantenir les explotacions. Els veïnats de Coforb i Taravil i les grans cases de pagès conserven la memòria d’aquesta ocupació del territori, organitzada al voltant de terres, parròquies i explotacions familiars.

La masia de Can Viladomat, a Capolat, en el paisatge de les explotacions rurals
La masia de Can Viladomat, a Capolat, en el paisatge de les explotacions rurals, 1905 · Cèsar August Torras i Ferreri · Domini públic · Wikimedia Commons
El conjunt de Rossinyol i Coforb, a Capolat, vist entre el relleu i la vegetació
El conjunt de Rossinyol i Coforb, a Capolat, vist entre el relleu i la vegetació, 1925 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Berguedà · 1.660 habitants

Casserres

Casserres s’organitzà al voltant del castell i d’un carrer que l’unia amb l’església de l’Àngel Custodi. Aquest eix donà lloc al carrer Major i a la plaça de la Creu, on es conserven cases transformades durant els segles XVII i XVIII i alguns elements anteriors. La vila conserva així el rastre d’un creixement urbà vinculat a la població rural del terme, molt abans de l’expansió de les colònies industrials a tocar del Llobregat.

La ramaderia, els cereals i els farratges constituïren una base econòmica que, des del segle XIX, es combinà amb la indústria tèxtil. El Guixaró i l’Ametlla de Casserres, coneguda també com a colònia Monegal, en són testimonis. La producció fabril exigia força hidràulica, habitatges i serveis, mentre que el nucli continuava concentrant espais de relació i abastament.

Presa d’aigua de la colònia Monegal, o Ametlla de Casserres, al Llobregat
Presa d’aigua de la colònia Monegal, o Ametlla de Casserres, al Llobregat, 1924 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
La plaça de Casserres amb el paviment irregular, la creu i les façanes del nucli antic
La plaça de Casserres amb el paviment irregular, la creu i les façanes del nucli antic, 1918 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSLa plaça de Casserres amb el paviment irregular, la creu i les façanes del nucli antic.
La plaça de Casserres amb el paviment irregular, la creu i les façanes del nucli antic, 1918 · Domini públic
ARALa mateixa plaça de la Creu de Casserres el 2022
La mateixa plaça de la Creu de Casserres el 2022 · Pitxiquin · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. La creu i la galeria d’arcs de la façana del fons permeten relacionar les dues imatges de la plaça de Casserres. El paviment irregular de la presa del 1918 contrasta amb la superfície urbanitzada de la fotografia moderna, on també es veuen senyals i elements de jardineria. Les façanes mantenen la configuració d’un espai del nucli antic. La comparació assenyala canvis visibles, sense atribuir una data concreta a cada intervenció.

Fonts: Enciclopèdia.cat · patrimonicultural.diba.cat · Municat (Generalitat)

Berguedà · 68 habitants

Castell de l'Areny

Castell de l’Areny conserva una organització territorial de petits nuclis i masies entre les valls de la Clusa i de Vilada. El lloc formà part de la baronia de la Portella. Tot i el topònim, les fonts consultades no permeten situar amb certesa les restes d’un castell. El poble s’agrupa entorn de Sant Vicenç, temple d’origen romànic molt modificat que conserva una porta amb ferramenta antiga. Sant Romà de la Clusa constitueix un altre centre històric del municipi.

Els boscos i els prats han condicionat una economia de muntanya, amb conreus d’ordi i farratge i cria de bestiar. La dispersió dels habitatges i les dificultats de comunicació ajuden a entendre que els intercanvis es relacionessin amb les explotacions rurals i els pobles accessibles de la rodalia. A la vall de la Clusa, l’església de Sant Romà, de nau única i absis romànic, acompanyava un poblament disseminat en masies. Els conreus i la cura dels ramats vinculaven aquests habitatges amb els camins de sortida cap a les valls veïnes.

Vista del poble de Castell de l’Areny, amb les cases agrupades i l’església de Sant Vicenç
Vista del poble de Castell de l’Areny, amb les cases agrupades i l’església de Sant Vicenç, entre 1890 i 1923 · Cèsar August Torras i Ferreri · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Berguedà · 166 habitants

Castellar de n'Hug

Castellar de n’Hug conserva un nucli antic agrupat al voltant de Santa Maria, als peus de l’emplaçament de l’antic castell. Les fonts del Llobregat i les pastures de muntanya formen part del seu entorn històric. La ramaderia tingué un pes destacat, mentre que els conreus es concentraven a les zones més favorables. El poble i els veïnats del terme reflecteixen aquesta ocupació del territori, anterior a l’arribada d’una instal·lació industrial de dimensions molt diferents.

La fàbrica de ciment del Clot del Moro, inaugurada el 1904, convertí una part del municipi en un centre de producció i transport de materials. El complex aprofitava el pendent per organitzar el procés industrial i va funcionar fins al 1975. Les escenes de càrrega i de l’interior fabril expliquen una economia que connectava el Berguedà amb altres mercats. La transformació posterior en Museu del Ciment permet visitar aquest passat. El recinte pertany a Castellar de n’Hug, encara que s’hi accedeixi sovint des de la Pobla de Lillet.

Un treballador guia animals de càrrega al recinte de la fàbrica Asland del Clot del Moro, a Castellar de n’Hug
Un treballador guia animals de càrrega al recinte de la fàbrica Asland del Clot del Moro, a Castellar de n’Hug, entre 1900 i 1910 · Lluís Marià Vidal i Carreras · Domini públic · Wikimedia Commons
La fàbrica de ciment del Clot del Moro, a Castellar de n’Hug, en una vista general de 1910
La fàbrica de ciment del Clot del Moro, a Castellar de n’Hug, en una vista general de 1910, 1910 · Autor no identificat · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSLa fàbrica de ciment del Clot del Moro, a Castellar de n’Hug, en una vista general de 1910.
La fàbrica de ciment del Clot del Moro, a Castellar de n’Hug, en una vista general de 1910, 1910 · Domini públic
ARAEl mateix recinte fabril del Clot del Moro el 2010, des d’una perspectiva diferent de la vista de 1910.
El mateix recinte fabril del Clot del Moro el 2010, des d’una perspectiva diferent de la vista de 1910 · Jordiferrer · CC-BY-SA-3.0

Com ha canviat. La comparació mostra el mateix complex de la fàbrica Asland, adaptat al pendent del Clot del Moro. La vista antiga presenta el conjunt en l’etapa productiva; la moderna permet veure estructures obertes i restes de les naus. La fàbrica funcionà del 1904 al 1975 i posteriorment es convertí en Museu del Ciment. No es repeteix exactament el punt de presa, però sí el recinte industrial.

Fonts: Enciclopèdia.cat · museuciment.cat · Municat (Generalitat)

Berguedà · 151 habitants

Castellar del Riu

Castellar del Riu reuneix les antigues parròquies de Castellar, Espinalbet i Llinars en un territori de masies, boscos i cingleres. La història dels seus sectors no és uniforme: Castellar i Espinalbet es relacionaren amb el comtat de Berga, mentre que Llinars mantingué vincles amb la Vall de Lord i els Cardona. Aquesta darrera població havia tingut municipi propi fins al segle XIX. Les esglésies i els camins testimonien una ocupació dispersa, més que no pas un únic centre urbà compacte.

Les pastures, els farratges, l’ordi i la ramaderia formen la base econòmica descrita per les fonts. Al segle XIX, les mines de carbó del coll de l’Oreller motivaren també una petita infraestructura ferroviària, avui desapareguda segons la referència consultada. El comerç s’ha de llegir en relació amb aquestes produccions i amb els serveis als nuclis rurals.

La vall de Castellar del Riu des de la ruta entre Berga i Sant Llorenç de Morunys, segons la identificació de l’arxiu
La vall de Castellar del Riu des de la ruta entre Berga i Sant Llorenç de Morunys, segons la identificació de l’arxiu, cap al 1907 · Juli Vintró i Casallachs · Domini públic · Wikimedia Commons
La vall de Llinars d’Aiguadora, al municipi de Castellar del Riu, amb el poblament rural entre els vessants
La vall de Llinars d’Aiguadora, al municipi de Castellar del Riu, amb el poblament rural entre els vessants, cap al 1907 · Juli Vintró i Casallachs · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Berguedà · 1.236 habitants

Cercs

Cercs es transformà profundament amb la mineria, el tèxtil i les comunicacions de la vall del Llobregat. Al poblament d’origen medieval s’afegiren colònies vinculades a l’extracció de carbó, com Sant Corneli, Sant Josep i la Consolació. Aquesta última disposà d’habitatges, magatzems, tallers i serveis per als treballadors. Les instal·lacions conegudes històricament com a mines de Fígols no s’han d’assignar automàticament al municipi actual de Fígols: el conjunt de la Consolació es troba a Cercs.

El carbó s’havia de transportar, classificar i distribuir, i aquest circuit connectava les mines amb el ferrocarril i amb els consumidors industrials. Economats i altres serveis completaven l’activitat de les colònies. La vall també acollí molins i fàbriques que aprofitaven l’aigua. La construcció de l’embassament de la Baells, inaugurat el 1976, alterà radicalment aquest paisatge i obligà a traslladar poblacions.

Instal·lacions mineres de la Consolació, al municipi de Cercs, tot i que el títol històric les anomena «de Fígols»
Instal·lacions mineres de la Consolació, al municipi de Cercs, tot i que el títol històric les anomena «de Fígols», juliol 1903 · Lluís Marià Vidal i Carreras · Domini públic · Wikimedia Commons
El pont de l’estació del Carrilet a la Baells, abans de la transformació de la vall per l’embassament
El pont de l’estació del Carrilet a la Baells, abans de la transformació de la vall per l’embassament, 1918 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · patrimonicultural.diba.cat · Municat (Generalitat)

Berguedà · 40 habitants

Fígols

Fígols té una història vinculada al castell, documentat al segle XI, i a un poblament escampat pels vessants de la serra d’Ensija i de Peguera. El castell de Peguera i el poble situat sota el seu roc constituïren un altre centre important del terme. La documentació sobre castlans i senyories ajuda a explicar aquesta xarxa medieval, mentre que les cases i les ruïnes conservades mostren una ocupació adaptada a les condicions de l’alta muntanya.

L’aprofitament del bosc, les pastures i la ramaderia coexistí amb una agricultura limitada, centrada en cereals i farratges. La mineria del lignit introduí noves instal·lacions i transports, especialment a l’entorn de Peguera. Aquest treball connectava el territori amb la demanda energètica industrial. Cal distingir-lo de les colònies mineres de Cercs, també anomenades «de Fígols» en moltes referències històriques.

Edificis de les mines de Peguera en un paisatge nevat, amb els Rasos al fons, dins el municipi de Fígols
Edificis de les mines de Peguera en un paisatge nevat, amb els Rasos al fons, dins el municipi de Fígols, desembre 1919 · Santiago Perdigó · Domini públic · Wikimedia Commons
Cases i edifici religiós del poble de Fígols en una vista de 1911
Cases i edifici religiós del poble de Fígols en una vista de 1911, 1911 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Berguedà · 5.083 habitants

Gironella

Gironella s’estengué al costat del Llobregat, amb un nucli fortificat i un pont que ja es trobava en construcció al final del segle XIV. L’incendi provocat per les tropes carlines el 1839 destruí bona part de la població i obligà a reconstruir-la. El creixement posterior canvià la relació entre el nucli antic, els passos sobre el riu i els nous espais industrials.

La industrialització tèxtil desenvolupà colònies com Cal Metre, Cal Bassacs i les de Viladomiu, que associaven producció, residència i serveis. El comerç de la vila s’inscriu en aquest entorn obrer i en els intercanvis amb la rodalia. Les fires comercials i d’artesania documentades al segle XX prolonguen aquesta funció d’encontre.

Un carrer de Gironella, amb cases, roba estesa i el pas cobert al fons
Un carrer de Gironella, amb cases, roba estesa i el pas cobert al fons, 1924 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
La vila de Gironella vista des de l’entorn del Llobregat, amb el nucli i els terrenys de la riba
La vila de Gironella vista des de l’entorn del Llobregat, amb el nucli i els terrenys de la riba, 1924 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Berguedà · 28 habitants

Gisclareny

Gisclareny conserva un poblament de veïnats i masies repartits entre les valls del Bastareny i del riu de Saldes. Documentat al segle XI, el lloc estigué vinculat a la baronia de Pinós. Les esglésies del Roser, Sant Miquel de Turbians i Sant Martí del Puig expliquen diferents centres de la vida local. Més que un poble compacte, el terme presenta agrupacions disperses, adaptades al relleu i a la distribució de les terres aprofitables.

Els boscos i les pastures han tingut un pes determinant, amb explotacions agrícoles petites i una ramaderia lligada al territori. Els molins del Bastareny permeten afegir-hi la transformació dels cereals i altres usos de l’energia hidràulica. El molí del Puig, pròxim al pont i a la masia del mateix nom, és un testimoni d’aquesta economia. La circulació de persones i animals per aquests passos formava part de la vida quotidiana d’un territori on la producció estava repartida entre petits nuclis i explotacions.

Un pastor i un ramat travessen un pas sobre l’aigua al costat del canal d’una serradora de Gisclareny
Un pastor i un ramat travessen un pas sobre l’aigua al costat del canal d’una serradora de Gisclareny, 1916 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons
El molí de Cal Cerdanyola, al sector de Sant Martí del Puig de Gisclareny, amb persones i una bèstia al costat de l’edifici; es conserva el títol de l’arxiu
El molí de Cal Cerdanyola, al sector de Sant Martí del Puig de Gisclareny, amb persones i una bèstia al costat de l’edifici; es conserva el títol de l’arxiu, entre 1890 i 1923 · Cèsar August Torras i Ferreri · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Berguedà · 205 habitants

Gósol

Gósol s’estengué des del recinte del castell cap al poble situat a la vall. Les ruïnes del turó conserven rastres de carrers, habitatges i de l’antiga església, mentre que el temple parroquial del nucli nou fou consagrat el 1892. El domini dels Pinós i la carta de franqueses del 1273 formen part d’aquesta trajectòria medieval. La seva pertinença a la província de Lleida conviu amb uns vincles històrics i territorials que expliquen la integració al Berguedà.

La ramaderia, els formatges i els conreus de muntanya, com les patates i els farratges, sustentaren els intercanvis locals. A començament del segle XX, noms de cases com Cal Fideuer, Cal Xocolater o Cal Sabater recordaven activitats de transformació i serveis. L’estada de Picasso el 1906 afegí després una dimensió cultural a la projecció del poble, complementària de la seva història pagesa i menestral.

Gent i bèsties de càrrega a la plaça Major de Gósol, amb les cases i les muntanyes al fons
Gent i bèsties de càrrega a la plaça Major de Gósol, amb les cases i les muntanyes al fons, entre 1890 i 1923 · Cèsar August Torras i Ferreri · Domini públic · Wikimedia Commons
El pas encaixat i les aigües de Torrentsenta, a Gósol
El pas encaixat i les aigües de Torrentsenta, a Gósol, entre 1888 i 1890 · Lluís Marià Vidal i Carreras · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSGent i bèsties de càrrega a la plaça Major de Gósol, amb les cases i les muntanyes al fons.
Gent i bèsties de càrrega a la plaça Major de Gósol, amb les cases i les muntanyes al fons, entre 1890 i 1923 · Domini públic
ARALa mateixa plaça Major de Gósol durant un acte festiu el 2026
La mateixa plaça Major de Gósol durant un acte festiu el 2026 · Pitxiquin · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. La fotografia antiga mostra una plaça amb terra irregular, persones i bèsties de càrrega. La del 2026 recull un ball de capgrossos amb públic al mateix espai urbà, des d’una orientació diferent. La parella documenta la continuïtat de l’ús col·lectiu de la plaça i una escena festiva contemporània. No permet concloure que totes les funcions comercials o de transport de la primera imatge hagin desaparegut del poble.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Berguedà · 964 habitants

Guardiola de Berguedà

Guardiola de Berguedà adquirí protagonisme per la seva posició a la confluència de vies i valls de l’alt Berguedà. La història del municipi reuneix poblacions antigues com Brocà i Gavarrós i el patrimoni de Sant Llorenç prop Bagà. El nucli de Guardiola cresqué en un context de millora de les comunicacions i de transformació industrial. La configuració municipal canvià al segle XX, i Sant Julià de Cerdanyola recuperà la independència el 1993.

La mineria, el ferrocarril i l’aprofitament hidroelèctric ajudaren a diversificar l’economia. El trànsit per la carretera que travessava el poble afavorí establiments comercials i serveis als viatgers, abans de la construcció de la variant del 1992. Les fires i el mercat completen aquesta funció d’intercanvi entre poblacions de muntanya. Les turbines i l’escena d’un traginer amb animals carregats documenten dues formes diferents de treball: la producció energètica i el transport de mercaderies, anteriors a les transformacions que introduïren els vehicles de motor.

Turbines i maquinària de la central hidroelèctrica de Guardiola de Berguedà
Turbines i maquinària de la central hidroelèctrica de Guardiola de Berguedà, 1919 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Cal Tinent, a Guardiola de Berguedà, amb un traginer i animals carregats davant del conjunt rural
Cal Tinent, a Guardiola de Berguedà, amb un traginer i animals carregats davant del conjunt rural, entre 1890 i 1923 · Cèsar August Torras i Ferreri · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Berguedà · 260 habitants

L'Espunyola

L’Espunyola reuneix diferents antics centres parroquials, en una zona de contacte històric entre els dominis de Berga i de Cardona. El castell és documentat al segle X i conserva parts del casal i de les torres, transformades al llarg del temps. La seva antiga església de Sant Climent acabà arruïnada. Altres sectors del municipi, com el Cint i Correà, expliquen una trajectòria territorial que no es pot reduir a un únic nucli urbà.

La distribució de masies i terres de conreu defineix una economia rural, relacionada amb les valls de les rieres de Clarà i de Navel. Els edificis religiosos, els masos i els camins connectaven aquest poblament disseminat. La presència històrica d’una hospitalitat al santuari dels Torrents, documentada al segle XIV, aporta un testimoni de l’acollida de persones en trànsit. L’estructura de petits centres i masies dona sentit a aquests intercanvis territorials. Els Torrents, el Cint i l’entorn del castell formen part d’una xarxa rural que combina residència, producció i camins de comunicació.

Santa Margarida del Mercadal, al municipi de l’Espunyola, vista entre els arbres
Santa Margarida del Mercadal, al municipi de l’Espunyola, vista entre els arbres, 1925 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Una façana del castell de l’Espunyola, amb les torres i les construccions annexes
Una façana del castell de l’Espunyola, amb les torres i les construccions annexes, 1918 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSUna façana del castell de l’Espunyola, amb les torres i les construccions annexes.
Una façana del castell de l’Espunyola, amb les torres i les construccions annexes, 1918 · Domini públic
ARAEl castell de l’Espunyola el 2015, centrat en una de les torres
El castell de l’Espunyola el 2015, centrat en una de les torres · Antoni Grifol · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. Les dues fotografies corresponen al castell de l’Espunyola, però mostren costats diferents. La imatge antiga situa torres, murs i edificacions annexes dins un entorn irregular; la moderna s’acosta a una torre de carreus i deixa veure l’accés esglaonat. La continuïtat del volum fortificat és recognoscible. El canvi de perspectiva no permet datar totes les reparacions ni afirmar que cada mur que queda fora del camp hagi desaparegut.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Berguedà · 163 habitants

La Nou de Berguedà

La Nou de Berguedà s’assenta en un territori de boscos i relleus accidentats, entre la vall del Llobregat i el Catllaràs. La parròquia de Sant Martí i les masies del terme constitueixen referències del poblament històric. Al final del segle XIX s’hi afegí el santuari de Lurda, construït entre el 1880 i el 1885 després d’una primera capella. El conjunt incorporà espais d’acollida i una cova, seguint el model devocional de Lorda de Bigorra.

L’agricultura limitada als terrenys aprofitables, els farratges, l’ordi i la ramaderia expliquen la base econòmica rural. Els boscos i les pastures ocupen una part considerable del terme. La conca de lignit de la Nou i del Catllaràs introduí també una dimensió minera, avui històrica segons la font consultada. El santuari aportà desplaçaments de pelegrins i necessitats d’allotjament i serveis.

El poble de la Nou de Berguedà i les muntanyes, des del camí de la Clusa
El poble de la Nou de Berguedà i les muntanyes, des del camí de la Clusa, cap al 1900 · Lluís Marià Vidal i Carreras · Domini públic · Wikimedia Commons
El santuari de Lurda i l’entorn de la Nou de Berguedà. El camp geogràfic «Noguera» de la fitxa és inconsistent amb el santuari identificat
El santuari de Lurda i l’entorn de la Nou de Berguedà. El camp geogràfic «Noguera» de la fitxa és inconsistent amb el santuari identificat, 1919 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSEl santuari de Lurda i l’entorn de la Nou de Berguedà. El camp geogràfic «Noguera» de la fitxa és inconsistent amb el santuari identificat.
El santuari de Lurda i l’entorn de la Nou de Berguedà. El camp geogràfic «Noguera» de la fitxa és inconsistent amb el santuari identificat, 1919 · Domini públic
ARAEl mateix santuari de Lurda de la Nou el 2023, en una vista lateral més pròxima que la panoràmica antiga.
El mateix santuari de Lurda de la Nou el 2023, en una vista lateral més pròxima que la panoràmica antiga · Jordi Gili · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. El santuari continua presidint aquest sector de la Nou, encara que les preses tenen distàncies i angles diferents. La fotografia antiga el situa dins el paisatge; la del 2023 permet reconèixer la nau, les finestres i el campanar esvelt, amb vehicles a l’espai d’accés. El conjunt es construí al final del segle XIX per acollir la devoció a Lurda. La comparació documenta el mateix lloc, sense reproduir l’enquadrament.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Berguedà · 1.105 habitants

La Pobla de Lillet

La Pobla de Lillet es consolidà com una vila de la vall del Llobregat, amb un creixement afavorit per les franqueses concedides per Ramon d’Urtx i Hug de Mataplana el 1297. El nucli i els ponts mostren la importància dels passos sobre el riu. A l’entorn hi ha testimonis anteriors, com el monestir de Santa Maria de Lillet i l’església de Sant Miquel, que expliquen una història territorial més àmplia que la del poble emmurallat.

La producció de teixits de llana adquirí una importància notable durant el segle XVIII i contribuí al creixement de la població. Al treball manufacturer s’afegiren serveis, allotjaments i fires relacionades amb el bestiar i els productes agrícoles. Aquest món d’intercanvis es prolongà amb nous usos industrials i turístics durant els segles XIX i XX. Cal mantenir una distinció territorial: la fàbrica de ciment del Clot del Moro, molt vinculada a les comunicacions de la vall, pertany a Castellar de n’Hug i no al terme de la Pobla.

Casa i carrer de la Pobla de Lillet, amb balconades de fusta i paviment de pedra
Casa i carrer de la Pobla de Lillet, amb balconades de fusta i paviment de pedra, entre 1889 i 1916 · Autor no identificat · Domini públic · Wikimedia Commons
El Llobregat a la Pobla de Lillet, amb el curs pedregós i les cases al fons
El Llobregat a la Pobla de Lillet, amb el curs pedregós i les cases al fons, 1918 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Berguedà · 41 habitants

La Quar

La Quar conserva un paisatge de masies, santuaris i antigues jurisdiccions senyorials. El monestir de Sant Pere de la Portella, fundat entorn de l’any mil, esdevingué un centre religiós i patrimonial destacat. La baronia de la Portella s’estenia també per altres termes del Berguedà. Santa Maria de la Quar, enlairada sobre una mola rocosa, passà de parròquia a santuari i fou transformada en diverses etapes, mentre que Sant Maurici assumí funcions de centre administratiu.

El bosc, els cereals i la ramaderia expliquen una economia dispersa, associada a les masies i als recursos de les valls. A les Heures, prop de la riera de Merlès, el conjunt de cases i les terrasses de conreu mostren un altre espai de treball del terme. Els molins i els ponts ajudaven a transformar productes i a comunicar les explotacions. La història comercial s’inscriu en aquests circuits rurals, en un territori on l’organització senyorial i religiosa coexistia amb el treball quotidià de les explotacions i amb els desplaçaments entre petits centres de població.

El molí de les Heures, escrit «Eures» al títol de l’arxiu, i el pont, al municipi de la Quar
El molí de les Heures, escrit «Eures» al títol de l’arxiu, i el pont, al municipi de la Quar, entre 1890 i 1923 · Cèsar August Torras i Ferreri · Domini públic · Wikimedia Commons
El monestir de Sant Pere de la Portella i les construccions del voltant, al terme de la Quar
El monestir de Sant Pere de la Portella i les construccions del voltant, al terme de la Quar, entre 1890 i 1923 · Cèsar August Torras i Ferreri · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSEl monestir de Sant Pere de la Portella i les construccions del voltant, al terme de la Quar.
El monestir de Sant Pere de la Portella i les construccions del voltant, al terme de la Quar, entre 1890 i 1923 · Domini públic
ARAEl mateix monestir de Sant Pere de la Portella el 2005, vist de prop pel costat posterior
El mateix monestir de Sant Pere de la Portella el 2005, vist de prop pel costat posterior · Marcsole · CC-BY-SA-3.0

Com ha canviat. La panoràmica antiga situa el monestir entre els vessants i les construccions de l’entorn. La fotografia del 2005 s’acosta a l’absis i al campanar, que permeten reconèixer el mateix conjunt religiós. El canvi de distància dona protagonisme a la pedra i a les formes arquitectòniques. No és una repetició de l’enquadrament: documenta la continuïtat del monestir, sense permetre comparar tots els edificis ni els usos de les terres circumdants.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Berguedà · 132 habitants

Montclar

Montclar s’agrupa al voltant d’una plaça situada al llom d’una serra. L’església de Sant Martí, d’origen romànic i amb reformes posteriors, i la casa coneguda com el Castell són referències d’aquest petit nucli. La parròquia apareix documentada al segle XII, i el domini del lloc passà per diferents mans al llarg de l’edat mitjana. Fora del poble, les masies i els conreus expliquen un poblament estès pel territori.

El Firal dels Reis constitueix un testimoni especialment clar de la història comercial local. Inicialment se celebrava a la plaça, on els camins reunien ramaders i bestiar, i posteriorment canvià d’emplaçament. La documentació municipal recull la tradició al segle XIX i la seva continuïtat com a trobada social i d’intercanvi. La cria d’animals i els cereals aportaven la base productiva del terme.

Carros i participants al firal de Montclar: una escena pública d’intercanvi, sense identificació de les persones
Carros i participants al firal de Montclar: una escena pública d’intercanvi, sense identificació de les persones, entre 1890 i 1923 · Cèsar August Torras i Ferreri · Domini públic · Wikimedia Commons
Vista general del poble de Montclar, enlairat sobre el relleu dels voltants
Vista general del poble de Montclar, enlairat sobre el relleu dels voltants, 1913 · Cèsar August Torras i Ferreri · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · www.montclar.cat · Municat (Generalitat)

Berguedà · 473 habitants

Montmajor

Montmajor conserva restes del castell medieval, relacionat amb els dominis de Guillem de Berguedà i, posteriorment, amb altres senyories. El terme reuneix antics nuclis i parròquies, com Sorba, el Pujol de Planès i Correà, i comprèn també enclavaments separats del sector principal.

El mercat creat el 1929 és una referència fonamental del comerç de Montmajor. La font consultada el descriu com un punt d’intercanvi especialment vinculat a la pagesia, en relació amb el mercat comarcal de Berga. Les masies, els conreus i la ramaderia expliquen aquesta orientació. Als sectors muntanyosos, l’explotació del bosc i les infraestructures per transportar fusta introduïren altres formes de treball.

Bosc tallat i via de transport forestal a les Canals de Catllarí, enclavament de Montmajor
Bosc tallat i via de transport forestal a les Canals de Catllarí, enclavament de Montmajor, 1913 · Cèsar August Torras i Ferreri · Domini públic · Wikimedia Commons
Torrebadella, al Pujol de Planès, en una vista antiga amb el gran arbre en primer terme
Torrebadella, al Pujol de Planès, en una vista antiga amb el gran arbre en primer terme, 1911 · Autor no identificat · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Berguedà · 4.565 habitants

Puig-reig

Puig-reig es desenvolupà al costat del Llobregat i d’un castell documentat al segle X, que dominava el camí de Manresa a Berga. Les ampliacions medievals inclogueren muralles, església i un petit nucli de població. El territori conserva també el passat de Merola i altres assentaments rurals. Aquest paisatge canvià de manera decisiva amb la industrialització del riu, que transformà el volum de població i la distribució dels habitatges.

Durant el darrer terç del segle XIX i a l’inici del XX es crearen colònies com Cal Prat, Cal Pons, Cal Marçal, Cal Vidal, Cal Riera i l’Ametlla de Merola. La producció cotonera anava associada a energia hidràulica, residència obrera i serveis d’abastament. El comerç del poble s’ha d’entendre en relació amb aquest conjunt fabril i amb les comunicacions de la vall.

La fàbrica de Cal Pons i el Llobregat, a Puig-reig; el títol de l’arxiu és genèric, però Commons la categoritza a Cal Pons i el conjunt és recognoscible
La fàbrica de Cal Pons i el Llobregat, a Puig-reig; el títol de l’arxiu és genèric, però Commons la categoritza a Cal Pons i el conjunt és recognoscible, ca. 1927 · Carles Fargas · Domini públic · Wikimedia Commons
La carretera de Puig-reig i l’entorn de la vall en una fotografia anterior a la generalització del trànsit actual
La carretera de Puig-reig i l’entorn de la vall en una fotografia anterior a la generalització del trànsit actual, cap al 1921 · Carles Fargas · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSLa fàbrica de Cal Pons i el Llobregat, a Puig-reig; el títol de l’arxiu és genèric, però Commons la categoritza a Cal Pons i el conjunt és recognoscible.
La fàbrica de Cal Pons i el Llobregat, a Puig-reig; el títol de l’arxiu és genèric, però Commons la categoritza a Cal Pons i el conjunt és recognoscible, ca. 1927 · Domini públic
ARAEl recinte de Cal Pons el 2014, amb la fàbrica a la part baixa i l’església més amunt
El recinte de Cal Pons el 2014, amb la fàbrica a la part baixa i l’església més amunt · Quimpuig12 · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. La llarga façana industrial permet relacionar les dues vistes de Cal Pons. La fotografia antiga destaca la fàbrica i el riu; la moderna amplia la lectura del conjunt amb els habitatges i l’església, situats a cotes superiors. El recinte conserva així la relació entre producció i residència característica de les colònies. La protecció patrimonial del 2018 reconegué aquest conjunt històric; la fotografia moderna, però, és anterior a aquella declaració.

Fonts: Enciclopèdia.cat · www.boe.es · Municat (Generalitat)

Berguedà · 154 habitants

Sagàs

Sagàs presenta un poblament de masies i petits agrupaments, entre els quals destaquen el nucli de Sant Andreu i la Guàrdia. L’església de Sant Andreu conserva una estructura romànica de tres naus i tres absis, molt transformada al llarg dels segles i restaurada posteriorment. La seva història està vinculada al monestir i a la baronia de la Portella. Altres temples, com Santa Margarida o Sant Martí de Biure, completen una xarxa de centres religiosos distribuïts pel terme.

Els cereals de secà, els farratges i la ramaderia expliquen l’orientació productiva documentada del municipi. Les pinedes i rouredes han estat un altre recurs econòmic. La vida local també es desplaçà cap a la carretera de Gironella a Prats de Lluçanès, on sorgiren agrupacions com el carrer de Bonaire. El comerç s’inscriu en aquesta relació entre explotacions rurals, vies de pas i serveis. Les restauracions de Sant Andreu, especialment les del segle XX, han permès recuperar la lectura d’una arquitectura medieval molt alterada durant les èpoques posteriors.

El nucli de la Guàrdia de Sagàs, entre terrenys de conreu i relleus
El nucli de la Guàrdia de Sagàs, entre terrenys de conreu i relleus, 1917 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
El poble de Sagàs amb l’església al centre del petit conjunt de cases
El poble de Sagàs amb l’església al centre del petit conjunt de cases, 1924 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Berguedà · 302 habitants

Saldes

Saldes reuneix nuclis i veïnats als vessants del Pedraforca i de la serra d’Ensija, entre els quals hi ha Maçaners, l’Espà i Feners. El castell i la parròquia de Sant Martí testimonien el seu passat medieval. La vall de Gresolet, amb boscos i santuari, forma un altre àmbit històric del municipi. Cases amb balconades de fusta i grans volades de teulada reflecteixen l’adaptació del poblament a les condicions de muntanya.

Les pastures, els petits conreus de patates i farratges i els recursos forestals van conviure amb la mineria del carbó. L’extracció de lignit tingué un pes important al segle XX i vinculà el treball local al consum energètic de la central tèrmica de Cercs. Aquest cicle no s’ha de descriure com una activitat vigent. El comerç i els serveis es relacionen també amb els desplaçaments per la vall i amb l’excursionisme.

Vista del poble de Saldes i dels vessants propers
Vista del poble de Saldes i dels vessants propers, 1919 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
El portal de Sant Martí de Saldes, després de la restauració esmentada al títol de la fotografia
El portal de Sant Martí de Saldes, després de la restauració esmentada al títol de la fotografia, 1919 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Berguedà · 25 habitants

Sant Jaume de Frontanyà

Sant Jaume de Frontanyà conserva una església romànica de dimensions destacades en relació amb el petit nucli que l’envolta. El passat de la comunitat religiosa i les masies de la rodalia explica un centre històric que no es mesura només pel nombre de cases agrupades. El terme, de relleu muntanyós i extensos boscos, mantingué un poblament dispers i patí una forta reducció d’habitants al llarg del temps.

La documentació medieval recull una societat amb pagesos, teixidors, paraires, fusters, ferrers i moliners. Els molins i les serradores transformaven cereals i fusta, i connectaven els recursos locals amb les necessitats de consum i intercanvi. La ramaderia i els conreus de farratge completaven aquesta base productiva. El tancament de les antigues instal·lacions reduí el pes industrial, mentre que l’arquitectura romànica i el paisatge afavoriren les visites.

Sant Jaume de Frontanyà i la seva església romànica, vistos des dels camps del voltant
Sant Jaume de Frontanyà i la seva església romànica, vistos des dels camps del voltant, 1900 · Frederic Bordas Altarriba · Domini públic · Wikimedia Commons
Interior de Sant Jaume de Frontanyà, amb l’altar i l’espai arquitectònic de l’església
Interior de Sant Jaume de Frontanyà, amb l’altar i l’espai arquitectònic de l’església, 1918 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSSant Jaume de Frontanyà i la seva església romànica, vistos des dels camps del voltant.
Sant Jaume de Frontanyà i la seva església romànica, vistos des dels camps del voltant, 1900 · Domini públic
ARAL’església de Sant Jaume de Frontanyà el 2009, ara vista de prop pel costat dels absis
L’església de Sant Jaume de Frontanyà el 2009, ara vista de prop pel costat dels absis · jordi domènech · CC-BY-SA-3.0

Com ha canviat. La vista antiga situa l’església dins el petit conjunt de cases i camps de Sant Jaume de Frontanyà. La fotografia del 2009 s’acosta a la capçalera, on els absis i el cimbori mostren el volum romànic del mateix temple. No són enquadraments equivalents: es passa d’una panoràmica del poble a un detall arquitectònic. La parella permet llegir la continuïtat del monument, sense deduir de l’angle una desaparició dels habitatges.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Berguedà · 234 habitants

Sant Julià de Cerdanyola

Sant Julià de Cerdanyola recuperà la independència municipal el 1993, després d’haver format part de Guardiola de Berguedà durant bona part del segle XX. El poble conserva carrers irregulars i cases de pedra agrupades al voltant de la parròquia. El seu territori s’estén pels contraforts del Catllaràs i per petites valls tributàries del Llobregat. Les referències medievals i la història de l’església expliquen un assentament molt anterior a aquests canvis administratius.

La mineria del carbó va influir en l’ocupació i en els moviments de població, al costat d’una agricultura limitada pel relleu i d’una ramaderia de dimensions reduïdes. Els molins documenten l’aprofitament de l’aigua per transformar productes i prestar serveis. Després de la davallada de l’activitat extractiva, una part del treball es relacionà amb altres sectors i municipis de la rodalia. L’estiueig i les segones residències introduïren noves demandes de serveis.

Façana del molí identificat com de Sant Julià de Cerdanyola a la fitxa de Josep Salvany
Façana del molí identificat com de Sant Julià de Cerdanyola a la fitxa de Josep Salvany, 1919 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Vista parcial de Sant Julià de Cerdanyola des d’un camí entre el relleu i els arbres
Vista parcial de Sant Julià de Cerdanyola des d’un camí entre el relleu i els arbres, 1918 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Berguedà · 179 habitants

Santa Maria de Merlès

Santa Maria de Merlès s’organitza al voltant de la riera i d’antigues parròquies, amb un poblament majoritàriament disseminat. Les agrupacions de cases de Santa Maria i de Sant Martí són dos centres d’un territori de masies. Algunes pairalies, com la Cortada, conserven edificis medievals transformats als segles XVII i XVIII. Les esglésies i els camins expliquen una ocupació del territori que combina la proximitat de l’aigua amb l’explotació de les terres dels voltants.

La producció pagesa i ramadera constitueix una base per entendre els intercanvis locals. La història demogràfica recollida per la font també mostra la incidència de l’activitat tèxtil durant el primer terç del segle XX. Aquestes ocupacions connectaven masies i petits nuclis amb altres centres de treball i de compra. La Cortada, amb una torre medieval i reformes modernes, exemplifica la llarga trajectòria de les pairalies que organitzaven una part important de la vida rural i de les relacions econòmiques del terme.

Sant Martí de Merlès i l’entorn immediat, al municipi de Santa Maria de Merlès
Sant Martí de Merlès i l’entorn immediat, al municipi de Santa Maria de Merlès, 1917 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
La casa fortificada de Serra de Degollats, al sector de Sant Martí de Merlès
La casa fortificada de Serra de Degollats, al sector de Sant Martí de Merlès, entre 1890 i 1923 · Cèsar August Torras i Ferreri · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSSant Martí de Merlès i l’entorn immediat, al municipi de Santa Maria de Merlès.
Sant Martí de Merlès i l’entorn immediat, al municipi de Santa Maria de Merlès, 1917 · Domini públic
ARALa mateixa església de Sant Martí de Merlès el 2014, des d’un altre angle.
La mateixa església de Sant Martí de Merlès el 2014, des d’un altre angle · Scs1978 · CC-BY-SA-3.0

Com ha canviat. El campanar de torre i el cos de l’església permeten reconèixer Sant Martí de Merlès en les dues fotografies. La imatge moderna mostra amb més detall els murs, la coberta i el recinte immediat, mentre que l’antiga integra el temple amb el camí i les construccions pròximes. L’angle de presa és diferent. La continuïtat de l’edifici no implica que tots els materials ni tots els usos interiors s’hagin mantingut.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Berguedà · 260 habitants

Vallcebre

Vallcebre s’estén per una vall elevada, emmarcada per cingleres i pels vessants de la serra d’Ensija. Les parròquies de Santa Maria i de Sant Julià de Fréixens formaren part de l’organització històrica del territori, relacionada amb el castell de Peguera. El nucli principal i nombrosos veïnats i masies expliquen una ocupació disseminada. L’edifici modern de Santa Maria substituí un temple que havia estat declarat en ruïna, mostra de les transformacions del patrimoni local.

La mineria del lignit, desenvolupada al segle XIX, alterà una economia de ramaderia, cereals, patates i aprofitament forestal. L’extracció de carbó i les activitats associades afavoriren canvis demogràfics, mentre que la fusta mantingué un paper productiu. Els intercanvis s’han de relacionar amb aquestes activitats i amb els serveis a una població de muntanya.

Un ramat i els pastors davant de Sant Julià de Fréixens, a Vallcebre. És una escena de treball ramader
Un ramat i els pastors davant de Sant Julià de Fréixens, a Vallcebre. És una escena de treball ramader, novembre 1926 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSUn ramat i els pastors davant de Sant Julià de Fréixens, a Vallcebre. És una escena de treball ramader.
Un ramat i els pastors davant de Sant Julià de Fréixens, a Vallcebre. És una escena de treball ramader, novembre 1926 · Domini públic
ARALa mateixa església de Sant Julià de Fréixens el 2018
La mateixa església de Sant Julià de Fréixens el 2018 · Anthony Morel · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. El volum de l’església i el campanar permeten identificar el mateix lloc, tot i el canvi de perspectiva. El 1926, els pastors i el ramat ocupaven el primer terme; el 2018, la fotografia concentra l’atenció en l’edifici. Aquesta diferència documenta dos moments i dues maneres de mirar el conjunt. No demostra que la ramaderia hagi desaparegut de l’entorn ni permet quantificar canvis de vegetació a partir d’una sola presa.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Berguedà · 432 habitants

Vilada

Vilada s’assenta a la vall del Margançol, en un territori de masies i antics camins entre Berga i les terres orientals del Berguedà. El castell de Roset i les esglésies de la rodalia testimonien el seu passat medieval. El nucli i la població experimentaren canvis vinculats a les activitats manufactureres, amb una expansió notable al segle XIX.

La indústria dels paraires tingué continuïtat en petites empreses tèxtils. Aquesta activitat donava feina a habitants del poble i de l’entorn, mentre que el mercat de Vilada atreia també població de municipis veïns, segons la font consultada. L’aprofitament del bosc i els recursos rurals completaven l’economia. L’estiueig i les excursions introduïren nous serveis d’acollida. Més endavant, l’embassament de la Baells modificà una part del paisatge de la rodalia i afegí altres usos recreatius, sense substituir tota la trajectòria de treball i intercanvis anterior.

Vista general de Vilada i de la vall en què s’estén el poblament
Vista general de Vilada i de la vall en què s’estén el poblament, 1918 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Una cascada de Vilada en el paisatge rocallós fotografiat per Lluís Marià Vidal
Una cascada de Vilada en el paisatge rocallós fotografiat per Lluís Marià Vidal, cap al 1900 · Lluís Marià Vidal i Carreras · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Berguedà · 178 habitants

Viver i Serrateix

Viver i Serrateix reuneix la història del castell de Viver i la del monestir de Santa Maria de Serrateix, amb masies i centres parroquials disseminats. El castell medieval fou transformat amb el temps, i la seva casa donà lloc a l’antiga Vilanova. El monestir articulà una altra àrea de poder i de propietats. Aquest passat ajuda a entendre un municipi format per diferents sectors, sense reduir-lo a un sol poble compacte.

Els cereals de secà, la vinya, el bosc i els molins constituïren un sistema productiu divers. Les tines i premses recorden la importància històrica del vi, mentre que la ramaderia ovina alimentà una activitat llanera que encara disposava de telers a començament del segle XIX. El comerç es relacionava amb aquestes produccions i amb la transformació dels productes agrícoles. Els molins del terme, com el de Vilajussana, permeten completar aquesta lectura amb la transformació dels cereals i l’aprofitament de l’aigua.

L’antiga masia de Vilanova de Viver, al turó relacionat amb el castell, abans de les transformacions posteriors
L’antiga masia de Vilanova de Viver, al turó relacionat amb el castell, abans de les transformacions posteriors, 1913 · Cèsar August Torras i Ferreri · Domini públic · Wikimedia Commons
Sant Joan de Montdarn, al municipi de Viver i Serrateix, amb les dependències annexes
Sant Joan de Montdarn, al municipi de Viver i Serrateix, amb les dependències annexes, 1918 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Maresme · 10.262 habitants

Alella

Alella conserva en l’església de Sant Feliu i en les masies de les dues comes una part important del seu passat. El campanar manté elements romànics, mentre que el temple fou ampliat en època gòtica i al començament del segle XVII. Cases com Can Magarola, Can Lleonart i Cal Governador expliquen una història de propietat agrícola, residències senyorials i estiueig. Des del segle XIX, la proximitat de Barcelona afavorí la construcció de cases de temporada i, més endavant, l’expansió residencial.

El vi ha donat renom a Alella, però la seva agricultura també produïa taronges que s’embarcaven des de les platges del Masnou cap a ports francesos. La fil·loxera malmeté les vinyes al final del segle XIX; la replantació amb peus americans permeté recuperar-ne la producció. La fundació d’Alella Vinícola el 1906 expressa aquesta continuïtat comercial i cooperativa. L’horta, les flors i els serveis vinculats a la població resident completaren una economia que anà reduint el pes del treball agrari.

Un carrer d’Alella amb carros i elements del treball rural, entre 1915 i 1930. La placa estereoscòpica compta com una sola fotografia
Un carrer d’Alella amb carros i elements del treball rural, entre 1915 i 1930. La placa estereoscòpica compta com una sola fotografia, Entre 1915 i 1930 · Marcel·lí Gausachs i Gausachs · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Maresme · 17.042 habitants

Arenys de Mar

Arenys de Mar sorgí com a barri marítim de Sant Martí d’Arenys, l’actual Arenys de Munt. El creixement de la població de la costa durant el segle XVI impulsà la construcció de l’església de Santa Maria, iniciada el 1584, i l’obtenció d’un consell municipal propi el 1599. Les torres de defensa recorden el perill de les incursions pirates. L’Escola Nàutica fundada el 1779 mostra la importància que havien assolit la navegació i la formació dels pilots en la vida de la vila.

Les drassanes, el comerç marítim i la pesca ocuparen mariners, mestres d’aixa, calafats, corders i altres oficis. Al costat d’aquesta economia marinera, les puntes de coixí esdevingueren una manufactura característica, amb tallers i empreses com Casa Castells. El port, la venda del peix i el comerç local prolongaren la relació entre la vila, els intercanvis i el proveïment de la comarca.

Disseny de puntes a Casa Castells, Arenys de Mar, publicat el 1906: una escena de treball dins el taller
Disseny de puntes a Casa Castells, Arenys de Mar, publicat el 1906: una escena de treball dins el taller, 1906 · Adolf Mas i Ginestà · Domini públic · Wikimedia Commons
Puntaires treballant amb els coixins a Casa Castells, Arenys de Mar, el 1906; és una altra fase i una altra composició del taller
Puntaires treballant amb els coixins a Casa Castells, Arenys de Mar, el 1906; és una altra fase i una altra composició del taller, 1906 · Adolf Mas i Ginestà · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Maresme · 9.558 habitants

Arenys de Munt

El nucli d’Arenys de Munt es formà al voltant de la parròquia de Sant Martí i de la riera que estructura la vall. El nom d’Arenys apareix documentat l’any 998. Durant l’edat mitjana, el lloc quedà dins el terme del castell de Montpalau i dels dominis dels Cabrera. El barri marítim adquirí progressivament entitat pròpia fins a obtenir consell municipal el 1599. Aquesta separació ajuda a entendre la trajectòria diferenciada dels dos Arenys, l’un interior i l’altre obert directament al mar.

L’agricultura i les feines del bosc constituïren activitats bàsiques de la població. Els cirerers, les maduixes i la vinya caracteritzaren els conreus, mentre que l’horta abastia el consum local. La tradició de les puntes de coixí donà pas també a la indústria tèxtil, amb una especialització destacada en les tovalloles. Durant el segle XX s’ampliaren i diversificaren les activitats industrials. Els masos, els camins i el creixement residencial mostren la transformació d’una economia rural que mantingué vincles amb els mercats de la rodalia.

La masia de Can Déu i el seu entorn a Arenys de Munt, entre 1915 i 1930
La masia de Can Déu i el seu entorn a Arenys de Munt, entre 1915 i 1930, Entre 1915 i 1930 · Marcel·lí Gausachs i Gausachs · Domini públic · Wikimedia Commons
Vista general d’Arenys de Munt el 1916, amb el nucli al fons de la vall
Vista general d’Arenys de Munt el 1916, amb el nucli al fons de la vall, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Maresme · 12.891 habitants

Argentona

Argentona té un passat medieval vinculat a les parròquies, els masos i el castell de Burriac. Sant Julià apareix documentat el 1023 i consta com a parròquia des del 1068. La població participà en les lluites contra els drets senyorials dels Desbosc i d’altres titulars de la baronia. El nucli conserva edificis que expliquen diverses etapes de creixement, des de les cases amb elements gòtics fins a les residències d’estiueig. La casa que Josep Puig i Cadafalch hi bastí el 1897 és un dels testimonis d’aquesta darrera etapa.

La vinya fou un conreu destacat fins a la crisi de la fil·loxera, al costat dels garrofers i l’horta. Al segle XIX hi havia molins, telers, filatures, destil·leries i oficis de la construcció, la fusta i el ferro. L’explotació de les aigües minerals afavorí l’estiueig i nous serveis. Posteriorment, la proximitat de Mataró impulsà àrees industrials com el Cros. La festa del Càntir i la fira de ceràmica vinculen també l’activitat comercial amb una tradició material pròpia.

La font del Ferro d’Argentona i el seu entorn arbrat el 1913
La font del Ferro d’Argentona i el seu entorn arbrat el 1913, 1913 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Vista general d’Argentona, amb els camps en primer terme, entre 1900 i 1920
Vista general d’Argentona, amb els camps en primer terme, entre 1900 i 1920, Entre 1900 i 1920 · Autor no identificat · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · patrimonicultural.diba.cat · Municat (Generalitat)

Maresme · 5.045 habitants

Cabrera de Mar

Cabrera de Mar conserva testimonis d’època ibèrica i romana i un important patrimoni medieval. L’església de Sant Feliu apareix documentada el 1023 i el lloc de Cabrera el 1037. El castell de Burriac domina visualment el terme, però la població no sempre depengué de la seva jurisdicció: al segle XI formava part de les franqueses reials. La vinculació a la senyoria de Burriac es consolidà més endavant. El nucli parroquial i les masies expliquen la continuïtat del poblament entre la muntanya i la plana litoral.

L’horta i la producció de flors i plantes ornamentals han tingut un paper destacat en l’economia local. Al segle XX, especialment amb l’expansió dels usos industrials i residencials, els camps perderen extensió. La proximitat de Mataró afavorí la instal·lació d’empreses al voltant del camí del Mig, amb presència del tèxtil i d’altres manufactures. Aquesta transformació incorporà activitats de transport i serveis a una població tradicionalment agrícola, i reforçà els intercanvis amb els municipis veïns.

Façana de l’església de Sant Feliu de Cabrera de Mar el 1916
Façana de l’església de Sant Feliu de Cabrera de Mar el 1916, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
El castell de Burriac sobre el turó, dins el terme de Cabrera de Mar, el 1919
El castell de Burriac sobre el turó, dins el terme de Cabrera de Mar, el 1919, 1919 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSFaçana de l’església de Sant Feliu de Cabrera de Mar el 1916.
Façana de l’església de Sant Feliu de Cabrera de Mar el 1916, 1916 · Domini públic
ARALa mateixa església de Sant Feliu, vista el 2026 des d’un punt elevat
La mateixa església de Sant Feliu, vista el 2026 des d’un punt elevat · Pere López Brosa · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. La fotografia del 1916 se centra en la façana de Sant Feliu, mentre que la del 2026 mostra el mateix temple integrat en el nucli de Cabrera des d’un punt elevat. La comparació permet reconèixer l’edifici i la trama de cases que l’envolta. L’angle diferent impedeix confrontar tots els detalls de la portada; no s’atribueix a una transformació física allò que queda simplement fora de camp.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Maresme · 7.765 habitants

Cabrils

Cabrils és documentat des del 1037 i la seva història medieval quedà vinculada al castell de Vilassar. El nucli cresqué entorn de l’església de la Santa Creu, al barri conegut com la Sagrera. El temple es convertí en parròquia independent el 1779, després d’haver depès de Sant Genís de Vilassar. Les masies, les cases fortificades i les residències de temporada testimonien l’evolució d’una vall agrícola que, amb el temps, es convertí també en lloc d’estiueig i de residència.

La base econòmica tradicional fou l’agricultura, amb vinyes, tarongers, maduixes i flors. Les pedreres constituïren una altra activitat característica. La progressiva urbanització reduí l’espai destinat als conreus i afavorí la construcció, l’arranjament de masies i els serveis als estiuejants. Aquesta evolució transformà tant el paisatge com la demanda comercial del poble.

El poble de Cabrils envoltat de camps, l’agost del 1922
El poble de Cabrils envoltat de camps, l’agost del 1922, August 1922 · Jaume Biosca i Juvé · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Maresme · 3.356 habitants

Caldes d'Estrac

Caldes d’Estrac, també coneguda com Caldetes, deu una part essencial de la seva història a les aigües termals. Al començament del segle XIII s’hi establiren un hospital i un temple prop de les fonts. Les donacions de terres contribuïren a configurar el territori de la població. Més endavant, el vell nucli i les torres de defensa coexistiren amb un desenvolupament cada vegada més relacionat amb els banys, l’estiueig i la proximitat de Barcelona. Les grans cases del passeig dels Anglesos fan visible aquesta transformació.

La vinya, l’horta, la pesca i una activitat tèxtil tradicional perderen pes davant els serveis turístics. Al segle XIX, els balnearis i les residències de famílies barcelonines consolidaren la funció d’estiueig. Després de la Primera Guerra Mundial, el Casino Colom contribuí a una etapa d’intensa vida social que acabà amb la prohibició del joc el 1924. Els allotjaments, els banys i el proveïment dels visitants donaren noves oportunitats al comerç local i modificaren l’ús dels espais propers a la platja.

Xalets al passeig dels Anglesos de Caldes d’Estrac, el 13 de març de 1924
Xalets al passeig dels Anglesos de Caldes d’Estrac, el 13 de març de 1924, 13 March 1924 · Carles Fargas · Domini públic · Wikimedia Commons
Vista del nucli de Caldes d’Estrac, o Caldetes, el 1913
Vista del nucli de Caldes d’Estrac, o Caldetes, el 1913, 1913 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Maresme · 20.864 habitants

Calella

Calella es desenvolupà al voltant d’un mercadal autoritzat al segle XIV, en terres vinculades al castell de Montpalau. El privilegi reial de 1328 i la carta de poblament de 1338 afavoriren la consolidació del nou nucli. La vila s’anà diferenciant de Pineda i adquirí funcions administratives pròpies. L’església de Santa Maria i les cases antigues recorden aquesta trajectòria. Durant els segles XVIII i XIX, el creixement de les activitats manufactureres i dels intercanvis contribuí a l’expansió urbana.

El gènere de punt, les mitges i les puntes de coixí ocuparen una part important de la població. La indústria tèxtil s’anà mecanitzant i rebé capitals procedents del comerç d’ultramar. Les drassanes i la navegació complementaven aquesta activitat, amb relacions comercials amb altres ports peninsulars i americans. A mitjan segle XX, la crisi tèxtil coincidí amb l’arrencada del turisme de masses. Hotels, restaurants i establiments comercials transformaren aleshores una economia que també havia comptat amb agricultura i pesca.

Vista de Calella des dels camps de la rodalia el 1912
Vista de Calella des dels camps de la rodalia el 1912, 1912 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Maresme · 15.198 habitants

Canet de Mar

Canet de Mar es formà com a barri marítim de Sant Iscle de Vallalta, especialment a partir de la fi del segle XV. Les cases del Castellet i els carrers antics recorden aquest primer creixement vora el mar. El santuari de la Misericòrdia i el castell de Santa Florentina expliquen altres capítols de la història local. La reforma d’aquest castell per Lluís Domènech i Montaner és un dels testimonis de la presència del modernisme a la població.

Les drassanes de Canet ocuparen mestres d’aixa i nombrosos oficis auxiliars: fabricació de cordes, claveteria, veles i altres elements dels vaixells. També destacà la producció de puntes de coixí. Amb la transformació de la navegació, el tèxtil i especialment el gènere de punt adquiriren un pes decisiu. El 1921, la Mancomunitat hi establí una escola dedicada a aquesta especialitat. Els tallers de confecció i la connexió ferroviària formen part d’aquesta història de treball i intercanvis, complementada pel comerç local i una agricultura que anà perdent extensió.

Treball de costura a màquina en un taller de modistes de Canet de Mar, cap al 1920. No s’identifica la treballadora
Treball de costura a màquina en un taller de modistes de Canet de Mar, cap al 1920. No s’identifica la treballadora, ca. 1920 · Carles Fargas · Domini públic · Wikimedia Commons
L’estació i la via ferroviària de Canet de Mar el 17 d’agost de 1897
L’estació i la via ferroviària de Canet de Mar el 17 d’agost de 1897, 17 August 1897 · Frederic Bordas Altarriba · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Maresme · 6.287 habitants

Dosrius

Dosrius apareix documentat el 963 amb una denominació que remet a les dues rieres que conflueixen al poble. El castell medieval passà sota la jurisdicció del monestir de Sant Pere de Casserres i, més endavant, dels Cartellà i els Sentmenat. El terme comprèn també Canyamars i el Far, amb parròquies i masies pròpies. Les esglésies de Sant Iscle i Santa Victòria, Sant Esteve de Canyamars i Sant Andreu del Far expliquen la distribució d’aquest poblament rural.

La vinya, els cereals, les patates i els pèsols formaren part dels conreus tradicionals. Amb el creixement industrial, l’agricultura reduí el seu pes, tot i incorporar flors i plantes ornamentals. La proximitat de Mataró i la disponibilitat d’aigua afavoriren, des dels anys seixanta, la instal·lació d’indústries de plàstics, tèxtils, pintures i vernissos. Paral·lelament, l’estiueig i les urbanitzacions incrementaren la funció residencial. Les masies i les cases de temporada permeten seguir aquests canvis en els usos del territori i en els serveis que requerien els seus habitants.

El xalet Mercader de Dosrius el 1903, testimoni d’arquitectura d’estiueig
El xalet Mercader de Dosrius el 1903, testimoni d’arquitectura d’estiueig, 1903 · Frederic Bordas Altarriba · Domini públic · Wikimedia Commons
Can Arenes i l’entorn agrícola del Corredor, a Dosrius, el 1932
Can Arenes i l’entorn agrícola del Corredor, a Dosrius, el 1932, 1932 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Maresme · 24.761 habitants

El Masnou

El Masnou es desenvolupà a partir d’un barri de pescadors vinculat a Teià, en un territori que també mantenia relacions amb Alella. L’església de Sant Pere, beneïda el 1783, esdevingué parròquia independent el 1817. La separació municipal es consolidà el 1825, després d’un procés amb diversos intents previs. Més endavant, la incorporació d’Alella de Mar completà una part de la configuració territorial del municipi. Les cases dels navegants i els carrers del nucli antic recorden el creixement de la vila durant el segle XIX.

La marina mercant fou una de les bases de la prosperitat local. Capitans i patrons participaven en el transport i en els beneficis dels carregaments, amb rutes que arribaven a Amèrica i a altres continents. Vi, aiguardent i manufactures sortien dels ports catalans, mentre que el comerç de retorn portava sucre, cotó, cacau i altres productes. Aquesta activitat coexistí amb la pesca, els establiments de proveïment i les manufactures. L’antic mercat constitueix un testimoni del comerç quotidià que abastia la població.

L’antic mercat del Masnou, amb l’església al fons, el 1912
L’antic mercat del Masnou, amb l’església al fons, el 1912, 1912 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Maresme · 131.683 habitants

Mataró

Mataró combina el llegat de la ciutat romana d’Iluro amb un nucli històric desenvolupat entorn de Santa Maria, la plaça del mercat i els camins d’accés. Durant el segle XVI, el creixement urbà i el perill de la pirateria impulsaren mesures de defensa. Al segle XVIII s’estengueren els carrers i augmentaren la població i les activitats productives. La industrialització del segle XIX, amb la incorporació de la força del vapor, transformà novament la ciutat i la seva relació amb el territori comarcal.

La vinya i la comercialització del vi havien estat activitats bàsiques abans del predomini industrial. La filatura, el teixit i sobretot el gènere de punt donaren feina a una gran part de la població i connectaren Mataró amb mercats llunyans. La pesca i l’horta completaven aquesta economia. Alhora, places, botigues i equipaments com la peixateria bastida el 1841 organitzaven el proveïment quotidià. El comerç i els serveis reforçaren la funció de Mataró com a centre de la comarca.

La plaça del mercat de Mataró el 1925. La fotografia mostra l’espai urbà; no s’hi atribueix una jornada de mercat que la imatge no documenta
La plaça del mercat de Mataró el 1925. La fotografia mostra l’espai urbà; no s’hi atribueix una jornada de mercat que la imatge no documenta, 1925 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Façana de Cal Antonet, a Mataró, amb un carro al costat, entre 1926 i 1927. Les figures són secundàries en la vista arquitectònica
Façana de Cal Antonet, a Mataró, amb un carro al costat, entre 1926 i 1927. Les figures són secundàries en la vista arquitectònica, between 1926 and 1927 · Jordi Audet i Viñals · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Maresme · 12.879 habitants

Montgat

Montgat cresqué a partir d’un petit nucli de pescadors arrecerat al turó i a la torre de Ca n’Alzina. La població havia depès de Tiana, i l’església de Sant Joan adquirí categoria parroquial amb el seu creixement. L’obertura del túnel ferroviari i la instal·lació de l’estació a ponent del turó afavoriren el desenvolupament del barri de les Mallorquines. El terme conserva també testimonis més antics, com l’església romànica de Sant Martí, documentada al segle XI.

La vinya i la pesca constituïren activitats tradicionals, progressivament acompanyades per la indústria. A les Mallorquines s’instal·laren empreses de productes químics, porcellanes i adoberies, entre altres manufactures. La platja continuà essent un espai de treball per als pescadors, amb les barques i els aparells disposats sobre la sorra. Durant el segle XX, els canvis industrials i l’expansió residencial modificaren els usos del litoral. L’estiueig, el comerç i els serveis se sumaren així a una història marcada pel transport i per l’activitat productiva.

Barques de pesca varades a Montgat el 1912, amb elements de l’activitat marinera sobre la platja
Barques de pesca varades a Montgat el 1912, amb elements de l’activitat marinera sobre la platja, 1912 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Una explotació minera de Montgat el 1911. La figura és secundària respecte de l’espai de treball i no s’identifica
Una explotació minera de Montgat el 1911. La figura és secundària respecte de l’espai de treball i no s’identifica, 1911 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Maresme · 812 habitants

Òrrius

Òrrius apareix documentat el 974 amb un nom relacionat amb els graners. L’església de Sant Andreu és esmentada el 1023 i assolí la independència de Sant Julià d’Argentona el 1579. La jurisdicció civil quedà vinculada a la Roca del Vallès durant una part de la seva història. Als voltants, la capella romànica de Sant Bartomeu de Cabanyes i les restes ibèriques de Séllecs testimonien altres etapes del poblament en aquest sector de la Serralada Litoral.

L’agricultura havia estat la principal ocupació dels habitants d’Òrrius. El petit nucli i les masies es relacionaven amb les poblacions veïnes a través dels camins que travessen els colls. Durant el segle XX, les activitats agràries perderen pes davant l’estiueig i la residència permanent, afavorits per la proximitat de Mataró. L’explotació del granit fou una altra activitat local, dins una economia de poca implantació industrial.

Pas de participants de la Cursa Muntanyenca Argentona–Granollers per Òrrius, el 10 de desembre de 1916: document d’un acte esportiu públic
Pas de participants de la Cursa Muntanyenca Argentona–Granollers per Òrrius, el 10 de desembre de 1916: document d’un acte esportiu públic, 10 December 1916 · Carles Fargas · Domini públic · Wikimedia Commons
Vista del poble d’Òrrius des d’un espai amb arcs, entre 1920 i 1930
Vista del poble d’Òrrius des d’un espai amb arcs, entre 1920 i 1930, Entre 1920 i 1930 · Marcel·lí Gausachs i Gausachs · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Maresme · 10.038 habitants

Palafolls

La història de Palafolls està vinculada al castell que domina la vall de la Tordera i a la parròquia de Sant Genís. Aquesta església és documentada el 947 i fou consagrada el 1079. El seu antic àmbit parroquial era més extens que l’actual municipi: se’n separaren successivament altres nuclis, entre els quals Malgrat. Les restes del castell i l’església de Sant Genís expliquen l’organització medieval del territori, mentre que el desenvolupament de les Ferreries mostra l’evolució posterior dels centres de població.

L’activitat productiva ha anat incorporant tallers, fàbriques i magatzems de distribució. Les indústries químiques i farmacèutiques s’establiren en zones properes a la Tordera, mentre que altres petites empreses s’implantaren al llarg de la carretera de la Costa Brava. A les Ferreries i als barris de Sant Lluís i Santa Maria hi havia també fusteries i tallers mecànics. Aquesta diversificació, juntament amb el mercat local, reforçà les funcions comercials del municipi i els seus intercanvis amb les poblacions veïnes.

La capçalera i el lateral de l’església de Sant Genís de Palafolls el 1919
La capçalera i el lateral de l’església de Sant Genís de Palafolls el 1919, 1919 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
El castell de Palafolls al capdamunt de la muntanya, en una escena diferent de l’església de Sant Genís
El castell de Palafolls al capdamunt de la muntanya, en una escena diferent de l’església de Sant Genís, 9 March 1919 · Jaume Biosca i Juvé · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSLa capçalera i el lateral de l’església de Sant Genís de Palafolls el 1919.
La capçalera i el lateral de l’església de Sant Genís de Palafolls el 1919, 1919 · Domini públic
ARALa mateixa capçalera de Sant Genís de Palafolls, el 2011, des d’un punt més pròxim i sense reproduir l’angle complet del 1919.
La mateixa capçalera de Sant Genís de Palafolls, el 2011, des d’un punt més pròxim i sense reproduir l’angle complet del 1919 · Carlos Pino Andújar · CC-BY-SA-3.0-ES

Com ha canviat. La fotografia del 1919 mostra la capçalera i el lateral de Sant Genís dins el seu entorn de cases i camps. La del 2011 s’acosta a l’absis de la mateixa església. Les pedres, les cobertes i les obertures es poden observar amb més detall, però el nou angle amaga part del conjunt antic. La vegetació visible a la moderna tampoc no permet establir per si sola quan canviaren els usos dels terrenys del voltant.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Maresme · 30.108 habitants

Pineda de Mar

Pineda de Mar tingué un paper destacat dins la jurisdicció medieval de Montpalau. Durant el segle XIII es formà un nucli de cases sobre el camí ral, a l’entorn dels actuals carrers Major i de Ciutadans i de la plaça de Catalunya. L’església de Santa Maria i les masies fortificades, com Can Jalpí, recorden aquella organització territorial. La població mantingué un caràcter agrícola mentre creixien els barris i s’intensificaven les relacions amb Calella i els altres municipis del litoral.

L’horta, la vinya, la pesca i la fabricació de puntes formaren part de les activitats tradicionals. Les barques de la platja testimonien el treball mariner, encara que Pineda no assolí el mateix volum comercial marítim que altres poblacions veïnes. Al segle XX, la indústria i sobretot el turisme transformaren l’economia i el paisatge. Hotels, establiments de temporada i serveis als residents ampliaren les necessitats de proveïment. L’agricultura mantingué també formes d’organització cooperativa, en una plana sotmesa a una creixent pressió urbana.

Barques a la platja de Pineda de Mar, entre 1890 i 1923. La figura és secundària dins l’escena litoral
Barques a la platja de Pineda de Mar, entre 1890 i 1923. La figura és secundària dins l’escena litoral, between 1890 and 1923 · Cèsar August Torras i Ferreri · Domini públic · Wikimedia Commons
La creu de terme i l’església de Santa Maria de Pineda el 1912
La creu de terme i l’església de Santa Maria de Pineda el 1912, 1912 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · patrimonicultural.diba.cat · Municat (Generalitat)

Maresme · 10.632 habitants

Premià de Dalt

Premià de Dalt conserva un nucli format a redós de l’església de Sant Pere i de masies que abans quedaven separades entre si. Els torrents i els camins connectaven aquests petits veïnats, que el creixement posterior ha anat unint. El temple fou reformat al final del segle XVI. A la serra, l’ermita de Sant Mateu, d’origen romànic, i el santuari de la Cisa són altres referents de la història local i dels vincles amb els pobles de la costa.

L’agricultura aprofità els sòls de la plana per produir hortalisses, flors i plantes ornamentals. La comercialització d’aquestes plantes adquirí formes cooperatives i projecció més enllà del mercat local. Els antics conreus de secà i l’activitat forestal anaren cedint terreny a la construcció residencial. També hi hagué indústria tèxtil i altres manufactures, concentrades sobretot al sector meridional.

Un ramat de cabres travessant un camí prop de Sant Mateu, a Premià de Dalt, cap al 1920
Un ramat de cabres travessant un camí prop de Sant Mateu, a Premià de Dalt, cap al 1920, ca. 1920 · Ferran Damians i Recoder · Domini públic · Wikimedia Commons
Camps i cases amb Premià de Dalt al fons el 1912
Camps i cases amb Premià de Dalt al fons el 1912, 1912 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Maresme · 29.431 habitants

Premià de Mar

Premià de Mar es constituí com a municipi independent de Premià de Dalt el 1836. El creixement del barri marítim, relacionat amb la navegació i el comerç amb Amèrica, havia donat cada vegada més entitat al nucli de la costa. L’església de Sant Cristòfol, iniciada el 1798 i beneïda el 1820, esdevingué parròquia independent el 1841. Els carrers paral·lels al camí ral i els eixos que pugen cap a l’interior conserven una part de l’estructura d’aquell poble mariner.

Des de mitjan segle XIX, les activitats tèxtils, les foneries i altres tallers ampliaren la base productiva. L’estampació de teixits adquirí una especial rellevància durant el segle XX, amb treballs de dibuix, motlles i gravats. La crisi industrial dels anys setanta comportà el tancament d’empreses i una reorganització del sector. Paral·lelament, la funció residencial reforçà el pes dels serveis. La Gran Via es convertí en un eix comercial i de connexió entre el nucli antic i els nous barris.

Un camí de Premià de Mar el 1918, amb infraestructures lineals i el nucli a la llunyania
Un camí de Premià de Mar el 1918, amb infraestructures lineals i el nucli a la llunyania, 1918 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
La portada de Sant Cristòfol de Premià de Mar el 1912, amb persones secundàries al carrer
La portada de Sant Cristòfol de Premià de Mar el 1912, amb persones secundàries al carrer, 1912 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSLa portada de Sant Cristòfol de Premià de Mar el 1912, amb persones secundàries al carrer.
La portada de Sant Cristòfol de Premià de Mar el 1912, amb persones secundàries al carrer, 1912 · Domini públic
ARALa mateixa portada de Sant Cristòfol de Premià de Mar, el 2025, amb un enquadrament més pròxim.
La mateixa portada de Sant Cristòfol de Premià de Mar, el 2025, amb un enquadrament més pròxim · Josep Maria Viñolas Esteva · CC-BY-2.0

Com ha canviat. La portada de Sant Cristòfol permet relacionar la vista del 1912 amb la fotografia del 2025. La imatge antiga inclou part del carrer i diverses persones, mentre que la moderna aïlla gairebé del tot la porta i l’escultura superior. La font històrica documenta destruccions el 1936 i la reconstrucció posterior del temple. Per això, la continuïtat visual de la portada no s’ha d’estendre sense matisos a tot l’edifici.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Maresme · 11.938 habitants

Sant Andreu de Llavaneres

Llavaneres apareix documentat el 968 i la seva parròquia des del segle XI. El lloc formà part del terme del castell de Mata, compartit amb altres poblacions de la rodalia. Al segle XVI, Sant Andreu i Sant Vicenç aconseguiren separar-se de Mataró i disposar d’un consell propi. Sant Vicenç assolí després la seva independència municipal. Les esglésies, les cases de pagès i les residències d’estiueig expliquen les diferents etapes d’un terme que s’estén des de la muntanya fins al litoral.

La vinya tingué importància fins a la crisi de la fil·loxera. El regadiu afavorí posteriorment l’horta, la floricultura, els planters i les empreses de jardineria. La indústria hi tingué una presència més limitada, amb petits tallers tèxtils i empreses vinculades a la construcció. L’estiueig i les segones residències incrementaren la demanda de comerç i serveis.

Sant Andreu de Llavaneres vist des dels afores, cap al 1910
Sant Andreu de Llavaneres vist des dels afores, cap al 1910, circa 1910 · Antoni Bartumeus i Casanovas · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Maresme · 3.872 habitants

Sant Cebrià de Vallalta

Sant Cebrià de Vallalta té l’origen en una parròquia documentada el 1019. La denominació de Vallalta apareix també en un document de 1079. El terme pertangué a la jurisdicció de Montpalau i, amb aquesta, al vescomtat de Cabrera. Durant segles mantingué relacions amb les altres parròquies de la vall i amb els nuclis del litoral. L’església i les masies són testimonis d’aquest poblament rural, entre les quals destaca Can Coris per la decoració de la seva finestra.

L’agricultura disposava d’un espai limitat entre els vessants i les rieres. L’horta i especialment la maduixa esdevingueren produccions característiques. La celebració de fires dedicades a aquesta fruita i als productes artesanals relaciona el treball agrícola amb la venda i la promoció local. Al segle XX, la funció residencial contribuí al creixement de la població i dels serveis. Aquesta evolució coexistí amb una implantació industrial reduïda, i transformà les necessitats comercials d’un municipi tradicionalment vinculat a les masies i als camins de la Vallalta.

Finestra esculpida de Can Coris, a Sant Cebrià de Vallalta, publicada a la Ilustració Catalana el 25 d’octubre de 1903
Finestra esculpida de Can Coris, a Sant Cebrià de Vallalta, publicada a la Ilustració Catalana el 25 d’octubre de 1903, 1903 · Autor no identificat · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSFinestra esculpida de Can Coris, a Sant Cebrià de Vallalta, publicada a la Ilustració Catalana el 25 d’octubre de 1903.
Finestra esculpida de Can Coris, a Sant Cebrià de Vallalta, publicada a la Ilustració Catalana el 25 d’octubre de 1903, 1903 · Domini públic
ARALa finestra de Can Coris publicada el 1903 es reconeix a la façana fotografiada el 2016
La finestra de Can Coris publicada el 1903 es reconeix a la façana fotografiada el 2016 · Alberto-g-rovi · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. La imatge publicada el 1903 presenta de prop una finestra esculpida de Can Coris. La del 2016 permet situar el mateix element dins una façana més àmplia, amb altres obertures i un revestiment de color blau. El punt de vista oblic modifica la percepció dels relleus. La parella documenta la permanència de l’element arquitectònic, però no permet datar totes les reformes de la casa ni atribuir-les a una intervenció concreta.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Maresme · 1.477 habitants

Sant Iscle de Vallalta

La parròquia de Sant Iscle de Vallalta fou consagrada el 1090. El seu antic territori arribava fins al mar i comprenia la vall on es desenvolupà Canet. La jurisdicció depengué del castell de Montpalau i dels vescomtes de Cabrera. Canet se n’emancipà al final del segle XVI, mentre Sant Iscle mantingué un caràcter interior. El poble s’organitzà a la confluència de les rieres de Vallalta i de Cortada, amb l’església i els carrers com a centre d’un terme de masies i boscos.

La vinya i els altres conreus de secà perderen pes davant l’horta i la producció intensiva de maduixot. El carboneig havia estat una ocupació important als boscos de la rodalia, però desaparegué amb els canvis en els usos forestals. Petits tallers tèxtils, la confecció, la construcció i els serveis ampliaren les activitats econòmiques. L’arranjament de cases per a l’estiueig modificà també la demanda local, mentre les fires vinculades a productes del territori reforçaren la relació entre producció i comerç.

Un carrer de Sant Iscle de Vallalta el 29 d’abril de 1928
Un carrer de Sant Iscle de Vallalta el 29 d’abril de 1928, 29 April 1928 · Jaume Biosca i Juvé · Domini públic · Wikimedia Commons
Un pontet sobre la riera de Sant Iscle de Vallalta el 1916
Un pontet sobre la riera de Sant Iscle de Vallalta el 1916, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Maresme · 5.793 habitants

Sant Pol de Mar

La història de Sant Pol de Mar està vinculada al monestir documentat el 955, situat al turó que domina la costa. Primer hi hagué una comunitat benedictina i, més endavant, el lloc acollí cartoixans. El nucli de la població es desenvolupà entre el litoral i els camins que el relacionaven amb la Vallalta. L’església de Sant Pau, les cases i els carrers antics recorden aquesta combinació de patrimoni religiós i poblament mariner.

L’agricultura i la pesca foren ocupacions bàsiques dels santpolencs. Els conreus canviaren amb el temps: oliveres, vinyes, ametllers i garrofers deixaren pas a una especialització més gran en el maduixot. La comercialització de maduixes, maduixots i gerds adquirí una organització cooperativa. La platja, amb les barques varades, era alhora espai de treball i de relació amb altres poblacions de la costa. L’estiueig i els serveis incorporaren posteriorment nous usos al nucli, sense esborrar les referències del seu passat pesquer i agrícola.

Barques a la platja de Sant Pol de Mar el 1912
Barques a la platja de Sant Pol de Mar el 1912, 1912 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Vista del nucli i del front litoral de Sant Pol de Mar, cap al 1929
Vista del nucli i del front litoral de Sant Pol de Mar, cap al 1929, circa 1929 · Carles Fargas · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Maresme · 6.898 habitants

Teià

Teià conserva un paisatge històric de masies distribuïdes per la vall, al voltant de les rieres, els torrents i l’església de Sant Martí. Cases com Can Barrera, Can Torrents, Can Lledó o Can Bru testimonien la continuïtat del poblament i les successives reformes dels edificis. Algunes d’aquestes propietats concentraven també drets, rendes i arxius familiars. L’església i la creu de Can Llaurador constitueixen altres referents d’un municipi que ha experimentat un important creixement residencial.

La vall produïa vi, taronges, olives, garrofes i cereals. Les malures i els canvis de rendibilitat transformaren aquests conreus; després de la fil·loxera, la vinya es replantà amb peus americans i mantingué la vinculació amb els vins d’Alella. També tingueren importància les patates, les hortalisses, les flors i les plantes ornamentals. La indústria tèxtil i els tints aportaren altres ocupacions. El mercat i el comerç de proximitat completaren una economia en què la construcció i els serveis guanyaren pes amb l’expansió de la residència.

Façana i rellotge de sol de Can Lledó, a Teià, el juliol del 1931
Façana i rellotge de sol de Can Lledó, a Teià, el juliol del 1931, July 1931 · Josep Maria Armengol i Bas · Domini públic · Wikimedia Commons
L’església de Sant Martí i cases de Teià el 1923; es respecta el títol arxivístic tot i que la vista abasta també el nucli
L’església de Sant Martí i cases de Teià el 1923; es respecta el títol arxivístic tot i que la vista abasta també el nucli, 1923 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSL’església de Sant Martí i cases de Teià el 1923; es respecta el títol arxivístic tot i que la vista abasta també el nucli.
L’església de Sant Martí i cases de Teià el 1923; es respecta el títol arxivístic tot i que la vista abasta també el nucli, 1923 · Domini públic
ARAEl mateix temple de Sant Martí de Teià, fotografiat el 2016 des del lateral, amb una perspectiva més pròxima.
El mateix temple de Sant Martí de Teià, fotografiat el 2016 des del lateral, amb una perspectiva més pròxima · Carlos Pino Andújar · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. La fotografia del 1923 mostra Sant Martí i una part de les cases de Teià, mentre que la del 2016 s’acosta al lateral de l’església. El campanar i el volum del temple permeten establir la correspondència. La moderna mostra amb més detall els murs i les obertures, però deixa fora bona part del paisatge antic. Aquesta diferència d’enquadrament no demostra per si mateixa la desaparició de les cases o dels conreus.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Maresme · 9.331 habitants

Tiana

Tiana apareix documentada el 989 i conserva testimonis d’un poblament encara més antic, amb restes romanes en diverses masies. La parròquia de Sant Cebrià, esmentada el 1018, articulà un conjunt de cases rurals a la vall. L’antiga església passà a ser coneguda com el santuari de l’Alegria. Al terme també destaca la cartoixa de Montalegre, situada en un entorn de boscos i conreus. Els camins del coll de Montalegre connectaven aquest sector del Maresme amb les poblacions del Vallès.

La vinya, l’horta i la producció de flors i plantes ornamentals formaren part de les activitats locals. L’elaboració de vi i de cava mantingué la presència del treball vitivinícola. La implantació industrial fou limitada en comparació amb altres municipis veïns, on es desplaçava una part de la població per treballar. L’estiueig i les segones residències afavoriren la construcció i els serveis, mentre el mercat i els establiments del poble atenien el proveïment dels residents.

Cases de Can Gosch–Can Rovira a Tiana, cap al 1928
Cases de Can Gosch–Can Rovira a Tiana, cap al 1928, circa 1928 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons
La cartoixa de Montalegre des dels terrenys de conreu de l’entorn, cap al 1925
La cartoixa de Montalegre des dels terrenys de conreu de l’entorn, cap al 1925, circa 1925 · Carles Fargas · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSLa cartoixa de Montalegre des dels terrenys de conreu de l’entorn, cap al 1925.
La cartoixa de Montalegre des dels terrenys de conreu de l’entorn, cap al 1925, circa 1925 · Domini públic
ARALa mateixa cartoixa de Montalegre, amb un punt de vista diferent i boira a la fotografia del 2006.
La mateixa cartoixa de Montalegre, amb un punt de vista diferent i boira a la fotografia del 2006 · Carquinyol from Badalona, Catalunya · CC-BY-SA-2.0

Com ha canviat. La vista de cap al 1925 relaciona la cartoixa amb els terrenys conreats del voltant. La fotografia del 2006 presenta el mateix conjunt monàstic des d’una altra posició i sota la boira. Els volums, les cobertes i les torres permeten reconèixer el recinte. La vegetació i la llum tenen una presència diferent, però les dues preses no permeten quantificar canvis en els conreus ni establir una transformació permanent del paisatge.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Maresme · 19.039 habitants

Tordera

Tordera es desenvolupà com una població de pas a la vall del riu que li dona nom. Els fogatjaments medievals mostren que ja era un nucli important dins la comarca. El terme inclou masies, capelles i diversos veïnats; Hortsavinyà, que havia tingut municipi propi, s’hi incorporà al primer terç del segle XX. El riu condicionà els camins, els ponts i les activitats productives, i continua essent una referència per entendre l’organització històrica del territori.

El mercat dominical, autoritzat el 1854, prolongà una tradició de fondes i establiments que venien pa, oli, vi, sal i carn. El suro, les espardenyes i els filats formaren part de les manufactures locals. Els recursos hidràulics afavoriren després noves indústries, entre les quals Fibracolor tingué un pes destacat des del 1952 fins al tancament el 2008. La Fira del Ram reuní també productes agraris, artesania i activitats comercials.

Treball al prat del Castell de Tordera, cap al 1890, amb una persona batent l’herba
Treball al prat del Castell de Tordera, cap al 1890, amb una persona batent l’herba, circa 1890 · Frederic Bordas Altarriba · Domini públic · Wikimedia Commons
El riu Tordera vist des del pont el 1913
El riu Tordera vist des del pont el 1913, 1913 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Maresme · 9.404 habitants

Vilassar de Dalt

Vilassar de Dalt apareix documentat al segle X i la seva història està estretament vinculada al castell de Vilassar. Les masies i l’església articularen un nucli de carrers estrets i costeruts, que seguien antics camins i torrents. Durant l’edat mitjana, els habitants disputaren diversos drets als senyors feudals. El creixement posterior uní cases abans aïllades i, amb la industrialització, incorporà carrers més regulars i nous barris al voltant del nucli antic.

La manufactura d’indianes i la tradició de les puntes contribuïren al desenvolupament tèxtil. Al segle XIX hi havia nombrosos telers, primer manuals i després també mecànics, i una activa organització obrera. Durant una part del segle XX, les fàbriques ocuparen una gran proporció de la població treballadora. Les crisis i la modernització reduïren posteriorment el pes del sector. Les flors i les plantes ornamentals, altres manufactures, la construcció i els serveis ampliaren la base econòmica, amb el comerç local com a part del proveïment quotidià.

Façana de Cal Sabatés, a Vilassar de Dalt, amb el coronament de merlets, el 1925
Façana de Cal Sabatés, a Vilassar de Dalt, amb el coronament de merlets, el 1925, 1925 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons
El castell de Vilassar de Dalt el 1913, sobre les cases del nucli
El castell de Vilassar de Dalt el 1913, sobre les cases del nucli, 1913 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSEl castell de Vilassar de Dalt el 1913, sobre les cases del nucli.
El castell de Vilassar de Dalt el 1913, sobre les cases del nucli, 1913 · Domini públic
ARAEl mateix castell de Vilassar de Dalt, el 2012
El mateix castell de Vilassar de Dalt, el 2012 · Feliuvilassar · CC-BY-SA-3.0

Com ha canviat. El castell continua dominant visualment aquest sector del nucli de Vilassar de Dalt. La fotografia del 1913 el mostra darrere de les cases, mentre que la del 2012 s’acosta als murs, les torres i els merlets des d’un altre angle. El color i la distància fan més visibles alguns materials. No es poden deduir totes les reformes del recinte a partir d’aquestes dues vistes parcials ni comparar directament les cases que queden fora de camp.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Maresme · 21.227 habitants

Vilassar de Mar

Vilassar de Mar sorgí de les cases i barraques que els pescadors de Vilassar de Dalt establiren prop de la platja. El veïnat és documentat el 1606. La construcció d’una església pròpia i la independència parroquial del 1779 precediren la separació municipal, assolida el 1785. Durant el segle XIX, pilots, capitans i naviliers donaren projecció al poble a través de les rutes d’ultramar. Les drassanes i les cases dels navegants són referències d’aquesta etapa marinera.

La construcció de vaixells ocupà mestres d’aixa i altres oficis relacionats amb la navegació. L’agricultura també participava dels intercanvis: les taronges s’embarcaven cap a Marsella i, més endavant, la patata intensiva aportà nous ingressos. A partir del 1923, el conreu de clavells impulsat per Beniamino Farina contribuí a l’especialització florícola. El Mercat de la Flor i la Planta Ornamental, inaugurat el 1988, expressa la importància comercial d’aquesta activitat. L’horta i els establiments locals completaren una economia vinculada tant a la terra com al mar.

Una vaqueria de Vilassar de Mar el 1917, identificada així a la fitxa arxivística; la façana apareix tancada
Una vaqueria de Vilassar de Mar el 1917, identificada així a la fitxa arxivística; la façana apareix tancada, 1917 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
La platja de Vilassar de Mar el 1916, vista des d’un camí entre construccions
La platja de Vilassar de Mar el 1916, vista des d’un camí entre construccions, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Osona · 2.569 habitants

Aiguafreda

Aiguafreda conserva un passat medieval vinculat a la parròquia de Sant Martí, avui coneguda com Aiguafreda de Dalt. L’església, la rectoria i les masies del voltant formaven el centre d’un domini que acabà en mans dels senyors del castell de Cruïlles. Altres capelles, com Sant Salvador de l’Avencó i Sant Miquel de Canyelles, apareixen esmentades en la documentació del 899. El Congost i els camins de la vall expliquen també la relació del terme amb les poblacions veïnes.

L’hostal de la Polla és un testimoni dels serveis vinculats a la circulació de persones i mercaderies. Les masies mantenien els aprofitaments rurals, mentre que el creixement industrial transformà l’economia i l’extensió del nucli. El tèxtil, la maquinària, els mobles i l’alimentació es compten entre els sectors que hi adquiriren presència. Moltes empreses s’establiren prop de la carretera, reforçant el paper de les comunicacions. El comerç local i el mercat completaren aquesta evolució d’una població situada entre el riu i els vessants del Montseny.

L’Hostal de la Polla a Aiguafreda, el 1931, amb persones secundàries i una bicicleta davant de l’edifici
L’Hostal de la Polla a Aiguafreda, el 1931, amb persones secundàries i una bicicleta davant de l’edifici, 1931 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons
El Congost i la carretera que en segueix la riba prop d’Aiguafreda, entre 1895 i 1925
El Congost i la carretera que en segueix la riba prop d’Aiguafreda, entre 1895 i 1925, Entre 1895 i 1925 · Autor no identificat · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSL’Hostal de la Polla a Aiguafreda, el 1931, amb persones secundàries i una bicicleta davant de l’edifici.
L’Hostal de la Polla a Aiguafreda, el 1931, amb persones secundàries i una bicicleta davant de l’edifici, 1931 · Domini públic
ARAEl mateix Hostal de la Polla, fotografiat el desembre de 2022 des d’un altre costat.
El mateix Hostal de la Polla, fotografiat el desembre de 2022 des d’un altre costat · Martinge636 · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. La fotografia de 1931 presenta l’hostal dins un espai obert, amb una bicicleta i petites figures davant de l’edifici. La presa de 2022 documenta el mateix conjunt, però n’ensenya una altra cara. La comparació permet reconèixer la continuïtat de l’edificació, sense exigir una coincidència de totes les obertures. El canvi d’angle impedeix deduir, només amb aquestes dues vistes, quins accessos antics han desaparegut.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Osona · 4.021 habitants

Balenyà

El centre històric de Balenyà fou la parròquia de Sant Fruitós, avui santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda. El lloc és documentat abans del 955 i l’església renovada fou consagrada el 1083. Les masies i les antigues quadres, com la de l’Aguilar, expliquen una organització territorial anterior al predomini del nucli dels Hostalets. Aquest paisatge de cases rurals, camins i espais de conreu es transformà amb l’expansió dels habitatges i de les activitats productives.

L’agricultura es dedicava principalment als cereals i als farratges, complementats per la ramaderia. El molí Verdaguer i el pont proper documenten l’aprofitament de l’aigua i les comunicacions locals. Amb el temps, les indústries tèxtils i alimentàries, especialment les relacionades amb els embotits, adquiriren un pes destacat. S’hi afegiren empreses del metall, la fusta i els materials de construcció. La instal·lació d’activitats industrials i l’especialització ramadera reduïren el pes relatiu de l’agricultura, alhora que ampliaven les necessitats de transport, proveïment i serveis dels habitants.

El molí Verdaguer de Balenyà, a l’agost de 1919: l’edifici dins el seu entorn rural
El molí Verdaguer de Balenyà, a l’agost de 1919: l’edifici dins el seu entorn rural, agost 1919 · Jaume Biosca i Juvé · Domini públic · Wikimedia Commons
Pont de fusta sobre un rierol del bosc d’en Verdaguer, a Balenyà, l’agost de 1919. És una escena diferent del molí
Pont de fusta sobre un rierol del bosc d’en Verdaguer, a Balenyà, l’agost de 1919. És una escena diferent del molí, agost 1919 · Jaume Biosca i Juvé · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Osona · 2.733 habitants

Calldetenes

Calldetenes prengué oficialment aquest nom el 1965, en substitució de Sant Martí de Riudeperes. La denominació, però, és molt anterior: la propietat de Tenes consta el 941 i el Call de Tenes és documentat el 1346. El terme conserva un important conjunt de masies i edificis religiosos. L’església de Sant Martí de Riudeperes, esmentada el 1050, manté elements romànics i ampliacions posteriors. Sant Tomàs de Riudeperes constitueix un altre referent del poblament i de les institucions del territori.

Els camps de cereals i farratges i la cria de bestiar formaren part de l’economia rural. La ramaderia, sobretot la porcina, també es relacionà amb les activitats agropecuàries i alimentàries. Els molins i les instal·lacions de la riera de Sant Martí recorden altres usos productius de l’aigua. La proximitat de Vic i dels pobles veïns situà les masies, els tallers i els serveis dins una xarxa d’intercanvis de la Plana.

El molí d’Altarriba i el pont de pedra, a Calldetenes, cap al 1890
El molí d’Altarriba i el pont de pedra, a Calldetenes, cap al 1890, Cap al 1890 · Frederic Bordas Altarriba · Domini públic · Wikimedia Commons
Claustre de Sant Tomàs de Riudeperes, a Calldetenes, el 1917
Claustre de Sant Tomàs de Riudeperes, a Calldetenes, el 1917, 1917 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSEl molí d’Altarriba i el pont de pedra, a Calldetenes, cap al 1890.
El molí d’Altarriba i el pont de pedra, a Calldetenes, cap al 1890, Cap al 1890 · Domini públic
ARAEl pont del molí d’Altarriba el setembre de 2013, a Calldetenes
El pont del molí d’Altarriba el setembre de 2013, a Calldetenes · Arnaucc · CC-BY-SA-3.0

Com ha canviat. La fotografia de cap al 1890 mostra el molí d’Altarriba amb el pont de pedra. La presa de 2013 torna al mateix pont, però l’enquadra de prop i amb vegetació abundant al voltant. La correspondència se centra en aquesta infraestructura, situada a Calldetenes, i no en la visibilitat de tot l’edifici del molí. La diferència d’angle i de cobertura vegetal no permet deduir-ne l’activitat ni l’estat interior.

Fonts: Enciclopèdia.cat · patrimonicultural.diba.cat · patrimonicultural.diba.cat · Municat (Generalitat)

Osona · 7.864 habitants

Centelles

Centelles es desenvolupà al voltant de la parròquia de Santa Coloma, coneguda des del 898. La sagrera medieval estava protegida per murs i portals i el 1329 ja disposava de mercat propi. Després de les dificultats dels segles XIV i XV, la vila cresqué amb força durant el XVI. El portal conservat i les cases de la plaça recorden aquesta expansió, afavorida també per l’arribada de menestrals procedents d’Occitània. El palau comtal explica la presència dels senyors de Centelles al nucli urbà.

La parairia i els oficis tèxtils ocuparen nombroses famílies, al costat de fusters i mestres de cases. El mercat articulava els intercanvis amb els masos i les poblacions properes. L’evolució posterior reforçà les funcions industrials, comercials i de serveis de Centelles dins el sector meridional de la Plana de Vic.

L’Hostal de Sant Antoni, a Centelles, amb homes pescant a l’aigua del davant, entre 1910 i 1936. No s’atribueix a la pesca una finalitat comercial no documentada
L’Hostal de Sant Antoni, a Centelles, amb homes pescant a l’aigua del davant, entre 1910 i 1936. No s’atribueix a la pesca una finalitat comercial no documentada, Entre 1910 i 1936 · Lluís Vila i d'Abadal · Domini públic · Wikimedia Commons
El portal de Centelles vist des de l’exterior, el 1913
El portal de Centelles vist des de l’exterior, el 1913, 1913 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSEl portal de Centelles vist des de l’exterior, el 1913.
El portal de Centelles vist des de l’exterior, el 1913, 1913 · Domini públic
ARAEl portal de Centelles el juny de 2021, des de la cara interior
El portal de Centelles el juny de 2021, des de la cara interior · Desafinat · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. El portal continua definint un pas entre carrers de Centelles. Salvany el fotografià des de fora el 1913, mentre que la imatge de 2021 en mostra la cara interior. Aquesta oposició de punts de vista és essencial per llegir les façanes i les obertures. No s’han de presentar com a elements perduts els detalls que queden senzillament a l’altra banda de la construcció.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Osona · 296 habitants

El Brull

El Brull conserva una història vinculada al territori de Seva, anomenat Sevedà en els documents medievals. El castell és esmentat des del 994 i acabà donant nom a una demarcació que comprenia els actuals termes del Brull i de Seva. La parròquia de Sant Martí ja existia al començament del segle X. Les esglésies, les masies i els camins distribuïts pels vessants del Montseny expliquen un poblament molt més dispers que el d’altres nuclis de la Plana.

L’agricultura i sobretot la ramaderia han estat activitats fonamentals del municipi. Els cereals i els conreus farratgers sostenien una part d’aquesta producció, complementada per la cria de bestiar porcí, oví i boví. Les cases rurals eren centres de treball i de gestió dels recursos del terme. Els camins connectaven aquests espais amb Seva, Aiguafreda i altres poblacions properes.

Sant Martí del Brull i el seu entorn, en una fotografia datada entre 1882 i 1929
Sant Martí del Brull i el seu entorn, en una fotografia datada entre 1882 i 1929, Entre 1882 i 1929 · Autor no identificat · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSSant Martí del Brull i el seu entorn, en una fotografia datada entre 1882 i 1929.
Sant Martí del Brull i el seu entorn, en una fotografia datada entre 1882 i 1929, Entre 1882 i 1929 · Domini públic
ARASant Martí del Brull l’agost de 2013, amb protagonisme de l’absis
Sant Martí del Brull l’agost de 2013, amb protagonisme de l’absis · Angela Llop · CC-BY-SA-2.0

Com ha canviat. L’església de Sant Martí és la referència comuna de les dues fotografies. La vista antiga l’inclou dins un entorn més ampli, mentre que la presa de 2013 acosta l’absis i una altra cara de l’edifici. El canvi de perspectiva altera la relació aparent entre els volums. Les imatges permeten comparar el monument, però no atribuir una data de reforma a cada diferència visible ni donar per desapareguts els elements fora de camp.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Osona · 261 habitants

Espinelves

Espinelves cresqué al voltant de l’església de Sant Vicenç, en un petit turó dins la vall. El lloc i el temple apareixen documentats el 943, en un territori vinculat al castell de Sant Llorenç, després anomenat de Meda. L’església romànica fou consagrada el 1186 i experimentà reformes i restauracions al llarg del temps. Les cases del nucli i els masos de l’entorn expliquen una població estretament relacionada amb els boscos i els petits espais agrícoles de les Guilleries.

Abans de l’especialització en arbres de Nadal, els conreus incloïen cereals d’hivern i hortalisses prop de la riera. Al final del segle XIX, Marià Masferrer començà a plantar i estudiar coníferes a Masjoan. La comercialització dels avets nadalencs es desenvolupà molt més tard, a partir dels anys seixanta del segle XX. Els planters i la Fira de l’Avet donaren projecció a aquesta activitat.

Un camp amb una figura humana secundària i el poble d’Espinelves al fons, entre 1882 i 1929
Un camp amb una figura humana secundària i el poble d’Espinelves al fons, entre 1882 i 1929, Entre 1882 i 1929 · Autor no identificat · Domini públic · Wikimedia Commons
L’església de Sant Vicenç d’Espinelves, en una fotografia datada entre 1889 i 1916
L’església de Sant Vicenç d’Espinelves, en una fotografia datada entre 1889 i 1916, Entre 1889 i 1916 · Autor no identificat · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSL’església de Sant Vicenç d’Espinelves, en una fotografia datada entre 1889 i 1916.
L’església de Sant Vicenç d’Espinelves, en una fotografia datada entre 1889 i 1916, Entre 1889 i 1916 · Domini públic
ARASant Vicenç d’Espinelves el desembre de 2016, després de les restauracions del segle XX
Sant Vicenç d’Espinelves el desembre de 2016, després de les restauracions del segle XX · Jordiferrer · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. La fotografia antiga situa Sant Vicenç d’Espinelves abans de les restauracions documentades de 1965 i 1972. La presa de 2016 mostra el mateix temple amb una perspectiva diferent, centrada en els volums de l’església i el campanar. La seva aparença no s’ha de descriure com una conservació sense intervencions. El contrast és útil per explicar un patrimoni transformat i restaurat, sense confondre les parts amagades per l’angle amb pèrdues materials.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Osona · 2.262 habitants

Folgueroles

Folgueroles conserva un nucli format per un carrer sinuós i cases amb portals i llindes de pedra treballada. La població s’amplià des del final del segle XVI i, durant el XVIII, cresqueren barris com la Ricardera i el Carrer de la Font. L’església de Santa Maria és documentada el 967 i manté una llarga successió de reformes. Aquest patrimoni explica la continuïtat del poble i el paper que hi tingueren els constructors i els oficis de la pedra.

L’extracció de pedra de les Guilleries proporcionà un material apreciat per a la construcció i afavorí una tradició de treball especialitzat. Al costat d’aquesta activitat, les cases i masies mantenien els usos agrícoles i ramaders. El mercat i els serveis del poble completaven els intercanvis amb la rodalia. Les llindes i els detalls de les façanes són també testimonis materials del treball dels artesans.

Escena de cura del bestiar a Folgueroles: una dona vora un paller vigila uns porcs, entre 1912 i 1928. No s’identifica la treballadora
Escena de cura del bestiar a Folgueroles: una dona vora un paller vigila uns porcs, entre 1912 i 1928. No s’identifica la treballadora, Entre 1912 i 1928 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons
Façana d’un edifici a la plaça de Folgueroles, amb llindes del segle XVIII i clavellines, el 1925
Façana d’un edifici a la plaça de Folgueroles, amb llindes del segle XVIII i clavellines, el 1925, 1925 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Osona · 2.741 habitants

Gurb

Gurb té una història medieval articulada pel castell i per diverses parròquies rurals. El castell apareix documentat el 886 i el terme reuní drets senyorials i propietats distribuïdes per la Plana. Les parròquies de Sant Andreu, Sant Julià Sassorba, Sant Cristòfol de Vespella i Sant Esteve de Granollers de la Plana estructuraren el poblament. Les masies mantingueren un paper fonamental en aquesta organització, en un territori que conserva una estreta relació geogràfica i econòmica amb Vic.

L’agricultura i la ramaderia constituïren una base productiva important, complementada després per una indústria diversificada. L’elaboració i comercialització de productes carnis i lactis, la maquinària i altres manufactures ampliaren les ocupacions disponibles. Els aprofitaments agropecuaris i les empreses alimentàries mantingueren així una relació directa.

Una masia i el turó de la Creu de Gurb, on hi ha les restes del castell, el setembre de 1912
Una masia i el turó de la Creu de Gurb, on hi ha les restes del castell, el setembre de 1912, setembre 1912 · Joaquim Bordons i Wehrle · Domini públic · Wikimedia Commons
Una creu al camí de Gurb, el 1916. La fitxa no permet fixar-ne aquí una correspondència moderna segura
Una creu al camí de Gurb, el 1916. La fitxa no permet fixar-ne aquí una correspondència moderna segura, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Osona · 2.301 habitants

L'Esquirol

L’Esquirol es desenvolupà al voltant d’un hostal situat al camí ral de Vic a Olot. El nom prové d’un antic mas documentat el 1327, que més endavant passà a ser conegut com a Perai. Al segle XV ja s’hi esmentava una pobla o hostal, origen d’un nucli que continuà creixent. El municipi comprèn també altres pobles i sectors del Collsacabra, com Cantonigròs i Sant Martí Sescorts, amb patrimoni i trajectòries pròpies.

L’allotjament dels viatgers i la circulació pel camí ral formaren part de les activitats inicials del nucli. Durant els segles XVII i XVIII adquiriren importància els paraires i els teixidors. La industrialització de les poblacions veïnes transformà després les condicions de treball d’aquells oficis, mentre el tèxtil mantingué presència al municipi. Les masies, els conreus i els serveis d’allotjament completaren una economia diversa. La vista general de l’Esquirol i la del pont de Sant Martí Sescorts documenten dues parts diferents del terme, sense confondre els seus nuclis.

L’Esquirol i la serra de Collsacabra, el 16 d’abril de 1911
L’Esquirol i la serra de Collsacabra, el 16 d’abril de 1911, 16 abril 1911 · Jaume Biosca i Juvé · Domini públic · Wikimedia Commons
Pont i nucli de Sant Martí Sescorts, dins el municipi de l’Esquirol, el 1931
Pont i nucli de Sant Martí Sescorts, dins el municipi de l’Esquirol, el 1931, 1931 · Carles Fargas · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Osona · 758 habitants

Les Masies de Roda

Les Masies de Roda comparteix amb Roda de Ter una història vinculada a l’Esquerda, al riu i a les masies de la rodalia. El terme conserva esglésies i cases rurals de llarga trajectòria, entre les quals hi ha el Bac, el Pujol i altres grans explotacions. Sant Pere de Casserres és un dels seus monuments principals: l’església fou consagrada el 1053 i el monestir s’uní a Cluny el 1080. El conjunt explica el paper que tingueren les institucions religioses en l’organització del territori medieval.

Els cereals i els farratges formaren part de la producció agrària, complementada per la cria de bestiar porcí, boví i d’aviram. Les masies eren centres de treball i de gestió d’aquestes activitats. Més endavant, la indústria química i altres empreses ampliaren la base productiva, mentre una part de la població es desplaçava per treballar a Vic i Manlleu. Aquesta relació amb els centres propers permet entendre els intercanvis i els serveis d’un municipi amb un marcat patrimoni rural.

El monestir de Sant Pere de Casserres, a les Masies de Roda, el 1913
El monestir de Sant Pere de Casserres, a les Masies de Roda, el 1913, 1913 · Joaquim Bordons i Wehrle · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSEl monestir de Sant Pere de Casserres, a les Masies de Roda, el 1913.
El monestir de Sant Pere de Casserres, a les Masies de Roda, el 1913, 1913 · Domini públic
ARASant Pere de Casserres el febrer de 2013
Sant Pere de Casserres el febrer de 2013 · MARIA ROSA FERRE ✿ · CC-BY-SA-2.0

Com ha canviat. La vista de 1913 documenta Sant Pere de Casserres dins el seu entorn i amb un estat de conservació diferent del que ofereix la presa de 2013. Aquesta acosta l’exterior de l’església i el campanar del mateix recinte. La correspondència és amb el monestir, no amb una reproducció exacta del marc antic. Els volums i les cobertes s’han de llegir considerant la recuperació patrimonial, sense presentar el conjunt com si hagués romàs intacte.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Osona · 3.345 habitants

Les Masies de Voltregà

Les Masies de Voltregà té un origen històric relacionat amb el castell de Voltregà i amb les parròquies i masies de la seva demarcació. El municipi comprèn la Gleva, Vinyoles i altres nuclis i caseries. El santuari de la Mare de Déu de la Gleva afavorí el creixement de cases al seu voltant, especialment durant el segle XVIII. Els camins, el Ter i els edificis religiosos contribuïren així a estructurar un territori que no s’explica només per un únic centre urbà.

L’agricultura de cereals i farratges i la ramaderia mantingueren importància, però la indústria adquirí un pes decisiu. La Farga Lacambra, vinculada a una antiga farga d’aram i a una fàbrica de filats, esdevingué un referent de la transformació del coure. També hi hagué activitats tèxtils i de maquinària agrícola. El riu proporcionava recursos i condicionava les comunicacions entre els nuclis.

Pont de fusta sobre el Ter a les Masies de Voltregà, cap al 1890, amb persones petites al fons de l’escena
Pont de fusta sobre el Ter a les Masies de Voltregà, cap al 1890, amb persones petites al fons de l’escena, Cap al 1890 · Frederic Bordas Altarriba · Domini públic · Wikimedia Commons
Façana principal del santuari de la Gleva, el 22 d’abril de 1917
Façana principal del santuari de la Gleva, el 22 d’abril de 1917, 22 abril 1917 · Jaume Biosca i Juvé · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSFaçana principal del santuari de la Gleva, el 22 d’abril de 1917.
Façana principal del santuari de la Gleva, el 22 d’abril de 1917, 22 abril 1917 · Domini públic
ARAEl santuari de la Gleva el setembre de 2023, des d’una cara diferent de la façana principal antiga.
El santuari de la Gleva el setembre de 2023, des d’una cara diferent de la façana principal antiga · Josep Maria Viñolas Esteva · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. La fotografia de 1917 se centra en la façana principal de la Gleva. La de 2023 mostra el mateix conjunt des d’una altra orientació, amb una relació diferent entre els seus volums. Aquesta parella documenta la permanència del santuari com a fita del lloc. Les diferències d’enquadrament no permeten afirmar que s’hagin suprimit portals o finestres que simplement no són visibles des de la posició moderna.

Fonts: Enciclopèdia.cat · www.lesmasiesdevoltrega.cat · Municat (Generalitat)

Osona · 285 habitants

Malla

Malla conserva un poblament de masies distribuïdes pels camps de la Plana de Vic, amb l’església de Sant Vicenç com a referent del territori. Moltes cases rurals tenen una història que es pot seguir des dels segles XIII i XIV, encara que els edificis visibles foren reformats i ampliats posteriorment. Les galeries, els jardins i les grans façanes d’alguns masos mostren etapes de prosperitat i canvis en les formes de residència dels seus propietaris.

L’activitat econòmica mantingué una base agrícola i ramadera destacada. Els cereals, els farratges i les patates ocupaven els camps, mentre la cria de bestiar porcí i boví completava els recursos de les explotacions. Les masies concentraven la producció i la gestió d’aquest treball rural, relacionat amb el proveïment i els intercanvis de la Plana.

Ramat d’ovelles prop del Ral, a Malla, amb la via del tren i Santa Eugènia de Berga al fons, el 1927. La localització és la de la fitxa
Ramat d’ovelles prop del Ral, a Malla, amb la via del tren i Santa Eugènia de Berga al fons, el 1927. La localització és la de la fitxa, 1927 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons
Vista parcial de Malla amb l’església al fons, entre 1912 i 1928
Vista parcial de Malla amb l’església al fons, entre 1912 i 1928, Entre 1912 i 1928 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSVista parcial de Malla amb l’església al fons, entre 1912 i 1928.
Vista parcial de Malla amb l’església al fons, entre 1912 i 1928, Entre 1912 i 1928 · Domini públic
ARAEl mateix temple de Malla el març de 2009
El mateix temple de Malla el març de 2009 · Araceli Merino · CC-BY-SA-3.0

Com ha canviat. En la fotografia antiga, l’església de Malla apareix al fons d’una vista més extensa del nucli i el seu entorn. La presa de 2009 concentra l’atenció en el campanar del mateix temple. Canvien tant l’escala com la posició de la càmera. La parella permet comparar aquesta referència construïda, però no demostrar una desaparició de camps o de cases que queden fora del marc modern.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Osona · 21.425 habitants

Manlleu

Manlleu té un testimoni documental destacat en l’acta de consagració de Santa Maria del 906, que fixa la demarcació parroquial i esmenta diverses explotacions rurals. El primer nucli es formà al turó de Dalt Vila i s’anà estenent amb el pas dels segles. L’església i l’antiga comunitat canonical tingueren un paper important en aquella organització. Més endavant, el canal industrial, els ponts i les noves vies de comunicació orientaren el creixement cap a altres sectors del municipi.

El Ter afavorí una industrialització precoç, especialment vinculada al tèxtil. La construcció de maquinària i altres manufactures ampliaren les activitats productives i les ocupacions disponibles. Les fires i els mercats reforçaren també la funció comercial: el 1751 s’atorgà un privilegi per celebrar un mercat setmanal i dues fires anuals. L’agricultura i la ramaderia coexistiren amb aquella expansió. La vista del riu i del pont i la del claustre documenten aspectes diferents d’una vila que combinava patrimoni religiós, circulació i treball industrial.

Manlleu i el pont sobre el Ter, el 1916
Manlleu i el pont sobre el Ter, el 1916, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
L’antic claustre de Manlleu, el 1916, en una escena diferenciada de la vista del pont
L’antic claustre de Manlleu, el 1916, en una escena diferenciada de la vista del pont, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSManlleu i el pont sobre el Ter, el 1916.
Manlleu i el pont sobre el Ter, el 1916, 1916 · Domini públic
ARAEl pont de Manlleu el gener de 2019
El pont de Manlleu el gener de 2019 · Enric · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. Salvany inclogué el pont de Manlleu en una panoràmica de 1916. La fotografia de 2019 acosta una de les seves arcades des de la riba, amb un enquadrament molt més restringit. Es tracta del mateix pas sobre el Ter, però les dues imatges no cobreixen tota la construcció de manera equivalent. Per això no serveixen, soles, per afirmar que totes les estructures medievals hagin arribat intactes fins avui.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Osona · 1.131 habitants

Montesquiu

Montesquiu es constituí com a municipi independent de Sant Quirze de Besora el 1934. El creixement del nucli i de les activitats industrials havia donat cada vegada més entitat a aquest sector de la vall del Ter. El castell i les antigues demarcacions rurals recorden un passat anterior a la formació del municipi. Administrativament, Montesquiu pertangué al Ripollès fins al 1989, quan s’incorporà a Osona. La població manté també una estreta relació amb Sant Quirze i amb els altres pobles de la vall.

La força de l’aigua afavorí la instal·lació d’indústries durant el segle XIX. Hi hagué fàbriques de carbur, activitat tèxtil i altres manufactures. La Farga de Bebié s’estengué a tots dos costats del límit amb les Llosses, amb habitatges per als treballadors i serveis vinculats a la colònia. La carretera i el ferrocarril facilitaven els desplaçaments i els intercanvis. El mercat local i els establiments de proveïment completaren una economia fortament relacionada amb el treball fabril.

Vista de Montesquiu, el 1918
Vista de Montesquiu, el 1918, 1918 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
El castell de Montesquiu, en una fotografia datada entre 1890 i 1923
El castell de Montesquiu, en una fotografia datada entre 1890 i 1923, Entre 1890 i 1923 · Cèsar August Torras i Ferreri · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSEl castell de Montesquiu, en una fotografia datada entre 1890 i 1923.
El castell de Montesquiu, en una fotografia datada entre 1890 i 1923, Entre 1890 i 1923 · Domini públic
ARAEl castell de Montesquiu l’agost de 2013
El castell de Montesquiu l’agost de 2013 · Enfo · CC-BY-SA-3.0

Com ha canviat. La fotografia antiga presenta el castell de Montesquiu abans de 1924. La de 2013 mostra el mateix conjunt des d’un altre punt exterior, amb la façana i l’espai immediat endreçat com a elements principals. L’angle modifica la lectura dels volums i del terreny. El contrast documenta la continuïtat del castell i la seva presentació patrimonial, però no permet datar cada reforma ni considerar original tot el que es veu en la imatge moderna.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Osona · 6.937 habitants

Roda de Ter

Roda de Ter comparteix amb les Masies de Roda el passat del poblat de l’Esquerda. Després de les destruccions medievals, el centre parroquial es traslladà al sector del pont sobre el Ter, fet que afavorí l’evolució del nou nucli. Les tensions entre pagesos i habitants de la vila culminaren en una separació territorial acordada el 1806 i aprovada definitivament el 1836. El pont, les esglésies i els carrers propers al riu són testimonis d’aquesta trajectòria.

L’aigua del Ter fou un recurs fonamental per als molins i per al desenvolupament industrial. A mitjan segle XIX hi havia molins fariners, fàbriques de teixits i producció agropecuària. L’expansió de les filatures afavorí després el creixement de la població i consolidà el pes del tèxtil. El pont facilitava les comunicacions entre les dues ribes i els intercanvis amb les poblacions veïnes.

Roda de Ter i el pont, entre 1882 i 1890
Roda de Ter i el pont, entre 1882 i 1890, Entre 1882 i 1890 · Frederic Bordas Altarriba · Domini públic · Wikimedia Commons
La creu datada el 1824 al camí de Roda de Ter, fotografiada el 1916; el 1824 és la data del monument, no la de la presa
La creu datada el 1824 al camí de Roda de Ter, fotografiada el 1916; el 1824 és la data del monument, no la de la presa, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSRoda de Ter i el pont, entre 1882 i 1890.
Roda de Ter i el pont, entre 1882 i 1890, Entre 1882 i 1890 · Domini públic
ARAEl pont de Roda de Ter el setembre de 2018, amb un angle diferent de la vista del segle XIX.
El pont de Roda de Ter el setembre de 2018, amb un angle diferent de la vista del segle XIX · Enric · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. El pont i la seva relació amb el nucli de Roda de Ter constitueixen la referència comuna. La fotografia del segle XIX ofereix una visió general, mentre que la de 2018 adopta un altre angle i una altra distància. La comparació mostra la persistència del pas com a element del paisatge urbà. No atribueix dates de reconstrucció als arcs ni interpreta diferències de cabal com una tendència permanent del riu.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Osona · 280 habitants

Rupit i Pruit

La fusió dels municipis de Rupit i Pruit fou aprovada el 1977 amb la reunió de dos termes que ja havien compartit una antiga jurisdicció. El castell de Rupit és esmentat el 1040 i la població cresqué al seu redós, en un paisatge de cingles, rieres i camins. Pruit conserva, en canvi, un poblament sobretot de masies disperses. Els carrers de pedra de Rupit i els grans masos del Collsacabra expliquen aquestes dues formes d’ocupació del territori.

La producció de cereals i farratges i la ramaderia ovina i bovina formaren part de les activitats bàsiques. Els prats i els boscos ocupaven una gran extensió, i l’apicultura adquirí més presència al final del segle XX. Hostals com la Devesa i Bellonc recorden la relació entre els camins i els serveis als viatgers. Més endavant, el turisme amplià l’oferta d’allotjaments i altres serveis.

Un carro a l’entrada de Rupit, el 1936, amb una persona secundària dins l’escena de transport
Un carro a l’entrada de Rupit, el 1936, amb una persona secundària dins l’escena de transport, 1936 · Carles Fargas · Domini públic · Wikimedia Commons
El carrer del Coll del Castell de Rupit, el 1927
El carrer del Coll del Castell de Rupit, el 1927, 1927 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · boe.es · www.idescat.cat · Municat (Generalitat)

Osona · 3.666 habitants

Sant Hipòlit de Voltregà

Sant Hipòlit de Voltregà té l’origen en la sagrera formada al voltant de l’església, dins la demarcació del castell de Voltregà. El lloc i el temple són esmentats en documents del segle X. Després del despoblament medieval, el nucli es recuperà amb l’arribada de gent dels masos i de població procedent de França. La prosperitat del segle XVIII afavorí la construcció de la gran església parroquial entre el 1769 i el 1780.

Els paraires tingueren un paper decisiu en aquest creixement. La confraria o gremi de Sant Llorenç construí el 1627 una casa que, més endavant, es transformà en casa de la vila. Aquest fet mostra la relació entre la vida menestral i els equipaments de la població. La indústria mantingué després un pes destacat, dins un terme molt petit i fortament urbanitzat. Els establiments comercials i els serveis completaven aquella activitat.

Una casa senyorial de Sant Hipòlit de Voltregà, el 1916, sense atribució a un comerç concret
Una casa senyorial de Sant Hipòlit de Voltregà, el 1916, sense atribució a un comerç concret, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Vista parcial de Sant Hipòlit de Voltregà, el 1926
Vista parcial de Sant Hipòlit de Voltregà, el 1926, 1926 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Osona · 3.323 habitants

Sant Julià de Vilatorta

Sant Julià de Vilatorta conserva un patrimoni de cases, esglésies i antics dominis senyorials al sector de contacte entre la Plana de Vic i les Guilleries. El casal de Bellpuig, conegut com el castell dels Moros, és documentat el 1147 i recorda una de les jurisdiccions vinculades a la població. El municipi inclou també Vilalleons i altres espais de masies i conreus. L’estiueig i les institucions culturals i educatives contribuïren posteriorment a transformar la vida del poble.

La parairia, els oficis tèxtils i la terrissa foren ocupacions tradicionals. L’abundància d’argiles afavorí la fabricació d’atuells i donà lloc al nom popular de Sant Julià de les Olles. També hi treballaven ferrers, basters, sastres i altres artesans. Els camps, els ramats i l’aprofitament dels boscos complementaven aquella economia d’oficis. Amb el temps, la confecció i altres activitats industrials ampliaren les formes de producció del municipi.

Sabaters treballant dins un taller de Sant Julià de Vilatorta, cap al 1890. Escena d’ofici, sense identificar els particulars
Sabaters treballant dins un taller de Sant Julià de Vilatorta, cap al 1890. Escena d’ofici, sense identificar els particulars, Cap al 1890 · Frederic Bordas Altarriba · Domini públic · Wikimedia Commons
Serradors treballant al bosc de Sant Julià de Vilatorta, cap al 1890. Escena diferent del taller de sabaters
Serradors treballant al bosc de Sant Julià de Vilatorta, cap al 1890. Escena diferent del taller de sabaters, Cap al 1890 · Frederic Bordas Altarriba · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Osona · 1.263 habitants

Sant Martí de Centelles

Sant Martí de Centelles es formà amb una part de l’antiga baronia de Centelles, vinculada al castell conegut des del 898. El municipi començà a funcionar de manera independent cap al 1840 i reuní les demarcacions de Sant Martí, Sant Miquel Sesperxes i Sant Pere de Valldaneu. El terme presenta dos àmbits ben diferents, la part alta de la Garga i el sector de l’Abella, al costat del Congost, amb estretes relacions amb Aiguafreda.

Els cereals de secà, els farratges i la ramaderia constituïren activitats importants, al costat de l’aprofitament dels recursos forestals. Durant el segle XX, el tèxtil, la metal·lúrgia i la maquinària ampliaren les ocupacions disponibles. Una part dels habitants també treballava en empreses dels municipis propers. El pont i les comunicacions amb Aiguafreda reforçaren aquesta relació econòmica i de proveïment.

Ases carregats de llenya baixant de les Mirones, amb el Pla de la Garga al fons, el 1931, al terme de Sant Martí de Centelles
Ases carregats de llenya baixant de les Mirones, amb el Pla de la Garga al fons, el 1931, al terme de Sant Martí de Centelles, 1931 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons
L’Hostal de l’Abella, a Sant Martí de Centelles, el 1932
L’Hostal de l’Abella, a Sant Martí de Centelles, el 1932, 1932 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Osona · 2.596 habitants

Sant Pere de Torelló

Sant Pere de Torelló reuneix dos àmbits històrics principals, els de la parròquia de Sant Pere i de Sant Andreu de la Vola. El primer pertanyia al terme del castell de Torelló, mentre que la Vola quedà vinculada al de Curull. Aquesta diversitat ajuda a entendre la distribució de nuclis, masies, camins i espais forestals del municipi. El poble i les cases rurals de la vall mantingueren una relació estreta amb els recursos de la muntanya.

Els paraires i teixidors tingueren importància fins a mitjan segle XIX. La torneria esdevingué després una activitat característica, primer amb treball menestral i més endavant amb mecanització. S’hi fabricaven boixets per a les puntaires, baldufes, rosaris, rodets i peces de joc, entre altres objectes. L’agricultura de cereals i farratges i la cria de bestiar complementaven aquesta economia.

El paisatge del molí de Sant Pere de Torelló, el 1918
El paisatge del molí de Sant Pere de Torelló, el 1918, 1918 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Sant Pere de Torelló vist des dels afores, el 1917. La placa estereoscòpica es compta com una sola fotografia
Sant Pere de Torelló vist des dels afores, el 1917. La placa estereoscòpica es compta com una sola fotografia, 1917 · Ferran Damians i Recoder · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Osona · 2.164 habitants

Sant Quirze de Besora

Sant Quirze de Besora cresqué al voltant de l’església i de la seva sagrera, dins la jurisdicció del castell de Besora. La població reunia funcions administratives i celebrava fires i mercats. Les cases s’esglaonaren cap al Ter i cap al camí de Besora, amb galeries i porxos a la banda del riu. El pont i els camins de la vall afavoriren després l’expansió a l’altra riba i la formació de nous carrers i barris.

La parairia i el teixit tingueren una organització gremial amb estatuts propis des del 1679. A partir del 1850, la força motriu del Ter impulsà la instal·lació de filatures i fàbriques de teixits. La metal·lúrgia amplià posteriorment la base industrial. Les fires, els mercats i els establiments del nucli mantenien la funció de proveïment i d’intercanvi amb la rodalia.

La casa de la vila de Sant Quirze de Besora, el 1918, emmarcada per un pas cobert
La casa de la vila de Sant Quirze de Besora, el 1918, emmarcada per un pas cobert, 1918 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
El pont del ferrocarril de Sant Quirze de Besora, el 1918. Les dues meitats estereoscòpiques formen una sola fotografia
El pont del ferrocarril de Sant Quirze de Besora, el 1918. Les dues meitats estereoscòpiques formen una sola fotografia, 1918 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Osona · 89 habitants

Sant Sadurní d'Osormort

Sant Sadurní d’Osormort té com a eix la vall de la riera Major, entre els boscos de les Guilleries. Les seves terres formaren part de l’antic terme del castell de Sant Llorenç, una demarcació que també comprenia sectors de Sant Julià de Vilatorta, Espinelves i Folgueroles. L’església i els masos distribuïts per la vall expliquen un poblament dispers, relacionat amb els camins, els cursos d’aigua i els recursos dels vessants forestals.

Els cereals i els farratges ocupaven les petites extensions de conreu, mentre la cria de bestiar boví, oví i d’altres animals complementava el treball dels masos. El molí de Bojons és un altre testimoni de l’aprofitament productiu del curs fluvial. Les activitats primàries i els serveis adquiriren així un pes important en una economia de poca terra agrícola.

Ramat de vaques bevent al riu a Sant Sadurní d’Osormort, el 21 de maig de 1916
Ramat de vaques bevent al riu a Sant Sadurní d’Osormort, el 21 de maig de 1916, 21 maig 1916 · Jaume Biosca i Juvé · Domini públic · Wikimedia Commons
El molí de Boixons, a Sant Sadurní d’Osormort, el 24 de maig de 1936, d’acord amb la grafia del títol de la fitxa
El molí de Boixons, a Sant Sadurní d’Osormort, el 24 de maig de 1936, d’acord amb la grafia del títol de la fitxa, 24 maig 1936 · Jaume Biosca i Juvé · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Osona · 2.117 habitants

Sant Vicenç de Torelló

Sant Vicenç de Torelló formà part de la demarcació del castell de Torelló, que dominava les valls del Ter i del Ges. La parròquia i les masies estructuraren un territori compartit històricament amb altres poblacions de la vall. L’església romànica i el seu campanar són testimonis d’aquell passat. El municipi inclou també Borgonyà i Vila-seca, nuclis que incorporaren una altra forma d’organització del poblament amb el desenvolupament industrial.

Els cereals i la ramaderia constituïren una base rural que coexistí amb una indústria creixent. Al final del segle XIX, les colònies tèxtils transformaren profundament el treball, els habitatges i els serveis del municipi. Vila-seca reuní filatures que més endavant es fusionaren, mentre Borgonyà esdevingué un centre fabril destacat. Els sectors metal·lúrgic, de la construcció i agropecuari ampliaren posteriorment les activitats.

La carretera de Sant Vicenç de Torelló, el 1918
La carretera de Sant Vicenç de Torelló, el 1918, 1918 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Campanar de l’església de Sant Vicenç de Torelló, el 1912
Campanar de l’església de Sant Vicenç de Torelló, el 1912, 1912 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSCampanar de l’església de Sant Vicenç de Torelló, el 1912.
Campanar de l’església de Sant Vicenç de Torelló, el 1912, 1912 · Domini públic
ARAL’església i el campanar de Sant Vicenç de Torelló el setembre de 2007, des d’una altra posició.
L’església i el campanar de Sant Vicenç de Torelló el setembre de 2007, des d’una altra posició · Mutari · PD-self (domini públic declarat per l’autor)

Com ha canviat. El campanar de Sant Vicenç de Torelló permet identificar el mateix temple a les dues fotografies. La imatge de 1912 en destaca la torre, mentre que la presa de 2007 incorpora una altra relació amb el cos de l’església i l’entorn immediat. La perspectiva canvia la silueta aparent de les construccions. La parella no acredita una absència de restauracions ni permet datar totes les diferències dels paraments.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Osona · 197 habitants

Santa Cecília de Voltregà

Santa Cecília de Voltregà conserva una història vinculada a la parròquia, als masos de la vall de Sorreigs i al castell de Voltregà. El terme és documentat des del 997 i la parròquia rebé en diferents moments denominacions relacionades amb antigues propietats rurals. La baronia passà a dependre dels bisbes de Vic al final del segle XIV. El 1782, Santa Cecília aconseguí disposar d’una administració pròpia, diferenciada de la que governava el conjunt del terme des de Sant Hipòlit.

Els bancals i les terrasses de la vall afavorien els cereals i els farratges. La ramaderia porcina i bovina complementava aquesta producció, amb altres activitats de cria. L’aigua de la riera també s’havia aprofitat en molins i en una petita indústria tèxtil que no tingué continuïtat. Les masies mantingueren, per tant, un paper central en l’economia.

Exterior de la masia Serramitjà, a Santa Cecília de Voltregà, cap al 1919
Exterior de la masia Serramitjà, a Santa Cecília de Voltregà, cap al 1919, Cap al 1919 · Carles Fargas · Domini públic · Wikimedia Commons
Menjador de la masia Serramitjà, entre 1919 i 1922: un interior diferent de la vista exterior seleccionada
Menjador de la masia Serramitjà, entre 1919 i 1922: un interior diferent de la vista exterior seleccionada, Entre 1919 i 1922 · Carles Fargas · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Osona · 2.348 habitants

Santa Eugènia de Berga

Santa Eugènia de Berga es desenvolupà en un territori vinculat històricament al castell de Taradell. La parròquia és documentada al segle X i el terme conserva masies de llarga trajectòria. L’església romànica i les cases del nucli recorden aquesta continuïtat. La proximitat de Vic i de Taradell influí després en els desplaçaments laborals i en el creixement urbà. El Raval de Taradell acabà integrat completament al municipi de Santa Eugènia el 1991.

Els cereals i els farratges constituïren una part important dels conreus, relacionats amb la cria de bestiar boví i porcí. A partir d’aquesta base agropecuària es desenvoluparen també activitats industrials, amb empreses alimentàries, un escorxador i altres manufactures del paper, el tèxtil i els metalls. El mercat local completava el proveïment de la població.

Cuina amb llar de foc i estris domèstics a Santa Eugènia de Berga, el 12 de gener de 1936, sense persones retratades
Cuina amb llar de foc i estris domèstics a Santa Eugènia de Berga, el 12 de gener de 1936, sense persones retratades, 12 gener 1936 · Jaume Biosca i Juvé · Domini públic · Wikimedia Commons
Can Sastre, a Santa Eugènia de Berga, entre 1912 i 1928
Can Sastre, a Santa Eugènia de Berga, entre 1912 i 1928, Entre 1912 i 1928 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Osona · 164 habitants

Santa Maria de Besora

Santa Maria de Besora té el seu referent històric en el castell i en l’antiga església situada al seu costat. Aquest centre jurisdiccional estigué relacionat també amb Sant Quirze i Montesquiu. El nucli del pla de Teia cresqué des del final del segle XVII als peus del castell, prop del camí de Vidrà. Les guerres del segle XIX afectaren greument la fortalesa i les construccions antigues del cim. Les masies i els camins expliquen la continuïtat del poblament al voltant del poble.

Els farratges i l’ordi foren produccions característiques d’una economia essencialment rural. La ramaderia dels masos de muntanya i les granges complementaven els conreus. També hi hagué activitat tèxtil i treball relacionat amb la fusta. La vista de Can Comerma mostra un altre espai del territori, vinculat al patrimoni de les cases rurals i als seus accessos.

Un ruc en un camí de Santa Maria de Besora, el 1918. No es dedueix cap càrrega ni destinació de l’animal
Un ruc en un camí de Santa Maria de Besora, el 1918. No es dedueix cap càrrega ni destinació de l’animal, 1918 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Can Comerma, a Santa Maria de Besora segons la fitxa, el 1912
Can Comerma, a Santa Maria de Besora segons la fitxa, el 1912, 1912 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Osona · 3.808 habitants

Seva

Seva compartí durant l’edat mitjana una unitat històrica amb el Brull, dins el territori conegut com Sevedà. Tot i la vinculació amb el castell i la baronia, la sagrera de Seva exercí funcions administratives importants. Entre els segles XIII i XIV fou un nucli fortificat, amb murs i portals. Les cases antigues, l’església i les masies del terme expliquen aquesta trajectòria. Algunes propietats rurals es transformaren amb ampliacions i nous usos durant les èpoques posteriors.

Les pedreres, els forns de calç i el tèxtil aportaren altres ocupacions. Més endavant, les indústries alimentàries i l’organització cooperativa ampliaren la base econòmica, amb la Cooperativa Agropecuària Matagalls, constituïda el 1971. El mercat i els serveis completaven els intercanvis del poble amb la rodalia.

Una arada tirada per bous, amb la via del tren i la Costa de Seva al fons, el 1927
Una arada tirada per bous, amb la via del tren i la Costa de Seva al fons, el 1927, 1927 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons
La creu de terme de Seva, el 1914. No es pressuposa la continuïtat de tots els elements ni de l’emplaçament
La creu de terme de Seva, el 1914. No es pressuposa la continuïtat de tots els elements ni de l’emplaçament, 1914 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Osona · 6.854 habitants

Taradell

Taradell cresqué al voltant de Sant Genís, de la plaça Major i de la capella de Santa Llúcia. El nucli fou centre administratiu del terme del castell de Taradell i assolí la condició de vila cap al 1580. L’expansió dels segles XVI i XVII deixà cases amb portals de pedra i llindes datades. La torre de Don Carles recorda una fortalesa senyorial inacabada, mentre que el campanar de Sant Genís conserva una part de l’església romànica anterior al temple modern.

La vila desenvolupà una intensa activitat tèxtil: el gremi de paraires i teixidors ja estava constituït abans del 1616. La Font Gran i els seus rentadors vinculen l’aigua amb el treball de la llana i amb les feines domèstiques. Durant el segle XVIII, Taradell destacà dins la producció tèxtil comarcal. La industrialització posterior diversificà els oficis cap al metall i les activitats agroalimentàries.

Dones rentant roba al safareig de la font de Taradell, cap al 1882. Escena de treball domèstic en un espai compartit
Dones rentant roba al safareig de la font de Taradell, cap al 1882. Escena de treball domèstic en un espai compartit, Cap al 1882 · Frederic Bordas Altarriba · Domini públic · Wikimedia Commons
Cases amb elements gòtics en una plaça de Taradell, el 1926
Cases amb elements gòtics en una plaça de Taradell, el 1926, 1926 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · www.taradell.cat · Municat (Generalitat)

Osona · 354 habitants

Tavèrnoles

Tavèrnoles s’estén entre la Plana de Vic i les Guilleries i reuneix el poble i l’antiga demarcació de Savassona. El castell d’aquest nom fou una residència senyorial, renovada en diverses etapes, i no solament un recinte defensiu. La família baronial hi residí fins al primer terç del segle XIX. A prop hi ha Sant Pere de Savassona, església romànica del segle XI. El conjunt de masies i parròquies explica un poblament rural que no es limita al petit nucli de cases.

La base econòmica ha combinat conreus, ramaderia i serveis. Els sectors més planers afavoriren els cereals i els farratges, mentre que les granges desenvoluparen especialment la cria de porcs i bovins. El nucli també aplegà hostals i cases d’estiueig. L’atractiu patrimonial i natural ha donat lloc a allotjaments rurals i activitats de visita. La façana de la Casanova de la Baga aporta una escena diferent del paisatge construït del terme.

Aplec públic del primer d’agost a Tavèrnoles, en una fotografia datada entre 1912 i 1928. No és un retrat particular ni acredita parades comercials
Aplec públic del primer d’agost a Tavèrnoles, en una fotografia datada entre 1912 i 1928. No és un retrat particular ni acredita parades comercials, Entre 1912 i 1928 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons
Façana de la Casanova de la Baga, a Tavèrnoles, el 1927
Façana de la Casanova de la Baga, a Tavèrnoles, el 1927, 1927 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Osona · 128 habitants

Tavertet

Tavertet s’organitzà entorn de Sant Cristòfol, església vinculada a la documentació del segle XI. El temple conserva una nau romànica i incorporà després el campanar i altres ampliacions. La història del terme també inclou Sant Bartomeu Sesgorgues i Sant Miquel de Sorerols, antigues demarcacions rurals amb trajectòries pròpies. Els masos de l’Avenc, Sobiranes o el Sunyer mostren la importància del poblament dispers. La jurisdicció senyorial estigué relacionada amb els dominis de Rupit i, més endavant, amb els Savassona.

La vida econòmica ha estat condicionada pels cingles, els boscos i les terres de pastura. Els cereals i els farratges, amb la ramaderia bovina i porcina, formen part de les activitats agràries documentades. Els serveis completen aquesta economia rural. El patrimoni edificat ajuda a entendre l’espai comunitari d’un municipi format tant pel poble com per les masies i els petits veïnats.

Façana i campanar de Sant Cristòfol de Tavertet, el setembre de 1899
Façana i campanar de Sant Cristòfol de Tavertet, el setembre de 1899, setembre 1899 · Lluís Marià Vidal i Carreras · Domini públic · Wikimedia Commons
Processó pública als carrers de Tavertet, el setembre de 1899; escena diferent de la façana de l’església
Processó pública als carrers de Tavertet, el setembre de 1899; escena diferent de la façana de l’església, setembre 1899 · Lluís Marià Vidal i Carreras · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSFaçana i campanar de Sant Cristòfol de Tavertet, el setembre de 1899.
Façana i campanar de Sant Cristòfol de Tavertet, el setembre de 1899, setembre 1899 · Domini públic
ARASant Cristòfol de Tavertet l’agost de 2015
Sant Cristòfol de Tavertet l’agost de 2015 · Angela Llop from Spain · CC-BY-SA-2.0

Com ha canviat. La façana i el campanar identifiquen Sant Cristòfol de Tavertet en la presa de 1899 i en la de 2015. La fotografia moderna presenta el mateix conjunt des d’una posició una mica diferent i amb una altra presència de vegetació a l’entorn. La comparació permet seguir-ne la silueta, però no parlar d’un edifici sense transformacions: el temple ha tingut ampliacions i restauracions al llarg de la seva història.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Osona · 8.527 habitants

Tona

El poble de Tona prengué forma durant el segle XVI al costat del camí ral de Barcelona. La plaça pública i els carrers nous consolidaren un nucli diferenciat de l’antic conjunt del turó del Castell. La carretera oberta al segle XIX definí un altre eix de creixement. La descoberta d’aigües sulfuroses el 1874 impulsà els balnearis i l’estiueig, amb hotels, torres i xalets que afegiren una nova funció residencial a una població de base rural.

La fabricació de cadires corbades de Can Codina, fundada el 1876, representa una primera especialització industrial. El tèxtil adquirí rellevància amb Ca l’Estabanell, creada el 1920, i la industrialització s’intensificà després de mitjan segle XX. El mercat, els tallers i els serveis a residents i estiuejants coexistiren amb les explotacions agràries.

Carreta tirada per bous en un carrer de Tona, l’agost de 1919, amb una persona secundària al costat
Carreta tirada per bous en un carrer de Tona, l’agost de 1919, amb una persona secundària al costat, agost 1919 · Jaume Biosca i Juvé · Domini públic · Wikimedia Commons
Ovelles pasturant i una masia a la rodalia de Tona, el juliol de 1917
Ovelles pasturant i una masia a la rodalia de Tona, el juliol de 1917, juliol 1917 · Jaume Biosca i Juvé · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Osona · 15.334 habitants

Torelló

Torelló es formà a la sagrera de Sant Feliu, prop de la confluència del Ges i el Ter. La vila fou centre de la jurisdicció del castell de Torelló: hi havia la cúria, el mercat i l’espai de les assemblees del terme. El nucli antic, amb passatges i sectors porxats, cresqué més enllà del recinte medieval durant l’edat moderna. La industrialització del segle XIX impulsà nous carrers i l’expansió a l’altra banda del Ges.

Els paraires i teixidors disposaven de gremis des del 1511. Al costat del tèxtil, la torneria de fusta i banya esdevingué un ofici característic de la vall, amb un fort impuls dels grans tallers al segle XIX. Les filatures aprofitaren els rius, mentre que el metall es relacionà amb la maquinària industrial. El mercat, documentat des del segle XIII, connectava la vila amb l’entorn agrari.

La plaça del mercat de Torelló amb parades, el 1918
La plaça del mercat de Torelló amb parades, el 1918, 1918 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Casa amb balcó i dues tartanes al davant, a Torelló, el 22 d’abril de 1917
Casa amb balcó i dues tartanes al davant, a Torelló, el 22 d’abril de 1917, 22 abril 1917 · Jaume Biosca i Juvé · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Osona · 50.796 habitants

Vic

Vic té com a antecedent l’Ausa antiga i es consolidà com a centre episcopal i urbà durant l’edat mitjana. El temple romà i el conjunt catedralici representen etapes diferents d’aquesta història. La ciutat exercí una funció d’articulació de la Plana, afavorida per la convergència de camins i, més endavant, pel ferrocarril. El nucli urbà i els barris vinculats als rius mostren una ciutat amb espais comercials, religiosos i productius que no es poden reduir a una única plaça monumental.

Els mercats i les fires feren de Vic un punt d’intercanvi per a l’agricultura i la ramaderia comarcals. La pell adobada tingué una implantació característica al Mèder i al Gurri; el metall i l’elaboració alimentària ampliaren les activitats industrials. La segona mostra edificis, no una operació concreta de tractament de pells. La primera permet observar l’ocupació comercial de l’espai públic sense identificar els particulars que hi apareixen.

La rambla de Vic en dia de mercat, el 1882; escena comercial amb assistents no identificats
La rambla de Vic en dia de mercat, el 1882; escena comercial amb assistents no identificats, 1882 · Frederic Bordas Altarriba · Domini públic · Wikimedia Commons
Cases de les Adoberies de Vic, cap al 1920. La imatge documenta els edificis del sector i no una fase concreta de treball de la pell
Cases de les Adoberies de Vic, cap al 1920. La imatge documenta els edificis del sector i no una fase concreta de treball de la pell, Cap al 1920 · Francesc Alsina i Vila · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Osona · 167 habitants

Vidrà

La vall de Vidrà apareix documentada al segle X, vinculada a la consagració de Sant Hilari. El poble cresqué en la sagrera d’aquesta església, que al començament del segle XIV tenia murs i portes. Moltes cases es renovaren durant els segles XVII i XVIII. El terme també comprèn masies i antigues parròquies de muntanya. La jurisdicció estigué relacionada amb els senyors de Milany, mentre que el monestir de Sant Joan de les Abadesses hi posseïa drets i propietats.

Les pastures, els boscos i els conreus farratgers han condicionat l’economia local. Les grans cabanes de les masies servien per guardar herba i acollir ramats. La fusta sostingué serreries i fusteries, i el turisme afegí allotjaments i serveis als visitants. L’altra vista situa el poble dins el seu entorn.

Transport de càrregues amb bous en un camí de Vidrà durant un canvi de casa, entre 1910 i 1936, segons la descripció de la fitxa
Transport de càrregues amb bous en un camí de Vidrà durant un canvi de casa, entre 1910 i 1936, segons la descripció de la fitxa, Entre 1910 i 1936 · Lluís Vila i d'Abadal · Domini públic · Wikimedia Commons
El poble de Vidrà, el 20 d’abril de 1919
El poble de Vidrà, el 20 d’abril de 1919, 20 abril 1919 · Jaume Biosca i Juvé · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Osona · 1.184 habitants

Viladrau

Viladrau s’articulà al voltant de Sant Martí, església documentada des del 898. Del temple medieval resten elements romànics, tot i les transformacions dels segles posteriors. El municipi comprèn masies i antics dominis com Espinzella, a més del nucli de carrers estrets. La situació al Montseny contribuí al desenvolupament de l’estiueig i a una destacada vinculació cultural. Aquest procés afegí una funció residencial i d’acollida a un territori que havia viscut de les explotacions rurals i del bosc.

La fusta alimentà serradores documentades des de l’edat mitjana, i les aigües mogueren molins fariners i drapers. Els conreus, la ramaderia i l’aprofitament dels castanyers completaven els recursos locals. Durant el segle XX, fondes i altres allotjaments donaren servei a excursionistes i estiuejants. La recollida de castanyes i el pati de la Fonda Rita representen aquests dos vessants econòmics en escenes diferents.

Recollida de castanyes al bosc de Viladrau, entre 1915 i 1930. Escena de feina, sense identificar la persona
Recollida de castanyes al bosc de Viladrau, entre 1915 i 1930. Escena de feina, sense identificar la persona, Entre 1915 i 1930 · Marcel·lí Gausachs i Gausachs · Domini públic · Wikimedia Commons
Pati amb plantes de la Fonda Rita de Viladrau, el juliol de 1916
Pati amb plantes de la Fonda Rita de Viladrau, el juliol de 1916, juliol 1916 · Jaume Biosca i Juvé · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Osona · 325 habitants

Vilanova de Sau

El terme de Vilanova de Sau reuneix antigues comunitats rurals de la vall del Ter i de les Guilleries. Santa Maria de Vilanova apareix documentada al segle XI i conserva estructura romànica, malgrat les reformes posteriors. El nucli s’amplià durant el segle XVIII. Les parròquies de Sant Romà, Castanyedell i Bancells expliquen la dispersió del poblament. La construcció del pantà de Sau transformà profundament la vall i inundà edificis, terres i camins de l’antic Sant Romà.

Abans d’aquesta transformació, els camps, els ramats i els aprofitaments forestals sustentaven bona part de l’activitat. Els molins i les petites instal·lacions hidràuliques aprofitaven el riu; després, la producció elèctrica de l’embassament adquirí una altra escala. L’allotjament i els serveis vinculats al turisme esdevingueren un nou recurs econòmic. No s’ha emparellat el molí amb una vista genèrica de l’embassament, perquè aquesta substitució no demostraria el mateix punt de vista.

Homes collint herba davant dels Munts, a Vilanova de Sau, cap al 1931. Escena de treball agrari
Homes collint herba davant dels Munts, a Vilanova de Sau, cap al 1931. Escena de treball agrari, Cap al 1931 · Josep Garrut i Sala · Domini públic · Wikimedia Commons
El molí de Sant Romà de Sau, el 21 d’abril de 1929, abans de la transformació de la vall per l’embassament
El molí de Sant Romà de Sau, el 21 d’abril de 1929, abans de la transformació de la vall per l’embassament, 21 abril 1929 · Jaume Biosca i Juvé · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Oriental · 10.139 habitants

Bigues i Riells del Fai

Bigues i Riells del Fai reuneix pobles, parròquies i masies de la vall del Tenes. El castell de Montbui i la baronia del mateix nom condicionaren la història jurisdiccional d’una part del territori. El domini passà per senyors particulars i per la ciutat de Barcelona abans de les transformacions de l’època contemporània. Les esglésies de Bigues i Riells i els grans masos conserven la memòria d’un poblament distribuït entre la vall i els vessants.

L’agricultura combinava cereals, farratges i horta amb oliveres i avellaners, mentre que la cria de bestiar complementava els recursos de les cases. La Fàbrica Vella representa una primera industrialització tèxtil, seguida per empreses de sectors diferents. Els serveis i l’activitat residencial ampliaren després el pes econòmic del municipi. La vista de Riells aporta una altra escena, vinculada al nucli i al seu patrimoni.

Transport amb un ruc per les escales d’un carrer de Bigues, el 1905. La persona és secundària dins l’escena i no s’identifica
Transport amb un ruc per les escales d’un carrer de Bigues, el 1905. La persona és secundària dins l’escena i no s’identifica, 1905 · Josep Maria Armengol i Bas · Domini públic · Wikimedia Commons
L’església i la creu de Riells del Fai, el 1922, dins l’actual municipi de Bigues i Riells del Fai
L’església i la creu de Riells del Fai, el 1922, dins l’actual municipi de Bigues i Riells del Fai, 1922 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Oriental · 18.567 habitants

Caldes de Montbui

Caldes de Montbui conserva un passat romà lligat a les aigües termals, que continuaren marcant la identitat i l’activitat de la vila. La documentació medieval esmenta el lloc al segle X i permet seguir el creixement de les esglésies i de les masies. El nucli patí greument durant la guerra de Successió, quan fou assaltat i parcialment incendiat el gener de 1714. La recuperació posterior s’afegí a una llarga tradició agrícola i menestral.

L’oli i el vi destacaven entre les produccions medievals. La vila també era coneguda per la draperia i el treball de les pells, amb activitats que connectaven el nucli amb els masos. Durant el segle XIX es mantingueren els conreus i els oficis, malgrat diversos intents d’industrialització tèxtil. Els establiments termals reforçaren els serveis als visitants.

Vista d’un espai del balneari de Caldes de Montbui, el 16 de gener de 1916. No s’atribueix a un establiment de nom concret que la fitxa no precisa
Vista d’un espai del balneari de Caldes de Montbui, el 16 de gener de 1916. No s’atribueix a un establiment de nom concret que la fitxa no precisa, 16 gener 1916 · Jaume Biosca i Juvé · Domini públic · Wikimedia Commons
La bassa del molí de l’Esclop, a Caldes de Montbui, el 1916, segons la classificació de la fitxa
La bassa del molí de l’Esclop, a Caldes de Montbui, el 1916, segons la classificació de la fitxa, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Oriental · 586 habitants

Campins

Campins apareix documentat el 878 en un privilegi relacionat amb les propietats del bisbat de Barcelona. La parròquia de Sant Joan és esmentada al segle XIII. El poble i les masies ocupen un territori de transició entre els vessants del Montseny i la plana. La capella de Sant Guillem, amb notícies des de finals del segle XV, completa els referents del patrimoni local. Aquest poblament petit i dispers mantingué una estreta vinculació amb els camins i les explotacions rurals.

Els conreus de cereals i alfals i la cria de bestiar oví i porcí formaren part de la base econòmica. La proximitat de Sant Celoni afavorí els desplaçaments per treballar i obtenir serveis. Més endavant, l’estiueig i les segones residències ampliaren les activitats de restauració i allotjament. La vista antiga permet situar el poble dins aquest paisatge de muntanya, però no mostren necessàriament establiments comercials. No s’hi atribueixen botigues ni mercats inexistents en la documentació emprada.

Campins i el seu entorn, el 1931. Única fotografia antiga seleccionada; la segona queda pendent
Campins i el seu entorn, el 1931. Única fotografia antiga seleccionada; la segona queda pendent, 1931 · Carles Fargas · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Oriental · 17.473 habitants

Canovelles

Canovelles té un origen rural que es pot resseguir en la documentació de Sant Feliu, esmentat l’any 1008. La parròquia i les propietats dels masos estructuraven un terme de jurisdicció reial. Famílies particulars i institucions religioses hi posseïen terres, i les cases pageses mantingueren una presència destacada fins a l’expansió contemporània. El creixement del segle XX transformà profundament el municipi i l’apropà al continu urbà de Granollers.

L’agricultura havia estat la base econòmica tradicional. Els molins de la Sal, d’en Marc i de les Canyes, documentats des de l’edat mitjana, funcionaren fins als primers temps del segle XX. La industrialització s’intensificà a partir dels anys seixanta, amb empreses de diversos rams i nous espais productius. El mercat i els serveis completaren aquest canvi, dins una estreta relació amb la capital comarcal.

Portalada de Sant Feliu de Canovelles, el 1912, identificada pel títol i la classificació específica del temple
Portalada de Sant Feliu de Canovelles, el 1912, identificada pel títol i la classificació específica del temple, 1912 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
La imatge de la Mare de Déu de Bellulla dins el seu altar a Canovelles, el 1922. És una fotografia d’un objecte de culte, no un retrat particular
La imatge de la Mare de Déu de Bellulla dins el seu altar a Canovelles, el 1922. És una fotografia d’un objecte de culte, no un retrat particular, 1922 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSPortalada de Sant Feliu de Canovelles, el 1912, identificada pel títol i la classificació específica del temple.
Portalada de Sant Feliu de Canovelles, el 1912, identificada pel títol i la classificació específica del temple, 1912 · Domini públic
ARAPortalada de Sant Feliu de Canovelles el setembre de 2020
Portalada de Sant Feliu de Canovelles el setembre de 2020 · Desafinat · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. La portalada romànica permet reconèixer el mateix accés de Sant Feliu a les dues fotografies. La presa de 1912 el mostra més de prop, mentre que la de 2020 incorpora més alçada de façana i el campanar. El canvi d’escala deixa veure la relació entre els elements. No es considera que les parts del temple fora de l’enquadrament antic hagin aparegut després, ni es presenta l’edifici com a exempt de restauracions.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Oriental · 3.399 habitants

Cànoves i Samalús

Cànoves i Samalús reuneix dues entitats històriques documentades al començament del segle XI. El nucli de Cànoves es formà prop de Sant Muç, església que conserva una base romànica sota les ampliacions posteriors. Samalús tingué una trajectòria administrativa pròpia en diferents moments i es fusionà amb Cànoves al voltant de 1840. Les masies, els camps i les restes del poblament ibèric de Puig del Castell mostren la diversitat d’etapes d’ocupació del territori.

L’agricultura fou l’activitat tradicional, amb cereals i farratges destinats també a alimentar el bestiar. La vinya i l’olivera, abans més esteses, perderen presència. Les aigües de la riera i, més tard, l’embassament de Vallforners afavoriren el regadiu. El sector dels serveis adquirí pes amb les transformacions residencials i turístiques. La Fira-Mercat de Sant Ponç representa una activitat d’intercanvi d’artesania i alimentació documentada per la font. La fabricació de pipes aprofità la fusta de bruc i l’energia hidràulica del Molí de l’Antic, segons el mapa patrimonial de la Diputació.

La passera sobre la riera de Vallforners, amb el Molí de les Pipes de Cànoves al fons, el 1904. La Diputació corrobora aquesta escena amb la referència AFCEC_BORDAS_3968
La passera sobre la riera de Vallforners, amb el Molí de les Pipes de Cànoves al fons, el 1904. La Diputació corrobora aquesta escena amb la referència AFCEC_BORDAS_3968, 1904 · Frederic Bordas Altarriba · Domini públic · Wikimedia Commons
Camí i masia al fons a Cànoves, el 1904. Escena diferent de la passera i el molí
Camí i masia al fons a Cànoves, el 1904. Escena diferent de la passera i el molí, 1904 · Frederic Bordas Altarriba · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · patrimonicultural.diba.cat · patrimonicultural.diba.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Oriental · 19.046 habitants

Cardedeu

Cardedeu és esmentat el 941 i es consolidà com a vila al voltant de l’església i dels camins de la plana vallesana. La carta de poblament de 1272 forma part dels referents del seu desenvolupament medieval. El nucli es transformà amb el pas dels segles i conserva alguns testimonis antics entre construccions més modernes. El creixement residencial i industrial amplià posteriorment la població, mentre les explotacions agràries continuaven ocupant sectors del terme.

Les fires de bestiar i el mercat relacionaren Cardedeu amb els masos i els pobles propers. La fira de Sant Isidre permet seguir aquesta tradició d’intercanvis, vinculada a les activitats agràries i ramaderes. Els cereals, els farratges i els vivers coexistiren amb tallers i empreses de diferents rams. Aquestes escenes documenten treball i circulació abans de l’expansió dels polígons i dels nous barris.

Carros, persones i bestiar a la fira de Sant Isidre de Cardedeu, el maig de 1909: escena d’intercanvi públic, sense identificar particulars
Carros, persones i bestiar a la fira de Sant Isidre de Cardedeu, el maig de 1909: escena d’intercanvi públic, sense identificar particulars, maig 1909 · Frederic Bordas Altarriba · Domini públic · Wikimedia Commons
Pastura d’ovelles al Vilar Nou de Cardedeu, cap al 1920. Escena ramadera, sense identificar el pastor
Pastura d’ovelles al Vilar Nou de Cardedeu, cap al 1920. Escena ramadera, sense identificar el pastor, Cap al 1920 · Carles Fargas · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Oriental · 1.195 habitants

Figaró-Montmany

Figaró-Montmany reuneix antigues parròquies situades a banda i banda del Congost, com Sant Pau de Montmany i Sant Pere de Vallcàrquera. El mas i hostal del Figueró és documentat des del 1399 i afavorí un nucli al peu del camí ral. La població cresqué especialment a partir del segle XVII. La nova església de Sant Rafael i el trasllat de la funció parroquial expressen el protagonisme que adquirí el poble del fons de la vall.

Les masies conreaven cereals i altres productes en terrenys limitats pels pendents. La vinya i alguns arbres de secà perderen pes amb els canvis econòmics. El camí del Congost, la carretera i el ferrocarril facilitaren els intercanvis i els serveis als viatgers. L’estiueig i les activitats industrials afegiren noves ocupacions. Les eines de treballar la terra i l’entorn del molí representen dos testimonis del paisatge productiu antic.

Eines de treballar la terra al congost del Figaró, l’agost de 1904. No es dedueix que estiguessin a la venda
Eines de treballar la terra al congost del Figaró, l’agost de 1904. No es dedueix que estiguessin a la venda, agost 1904 · Josep Maria Armengol i Bas · Domini públic · Wikimedia Commons
Gorg del molí del Figaró, el 1916; la imatge no acredita que el molí estigués aleshores en funcionament
Gorg del molí del Figaró, el 1916; la imatge no acredita que el molí estigués aleshores en funcionament, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Oriental · 494 habitants

Fogars de Montclús

Fogars de Montclús comprèn nuclis i masies dels vessants meridionals del Montseny, amb Mosqueroles com a cap municipal. L’antic poble de Fogars conserva com a referents Sant Cristòfol i la rectoria. Les parròquies i les demarcacions senyorials organitzaren un poblament molt dispers. El nom de Montclús remet a una jurisdicció històrica, però el castell se situa dins el terme veí de Sant Esteve de Palautordera. La vall de Santa Fe constitueix un altre sector destacat del municipi.

L’agricultura i la ramaderia aprofitaven els espais de conreu i de pastura dins un territori extensament boscós. La millora dels accessos contribuí després al desenvolupament de l’hostatgeria i dels serveis als excursionistes i estiuejants. L’Hotel de Santa Fe és un testimoni d’aquesta activitat d’acollida. L’embassament de la mateixa vall representa una altra transformació del paisatge.

Pla nevat i Hotel de Santa Fe, a Fogars de Montclús, el 1932
Pla nevat i Hotel de Santa Fe, a Fogars de Montclús, el 1932, 1932 · Carles Fargas · Domini públic · Wikimedia Commons
Pantà de Santa Fe, entre 1922 i 1934. La fitxa conserva aquest marge de datació; no es fixa un any de presa exacte
Pantà de Santa Fe, entre 1922 i 1934. La fitxa conserva aquest marge de datació; no es fixa un any de presa exacte, Entre 1922 i 1934 · Josep Domènech i Sàbat · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSPla nevat i Hotel de Santa Fe, a Fogars de Montclús, el 1932.
Pla nevat i Hotel de Santa Fe, a Fogars de Montclús, el 1932, 1932 · Domini públic
ARAL’Hotel de Santa Fe el juliol de 2016
L’Hotel de Santa Fe el juliol de 2016 · Alberto-g-rovi · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. La fotografia de 1932 presenta l’Hotel de Santa Fe dins el pla nevat i amb un enquadrament ampli. La presa de 2016 acosta una façana del mateix conjunt, amb els volums de pedra i la torre com a protagonistes. La comparació no repeteix la posició de la càmera. La neu i la vegetació responen també a èpoques de l’any diferents, de manera que no es dedueix un canvi climàtic ni una transformació permanent del paisatge d’aquest contrast.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Oriental · 65.341 habitants

Granollers

Granollers cresqué en una posició favorable de la vall del Congost, on confluïen camins i terres agrícoles. Les restes romanes del centre urbà testimonien una ocupació anterior a la vila medieval. El segle XVI fou una etapa d’activitat intensa, de la qual la Porxada esdevingué un emblema. Les esglésies, els carrers i les places acompanyaren el desenvolupament d’una població que exercia funcions de capitalitat sobre la rodalia. L’agregació de Palou el 1928 amplià considerablement el terme.

El mercat reunia pagesos, tractants i compradors del Vallès i d’altres territoris. Els oficis tèxtils, especialment els relacionats amb la llana, compartien protagonisme amb el cuir i el metall. Les confraries agrupaven artesans i mostren la importància de la menestralia dins la vida urbana. La industrialització posterior amplià les activitats productives, sense eliminar el paper comercial de la ciutat.

Mercat a la plaça de la Porxada de Granollers, entre 1899 i 1910
Mercat a la plaça de la Porxada de Granollers, entre 1899 i 1910, Entre 1899 i 1910 · Josep Maria Armengol i Bas · Domini públic · Wikimedia Commons
Ramat de vaques i persones en un carrer de Granollers, el 1898, com a escena de circulació de bestiar
Ramat de vaques i persones en un carrer de Granollers, el 1898, com a escena de circulació de bestiar, 1898 · Frederic Bordas Altarriba · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSMercat a la plaça de la Porxada de Granollers, entre 1899 i 1910.
Mercat a la plaça de la Porxada de Granollers, entre 1899 i 1910, Entre 1899 i 1910 · Domini públic
ARALa Porxada de Granollers l’agost de 2013
La Porxada de Granollers l’agost de 2013 · Kippelboy · CC-BY-SA-3.0

Com ha canviat. La fotografia de finals del segle XIX o començaments del XX mostra parades i compradors al costat de la Porxada. La presa de 2013 documenta el mateix edifici i la plaça des d’un altre angle, amb una presència diferent d’activitats en aquell instant. La comparació permet reconèixer l’estructura de coberta i columnes. Una plaça sense parades en una sola fotografia no demostra la desaparició del mercat ni una pèrdua permanent de funció comercial.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Oriental · 1.766 habitants

Gualba

Gualba i la parròquia de Sant Vicenç apareixen documentades al segle XI. La vall mantingué una relació de domini amb el monestir de Sant Cugat, tot i la intervenció dels senyors de Montsoriu i dels Cabrera. El poble, les capelles i les masies estructuraren un territori de muntanya travessat per la riera. Les construccions antigues mostren aquesta combinació de poblament agrupat i cases rurals, amb camins que connectaven les explotacions amb la vall de la Tordera.

Els cereals, els farratges i l’horta es complementaven amb la ramaderia. La força de l’aigua i els recursos minerals afavoriren altres treballs, recordats pel molí d’oli i per la Farga de l’Aram. Les pedreres i activitats industrials posteriors ampliaren les formes de producció. Els serveis i les celebracions locals afegiren altres espais d’intercanvi.

Pedres del molí d’oli de Gualba, el 1929. S’hi documenten els elements visibles, no una premsada en execució
Pedres del molí d’oli de Gualba, el 1929. S’hi documenten els elements visibles, no una premsada en execució, 1929 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons
El paratge dels banys de la Farga de l’Aram a Gualba, el 1921, segons la identificació de la fitxa
El paratge dels banys de la Farga de l’Aram a Gualba, el 1921, segons la identificació de la fitxa, 1921 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Oriental · 9.474 habitants

L'Ametlla del Vallès

L’Ametlla del Vallès és documentada el 906, quan l’abadessa Emma reclamà la propietat de la vila. La consagració de Sant Genís el 931 fixà una demarcació que permet seguir la història del terme. La parròquia, les masies i els camins constituïren els seus referents durant segles. El creixement residencial i l’estiueig transformaren després el paisatge, afegint habitatges i nous espais urbans a un territori que havia mantingut una base rural molt marcada.

Als camps es conreaven cereals i farratges, amb vinya, oliveres i avellaners en altres moments. La ramaderia i els aprofitaments dels masos sostenien els intercanvis locals. Més endavant, els serveis i les empreses industrials diversificaren l’economia, afavorits també per les comunicacions. La vista de la Casa Blanca ofereix una escena arquitectònica diferent, sense atribuir-li una funció comercial que la fitxa no precisa.

Mercat de bestiar a l’Ametlla del Vallès, el 1898
Mercat de bestiar a l’Ametlla del Vallès, el 1898, 1898 · Frederic Bordas Altarriba · Domini públic · Wikimedia Commons
La Casa Blanca de l’Ametlla del Vallès, entre 1914 i 1936; no se li atribueix un ús comercial no documentat
La Casa Blanca de l’Ametlla del Vallès, entre 1914 i 1936; no se li atribueix un ús comercial no documentat, Entre 1914 i 1936 · Narcís Ricart i Baguer · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Oriental · 17.426 habitants

La Garriga

La Garriga conserva una important ocupació d’època romana, representada per la vil·la de Can Terrers i els seus banys. La documentació medieval també testimonia l’ús de les aigües termals. El nucli i les masies s’articularen a la vall del Congost, que travessa el terme. Durant l’època contemporània, els balnearis i l’estiueig contribuïren a transformar la població i a introduir noves formes d’allotjament, residència i serveis.

L’agricultura i els molins aprofitaven els recursos de la plana i del riu. El molí de Blancafort ja és documentat al segle XIII i recorda la funció productiva de l’aigua. Amb la industrialització adquiriren presència el tèxtil, el metall, l’alimentació i, de manera destacada, la fabricació de mobles. El comerç i l’hostatgeria completaren aquesta diversificació.

Homes fent la batuda a la Garriga, entre 1899 i 1905. Escena de treball agrari, sense identificar els particulars
Homes fent la batuda a la Garriga, entre 1899 i 1905. Escena de treball agrari, sense identificar els particulars, Entre 1899 i 1905 · Josep Maria Armengol i Bas · Domini públic · Wikimedia Commons
El molí de Blancafort, a la Garriga, l’agost de 1904
El molí de Blancafort, a la Garriga, l’agost de 1904, agost 1904 · Autor no identificat · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSEl molí de Blancafort, a la Garriga, l’agost de 1904.
El molí de Blancafort, a la Garriga, l’agost de 1904, agost 1904 · Domini públic
ARAMolí de Blancafort el juny de 2007, a la Garriga
Molí de Blancafort el juny de 2007, a la Garriga · Amadalvarez · CC-BY-SA-3.0

Com ha canviat. El molí de Blancafort identifica el mateix conjunt a la fotografia de 1904 i a la de 2007. La vista antiga dona protagonisme al volum alt de la construcció; la moderna s’apropa a una façana de l’entorn immediat del casal. Les perspectives són diferents i no permeten seguir totes les obertures una a una. La comparació documenta el lloc, sense donar per activa la maquinària del molí en cap de les dues preses.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Oriental · 13.280 habitants

La Llagosta

La Llagosta esdevingué municipi independent el 1945. Abans havia format part de l’àmbit de Sant Fost de Campsentelles, amb antecedents parroquials relacionats amb Sant Cebrià de Cabanyes. A la dreta del Besòs, el poblament s’havia distribuït en masos i establiments propers als camins. L’Hostal de la Travessera recorda la funció de pas d’aquest territori. El nucli agrupat cresqué sobretot al llarg de la carretera durant l’època contemporània.

L’agricultura precedí una transformació industrial i residencial molt intensa. El metall, els plàstics i la química formaren part dels sectors implantats als espais productius. Les connexions ferroviàries també donaren protagonisme al transport de mercaderies. El creixement de la població amplià les necessitats de proveïment i els serveis comercials. Es conserva com a testimoni disponible, sense duplicar-ne un detall ni substituir-lo per una casa d’un altre municipi.

Vista parcial de Cal Baqué, a la Llagosta, entre 1899 i 1905. Segona fotografia antiga pendent
Vista parcial de Cal Baqué, a la Llagosta, entre 1899 i 1905. Segona fotografia antiga pendent, Entre 1899 i 1905 · Josep Maria Armengol i Bas · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Oriental · 11.014 habitants

La Roca del Vallès

La Roca del Vallès reuneix nuclis, masies i antigues demarcacions senyorials de la vall del Mogent. El castell de Bell-lloc és documentat al segle XI i el seu terme s’agregà a la Roca el 1836. Vilalba constitueix un altre domini històric, relacionat durant segles amb famílies particulars i amb el monestir de Montserrat. El conjunt del patrimoni mostra un territori que no es limitava a un únic centre de poblament.

Els cereals, els farratges i els conreus de regadiu aprofitaven els recursos de la plana. Les hortalisses, els fruiters i la cria de bestiar completaven la producció dels masos. La instal·lació d’indústries s’intensificà a partir dels anys seixanta del segle XX, amb empreses de sectors diversos. Els mercats i els serveis acompanyaren l’ampliació dels nuclis urbans.

La carretera entre Vilanova de la Roca i la Roca del Vallès, cap al 1921. El peu manté el topònim històric de la fitxa
La carretera entre Vilanova de la Roca i la Roca del Vallès, cap al 1921. El peu manté el topònim històric de la fitxa, Cap al 1921 · Carles Fargas · Domini públic · Wikimedia Commons
La casa de la Tereseta, a la Roca del Vallès, cap al 1921
La casa de la Tereseta, a la Roca del Vallès, cap al 1921, Cap al 1921 · Carles Fargas · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Oriental · 20.881 habitants

Les Franqueses del Vallès

Les Franqueses del Vallès pren el nom dels privilegis de llibertat reconeguts als habitants d’un territori que antigament era més extens que el municipi actual. Un document del 1025 confirma aquelles franqueses. Corró d’Avall, Corró d’Amunt, Marata i Llerona expliquen una estructura de nuclis i masies amb identitats pròpies. La vinculació amb Barcelona com a carrer de la ciutat al segle XIV afegí una altra etapa a aquesta trajectòria institucional.

L’agricultura de cereals i farratges i la cria de bestiar mantingueren importància dins una plana cada vegada més transformada. Els productes de l’horta proveïen també el mercat de Granollers. La proximitat de la capital i les comunicacions afavoriren la instal·lació d’empreses del metall, els plàstics, la química i altres rams. La primera s’interpreta com a treball quotidià, sense identificar la persona, i la segona com a testimoni dels equipaments del municipi.

Cura de l’aviram a la rectoria de Llerona, entre 1899 i 1905. Escena de treball dins les Franqueses del Vallès, sense identificar la persona
Cura de l’aviram a la rectoria de Llerona, entre 1899 i 1905. Escena de treball dins les Franqueses del Vallès, sense identificar la persona, Entre 1899 i 1905 · Josep Maria Armengol i Bas · Domini públic · Wikimedia Commons
L’ajuntament de les Franqueses del Vallès, el 1915
L’ajuntament de les Franqueses del Vallès, el 1915, 1915 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSL’ajuntament de les Franqueses del Vallès, el 1915.
L’ajuntament de les Franqueses del Vallès, el 1915, 1915 · Domini públic
ARAAccés de l’ajuntament de les Franqueses del Vallès l’abril de 2012
Accés de l’ajuntament de les Franqueses del Vallès l’abril de 2012 · Amadalvarez · CC-BY-SA-3.0

Com ha canviat. La fotografia de 1915 presenta l’ajuntament de les Franqueses dins una vista extensa del carrer. La de 2012 acosta l’accés i part de la façana del mateix edifici. Aquesta diferència d’escala permet examinar el portal, però deixa fora les torres i bona part de l’entorn urbà. No s’interpreta aquesta absència d’enquadrament com una desaparició de l’arquitectura antiga, ni s’atribueixen dates de reforma sense documentació addicional.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Oriental · 10.956 habitants

Llinars del Vallès

Llinars del Vallès s’estén per la vall del Mogent i reuneix un patrimoni de nuclis, parròquies i masies. Sant Sadurní de Collsabadell és documentat des del segle XI i conserva la memòria d’una demarcació rural antiga. Les cases pageses i els camins de la plana expliquen una ocupació territorial anterior al creixement urbà contemporani. Els casals i les reformes d’èpoques successives mostren també els canvis en les formes de residència i d’explotació de les propietats.

La indústria tèxtil representà una primera especialització, seguida per una diversificació cap als plàstics i altres manufactures. Les obres de conducció d’aigua del Ter i l’expansió de les comunicacions afavoriren l’arribada de treballadors i la implantació d’empreses durant la segona meitat del segle XX. El mercat i els serveis completaven l’activitat econòmica.

Can Colomer de Llinars del Vallès, al costat del camí ral, el 1918
Can Colomer de Llinars del Vallès, al costat del camí ral, el 1918, 1918 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons
Els jardins de Can Bordoi vistos a través dels arcs d’una galeria, el 20 de febrer de 1916
Els jardins de Can Bordoi vistos a través dels arcs d’una galeria, el 20 de febrer de 1916, 20 febrer 1916 · Jaume Biosca i Juvé · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Oriental · 16.540 habitants

Lliçà d'Amunt

Lliçà d’Amunt és esmentat al segle X i conserva vestigis d’una ocupació romana anterior. Les parròquies de Sant Julià i de Sant Esteve de Palaudàries quedaren integrades dins el domini de Montbui, que passà per diverses mans senyorials i per la ciutat de Barcelona. La fragmentació d’aquella antiga baronia permeté la formació del municipi propi el 1836. Les esglésies i les masies expliquen una organització territorial dispersa, anterior a l’expansió de les urbanitzacions.

Els molins d’en Comes i de Fonolleda representaven activitats productives vinculades a l’aigua, al costat de les explotacions agràries. Una fàbrica de lli s’hi instal·là durant la primera part del segle XX. A partir dels anys seixanta, noves indústries ocuparen espais propers al Tenes i diversificaren l’economia. El comerç i els serveis acompanyaren aquest creixement.

Can Coscó i l’ermita de Sant Valerià, a Lliçà d’Amunt, entre 1899 i 1905; el títol de procedència conserva les grafies Cuscò i Santa Vatllèria
Can Coscó i l’ermita de Sant Valerià, a Lliçà d’Amunt, entre 1899 i 1905; el títol de procedència conserva les grafies Cuscò i Santa Vatllèria, Entre 1899 i 1905 · Josep Maria Armengol i Bas · Domini públic · Wikimedia Commons
Part posterior i campanar de Santa Justa, el 1912, abans de l’incendi de 1936 i de la reconstrucció de 1975 esmentats al títol
Part posterior i campanar de Santa Justa, el 1912, abans de l’incendi de 1936 i de la reconstrucció de 1975 esmentats al títol, 1912 · Joaquim Bordons i Wehrle · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSPart posterior i campanar de Santa Justa, el 1912, abans de l’incendi de 1936 i de la reconstrucció de 1975 esmentats al títol.
Part posterior i campanar de Santa Justa, el 1912, abans de l’incendi de 1936 i de la reconstrucció de 1975 esmentats al títol, 1912 · Domini públic
ARAAbsis de Santa Justa i Santa Rufina el gener de 2020
Absis de Santa Justa i Santa Rufina el gener de 2020 · RamiroTome · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. La fotografia de 1912 presenta Santa Justa abans de l’incendi de 1936. La de 2020 mostra un detall de l’absis del mateix temple, després de la reconstrucció que la fitxa antiga situa el 1975. Per tant, no s’ha de descriure la pedra visible com una continuïtat intacta. La diferència entre una vista general i una aproximació al mur també limita la comparació dels volums i dels accessos.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Oriental · 6.903 habitants

Lliçà de Vall

Lliçà de Vall apareix documentat el 946, tot i que els jaciments de Can Gurri i de Ca n’Oliveres testimonien un poblament anterior. La parròquia de Sant Cristòfol és esmentada al segle XI i el castell fou centre de la jurisdicció medieval. Després de diferents transmissions de domini, els habitants es redimiren el 1385 i s’incorporaren a la corona. Les masies i els edificis religiosos estructuraven un paisatge rural travessat pel Tenes.

La industrialització, intensificada durant els anys seixanta del segle XX, transformà les terres properes a la riera i a les carreteres. Empreses del metall, el tèxtil, els plàstics, la química i altres manufactures ampliaren les activitats productives. El polígon de Can Coll conserva la torre del mateix nom com a testimoni d’una etapa anterior, datada el 1576. No es confon una celebració amb un mercat ni es pressuposa que totes les dependències del casal tinguessin una funció industrial.

La torre de Can Coll, a Lliçà de Vall, el 1922
La torre de Can Coll, a Lliçà de Vall, el 1922, 1922 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Processó pública a Lliçà de Vall, el 1922; no és un retrat familiar ni una escena de mercat
Processó pública a Lliçà de Vall, el 1922; no és un retrat familiar ni una escena de mercat, 1922 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSLa torre de Can Coll, a Lliçà de Vall, el 1922.
La torre de Can Coll, a Lliçà de Vall, el 1922, 1922 · Domini públic
ARATorre de Can Coll a Lliçà de Vall, l’abril de 2009
Torre de Can Coll a Lliçà de Vall, l’abril de 2009 · El senyor dels Bertins · CC-BY-SA-2.0

Com ha canviat. La torre de Can Coll és l’element comú de les fotografies de 1922 i 2009. A l’antiga, el camí i les construccions laterals la situen dins un conjunt més tancat. La moderna amplia l’espai obert i mostra la torre des d’una altra orientació. El contrast ajuda a reconèixer aquest testimoni del patrimoni rural entre transformacions posteriors, però no permet atribuir una data precisa a cada desaparició o canvi dels edificis veïns.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Oriental · 52.990 habitants

Mollet del Vallès

Mollet del Vallès apareix documentat el 993, quan també és esmentada l’església de Sant Vicenç. La vila es formà prop del camí ral de Barcelona a Vic i desenvolupà una relació estreta amb les explotacions rurals del seu entorn. El terme conserva el sector de Gallecs, amb una antiga parròquia i un paisatge diferenciat. Les masies i els camins precediren l’expansió urbana i industrial, que transformà especialment el municipi durant el segle XX.

La posició dins la xarxa de comunicacions afavorí l’activitat manufacturera i la funció de centre de mercat i serveis per als pobles veïns. El creixement industrial coexistí amb conreus i ramats, cada vegada més limitats a determinats sectors. La vista de la població ofereix una escena diferent.

Un pastor amb el ramat d’ovelles a Mollet del Vallès, entre 1916 i 1922. Escena ramadera, sense identificar la persona
Un pastor amb el ramat d’ovelles a Mollet del Vallès, entre 1916 i 1922. Escena ramadera, sense identificar la persona, Entre 1916 i 1922 · Carles Fargas · Domini públic · Wikimedia Commons
Vista de Mollet el 1915, amb camps i pallers en primer terme
Vista de Mollet el 1915, amb camps i pallers en primer terme, 1915 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Oriental · 8.886 habitants

Montmeló

Montmeló se situa a la confluència del Congost i el Mogent, que formen el Besòs. La parròquia de Santa Maria i els camins de la vall constitueixen referents del poblament antic. El barri del Sant Crist de la Grua recorda també la funció de pas del territori, amb un hostal proper al camí ral de Girona. La capella, documentada al segle XVII, fou traslladada el 1959, fet que cal tenir present en qualsevol comparació d’emplaçaments.

L’economia havia estat sobretot agrícola i ramadera. S’hi conreaven cereals, cànem, vinya, oliveres i llegums, i tenia importància el bestiar boví destinat a la producció de llet. La industrialització dels anys seixanta del segle XX comportà una transformació intensa dels usos del sòl i del nucli urbà. El mercat i els serveis locals ampliaren els espais de proveïment.

Santa Maria de Montmeló i el seu entorn, entre 1920 i 1930. Única antiga seleccionada; segona pendent
Santa Maria de Montmeló i el seu entorn, entre 1920 i 1930. Única antiga seleccionada; segona pendent, Entre 1920 i 1930 · Francesc Alsina i Vila · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSSanta Maria de Montmeló i el seu entorn, entre 1920 i 1930. Única antiga seleccionada; segona pendent.
Santa Maria de Montmeló i el seu entorn, entre 1920 i 1930. Única antiga seleccionada; segona pendent, Entre 1920 i 1930 · Domini públic
ARASanta Maria de Montmeló el juny de 2008 segons EXIF
Santa Maria de Montmeló el juny de 2008 segons EXIF · Pere prlpz · CC-BY-SA-3.0

Com ha canviat. Santa Maria i el campanar permeten reconèixer el mateix temple de Montmeló. La fotografia antiga, datada entre 1920 i 1930, l’inclou amb camps i construccions properes; la moderna acosta la façana i l’espai pavimentat del davant. La diferència d’angle i distància modifica la percepció de les proporcions. Les imatges mostren entorns diferents, sense que això permeti datar totes les obres o donar per originals tots els acabats visibles el 2008.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Oriental · 17.102 habitants

Montornès del Vallès

Montornès del Vallès cresqué al voltant de Sant Sadurní, església documentada el 970 i vinculada al terme del castell de Montornès. Del temple medieval resta l’absis, tot i les transformacions posteriors. Les masies i les capelles d’altres sectors, com Can Masferrer, expliquen un territori amb diversos centres de propietat i explotació. El municipi contemporani canvià d’extensió amb la separació de Vallromanes, mentre el nucli es transformava profundament durant el segle XX.

Els conreus de regadiu, els cereals, la vinya i les oliveres havien sostingut una economia de base agrària. La industrialització s’intensificà a partir dels anys seixanta i ocupà una part de les terres abans conreades. L’arribada de treballadors impulsà alhora nous habitatges i serveis. La creu amb la vista del poble i la riera documenten dues escenes anteriors a aquesta expansió. No es dedueixen establiments comercials concrets a partir de les cases visibles ni es converteix la presència d’aigua en prova que una instal·lació productiva continués en funcionament.

La creu i una vista de Montornès del Vallès, el 1915, amb persones secundàries a l’espai públic
La creu i una vista de Montornès del Vallès, el 1915, amb persones secundàries a l’espai públic, 1915 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
La riera de Montornès del Vallès, el 1912; no es dedueix una tendència de cabal a partir d’aquesta sola presa
La riera de Montornès del Vallès, el 1912; no es dedueix una tendència de cabal a partir d’aquesta sola presa, 1912 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Oriental · 388 habitants

Montseny

El municipi de Montseny s’organitzà al voltant de parròquies i masos dels vessants meridionals del massís. Sant Julià conserva elements romànics i la documentació coneguda permet seguir el poblament medieval. L’antic terme estigué relacionat amb els dominis dels castells de les Agudes i de Montclús. Les cases pageses, les capelles i els camins mostren una ocupació dispersa, condicionada pels desnivells i per la presència de boscos, torrents i petites terres de conreu.

La pagesia i la ramaderia sostingueren les activitats tradicionals, mentre que els serveis adquiriren més pes amb l’estiueig i les excursions. Fondes, restaurants i altres allotjaments aprofitaren l’atractiu del paisatge i la proximitat dels centres urbans. Per això no s’atribueix al municipi una fàbrica o un camí sense localització prou precisa.

Vista del poble de Montseny, el 1914, amb el nucli i els camps de l’entorn
Vista del poble de Montseny, el 1914, amb el nucli i els camps de l’entorn, 1914 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Absis i campanar de Sant Marçal de Montseny, entre 1915 i 1930; un nucli diferent del poble de Montseny
Absis i campanar de Sant Marçal de Montseny, entre 1915 i 1930; un nucli diferent del poble de Montseny, Entre 1915 i 1930 · Marcel·lí Gausachs i Gausachs · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Oriental · 18.885 habitants

Parets del Vallès

Parets del Vallès apareix documentat el 904, amb una parròquia que durant un temps també fou coneguda com a Sant Esteve de Breda. El lloc pertanyé a la jurisdicció reial, amb una breu alienació al segle XIV abans de retornar a la corona. Les masies, els camins i l’església estructuraren el poblament. La transformació contemporània afegí fàbriques, habitatges i noves comunicacions a un paisatge que havia mantingut una base agrícola durant segles.

La vinya, els cereals, les mongetes i l’horta eren produccions destacades. El cànem aportava una fibra utilitzada pels oficis tèxtils. La industrialització començà al segle XIX amb la Linera i la seva colònia obrera, i s’intensificà molt més tard amb noves empreses. El ferrocarril facilità el transport i la connexió amb altres poblacions. No s’hi identifica una venda concreta ni s’atribueix a la casa una producció que la fitxa no precisa.

L’estació de Parets del Vallès, el 1911, com a testimoni de les comunicacions ferroviàries
L’estació de Parets del Vallès, el 1911, com a testimoni de les comunicacions ferroviàries, 1911 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Pati d’una masia de Parets del Vallès, el 1911, sense atribuir-li una producció determinada
Pati d’una masia de Parets del Vallès, el 1911, sense atribuir-li una producció determinada, 1911 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Oriental · 6.724 habitants

Sant Antoni de Vilamajor

Sant Antoni de Vilamajor cresqué al peu d’un camí ral, en un sector conegut com a Vilanova dins l’antic terme de Vilamajor. Les notícies del segle XVI permeten seguir les primeres cases del poble. La capella de Sant Antoni Abat, bastida el 1555, es convertí en parròquia a finals del segle XVIII. El terme també conserva Sant Julià del Fou i un conjunt de masies amb portals i finestres de diferents èpoques.

Els cereals, els farratges i els conreus de regadiu formaven part de l’economia pagesa, complementada per la cria de bestiar. L’explotació forestal afavorí les serradores i la construcció de carros, al costat de petites activitats tèxtils. Més endavant, la indústria i els serveis ampliaren les ocupacions. La vista de Can Ribalta de la Serra mostra una escena diferent del patrimoni rural, sense convertir la masia en una botiga.

Homes fent feines del vi amb una bóta, un carro i un paller, a Sant Antoni de Vilamajor, el 1929
Homes fent feines del vi amb una bóta, un carro i un paller, a Sant Antoni de Vilamajor, el 1929, 1929 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons
Can Ribalta de la Serra, a Sant Antoni de Vilamajor, el 1929
Can Ribalta de la Serra, a Sant Antoni de Vilamajor, el 1929, 1929 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Oriental · 18.977 habitants

Sant Celoni

Sant Celoni es desenvolupà al llarg del camí ral i disposava de mercat documentat des del 1157. El recinte de la vila i el creixement extramurs expliquen l’evolució de les seves places i portals. La plaça Major acabà acollint una activitat comercial que abans se situava dins les muralles. Els hospitals i les esglésies completaren els serveis d’una població de pas entre el Vallès i les comarques gironines. El terme incorporà també antics sectors rurals del Montnegre i d’Olzinelles.

El mercat connectava els habitants de la vila amb pagesos i tractants de la rodalia. Els recursos forestals i els conreus de les valls contribuïren a l’activitat econòmica, seguida per la implantació industrial i l’expansió dels serveis. La plaça i el temple parroquial permeten situar dos espais diferents de la vida urbana.

Façana de Sant Martí de Sant Celoni, el 1912
Façana de Sant Martí de Sant Celoni, el 1912, 1912 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Una plaça de Sant Celoni, el 1912, amb persones secundàries dins una vista urbana
Una plaça de Sant Celoni, el 1912, amb persones secundàries dins una vista urbana, 1912 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSFaçana de Sant Martí de Sant Celoni, el 1912.
Façana de Sant Martí de Sant Celoni, el 1912, 1912 · Domini públic
ARAFaçana de Sant Martí de Sant Celoni el desembre de 2017
Façana de Sant Martí de Sant Celoni el desembre de 2017 · Enric · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. El portal i la façana de Sant Martí vinculen les dues preses al mateix temple de Sant Celoni. Salvany fotografià sobretot l’entrada el 1912; la imatge de 2017 aixeca el punt de vista cap a la part superior, amb el campanar i els esgrafiats. La superposició només és parcial. No s’atribueix a reformes la manca de detalls que queden fora del marc ni es considera que la imatge antiga inclogués tota la façana.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Oriental · 3.099 habitants

Sant Esteve de Palautordera

Sant Esteve de Palautordera conserva una parròquia documentada al segle IX, vinculada després al monestir de Sant Cugat. Les masies i els casals de Fluvià i Montclús expliquen altres dominis i etapes de la història local. El poble se situa prop de la Tordera, mentre que una part del terme s’enfila pels contraforts del Montseny. Aquest contrast afavorí una ocupació combinada de nucli, camps i cases disperses, transformada posteriorment pel creixement residencial.

Els conreus i la ramaderia constituïen la base de moltes explotacions. Els molins propers al riu recorden l’aprofitament productiu de l’aigua. Durant el segle XX, la construcció, el comerç i els serveis als residents i estiuejants ampliaren les ocupacions, amb desplaçaments de treball també cap a poblacions veïnes. La presència d’un vehicle no permet precisar-ne la mercaderia ni atribuir una activitat concreta a totes les cases del carrer.

El molí d’en Martorell, a Sant Esteve de Palautordera, entre 1899 i 1905
El molí d’en Martorell, a Sant Esteve de Palautordera, entre 1899 i 1905, Entre 1899 i 1905 · Josep Maria Armengol i Bas · Domini públic · Wikimedia Commons
Un carro en un carrer de Sant Esteve de Palautordera, entre 1899 i 1915, amb persones secundàries al fons
Un carro en un carrer de Sant Esteve de Palautordera, entre 1899 i 1915, amb persones secundàries al fons, Entre 1899 i 1915 · Josep Maria Armengol i Bas · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Oriental · 6.827 habitants

Sant Feliu de Codines

Sant Feliu de Codines és documentat al voltant del canvi del primer mil·lenni, amb una església vinculada inicialment a Sant Cugat del Vallès. El nucli i les masies anaren estructurant un territori de contacte entre la muntanya i la plana. Les cases i els edificis religiosos reflecteixen les transformacions de diferents èpoques. El creixement dels segles XVII i XVIII es relacionà especialment amb el desenvolupament dels oficis tèxtils i amb l’ampliació de la població.

La parairia era documentada des del segle XVI i disposava de gremi al començament del XVII. La mecanització donà un nou impuls al tèxtil a partir del segle XIX, amb fàbriques i tallers familiars. Més endavant, els serveis i altres activitats industrials diversificaren l’economia local. La vista del poble i el detall d’una finestra ofereixen dos testimonis diferents del paisatge construït. No es dedueix d’aquella obertura l’existència d’un taller concret ni s’identifiquen les persones que poguessin aparèixer de manera secundària als espais públics.

Vista general de Sant Feliu de Codines, el 22 de setembre de 1932
Vista general de Sant Feliu de Codines, el 22 de setembre de 1932, 22 setembre 1932 · Jaume Biosca i Juvé · Domini públic · Wikimedia Commons
Finestra d’una casa de Sant Feliu de Codines, el 1935, sense identificar-la com a taller o botiga
Finestra d’una casa de Sant Feliu de Codines, el 1935, sense identificar-la com a taller o botiga, 1935 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Oriental · 9.419 habitants

Sant Fost de Campsentelles

Sant Fost de Campsentelles té una història lligada a les parròquies i als masos dels vessants interiors de la Serralada Litoral. Sant Cebrià de Cabanyes és documentada des del segle XI i acabà unida a Sant Fost al segle XV. La reorganització posterior dels termes parroquials i municipals explica també la separació del sector de la Llagosta. Les esglésies i les cases rurals permeten seguir un poblament anterior a l’expansió residencial contemporània.

Els camps de cereals, patates i vinya contribuïren a la base agrària del municipi. La industrialització ocupà especialment els terrenys propers al Besòs, amb empreses del paper, el metall, la química i els plàstics. Els serveis i els desplaçaments de treball cap a altres poblacions completaren aquesta evolució. No s’atribueix al municipi una capella o una font quan la localització concreta no queda prou resolta per les fonts.

L’antiga església i el cementiri de Sant Fost de Campsentelles, el 1915
L’antiga església i el cementiri de Sant Fost de Campsentelles, el 1915, 1915 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Oriental · 5.074 habitants

Sant Pere de Vilamajor

Sant Pere de Vilamajor conserva testimonis medievals de llarga trajectòria, entre els quals destaca la làpida del prevere Orila, datada al segle IX. El lloc de Vilamajor és esmentat el 941 i l’església apareix en la documentació del segle XI. El nucli de la Força i les masies articulaven un terme més extens que l’actual. La separació de Cardedeu i, més tard, de Sant Antoni de Vilamajor modificà aquella antiga demarcació.

El mercat de la Força és documentat des del segle XII i les ferreries de domini comtal, des del XIII. Els molins, els conreus i la ramaderia completaven les activitats productives. Més endavant, el comerç i els serveis als estiuejants ampliaren les ocupacions, mentre molts residents treballaven en municipis veïns. No es confon la presència d’una roda hidràulica amb una prova que el mecanisme funcionés quan es va fer la presa.

El molí de Sant Pere de Vilamajor, amb l’església al fons, el 1930
El molí de Sant Pere de Vilamajor, amb l’església al fons, el 1930, 1930 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons
Can Castellar, a Sant Pere de Vilamajor, el 1930
Can Castellar, a Sant Pere de Vilamajor, el 1930, 1930 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Oriental · 7.953 habitants

Santa Eulàlia de Ronçana

Santa Eulàlia de Ronçana conserva restes d’ocupacions prehistòriques, ibèriques i romanes, a més d’un important poblament de masies. El mil·liari trobat prop de Can Vendrell testimonia el pas d’una via antiga entre el Vallès i Osona. Els masos i els camins estructuraren posteriorment un terme de caràcter rural. Cases com Can Brustenga i Can Pujol mostren etapes diferents de construcció i reforma, sense que tots els elements visibles pertanyin al mateix moment.

Les explotacions pageses i els recursos de la vall del Tenes sustentaren l’activitat tradicional. El paisatge incloïa també petits establiments productius, com el forn de vidre documentat prop de Can Granada. Durant el segle XX, la indústria, els serveis i el creixement residencial transformaren les ocupacions i els usos del sòl. La façana i l’era de Can Tonijoan i la vista del riu ofereixen dues escenes diferents.

La façana amb rellotge de sol i l’era de Can Tonijoan, a Santa Eulàlia de Ronçana, entre 1914 i 1936
La façana amb rellotge de sol i l’era de Can Tonijoan, a Santa Eulàlia de Ronçana, entre 1914 i 1936, Entre 1914 i 1936 · Narcís Ricart i Baguer · Domini públic · Wikimedia Commons
El Tenes i la vegetació de les ribes a Santa Eulàlia de Ronçana, el 17 de març de 1929
El Tenes i la vegetació de les ribes a Santa Eulàlia de Ronçana, el 17 de març de 1929, 17 març 1929 · Jaume Biosca i Juvé · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Oriental · 868 habitants

Santa Maria de Martorelles

Santa Maria de Martorelles correspon al sector superior de l’antiga demarcació de Martorelles, esmentada al final del segle X. La parròquia de Santa Maria és documentada el 1005 i quedava dins el terme de Castellruf. Aquest indret conserva també un passat ibèric, anterior a les fortificacions medievals. El nucli, les masies i les fonts expliquen una ocupació del territori diferent de la que es desenvolupà més avall, a la plana del Besòs.

La vinya, l’horta i els fruiters formaven part d’una economia pagesa condicionada pels vessants. Amb el temps, molts habitants passaren a treballar a les indústries dels municipis veïns. Els serveis i la funció residencial ampliaren el seu pes, mentre l’agricultura perdia extensió. La vista antiga del poble documenta el nucli superior, identificat també per la classificació específica de l’església de Santa Maria. No s’hi atribueixen botigues a portes que no es poden identificar. La separació entre el municipi actual i els topònims antics es manté explícita.

El nucli superior de l’antic Martorelles, avui Santa Maria de Martorelles, entre 1889 i 1916. Es conserva el títol històric «La vila de Martorelles» i la classificació específica de l’església de Santa Maria
El nucli superior de l’antic Martorelles, avui Santa Maria de Martorelles, entre 1889 i 1916. Es conserva el títol històric «La vila de Martorelles» i la classificació específica de l’església de Santa Maria, Entre 1889 i 1916 · Autor no identificat · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSEl nucli superior de l’antic Martorelles, avui Santa Maria de Martorelles, entre 1889 i 1916. Es conserva el títol històric «La vila de Martorelles» i la classificació específica de l’església de Santa Maria.
El nucli superior de l’antic Martorelles, avui Santa Maria de Martorelles, entre 1889 i 1916. Es conserva el títol històric «La vila de Martorelles» i la classificació específica de l’església de Santa Maria, Entre 1889 i 1916 · Domini públic
ARAAbsis i campanar de Santa Maria de Martorelles el gener de 2013
Absis i campanar de Santa Maria de Martorelles el gener de 2013 · Enfo · CC-BY-SA-3.0

Com ha canviat. La fotografia antiga mostra el conjunt del nucli superior de Martorelles, avui Santa Maria de Martorelles. La moderna acosta l’absis i el campanar del temple al voltant del qual es formà el poble. La correspondència és amb aquest nucli i edifici, no amb una panoràmica repetida des del mateix punt. La diferència de distància impedeix comparar totes les cases o deduir quines han desaparegut només perquè queden fora de la imatge moderna.

Fonts: Enciclopèdia.cat · commons.wikimedia.org · Municat (Generalitat)

Vallès Oriental · 10.080 habitants

Santa Maria de Palautordera

Santa Maria de Palautordera té una parròquia documentada des del 862 i conserva vestigis d’una ocupació més antiga. El terme comprèn masies i nuclis relacionats amb els camins de la vall de la Tordera. Les antigues viles rurals de Pinells i Romans són recordades pels noms de diferents cases. El creixement del poble i les transformacions contemporànies s’afegiren a aquesta organització de parròquia, masos i espais de conreu.

La parairia és documentada des del segle XVI i precedí la instal·lació de petites fàbriques tèxtils. La indústria paperera tingué un altre referent en la fàbrica fundada per la família Guarro el 1779 prop de la Tordera. Els conreus i els ramats coexistiren amb aquelles activitats, mentre que el comerç i els serveis ampliaven els intercanvis locals. La carretera amb un carro i la vista de l’església documenten comunicacions i arquitectura en escenes diferents. No s’identifica el contingut del vehicle ni es presenta el temple com a prova d’una activitat mercantil concreta.

Carro tirat per un cavall a la carretera de Santa Maria de Palautordera, cap al 1890
Carro tirat per un cavall a la carretera de Santa Maria de Palautordera, cap al 1890, Cap al 1890 · Frederic Bordas Altarriba · Domini públic · Wikimedia Commons
Santa Maria de Palautordera, el 1914, amb l’església com a referència
Santa Maria de Palautordera, el 1914, amb l’església com a referència, 1914 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Oriental · 328 habitants

Tagamanent

El castell de Tagamanent, documentat al segle X, dominava el pas de la vall del Congost i marcava un sector meridional del comtat d’Osona. Al cim hi havia també Santa Maria, referent parroquial del terme. Els vescomtes i els seus castlans participaren en el domini medieval d’aquesta fortalesa. Les masies dels vessants i de la part alta mostren una ocupació dispersa, adaptada als relleus i als camins que connectaven el Vallès amb la Plana de Vic.

El pasturatge tingué una presència destacada als plans de la Calma. Al segle XVII s’hi establí una fira per al bestiar que baixava d’aquells espais. Els boscos, els camps i els aprofitaments de l’Avencó completaven els recursos del territori. Els pous de glaç són testimonis d’una activitat vinculada a la conservació i al transport, diferent dels serveis turístics posteriors.

Pou de glaç descrit com a inservible, a l’entorn del molí de l’Avencó, a Tagamanent, el 1931
Pou de glaç descrit com a inservible, a l’entorn del molí de l’Avencó, a Tagamanent, el 1931, 1931 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons
Un home i un ase carregat en un carrer de Tagamanent, entre 1890 i 1923; la càrrega no s’identifica
Un home i un ase carregat en un carrer de Tagamanent, entre 1890 i 1923; la càrrega no s’identifica, Entre 1890 i 1923 · Cèsar August Torras i Ferreri · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Oriental · 3.261 habitants

Vallgorguina

Vallgorguina és documentada al segle X i formà part de les propietats del monestir de Sant Cugat. Més endavant, el terme parroquial quedà relacionat amb la jurisdicció del castell de Montclús. La vall, els masos i els camins estructuraren el poblament entre el Montnegre i els passos cap al Maresme. El patrimoni d’esglésies i cases rurals conserva testimonis de diferents etapes, anteriors a l’expansió de les urbanitzacions i a les noves funcions residencials.

Els serveis i el comerç adquiriren més pes amb l’estiueig i els canvis de mobilitat. Una part dels residents passà a treballar fora del terme, especialment a Sant Celoni, mentre les activitats locals es diversificaven. No es presenten com a retrats particulars ni s’identifica les dones.

Dones rentant roba en un safareig de Vallgorguina, cap al 1890: treball domèstic en un espai compartit
Dones rentant roba en un safareig de Vallgorguina, cap al 1890: treball domèstic en un espai compartit, Cap al 1890 · Frederic Bordas Altarriba · Domini públic · Wikimedia Commons
Una puntaire treballant al pati d’una casa de Vallgorguina, amb una altra dona, cap al 1890. No s’identifiquen ni se’n dedueix remuneració
Una puntaire treballant al pati d’una casa de Vallgorguina, amb una altra dona, cap al 1890. No s’identifiquen ni se’n dedueix remuneració, Cap al 1890 · Frederic Bordas Altarriba · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Oriental · 2.778 habitants

Vallromanes

Vallromanes apareix documentat el 970, amb l’església de Sant Vicenç com a referent. La parròquia estigué vinculada al terme del castell de Montornès o de Sant Miquel. Els drets senyorials passaren per diferents titulars, dins una història compartida amb altres pobles de la rodalia. El patrimoni de masies i casals reflecteix aquesta evolució, amb transformacions posteriors en les formes de residència i en els usos de les propietats.

El comerç, l’hostatgeria, la restauració i el lleure adquiriren un pes destacat dins l’economia local. La Torre Tavernera, casal senyorial del segle XVIII, es convertí en seu social del club de golf, establert el 1969. Aquesta reutilització exemplifica els canvis de funció d’un edifici històric.

La Torre Tavernera de Vallromanes, l’11 de desembre de 1921, abans de la instal·lació del golf
La Torre Tavernera de Vallromanes, l’11 de desembre de 1921, abans de la instal·lació del golf, 11 desembre 1921 · Jaume Biosca i Juvé · Domini públic · Wikimedia Commons
Vista de Vallromanes, el 1913, en una escena diferent del casal de Torre Tavernera
Vista de Vallromanes, el 1913, en una escena diferent del casal de Torre Tavernera, 1913 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSLa Torre Tavernera de Vallromanes, l’11 de desembre de 1921, abans de la instal·lació del golf.
La Torre Tavernera de Vallromanes, l’11 de desembre de 1921, abans de la instal·lació del golf, 11 desembre 1921 · Domini públic
ARATorre Tavernera el setembre de 2012, dins l’espai del golf de Vallromanes
Torre Tavernera el setembre de 2012, dins l’espai del golf de Vallromanes · MARIA ROSA FERRE ✿ · CC-BY-SA-2.0

Com ha canviat. La fotografia de 1921 presenta la façana de Torre Tavernera abans del seu ús com a seu del club de golf, establert el 1969. La presa de 2012 inclou el mateix casal dins un enquadrament més ample, amb l’espai enjardinat i esportiu al davant. No és una repetició exacta del punt de vista antic. La comparació permet explicar el canvi d’ús sense atribuir activitats de golf a la imatge antiga.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Oriental · 794 habitants

Vilalba Sasserra

Vilalba Sasserra conserva una antiga parròquia documentada al segle XI a la zona muntanyosa. Santa Maria quedà relacionada amb altres esglésies del territori, com Sant Sadurní de Collsabadell i Sant Andreu de Vallgorguina. El petit poblament rural s’articulava en masies, mentre que el nucli més modern es desenvolupà en un altre sector. L’església antiga i el temple nou testimonien aquesta reorganització territorial i no s’han d’identificar com si fossin el mateix edifici.

L’agricultura de secà, especialment els cereals i els farratges, havia sostingut una població reduïda. La pèrdua de pes del camp i el creixement residencial afavoriren després els serveis. El comerç de queviures i els oficis vinculats a la construcció trobaren demanda també en els municipis veïns en expansió. Aporten referents del canvi de nucli, però no documenten directament les botigues ni permeten inventar els productes que s’hi venien.

L’antiga parròquia de Santa Maria de Vilalba Sasserra, entre 1899 i 1915
L’antiga parròquia de Santa Maria de Vilalba Sasserra, entre 1899 i 1915, Entre 1899 i 1915 · Josep Maria Armengol i Bas · Domini públic · Wikimedia Commons
El temple nou de Vilalba Sasserra, amb el porxo, cap al 1927. És un edifici diferent de l’església antiga
El temple nou de Vilalba Sasserra, amb el porxo, cap al 1927. És un edifici diferent de l’església antiga, Cap al 1927 · Carles Fargas · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSL’antiga parròquia de Santa Maria de Vilalba Sasserra, entre 1899 i 1915.
L’antiga parròquia de Santa Maria de Vilalba Sasserra, entre 1899 i 1915, Entre 1899 i 1915 · Domini públic
ARAL’antiga Santa Maria de Vilalba Sasserra el juliol de 2023, des de molta més distància.
L’antiga Santa Maria de Vilalba Sasserra el juliol de 2023, des de molta més distància · Pere López Brosa · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. El temple antic de Santa Maria identifica el mateix indret a les dues fotografies. La presa de començaments del segle XX acosta l’església i el campanar, mentre que la de 2023 els presenta de lluny dins el vessant boscós. Canvien la distància i l’angle, de manera que la vegetació aparent no prova per si sola una evolució uniforme del bosc. El temple nou de la segona foto antiga és un altre edifici i no intervé en aquesta parella.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Vallès Oriental · 5.693 habitants

Vilanova del Vallès

Vilanova del Vallès conserva una història de masies i de poblament dispers prop dels camins de la plana. Algunes cases, com Can Congostell, apareixen documentades des del segle XI. Els masos i el centre parroquial articulaven un territori que patí també els efectes de la guerra del Francès.

Les aigües del subsol afavoriren conreus de regadiu, al costat dels cereals, els farratges i la vinya. La ramaderia complementava aquests recursos. El tèxtil i el metall representaren altres activitats, mentre el creixement residencial ampliava els serveis i el comerç. No es duplica una placa estereoscòpica ni s’utilitzen dues meitats de la mateixa presa per completar el nombre demanat.

Campanar de Sant Esteve o Santa Quitèria, a Vilanova del Vallès, el 1915; la fitxa usa Vilanova de la Roca
Campanar de Sant Esteve o Santa Quitèria, a Vilanova del Vallès, el 1915; la fitxa usa Vilanova de la Roca, 1915 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSCampanar de Sant Esteve o Santa Quitèria, a Vilanova del Vallès, el 1915; la fitxa usa Vilanova de la Roca.
Campanar de Sant Esteve o Santa Quitèria, a Vilanova del Vallès, el 1915; la fitxa usa Vilanova de la Roca, 1915 · Domini públic
ARASant Esteve o Santa Quitèria de Vilanova del Vallès el juliol de 2024
Sant Esteve o Santa Quitèria de Vilanova del Vallès el juliol de 2024 · Pere López Brosa · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. El campanar és la referència comuna entre la fotografia de 1915 i la de 2024. L’antiga l’acosta des de sota, amb una part de la coberta del temple; la moderna mostra més edificació i el paisatge immediat. No coincideixen ni la distància ni l’angle. La parella permet situar el conjunt parroquial al llarg del temps, sense interpretar com a pèrdues les parts que senzillament no apareixen dins de cada enquadrament.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 880 habitants

Agullana

Agullana conserva un nucli històric presidit per Santa Maria, església vinculada a la canònica de Girona des del 1019. La seva trajectòria medieval quedà lligada als dominis dels Rocabertí i, posteriorment, al comtat de Peralada. El terme inclou l’Estrada, un veïnat relacionat amb els antics camins de comunicació entre l’Empordà i els passos pirinencs. Aquesta situació ajuda a entendre la connexió del poble amb els territoris situats a banda i banda de la frontera.

L’explotació de les suredes fou decisiva per a l’economia local. A mitjan segle XVIII començà la fabricació de taps, amb coneixements i treballadors arribats de l’altra banda dels Pirineus. Al segle XIX proliferaren els tallers i les fàbriques, que transformaven el suro en un producte comercial. La Primera Guerra Mundial perjudicà aquesta activitat.

Extracció de suro al bosc de Guinart, a Agullana, el 1891
Extracció de suro al bosc de Guinart, a Agullana, el 1891, 10 July 1891 · Lluís Marià Vidal i Carreras · Domini públic · Wikimedia Commons
Molí al costat de la riera d’Agullana, el 1891
Molí al costat de la riera d’Agullana, el 1891, 10 July 1891 · Lluís Marià Vidal i Carreras · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 157 habitants

Albanyà

Albanyà nasqué al voltant del monestir benedictí de Sant Pere, fundat al segle IX i posteriorment vinculat a Santa Maria d’Arles. L’església romànica i les restes de la muralla recorden aquell origen medieval. El municipi adquirí una extensió molt més gran amb l’annexió de Bassegoda el 1969. Per això, la seva història també comprèn nuclis de muntanya com Lliurona i Sous, amb trajectòries pròpies dins les valls de l’alta Muga.

L’economia tradicional combinava boscos, camps de secà i petits horts prop del riu. La fusta, la llenya i el carbó vegetal constituïen recursos importants, mentre que els molins fariners aprofitaven el curs de la Muga. També s’hi explotaren guixeres i jaciments miners.

Albanyà envoltat de camps de conreu, el 1917
Albanyà envoltat de camps de conreu, el 1917, 1917 · Cèsar August Torras i Ferreri · Domini públic · Wikimedia Commons
Les cases de Lliurona en un vessant del terme actual d’Albanyà, el 1917
Les cases de Lliurona en un vessant del terme actual d’Albanyà, el 1917, 1917 · Cèsar August Torras i Ferreri · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 1.671 habitants

Avinyonet de Puigventós

Avinyonet de Puigventós es formà al voltant del castell i de l’església de Sant Esteve. El castell apareix en els conflictes del segle XII i esdevingué centre d’una comanda de l’orde de l’Hospital al segle XIII. L’església conserva elements medievals, però fou transformada i fortificada en diferents etapes. Els carrers del nucli antic i els masos del terme permeten seguir una història que també inclou els veïnats de Santa Eugènia i les Tres Cases.

Els cereals, l’alfals i la ramaderia han estat pilars de l’economia rural. La vinya tingué importància abans de la fil·loxera, i les oliveres patiren especialment les gelades del 1956. Un altre recurs fou la pedra calcària de la Garriga, utilitzada en la construcció des d’època medieval. Aquests aprofitaments situen els intercanvis locals dins una economia agrària pròxima a Figueres.

Un ramat travessa el riu prop d’Avinyonet de Puigventós, cap al 1890
Un ramat travessa el riu prop d’Avinyonet de Puigventós, cap al 1890, circa 1890 · Frederic Bordas Altarriba · Domini públic · Wikimedia Commons
Cases i carrer d’Avinyonet de Puigventós, el 1919
Cases i carrer d’Avinyonet de Puigventós, el 1919, 1919 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 398 habitants

Espolla

Espolla ocupa els vessants meridionals de l’Albera, amb nuclis i masies vinculats a valls que comuniquen amb els passos de muntanya. Baussitges conserva una església consagrada el 946, mentre que Sant Jaume presideix el poble d’Espolla. El seu edifici combina una construcció principal del segle XVIII amb elements més antics al campanar. El castell i els casals fortificats recorden també la trajectòria medieval d’un terme relacionat amb el vescomtat de Rocabertí.

La vinya i l’olivera han estat essencials en la producció i el comerç locals. El Celler Cooperatiu d’Espolla, fundat el 1931, organitzà l’elaboració i la sortida del vi dels agricultors. Les suredes i la cria de bestiar completaven els recursos del municipi. La Fira de l’Oli i de l’Olivera afegí, a finals del segle XX, una altra iniciativa relacionada amb els productes del camp.

Sant Crist d’Espolla en el seu context d’altar, el 1918
Sant Crist d’Espolla en el seu context d’altar, el 1918, 1918 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 409 habitants

Ordis

Ordis té una història medieval vinculada al comtat de Besalú i a possessions de comunitats religioses com Sant Esteve de Banyoles i la canònica de Girona. Més endavant quedà relacionat amb la batllia de Navata i els dominis de Peralada. L’església de Sant Julià i Santa Basilissa conserva elements romànics, malgrat les reformes posteriors. El terme també inclou Pols, que permet explicar el municipi més enllà del seu nucli principal.

L’activitat econòmica tradicional s’ha basat en els camps i en la cria de bestiar. Els cereals, els farratges i els petits horts es combinaven amb vinyes i oliveres. La proximitat de Figueres situava Ordis dins la seva àrea de mercat, com a poble productor connectat amb un centre d’intercanvi comarcal.

Creu de terme de Pols, al municipi d’Ordis, el 1919
Creu de terme de Pols, al municipi d’Ordis, el 1919, 1919 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 1.049 habitants

Bàscara

Bàscara apareix documentada al segle IX i tingué una llarga vinculació amb la mitra de Girona. La seva posició sobre el Fluvià i en un corredor de comunicacions contribuí a donar-li rellevància dins la comarca. Les restes de les muralles, el castell episcopal i l’església expliquen aquesta trajectòria medieval. El municipi actual integra també Calabuig i Orriols, nuclis amb històries senyorials pròpies que no s’han de confondre amb la del cap municipal.

El mercat constitueix un dels trets més característics de Bàscara. La tradició del Mercat dels Tortells es remunta al segle XIII i fou recuperada al segle XX. El treball dels camps, la ramaderia i els molins del Fluvià completaven aquesta base d’intercanvis. També hi hagué producció d’estores de joncs. Els carrers antics permeten situar els espais de relació del poble, amb els porxos i els habitatges com a referències del nucli històric.

Un portal de Bàscara, fotografiat per Josep Salvany el 1919
Un portal de Bàscara, fotografiat per Josep Salvany el 1919, 1919 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Església de Sant Iscle i Santa Victòria de Bàscara, el 1919
Església de Sant Iscle i Santa Victòria de Bàscara, el 1919, 1919 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSEsglésia de Sant Iscle i Santa Victòria de Bàscara, el 1919.
Església de Sant Iscle i Santa Victòria de Bàscara, el 1919, 1919 · Domini públic
ARASant Iscle i Santa Victòria de Bàscara: mateix temple
Sant Iscle i Santa Victòria de Bàscara: mateix temple · Enric · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. L’església de Sant Iscle i Santa Victòria és la referència compartida de les dues fotografies. La del 1919 la situa amb altres cases, dins una vista més ampla del poble. La del 2023 s’apropa al temple i destaca el campanar, els murs i l’espai pavimentat del voltant. La perspectiva moderna permet veure detalls que l’antiga només insinuava. La comparació correspon al mateix edifici, però no al mateix enquadrament ni a una reproducció exacta del carrer antic.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 226 habitants

Biure

Biure se situa a la vall del Ricardell, en un territori de contacte entre la plana i els relleus de l’interior empordanès. La seva església de Sant Esteve té antecedents medievals, tot i que l’edifici fou reconstruït a començament del segle XVIII. El nucli conserva el record d’una comunitat rural que també s’organitzà mitjançant iniciatives associatives, com la societat de socors mutus La Fraternitat, creada el 1911.

Durant el segle XIX, l’agricultura compartia protagonisme amb el suro, les guixeres i les pedreres. La crisi de la vinya alterà aquesta economia i no totes les plantacions es recuperaren després de la fil·loxera. Els cereals, els farratges, els horts i la ramaderia mantingueren la relació amb el mercat de Figueres.

Camí i cases de Biure després d’una calamarsada, el 1918
Camí i cases de Biure després d’una calamarsada, el 1918, 1918 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
La creu de Biure, el 1918
La creu de Biure, el 1918, 1918 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 262 habitants

Boadella i les Escaules

Boadella i les Escaules reuneix dos pobles de la vall mitjana de la Muga. La documentació medieval relaciona Boadella amb el monestir de Sant Martí de les Escaules i, més endavant, amb diferents famílies senyorials. El castell de les Escaules formava part del sistema de fortificacions vinculat a Llers. Els dos nuclis mantenen identitats pròpies, connectades pel riu i pels camins que comuniquen aquest sector amb la plana empordanesa.

L’aigua fou un recurs de treball: alimentà molins i permeté aprofitaments energètics. L’economia també combinava cereals, vinya, oliveres, horta i ramaderia, amb activitats extractives i producció de calç i ciment. A les Escaules, l’antic molí d’en Miquel tingué ús hidroelèctric. El paisatge de l’aigua combina, així, el record dels aprofitaments productius amb els espais de comunicació entre els dos pobles.

Salt de la Caula, a les Escaules, el 1918
Salt de la Caula, a les Escaules, el 1918, 1918 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
La Muga al terme de Boadella i les Escaules, el 1918
La Muga al terme de Boadella i les Escaules, el 1918, 1918 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 804 habitants

Borrassà

Borrassà i la seva església de Sant Andreu consten en un document del 817 relacionat amb la delimitació de Bàscara. És un testimoni primerenc de l’organització del territori al comtat de Besalú. Durant l’edat mitjana, el lloc quedà vinculat a la baronia de Creixell i, posteriorment, als Sagarriga. El municipi també inclou Creixell i Vilamorell, que amplien aquesta història més enllà del nucli principal.

L’economia tradicional fou sobretot agrària. Els cereals i l’alfals ocupaven bona part dels camps, mentre que els horts aprofitaven la proximitat de la riera d’Àlguema. La ramaderia i la connexió amb el mercat de Figueres completaven els intercanvis locals. A Creixell hi ha notícia d’un molí des del segle XIV, testimoni de la transformació del cereal.

Creu de Borrassà, el 1919
Creu de Borrassà, el 1919, 1919 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 286 habitants

Cabanelles

Cabanelles és un municipi de poblament dispers, amb pobles i masies que s’estenen entre la plana i les Garrotxes d’Empordà. Comprèn nuclis com Espinavessa, Queixàs, Vilademires i Sant Martí Sesserres. La documentació medieval mostra la presència de diferents dominis monàstics; Vilademires, per exemple, apareix relacionat amb Banyoles i Camprodon al segle XI. Aquesta diversitat obliga a entendre el terme com un conjunt de petites comunitats, amb esglésies i trajectòries pròpies.

Els boscos d’alzines i pins proporcionaren fusta, llenya i carbó vegetal. Els llenyataires i els carboners tingueren un paper destacat abans que els nous combustibles reduïssin aquesta activitat. Els cereals, els farratges i la ramaderia completaren l’economia rural. Els intercanvis s’orientaven cap a Figueres i, en el cas d’Espinavessa, també cap a Banyoles.

Sant Martí Sesserres, al municipi de Cabanelles, envoltat de conreus, el 1917
Sant Martí Sesserres, al municipi de Cabanelles, envoltat de conreus, el 1917, 1917 · Cèsar August Torras i Ferreri · Domini públic · Wikimedia Commons
Absis de Sant Martí Sesserres, al municipi de Cabanelles, el 1912
Absis de Sant Martí Sesserres, al municipi de Cabanelles, el 1912, 1912 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 995 habitants

Cabanes

Cabanes apareix documentat al segle IX dins el comtat de Peralada. La seva història quedà vinculada als Rocabertí i a un territori marcat per la Muga i el Llobregat d’Empordà. Un episodi rellevant fou la concòrdia del 1700 sobre terres comunals, que afavorí repartiments de parcel·les entre els habitants. A ponent del poble, Sant Feliu de Cadins conserva el record d’una comunitat cistercenca femenina que esdevingué abadia al segle XII.

Les hortes de Cabanes han estat un element característic de l’economia local. Els recs del Molí i de la Font permetien regar terres i aprofitar l’aigua per a la mòlta. Els cereals, els farratges i la cria de bestiar completaven la producció, amb activitats relacionades com les farineres. Aquesta base agrària explica els intercanvis del poble dins la plana de Figueres.

Vista de Cabanes darrere la vegetació del primer pla, el 1918
Vista de Cabanes darrere la vegetació del primer pla, el 1918, 1918 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Exterior de Sant Feliu de Cadins, al terme de Cabanes, el 1918
Exterior de Sant Feliu de Cadins, al terme de Cabanes, el 1918, 1918 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSExterior de Sant Feliu de Cadins, al terme de Cabanes, el 1918.
Exterior de Sant Feliu de Cadins, al terme de Cabanes, el 1918, 1918 · Domini públic
ARASant Feliu de Cadins, al terme de Cabanes: mateix exterior del temple
Sant Feliu de Cadins, al terme de Cabanes: mateix exterior del temple · Saint-Aniol · CC0 1.0 (dedicació al domini públic)

Com ha canviat. Els volums de la nau i de la capçalera permeten identificar el mateix temple de Cadins. La fotografia del 1918 queda parcialment emmarcada per arbres del primer pla; la del 1999 ofereix una vista més oberta de l’exterior i del terreny que l’envolta. La diferència de vegetació i d’angle fa més llegible l’arquitectura en la segona presa. Aquesta imatge moderna està datada el 1999: no acredita l’estat de conservació del conjunt el 2026.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 2.918 habitants

Cadaqués

Cadaqués es desenvolupà en una badia del cap de Creus, amb una història estretament relacionada amb la pesca i la navegació. El Llibre d’ordinacions de la pesquera, iniciat el 1532, recollia normes i usos més antics de l’activitat pesquera. Els conflictes marítims i les guerres afectaren la vila, però el segle XVIII obrí una etapa de recuperació. Al XIX, capitans, pilots i mariners cadaquesencs participaren activament en la marina catalana.

El comerç del vi i de l’aiguardent connectà Cadaqués amb altres ports mediterranis i amb Amèrica. La vinya ocupà els vessants en feixes fins que la fil·loxera en perjudicà greument la producció. La pesca, el corall i la navegació completaven una economia orientada al mar. Més endavant, el turisme adquirí un pes determinant en els serveis.

Pescadors descarregant cistells de peix al moll de Cadaqués, el 1919
Pescadors descarregant cistells de peix al moll de Cadaqués, el 1919, 1919 · Antoni Bartumeus i Casanovas · Domini públic · Wikimedia Commons
Porxos d’un carrer de Cadaqués, el 1907
Porxos d’un carrer de Cadaqués, el 1907, 1907 · Antoni Bartumeus i Casanovas · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 366 habitants

Cantallops

Cantallops ocupa els vessants meridionals de l’Albera, en la transició cap a la plana empordanesa. El seu nucli històric es relaciona amb un castell medieval, una de les torres del qual fou aprofitada com a campanar de Sant Esteve. L’església, transformada en diferents etapes, conserva elements de l’antiga capella del castell. Al sector meridional del terme, Bell-lloc recorda també l’existència d’una comunitat de canongesses documentada des del segle XIII.

Les suredes afavoriren una economia forestal i la instal·lació de petits tallers de taps. Aquesta activitat, sovint familiar, tingué una etapa pròspera entre el final del segle XIX i el començament del XX, abans de retrocedir. Els camps de cereals, la vinya, els oliverars i els horts completaven els recursos del poble. El comerç al detall i els serveis formen part de la seva evolució econòmica posterior.

Entrada a Cantallops des del camí de Capmany, el 1899
Entrada a Cantallops des del camí de Capmany, el 1899, 11 February 1899 · Lluís Marià Vidal i Carreras · Domini públic · Wikimedia Commons
La plaça de Cantallops, el 1917
La plaça de Cantallops, el 1917, 1917 · Cèsar August Torras i Ferreri · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 680 habitants

Capmany

Capmany conserva un recinte històric vinculat als dominis dels Rocabertí. L’església romànica de Santa Àgata formava part del conjunt fortificat, amb reformes defensives posteriors. Els carrers dels segles XVII i XVIII expliquen el creixement del poble més enllà de les muralles. El terme també inclou masies i veïnats, així com l’antic balneari de la Mercè, que tingué notorietat entre el final del segle XIX i el començament del XX.

La vinya ha estat un dels grans motors econòmics locals. La producció i l’elaboració del vi, amb cooperativa i empreses embotelladores, donaren continuïtat comercial al treball agrícola. Les suredes també proporcionaren recursos i, a Bosquerós, hi hagué una primera activitat tapera. El balneari afegí una altra dimensió de serveis a aquesta economia.

Jardins dels Banys de la Mercè, al terme de Capmany, el 1922
Jardins dels Banys de la Mercè, al terme de Capmany, el 1922, 1922 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 12.201 habitants

Castelló d'Empúries

Castelló d’Empúries era ja un lloc important al segle IX i es convertí en un gran nucli medieval de l’Empordà. La basílica de Santa Maria, els edificis civils gòtics i els antics espais de govern testimonien aquesta rellevància. Les guerres dels segles XVII i XVIII perjudicaren la vila; el setge francès del 1655 causà destruccions importants. El territori municipal també es transformà amb la dessecació d’estanys i el repartiment de terres per al conreu.

La menestralia i el comerç tingueren un paper destacat, especialment el treball dels paraires i la producció de draps de llana. Fires i mercats articulaven els intercanvis amb l’entorn rural. Més endavant, els cereals, les closes ramaderes i els molins continuaren vinculant la vila a l’economia agrària. L’Ecomuseu Farinera conserva part d’aquesta memòria productiva.

La plaça dels Homes, a Castelló d’Empúries, amb porxos i vianants, cap al 1890
La plaça dels Homes, a Castelló d’Empúries, amb porxos i vianants, cap al 1890, circa 1890 · Frederic Bordas Altarriba · Domini públic · Wikimedia Commons
Castelló d’Empúries i Santa Maria des dels afores, el 1907
Castelló d’Empúries i Santa Maria des dels afores, el 1907, 1907 · Antoni Bartumeus i Casanovas · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSLa plaça dels Homes, a Castelló d’Empúries, amb porxos i vianants, cap al 1890.
La plaça dels Homes, a Castelló d’Empúries, amb porxos i vianants, cap al 1890, circa 1890 · Domini públic
ARAPlaça dels Homes de Castelló d’Empúries: mateix espai porxat, amb un altre angle el 2006. Correspondència contrastada també amb la categoria específica de Commons.
Plaça dels Homes de Castelló d’Empúries: mateix espai porxat, amb un altre angle el 2006. Correspondència contrastada també amb la categoria específica de Commons · Antonio De Lorenzo, Marina Ventayol · CC-BY-2.5

Com ha canviat. Els porxos relacionen les dues vistes de la plaça dels Homes. La fotografia antiga ofereix una lectura àmplia de les façanes, amb vianants i un terra sense l’aspecte de la pavimentació moderna. La del 2006 mostra un altre angle del mateix espai, amb taules, cadires i façanes en color. La comparació fa visible l’ús de trobada de la plaça, però el canvi de perspectiva impedeix atribuir una transformació concreta a tots els edificis que no coincideixen en l’enquadrament.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 283 habitants

Cistella

Cistella apareix documentada al segle X, dins el comtat de Besalú. Durant l’edat mitjana hi tingueren drets diferents famílies i institucions, entre les quals el priorat de Santa Maria de Lladó. El 1405 la jurisdicció del lloc fou incorporada a la corona. El terme també comprèn Vilarig, amb un castell que conserva la forma d’un gran casal fortificat i recorda una altra trajectòria senyorial dins el municipi.

L’agricultura de secà, la ramaderia i l’aprofitament dels boscos sostingueren bona part de l’economia local. Els cereals, els farratges i els llegums es combinaven amb la producció de carbó vegetal, avui desapareguda. El poble pertany a l’àrea de mercat de Figueres, mentre que el comerç i altres serveis han anat adquirint pes. La Fira del Vidre, iniciada el 1996, afegí una proposta comercial i cultural pròpia.

Creu de terme de Cistella, el 1919
Creu de terme de Cistella, el 1919, 1919 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Façana principal de Santa Maria de Cistella, el 1919
Façana principal de Santa Maria de Cistella, el 1919, 1919 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSFaçana principal de Santa Maria de Cistella, el 1919.
Façana principal de Santa Maria de Cistella, el 1919, 1919 · Domini públic
ARASanta Maria de Cistella: mateixa façana i portal, amb un altre angle de la plaça
Santa Maria de Cistella: mateixa façana i portal, amb un altre angle de la plaça · Josep Maria Viñolas Esteva · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. La portalada de Santa Maria permet reconèixer la mateixa façana en totes dues imatges. La fotografia del 1919 adopta una vista frontal amb arbres a banda i banda de l’accés. La del 2017 s’allunya i incorpora el campanar, les cases laterals i l’espai pavimentat de la plaça. El color i l’enquadrament canvien la lectura del conjunt. La comparació correspon al mateix temple, sense deduir una cronologia de les reformes només a partir d’aquestes dues preses.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 494 habitants

Colera

Colera té una història que uneix els antics assentaments de muntanya amb el poblament costaner. El topònim consta al segle X i l’antiga parròquia de Sant Miquel quedà vinculada al monestir de Sant Quirze de Colera. El nucli actual cresqué prop del mar a partir del segle XVIII. La construcció del ferrocarril en reforçà les comunicacions, però el pont ferroviari fou també objectiu dels bombardeigs de la Guerra Civil. Colera esdevingué municipi independent de Portbou el 1934.

La vinya ocupà molts vessants en feixes fins a la crisi de la fil·loxera. El raïm i el vi formaren part de la producció comercial, al costat de la pesca. Els antics molins de Molinars recorden altres activitats de transformació agrària. Durant el segle XX, el turisme amplià els serveis i modificà la relació amb la costa.

Cala de Garbet, al terme de Colera, vista des del tren, el 1913
Cala de Garbet, al terme de Colera, vista des del tren, el 1913, 1913 · Carles Fargas · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 563 habitants

Darnius

Darnius apareix documentat al segle X dins el comtat de Besalú. El nucli conserva el traçat d’un petit recinte medieval al voltant de Santa Maria, una església romànica reformada i fortificada en etapes posteriors. La seva història senyorial quedà vinculada a diferents llinatges i al comtat de Peralada. El terme inclou també veïnats i masies, amb Mont-roig com un dels referents històrics del paisatge.

Les suredes sostingueren una activitat tapera iniciada al segle XVIII, paral·lela a la d’Agullana. Les fàbriques transformaven un recurs forestal en mercaderia i afavoriren la vida associativa, però el negoci del suro retrocedí durant el segle XX. La vinya, els cereals, la ramaderia i les pedreres de talc completaven aquesta economia. La construcció de l’embassament afegí una nova relació amb l’aigua i amb l’estiueig.

Sureda amb el castell de Mont-roig al fons, al terme de Darnius, el 1922
Sureda amb el castell de Mont-roig al fons, al terme de Darnius, el 1922, 1922 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Església i plaça de Darnius, el 1922
Església i plaça de Darnius, el 1922, 1922 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSEsglésia i plaça de Darnius, el 1922.
Església i plaça de Darnius, el 1922, 1922 · Domini públic
ARASanta Maria de Darnius i el nucli: mateix edifici, fotografiat des de fora del poble el 2010
Santa Maria de Darnius i el nucli: mateix edifici, fotografiat des de fora del poble el 2010 · Bertrand GRONDIN · CC-BY-SA-3.0

Com ha canviat. La torre de Santa Maria identifica el mateix conjunt urbà en les dues fotografies. La imatge del 1922 se situa a la plaça, entre els edificis que l’envolten; la del 2010 s’allunya i mostra el poble dins el paisatge. La comparació permet passar de l’espai públic interior a una lectura del perfil de Darnius. La vegetació del primer pla i la distància expliquen part de les diferències visibles, sense atribuir-les totes a transformacions històriques.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 49.689 habitants

Figueres

Figueres es consolidà com a centre urbà i mercantil de l’Alt Empordà gràcies a la seva situació entre les rutes de pas i una comarca agrícola. El seu creixement modern s’estengué més enllà del nucli antic. L’arribada del ferrocarril el 1878 afavorí un eixample entre l’estació i la ciutat, amb botigues, magatzems i activitats industrials. Aquesta expansió ajuda a explicar el paper de la ciutat com a lloc de trobada de poblacions de tota la comarca.

Els mercats distribuïen els productes per diferents places: cereals a la del Gra, fruita i verdura a la de l’Ajuntament, i altres mercaderies en espais especialitzats. Les fires també donaren sortida a bestiar i maquinària agrícola. La indústria alimentària i la fabricació d’eines i màquines mantingueren una relació estreta amb el camp. Les postals del 1903 documenten dos espais complementaris d’aquesta economia: la plaça del Gra i l’estació ferroviària, amb el mercat i les comunicacions com a protagonistes.

Postal de la plaça del Gra de Figueres, amb la coberta del mercat i vehicles, el 1903
Postal de la plaça del Gra de Figueres, amb la coberta del mercat i vehicles, el 1903, 1903 · Brück & Sohn Kunstverlag Meißen · Domini públic · Wikimedia Commons
Postal de l’estació ferroviària de Figueres, el 1903
Postal de l’estació ferroviària de Figueres, el 1903, 1903 · Brück & Sohn Kunstverlag Meißen · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSPostal de la plaça del Gra de Figueres, amb la coberta del mercat i vehicles, el 1903.
Postal de la plaça del Gra de Figueres, amb la coberta del mercat i vehicles, el 1903, 1903 · Domini públic
ARAPlaça del Gra de Figueres: mateixa coberta del mercat
Plaça del Gra de Figueres: mateixa coberta del mercat · Zarateman · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. La coberta del mercat és l’element que relaciona les dues imatges de la plaça del Gra. La postal del 1903 la mostra des de fora, amb carros i activitat al seu voltant. La fotografia del 2014 entra sota l’estructura i destaca les columnes, les encavallades i el paviment. El canvi de punt de vista impedeix reproduir l’escena antiga, però permet identificar el mateix espai comercial i la continuïtat del seu cobert.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 480 habitants

Garrigàs

Garrigàs és un municipi format per diversos pobles de la plana i dels turons propers al Fluvià: Garrigàs, Arenys d’Empordà, Ermedàs, Vilajoan i Tonyà. Cadascun conserva elements d’una història pròpia. A Vilajoan, l’església de Santa Maria estigué vinculada al priorat de Lladó, mentre que el castell recorda la presència senyorial. L’organització municipal posterior reuní aquests nuclis en un territori que combina assentaments agrupats i masies.

Els cereals, els farratges i el blat de moro han estat conreus importants. L’olivera hi tingué més pes en el passat, quan funcionaven diversos trulls. Els regadius es concentraven en determinats sectors, amb aigua de recs i pous, i la cria de bestiar completava els recursos familiars. La proximitat del mercat de Figueres orientava els intercanvis de la producció agrària.

Creu d’Arenys d’Empordà, al municipi de Garrigàs, el 1919
Creu d’Arenys d’Empordà, al municipi de Garrigàs, el 1919, 1919 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 10.374 habitants

L'Escala

L’Escala sorgí com a barri de pescadors entre els segles XVI i XVII, dins un territori amb una història molt més antiga. Sant Martí d’Empúries i les restes de les ciutats grega i romana d’Empúries recorden aquesta profunditat històrica. El creixement de la vila marinera acabà donant protagonisme al nou nucli costaner. Les cases, els carrers i els edificis relacionats amb el port conserven testimonis de la seva evolució.

La pesca i els intercanvis marítims marcaren l’economia local. L’Alfolí de la Sal fou magatzem i mercat de sal, duana i pòsit, amb una funció comercial que ajuda a entendre l’abastiment de la vila. El mercat i les activitats alimentàries conviviren després amb l’expansió dels serveis turístics.

Gent i parades al mercat de l’Escala, el 1899
Gent i parades al mercat de l’Escala, el 1899, 1899 · Josep Maria Armengol i Bas · Domini públic · Wikimedia Commons
La costa de l’Escala vista des de Sant Martí d’Empúries, el 1912
La costa de l’Escala vista des de Sant Martí d’Empúries, el 1912, 1912 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 3.420 habitants

La Jonquera

La Jonquera ocupa un dels corredors de pas entre l’Empordà i el Vallespir, als vessants de l’Albera. Els colls del Pertús i de Panissars expliquen la importància de les comunicacions en la seva història. El municipi inclou Canadal i Requesens, amb un castell medieval que fou reconstruït a finals del segle XIX. El nucli de la Jonquera es desenvolupà a la vall del Llobregat d’Empordà, en una posició marcada per la frontera.

El suro generà tallers i fàbriques de taps, mentre que la duana i els serveis del transport donaren una orientació comercial molt definida a la vila. El ferrocarril de Portbou desvià una part de les mercaderies, i la integració europea obligà a transformar les activitats vinculades als tràmits duaners. El comerç i els serveis de pas formen, així, una història de canvis successius.

Pont sobre el Llobregat d’Empordà, a la Jonquera, el 1922
Pont sobre el Llobregat d’Empordà, a la Jonquera, el 1922, 1922 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 223 habitants

La Selva de Mar

La Selva de Mar estigué vinculada a la jurisdicció de Sant Pere de Rodes i a una parròquia documentada des del segle X. L’antiga església de Sant Esteve de Mata, després dedicada a Sant Sebastià, conserva elements medievals. El 1787 el barri mariner del Port de la Selva se segregà i s’endugué una part extensa del territori. Aquesta separació explica que el municipi actual sigui interior, malgrat el seu nom i els antics vincles amb la costa.

La vinya i la ramaderia constituïren recursos bàsics de la població. Les feixes amb paret seca ocupaven els vessants i permetien treballar una terra difícil. La fil·loxera provocà una crisi profunda i només una part de les vinyes fou replantada. Amb el temps, els serveis i altres ocupacions guanyaren pes en l’economia familiar.

Façana de Can Fàbrega, a la Selva de Mar, en una imatge datada entre 1914 i 1936
Façana de Can Fàbrega, a la Selva de Mar, en una imatge datada entre 1914 i 1936, Entre 1914 i 1936 · Narcís Ricart i Baguer · Domini públic · Wikimedia Commons
Creu de la Selva de Mar, davant l’església, el 1912
Creu de la Selva de Mar, davant l’església, el 1912, 1912 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 112 habitants

La Vajol

La Vajol és un poble de muntanya proper al coll de Lli i a la frontera amb el Vallespir. L’església de Sant Martí apareix en la documentació medieval i mantingué una dependència parroquial d’Agullana. Els masos dispersos i el petit nucli expliquen una ocupació adaptada al relleu. Els camins fronterers també convertiren aquest territori en un espai de pas, amb una memòria especialment vinculada a l’exili de la Guerra Civil.

L’explotació de les suredes i la ramaderia compartiren protagonisme amb les mines d’esteatita, coneguda com a sabó de sastre. La mineria tingué importància entre el segle XIX i la primera meitat del XX. La Mina Canta afegeix a aquesta activitat productiva una història relacionada amb la protecció i el trasllat de béns durant la guerra. Els intercanvis locals s’inscrivien en una economia forestal, minera i fronterera.

Cases i rectoria de la Vajol, el 1922
Cases i rectoria de la Vajol, el 1922, 1922 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Restes d’una masia al coll de Lli, dins el terme de la Vajol, el 1917
Restes d’una masia al coll de Lli, dins el terme de la Vajol, el 1917, 1917 · Cèsar August Torras i Ferreri · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 822 habitants

Lladó

Lladó apareix documentat al segle X i adquirí una forta vinculació amb Santa Maria, comunitat canonical restaurada el 1089. La construcció de la basílica romànica s’inicià al segle XII. Sant Feliu, antiga parròquia, constitueix un altre referent de la història del poble. El conjunt urbà i les terres del voltant permeten entendre la relació entre les institucions religioses, el poblament i els camins de les Garrotxes d’Empordà.

Els cereals, l’olivera, els boscos i la ramaderia foren recursos importants. Les premses d’oli mostren que la producció agrícola anava acompanyada de transformació local; a començament del segle XX encara n’hi havia diverses. També hi fou tradicional la fabricació d’espardenyes. Aquestes activitats expliquen una economia de pagesos i oficis, amb intercanvis més amplis que el consum domèstic. La fira dedicada al formatge, iniciada el 1996, continuà aquesta dimensió comercial en un altre context.

Lladó amb l’església destacant sobre les cases, entre 1900 i 1910
Lladó amb l’església destacant sobre les cases, entre 1900 i 1910, between 1900 and 1910 · Lluís Marià Vidal i Carreras · Domini públic · Wikimedia Commons
Façana de Santa Maria de Lladó, entre 1900 i 1910
Façana de Santa Maria de Lladó, entre 1900 i 1910, between 1900 and 1910 · Lluís Marià Vidal i Carreras · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSFaçana de Santa Maria de Lladó, entre 1900 i 1910.
Façana de Santa Maria de Lladó, entre 1900 i 1910, between 1900 and 1910 · Domini públic
ARASanta Maria de Lladó: mateixa façana romànica
Santa Maria de Lladó: mateixa façana romànica · michelglaurent · CC-BY-SA-3.0

Com ha canviat. El portal i el finestral de Santa Maria permeten identificar la mateixa façana. La fotografia antiga mostra un primer pla irregular, amb pedres i desnivells davant del temple. A la del 2006 hi ha una superfície de carrer pavimentada i un vehicle estacionat. L’angle també ha canviat: la moderna incorpora edificis laterals i ofereix una vista menys frontal. Les dues imatges documenten el mateix lloc en moments diferents, sense precisar quan es produí cada canvi de l’entorn.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 4.892 habitants

Llançà

Llançà combina la vila interior amb el seu antic barri marítim. A la plaça principal, el campanar romànic recorda una església anterior a l’actual Sant Vicenç, bastida al segle XVIII. També hi ha vestigis del castell palau dels abats de Sant Pere de Rodes. El terme comprèn Valleta, amb testimonis d’un poblament antic a la vall. La història municipal, per tant, no es limita al port ni a l’expansió litoral més recent.

Al segle XVIII, el port disposava d’una duana relacionada amb l’exportació de vi i aiguardent. Les barraques de pescadors formaren l’origen del barri marítim, que després cresqué amb residències i serveis. La pesca, el comerç del vi i, més endavant, el turisme expliquen etapes diferents de la seva economia. Són dos testimonis diferents, que permeten relacionar l’espai urbà i el front marítim.

La Porta del Mar de Llançà, fotografiada durant l’hivern de 1888–1889
La Porta del Mar de Llançà, fotografiada durant l’hivern de 1888–1889, Hivern de 1888–1889 · Josep Maria Cañellas (1856–1902) · Domini públic · Wikimedia Commons
El Castellar des de la platja de Llançà, el 1919
El Castellar des de la platja de Llançà, el 1919, 1919 · Carles Fargas · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSEl Castellar des de la platja de Llançà, el 1919.
El Castellar des de la platja de Llançà, el 1919, 1919 · Domini públic
ARAEl Castellar i la platja del Port de Llançà: mateix relleu litoral
El Castellar i la platja del Port de Llançà: mateix relleu litoral · Enfo · CC-BY-SA-3.0

Com ha canviat. La silueta del Castellar permet reconèixer el mateix indret litoral. A la imatge del 1919, el relleu apareix davant d’una superfície d’aigua oberta, mentre que la fotografia del 2014 incorpora el port, les embarcacions i l’ús de la platja. La transformació del front marítim és visible, tot i que les preses no comparteixen exactament el punt de càmera. No es dedueix l’any de construcció de cada infraestructura només a partir de la comparació.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 1.269 habitants

Llers

Llers fou una plaça estratègica del comtat de Besalú, davant els territoris d’Empúries. Al voltant del seu castell s’organitzà una xarxa de fortaleses que recorda aquesta posició de frontera medieval. La baronia acabà en mans dels Rocabertí, després d’una trajectòria vinculada al llinatge dels Llers. El terme inclou diferents veïnats, entre els quals els Hostalets, relacionats amb l’antic camí de França i amb els serveis als viatgers.

L’economia tradicional combinava cereals, vinya, oliveres i ramaderia. L’artigatge de terres afavorí la construcció de parets i barraques de pedra seca, testimonis del treball agrícola. Les pedreres i els forns de calç aprofitaren els afloraments rocosos del territori. Aquestes activitats i els serveis dels camins donaven una base diversa als intercanvis locals. La Fira de la Cirera, iniciada el 1995, hi afegí una proposta posterior.

Façana de l’hospital de Llers, el 1918
Façana de l’hospital de Llers, el 1918, 1918 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Una casa senyorial de Llers, el 1918
Una casa senyorial de Llers, el 1918, 1918 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 287 habitants

Masarac i Vilarnadal

Masarac i Vilarnadal reuneix el poble de Masarac, el veïnat del Priorat i Vilarnadal. Sant Martí de Masarac conserva una estructura preromànica i apareix en una donació a Santa Maria de Vilabertran del 1093. La parròquia passà més endavant a Santa Maria de l’Om, relacionada amb un priorat canonical. Vilarnadal mantingué també una història parroquial pròpia. El nom municipal actual, aprovat el 2024, fa explícita la presència dels dos pobles principals.

La vinya ocupa un lloc destacat en l’economia agrària del terme. El celler cooperatiu relaciona el conreu amb l’elaboració i la comercialització del vi. Els cereals, els farratges, els oliverars i la ramaderia completen aquesta base productiva, amb horts de dimensions més reduïdes. Els serveis han ampliat després les ocupacions locals.

Vista parcial del poble de Masarac, el 1918, dins l’actual municipi de Masarac i Vilarnadal
Vista parcial del poble de Masarac, el 1918, dins l’actual municipi de Masarac i Vilarnadal, 1918 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 761 habitants

Maçanet de Cabrenys

Maçanet de Cabrenys té una història vinculada a les valls pirinenques i als passos cap al Vallespir. La documentació medieval relaciona el territori amb els comtes de Besalú i amb diferents comunitats monàstiques. La baronia passà als Rocabertí al segle XIV i, més endavant, a altres famílies. El terme comprèn també Tapis, Oliveda i els Vilars, amb esglésies i masies que expliquen una ocupació dispersa del territori.

Les suredes alimentaren fàbriques de taps i altres aprofitaments forestals. També hi tingueren tradició la manufactura de pipes i l’explotació de mines de ferro i talc. Els camps i la ramaderia completaven l’economia, mentre que hostals i restaurants es relacionaren després amb l’excursionisme i l’estiueig. Els carros i les sureres situen visualment aquestes dues facetes de la vida local.

Carros a la plaça de Maçanet de Cabrenys, cap al 1890
Carros a la plaça de Maçanet de Cabrenys, cap al 1890, circa 1890 · Frederic Bordas Altarriba · Domini públic · Wikimedia Commons
Bosc de sureres a Maçanet de Cabrenys, cap al 1890
Bosc de sureres a Maçanet de Cabrenys, cap al 1890, circa 1890 · Frederic Bordas Altarriba · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 202 habitants

Mollet de Peralada

Mollet de Peralada ocupa un petit sector dels primers contraforts de l’Albera. Sant Cebrià, vinculada al monestir de Vilabertran des del 1093, conserva elements romànics sota transformacions posteriors. El municipi comprèn també el veïnat de les Costes, separat del sector principal del terme. Aquesta estructura de poble i masies ajuda a entendre una història rural que mantingué una relació estreta amb els nuclis veïns de la plana.

La vinya ha estat una peça central de l’economia. La cooperativa vinícola vinculà la producció dels pagesos amb l’elaboració i l’embotellament del vi. Els cereals, els farratges, les oliveres i la cria de bestiar completaren els recursos. La fil·loxera interrompé una etapa de prosperitat agrícola al segle XIX i contribuí a l’emigració, malgrat la replantació posterior. Els intercanvis també s’orientaven al mercat de Figueres.

Façana i escala exterior d’una masia de Mollet de Peralada, entre 1914 i 1936
Façana i escala exterior d’una masia de Mollet de Peralada, entre 1914 i 1936, Entre 1914 i 1936 · Narcís Ricart i Baguer · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 124 habitants

Palau de Santa Eulàlia

Palau de Santa Eulàlia reuneix assentaments relacionats amb la vall del Fluvià. Santa Eulàlia apareix documentada al segle X, i al segle XI hi consten possessions del monestir de Camprodon. El nom històric de Palau Sardiaca recorda el domini dels ardiaques i l’existència d’un castell palau. Santa Eulàlia i l’Estanyet completen una història municipal amb diversos centres de poblament i edificis religiosos d’origen medieval.

L’economia tradicional es basava en l’agricultura i la ramaderia. Els cereals, el blat de moro, els farratges, les oliveres i les vinyes es combinaven amb una petita superfície de regadiu. La producció es relacionava amb els mercats de Figueres i, en alguns casos, de Girona. Aquesta connexió comercial permet situar el municipi dins una xarxa rural més àmplia, amb connexions cap als principals centres urbans de l’entorn.

Capella de Santa Eulàlia, al municipi de Palau de Santa Eulàlia, el 1919
Capella de Santa Eulàlia, al municipi de Palau de Santa Eulàlia, el 1919, 1919 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 2.077 habitants

Peralada

Peralada fou un dels principals centres històrics de l’Empordà, amb vestigis d’ocupació des de la primera edat del ferro. A l’edat mitjana adquirí protagonisme com a vila dels vescomtes de Peralada i dels Rocabertí. Tenia privilegis propis, recollits al Llibre de la cadena, i una vida urbana amb gremis i un barri jueu. Amb el temps, la competència d’altres poblacions, especialment Figueres, en reduí la centralitat comarcal.

El mercat i els oficis menestrals havien sostingut una activitat comercial notable. La producció agrària continuà essent important i la vinya donà base a una indústria de vins i escumosos amb projecció exterior. Els cereals, els farratges i la ramaderia completaven els recursos del terme, connectat també amb el mercat de Figueres. Els espais de circulació i les cases formen part d’aquesta memòria urbana.

Gent travessant la riera per un pont de fusta a Peralada, el 1899
Gent travessant la riera per un pont de fusta a Peralada, el 1899, 1899 · Josep Maria Armengol i Bas · Domini públic · Wikimedia Commons
Carrer i edificis de Peralada, cap al 1890
Carrer i edificis de Peralada, cap al 1890, circa 1890 · Frederic Bordas Altarriba · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 585 habitants

Pont de Molins

Pont de Molins cresqué al cap del pont sobre la Muga, en el camí de França. Els edificis dels segles XVIII al XX recorden aquesta relació amb el pas de persones i mercaderies. El terme conserva també Molins de Dalt, amb l’església de Sant Sebastià, i les restes del castell de Molins. Els antics camins, inclòs el de la Calçada, expliquen una història de comunicacions entre la plana i la vall mitjana del riu.

Els molins i els recs mostren l’aprofitament productiu de l’aigua. Els canals que movien instal·lacions farineres també servien per al regadiu. Els cereals, l’alfals, la vinya i la cria de bestiar completaven aquesta economia. La Cooperativa Vinícola del Ricardell reuní productors de diferents termes i reforçà l’elaboració i la comercialització del vi.

Pont de Molins i la Muga, entre 1900 i 1910
Pont de Molins i la Muga, entre 1900 i 1910, between 1900 and 1910 · Lluís Marià Vidal i Carreras · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 296 habitants

Pontós

Pontós s’organitza al voltant d’una petita vall, entre els turons del Castell i de la Torre de l’Àngel. La plaça Major conserva cases amb portals adovellats i finestres dels segles XVI al XVIII, testimonis del creixement històric del nucli. El municipi també comprèn Romanyà d’Empordà, amb una església romànica, i diversos masos i veïnats. Aquest conjunt permet entendre una història repartida entre el poble, els petits assentaments i les terres de treball.

L’agricultura i la ramaderia han estat la base de l’economia. Els conreus de secà es combinen amb regadius dedicats a hortalisses, farratges i fruiters. La cria de bestiar i algunes activitats de transformació agrària completen els recursos locals. Els productors acudien sobretot al mercat de Figueres i, secundàriament, al de Girona. Els hostals propers a la carretera afegiren serveis al trànsit.

La creu de Pontós, el 1919
La creu de Pontós, el 1919, 1919 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Portalada de Sant Martí de Pontós, el 1919
Portalada de Sant Martí de Pontós, el 1919, 1919 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSPortalada de Sant Martí de Pontós, el 1919.
Portalada de Sant Martí de Pontós, el 1919, 1919 · Domini públic
ARASant Martí de Pontós: mateixa portalada
Sant Martí de Pontós: mateixa portalada · Araceli Merino · CC-BY-SA-3.0

Com ha canviat. La decoració del portal de Sant Martí és el nexe entre les dues imatges. Josep Salvany l’enquadrà de prop el 1919; la fotografia del 2012 incorpora també la rosassa, el rellotge, el campanar i l’accés pavimentat. La moderna situa el detall antic dins el conjunt de la façana. La comparació no implica que els elements que quedaven fora de l’enquadrament del 1919 siguin tots afegits posteriors: simplement no apareixen en aquella presa.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 1.131 habitants

Portbou

Portbou passà d’un petit assentament de pescadors a una població marcada pel ferrocarril internacional del segle XIX. El territori havia estat sota la jurisdicció de Sant Quirze de Colera i, després, de Sant Pere de Besalú. La construcció de l’estació transformà la cala i creà un nou centre de poblament. L’ampliació ferroviària del 1929 reforçà aquesta orientació, mentre que la Guerra Civil causà destruccions importants al nucli i a les instal·lacions.

La duana, les agències comercials, els serveis d’exportació i el transport donaren una especialització econòmica a Portbou. El comerç depenia en bona part del pas fronterer i de l’estació. La supressió de controls duaners dins el procés d’integració europea obligà a adaptar aquesta estructura. L’agricultura, que abans incloïa vinya i olivera, quedà en un segon pla.

Portbou vist des d’una embarcació, entre 1900 i 1910
Portbou vist des d’una embarcació, entre 1900 i 1910, between 1900 and 1910 · Lluís Marià Vidal i Carreras · Domini públic · Wikimedia Commons
Vista del nucli costaner de Portbou, entre 1901 i 1914
Vista del nucli costaner de Portbou, entre 1901 i 1914, between 1901 and 1914 · Joaquim Bordons i Wehrle · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 232 habitants

Rabós

Rabós té una història estretament relacionada amb el monestir de Sant Quirze de Colera. El lloc apareix esmentat al segle X, i al XIII el monestir adquirí la vila i drets sobre el terme. La comunitat de Sant Pere de Besalú heretà després els dominis de Colera. El municipi comprèn també Delfià i altres indrets de l’Albera, en un territori travessat per camins cap als colls fronterers.

La vinya fou una base essencial de l’economia, però Rabós patí de manera primerenca l’arribada de la fil·loxera: el primer focus al sud dels Pirineus s’hi identificà el 1879. La replantació permeté recuperar part de la producció, amb menys superfície que abans de la crisi. Cereals, farratges i ramaderia completaren els recursos locals. Aquesta trajectòria explica els canvis en la producció destinada als intercanvis.

Rabós des del camí d’arribada, amb Sant Julià al primer terme, el 1917
Rabós des del camí d’arribada, amb Sant Julià al primer terme, el 1917, 1917 · Cèsar August Torras i Ferreri · Domini públic · Wikimedia Commons
Creu i vista de Rabós, el 1918
Creu i vista de Rabós, el 1918, 1918 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 20.365 habitants

Roses

Roses té una història marcada per la importància estratègica de la seva badia. El poblament medieval es desenvolupà sota la protecció del monestir de Santa Maria, amb una vinculació estreta als comtes d’Empúries. Al segle XVI, la construcció de la Ciutadella transformà les defenses de la vila i del port. Els setges i les guerres posteriors afectaren greument aquest conjunt i condicionaren el creixement de la població fora de l’antic recinte.

La pesca ha estat una activitat característica de Roses, amb oficis, embarcacions i instal·lacions relacionats amb la captura i la venda del peix. La salaó i altres activitats alimentàries completaren aquesta base marítima. Més endavant, el turisme amplià el pes del comerç, la restauració i altres serveis. La feina amb els arreus i les embarcacions permet acostar-se visualment a una de les activitats centrals de la vida marinera local.

Feines de reparació de xarxes a la platja de Roses, entre 1917 i 1920
Feines de reparació de xarxes a la platja de Roses, entre 1917 i 1920, between 1917 and 1920 · Carles Fargas · Domini públic · Wikimedia Commons
Dones portant joncs a la platja de Roses, el 1919
Dones portant joncs a la platja de Roses, el 1919, 1919 · Carles Fargas · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 247 habitants

Sant Llorenç de la Muga

Sant Llorenç de la Muga apareix documentat al segle X. La vila passà dels Llers a la corona i, al segle XIII, als Rocabertí, que mantingueren la senyoria fins a la fi de l’Antic Règim. Les franqueses medievals inclogueren l’autorització d’un mercat. El nucli de la vall conserva la memòria d’aquest paper, mentre que els masos i els veïnats completen una història molt vinculada a la Muga.

El treball tèxtil generà una menestralia de paraires, teixidors i tintorers. Les mines i les fargues aportaren una altra activitat productiva; la Farga Reial de Sant Sebastià fabricava munició fins que fou destruïda el 1794. L’agricultura, els horts i els molins també aprofitaven els recursos de la vall. Aquest conjunt explica una economia més diversa que la d’un poble exclusivament agrícola.

Molí d’en Fàbrega a la vora de la Muga, a Sant Llorenç, el 1917
Molí d’en Fàbrega a la vora de la Muga, a Sant Llorenç, el 1917, 1917 · Cèsar August Torras i Ferreri · Domini públic · Wikimedia Commons
Plaça de Sant Llorenç de la Muga, el 1917
Plaça de Sant Llorenç de la Muga, el 1917, 1917 · Cèsar August Torras i Ferreri · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 860 habitants

Sant Miquel de Fluvià

Sant Miquel de Fluvià conserva un conjunt monàstic que constitueix el principal referent del seu passat medieval. L’església, les restes del claustre i el campanar romànic testimonien diferents etapes constructives. El campanar, separat del temple, destaca per la seva estructura de torre i la decoració llombarda. El conjunt també fou fortificat i restaurat posteriorment. El poble s’inscriu en un territori de contacte entre la plana empordanesa i els relleus suaus del Terraprim, vora el Fluvià.

Els cereals i els farratges han format part de la base agrària del municipi. La ramaderia i l’avicultura afavoriren activitats de transformació alimentària, com l’elaboració i la comercialització d’embotits. La construcció i el comerç guanyaren pes en l’economia posterior. L’església i el campanar actuen com a referències per reconèixer el nucli històric i la seva relació amb els camps.

Sant Miquel de Fluvià amb el conjunt monàstic al fons, el 1899
Sant Miquel de Fluvià amb el conjunt monàstic al fons, el 1899, 1899 · Josep Maria Armengol i Bas · Domini públic · Wikimedia Commons
Façana de l’església de Sant Miquel de Fluvià, el 1917
Façana de l’església de Sant Miquel de Fluvià, el 1917, 1917 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSFaçana de l’església de Sant Miquel de Fluvià, el 1917.
Façana de l’església de Sant Miquel de Fluvià, el 1917, 1917 · Domini públic
ARASant Miquel de Fluvià: mateixa façana del monestir, fotografiada el 2011.
Sant Miquel de Fluvià: mateixa façana del monestir, fotografiada el 2011 · Albert Sarola Juanola · CC-BY-SA-3.0-ES

Com ha canviat. La porta i l’obertura circular permeten seguir la mateixa façana de Sant Miquel de Fluvià. La fotografia del 1917 mostra el mur dins un entorn amb vegetació molt propera. La moderna ofereix una lectura en color del conjunt i dels espais que l’acompanyen. Les diferències d’angle i de llum s’han de tenir presents quan es comparen la pedra i les obertures. No es dedueix una data de restauració concreta només a partir d’aquestes dues preses.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 163 habitants

Sant Mori

Sant Mori conserva un castell palau que domina el nucli i reflecteix la trajectòria d’una baronia medieval. Al segle XIII hi consta la senyoria dels Creixell i al XV passà a una branca dels Rocabertí. L’edifici mostra una fesomia de palau goticorenaixentista, amb reformes de diferents moments, inclosa una restauració de començament del segle XX. L’església de Sant Maurici, també d’origen medieval, fou reconstruïda al segle XVIII.

La pagesia treballava sobretot cereals i farratges de secà, amb petites hortes i extensions d’olivera i vinya. La ramaderia i l’avicultura completaven els recursos, mentre que el mercat de Figueres constituïa la principal referència d’intercanvi. L’aprofitament del Fluvià incorporà una petita central elèctrica a començament del segle XX.

Creu de terme de Sant Mori, el 1917
Creu de terme de Sant Mori, el 1917, 1917 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Vista del poble de Sant Mori, el 1917
Vista del poble de Sant Mori, el 1917, 1917 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 2.290 habitants

Sant Pere Pescador

Sant Pere Pescador apareix documentat al segle X com a possessió de Sant Pere de Rodes. L’advocació de l’església acabà substituint un topònim anterior, i el determinatiu Pescador consta des del segle XI. La vila es formà vora el Fluvià, amb un recinte fortificat relacionat amb l’església i el Casal Caramany. L’actual temple parroquial, del segle XVIII, conserva al seu entorn vestigis de construccions més antigues.

Pagesos i pescadors constituïren les dues bases tradicionals de l’economia. Els canals i les aigües freàtiques facilitaren el regadiu, amb una producció fructícola que s’organitzà també mitjançant cooperatives. La pesca disposava de barraques a la costa per guardar-hi els arreus. El mercat de la vila articulava els intercanvis locals, mentre que el turisme amplià els serveis durant el segle XX.

Exterior de l’església de Sant Pere Pescador, el 1912
Exterior de l’església de Sant Pere Pescador, el 1912, 1912 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Altar de l’església de Sant Pere Pescador, el 1912
Altar de l’església de Sant Pere Pescador, el 1912, 1912 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSExterior de l’església de Sant Pere Pescador, el 1912.
Exterior de l’església de Sant Pere Pescador, el 1912, 1912 · Domini públic
ARASant Pere Pescador: mateixa portalada de l’església
Sant Pere Pescador: mateixa portalada de l’església · Santpere · CC-BY-SA-3.0

Com ha canviat. La portalada és el punt de correspondència entre la vista del 1912 i la fotografia del 2008. A l’antiga es veu la façana completa, amb el campanar i els arbres del costat. La moderna adopta una mirada de baix cap amunt i se centra en les columnes, el frontó i la fornícula. Es tracta del mateix accés, però la diferència d’angle impedeix comparar directament tota la plaça o interpretar l’absència d’altres elements fora de camp.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 897 habitants

Saus, Camallera i Llampaies

Saus, Camallera i Llampaies reuneix tres pobles amb històries pròpies. Saus i Camallera estigueren vinculats al comtat d’Empúries i a la baronia de Verges, mentre que Llampaies pertanyia al comtat de Girona. Les esglésies i les cases antigues recorden aquesta trajectòria medieval i moderna. L’arribada del ferrocarril afavorí el creixement de Camallera, que esdevingué el centre municipal i de serveis d’una rodalia més àmplia.

Els cereals, els farratges i la ramaderia sostenien l’economia rural. Saus tingué manufactura d’esclops, Camallera disposà de serreries i Llampaies produí terrissa decorativa. Aquests oficis i les activitats agràries es complementaren amb les botigues de Camallera, que atreien també habitants de pobles veïns. Els mercats de Figueres i Girona constituïen altres punts d’intercanvi.

Vista de Saus, dins l’actual municipi de Saus, Camallera i Llampaies, el 1917
Vista de Saus, dins l’actual municipi de Saus, Camallera i Llampaies, el 1917, 1917 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Altar major de Sant Bartomeu de Camallera, el 1923
Altar major de Sant Bartomeu de Camallera, el 1923, 1923 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSVista de Saus, dins l’actual municipi de Saus, Camallera i Llampaies, el 1917.
Vista de Saus, dins l’actual municipi de Saus, Camallera i Llampaies, el 1917, 1917 · Domini públic
ARASaus: mateix temple de Santa Eugènia dins el poble
Saus: mateix temple de Santa Eugènia dins el poble · Josep Maria Viñolas Esteva · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. La fotografia antiga mostra el poble de Saus des dels afores, amb vegetació al primer terme i el conjunt edificat al fons. La moderna s’acosta a Santa Eugènia i en destaca el mur lateral, el volum fortificat i la torre. L’església és la referència compartida, però les preses no tenen el mateix enquadrament. Per això, aquesta parella serveix per situar el monument dins el nucli, més que no pas per mesurar canvis de totes les cases.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 337 habitants

Terrades

Terrades apareix en la documentació del segle XII i quedà després integrada en els dominis dels Rocabertí, dins la baronia de Sant Llorenç de la Muga. La seva situació la relacionà amb els conflictes de la vall, especialment durant la Guerra Gran i la guerra contra Napoleó. La Guerra Civil també afectà greument el poble, amb l’explosió del polvorí instal·lat a l’església.

L’economia rural combinava cereals, alfals, llegums, horts i ramaderia. Les cireres esdevingueren un producte característic del terme. També s’hi explotaren pedreres calcàries i forns de calç, activitats avui abandonades que recorden altres oficis locals. Els productors acudien al mercat de Figueres, principal centre comercial de la rodalia.

Un carrer de Terrades vist des de la plaça, el 1912
Un carrer de Terrades vist des de la plaça, el 1912, 1912 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Ramat de bens a la Salut de Terrades, el 1912
Ramat de bens a la Salut de Terrades, el 1912, 1912 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 914 habitants

Ventalló

Ventalló és un municipi format per diversos pobles de la riba dreta del Fluvià i de la plana propera. El lloc apareix documentat al segle XI i hi tingueren possessions diferents institucions religioses i famílies senyorials. Montiró, Saldet, Valveralla i Vila-robau conserven trajectòries pròpies dins aquest conjunt. Les esglésies romàniques i modernes i els casals expliquen una història de poblament repartit, que no s’ha de reduir al poble de Ventalló.

L’oli ha estat un producte característic de Ventalló. Les gelades del 1956 perjudicaren els oliverars i obligaren a buscar primera matèria fora del terme per mantenir-ne l’elaboració. La Fira de l’Oli, iniciada el 1990, reforçà aquesta dimensió comercial. Els farratges, els fruiters, les hortalisses i la ramaderia completaven la producció agrària; l’arròs, que encara es conreava a la postguerra, desaparegué el 1961.

Casa castell de Montiró, al municipi de Ventalló, el 1923
Casa castell de Montiró, al municipi de Ventalló, el 1923, 1923 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Absis de Santa Eugènia de Saldet, al municipi de Ventalló, el 1923
Absis de Santa Eugènia de Saldet, al municipi de Ventalló, el 1923, 1923 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSAbsis de Santa Eugènia de Saldet, al municipi de Ventalló, el 1923.
Absis de Santa Eugènia de Saldet, al municipi de Ventalló, el 1923, 1923 · Domini públic
ARASanta Eugènia de Saldet, al municipi de Ventalló: mateix absis, fotografiat el 2017.
Santa Eugènia de Saldet, al municipi de Ventalló: mateix absis, fotografiat el 2017 · Josep Maria Viñolas Esteva · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. L’absis semicircular i el campanar d’espadanya permeten identificar Santa Eugènia de Saldet en totes dues imatges. A la fotografia del 1923, el voltant immediat presenta un terreny irregular i elements auxiliars prop del mur. A la del 2017 es veu un entorn pavimentat i més obert a la mirada. El canvi d’angle deixa al descobert altres parts de la construcció. Les diferències visibles documenten dos moments del mateix edifici, sense fixar la cronologia de cadascuna de les intervencions.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 961 habitants

Vilabertran

Vilabertran cresqué en una cruïlla de camins al costat de Santa Maria, comunitat fundada al segle XI i vinculada a la regla de Sant Agustí. La canònica adquirí drets sobre el lloc i tingué una projecció important al territori. El 1295 l’església acollí el casament de Jaume II i Blanca d’Anjou. Després de la secularització i dels conflictes moderns, les dependències monàstiques passaren per diferents usos i campanyes de restauració.

L’horta ha estat el tret més característic de l’economia local. Els pous i les petites feixes permetien produir verdures destinades especialment a Figueres i a altres mercats de la rodalia. Les tanques de xiprers protegien els conreus de la tramuntana. La ramaderia i l’aprofitament de canyes completaven els recursos.

Interior d’una masia de Vilabertran amb aviram, entre 1914 i 1936
Interior d’una masia de Vilabertran amb aviram, entre 1914 i 1936, Entre 1914 i 1936 · Narcís Ricart i Baguer · Domini públic · Wikimedia Commons
Carro al pati de Santa Maria de Vilabertran, amb el campanar al fons, entre 1920 i 1930
Carro al pati de Santa Maria de Vilabertran, amb el campanar al fons, entre 1920 i 1930, Entre 1920 i 1930 · Francesc Alsina i Vila · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSCarro al pati de Santa Maria de Vilabertran, amb el campanar al fons, entre 1920 i 1930.
Carro al pati de Santa Maria de Vilabertran, amb el campanar al fons, entre 1920 i 1930, Entre 1920 i 1930 · Domini públic
ARASanta Maria de Vilabertran: mateix conjunt i campanar
Santa Maria de Vilabertran: mateix conjunt i campanar · Enfo · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. El campanar de Santa Maria permet relacionar les dues vistes del conjunt de Vilabertran. La fotografia antiga el mostra a través d’un pas cobert, amb un carro al primer terme. La del 2014 pren la imatge des de l’exterior i incorpora un espai pavimentat, arbres i façanes visibles en color. L’enquadrament és diferent i no permet concloure que el pas antic hagi desaparegut. La parella documenta el mateix recinte amb dos punts de vista complementaris.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 500 habitants

Viladamat

Viladamat ocupa una cruïlla de camins antics prop d’Empúries i conserva restes d’ocupació romana al terme. El lloc apareix documentat al segle XI i passà sota la senyoria de Sant Pere de Rodes al XIII. El 1621 el monestir vengué el domini directe del poble a la seva universitat. Palauborrell i Sant Feliu de la Garriga completen una història municipal amb centres religiosos, masos i edificis senyorials diferents.

Els cereals, els llegums, els farratges i les hortalisses han format part de la producció agrària, complementada per la ramaderia. La toponímia urbana conserva noms com les places de l’Oli i de la Llana, relacionats amb antics espais d’intercanvi. Això no permet fixar sense més documentació una data o una periodicitat concreta dels mercats.

Mas Falgós, segons la catalogació de Viladamat, el 1923
Mas Falgós, segons la catalogació de Viladamat, el 1923, 1923 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Absis d’una església del terme de Viladamat, segons la catalogació de Commons, el 1923; no s’atribueix a la parròquia actual del cap municipal
Absis d’una església del terme de Viladamat, segons la catalogació de Commons, el 1923; no s’atribueix a la parròquia actual del cap municipal, 1923 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 5.663 habitants

Vilafant

Vilafant s’estén a la vall del Manol, al costat de Figueres, i inclou l’antic poble de Palol Sabaldòria. Els vestigis d’església, castell i masos permeten seguir diferents etapes d’ocupació del territori. El Mas de Palol conserva elements dels segles XV i XVI, i al seu entorn s’han trobat restes arqueològiques. El creixement urbà posterior i la proximitat de Figueres transformaren un paisatge que havia estat sobretot rural.

Els cereals, l’alfals, la vinya i les oliveres compartien espai amb la cria de bestiar. La fabricació de rajols fou una activitat industrial important al segle XIX, recordada per la bòbila d’en Soler. Més endavant, les empreses de pinsos, embotits i altres sectors ampliaren l’activitat productiva, juntament amb la construcció i els serveis. Aquesta combinació explica els intercanvis de Vilafant amb la ciutat veïna.

Carrer i església de Vilafant, el 1919
Carrer i església de Vilafant, el 1919, 1919 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 1.177 habitants

Vilajuïga

Vilajuïga apareix documentada al segle X entre les possessions de Sant Pere de Rodes. L’església de Sant Feliu conserva una nau romànica integrada en ampliacions posteriors. El terme combina la plana amb els contraforts de la serra de Rodes, on es conserven fortificacions i testimonis d’un poblament antic. La situació en els camins cap al monestir de Sant Pere de Rodes afegí també serveis d’acollida a la història del poble.

La vinya, el vi i l’alcohol vínic han estat activitats característiques de l’economia local. La cooperativa i les empreses elaboradores relacionaren els agricultors amb la transformació i la comercialització dels productes. Un altre recurs singular fou l’aigua mineral, embotellada des de començament del segle XX. Els hostals, la ramaderia i altres serveis completaven aquesta base.

Vilajuïga dins el seu paisatge agrari, cap al 1890
Vilajuïga dins el seu paisatge agrari, cap al 1890, circa 1890 · Frederic Bordas Altarriba · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 406 habitants

Vilanant

Vilanant apareix documentat al segle X, quan s’esmenten possessions del monestir de Banyoles al lloc i a Coquells. Santa Maria consta al segle XI, i la història senyorial posterior quedà vinculada als Palau de Palau-surroca i a altres famílies. El terme conserva masies i capelles de diferents èpoques, com Sant Salvador de Coquells. El 2001 s’hi incorporà Taravaus, que amplia la trajectòria del municipi més enllà del nucli de Vilanant.

L’olivera i l’elaboració d’oli tingueren un paper notable, amb diversos trulls que transformaven la collita. Les gelades del 1956 perjudicaren greument els oliverars. Els cereals, els llegums, els farratges i la ramaderia completaren la producció, mentre que els habitants acudien al mercat de Figueres. El paisatge agrari conserva, així, la memòria d’uns intercanvis basats en els productes del camp.

Creu de terme de Vilanant, el 1919
Creu de terme de Vilanant, el 1919, 1919 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Interior de l’església de Vilanant, el 1919
Interior de l’església de Vilanant, el 1919, 1919 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 164 habitants

Vilaür

Vilaür conserva un petit nucli d’origen medieval, amb carrers estrets i cases transformades entre els segles XVI i XVIII. Sant Esteve manté elements romànics i reformes posteriors, així com testimonis de fortificació. El lloc apareix documentat al segle XI entre les possessions de Sant Esteve de Banyoles. Més endavant formà part de la baronia de Sant Mori, vinculada als Rocabertí i al llinatge Cardona-Rocabertí.

Els camps de secà, els horts propers al riu i la ramaderia han sostingut l’economia local. Cereals, farratges, oliveres i petites extensions de vinya proporcionaven productes per al consum i els intercanvis. Els mercats de Figueres i Girona constituïen les referències comercials de la població. Els masos del raval i dels voltants mostren la importància d’aquesta estructura rural.

Restes d’una creu de pedra a Vilaür, el 1923
Restes d’una creu de pedra a Vilaür, el 1923, 1923 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Vista general de Vilaür, el 1923
Vista general de Vilaür, el 1923, 1923 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 628 habitants

El Far d'Empordà

El Far d’Empordà s’alça sobre un turó de la plana, una posició que facilitava el poblament per damunt dels terrenys humits. El lloc consta en la documentació del segle IX i estigué relacionat amb la mitra de Girona i Sant Pere de Rodes. Sant Martí quedà integrada en el castell bastit a finals del segle XIII, en un context de conflictes entre el comtat d’Empúries i la corona. L’església conserva encara elements que mostren aquella funció defensiva.

El regadiu aprofitava pous i el rec del Molí d’en Dorra. Els cereals, els farratges, les hortalisses i la cria de bestiar formaven la base productiva, amb vinya i oliveres en altres sectors. La proximitat de Figueres relacionà després el municipi amb noves ocupacions industrials i de serveis. El títol antic d’Alfar es conserva com a dada de la catalogació.

El Far d’Empordà, catalogat com Alfar, l’octubre del 1900
El Far d’Empordà, catalogat com Alfar, l’octubre del 1900, October 1900 · Lluís Marià Vidal i Carreras · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Alt Empordà · 1.053 habitants

El Port de la Selva

El Port de la Selva nasqué com a assentament de pescadors dins els dominis de Sant Pere de Rodes i, després, sota la dependència de la Selva de Mar. El creixement de la població, la pesca i el comerç marítim impulsaren la demanda d’autonomia. El 1787 una cèdula reial li concedí la independència municipal. Les cases properes al moll i l’església expliquen la consolidació d’una vila orientada a la badia.

La venda de peix, la salaó i el treball dels mestres d’aixa formaren part de la seva economia. La vinya i l’olivera també aportaren productes exportats per mar, fins que la fil·loxera alterà profundament aquesta producció. Cafès, tavernes, botigues i allotjaments completaren els serveis del front marítim. El treball de pesca i la dansa col·lectiva ofereixen dos testimonis diferenciats de la vida pública del poble.

Pescadors recollint l’art a la platja del Port de la Selva, el 1919
Pescadors recollint l’art a la platja del Port de la Selva, el 1919, 1919 · Carles Fargas · Domini públic · Wikimedia Commons
Ballada de sardanes al Port de la Selva, cap al 1929
Ballada de sardanes al Port de la Selva, cap al 1929, circa 1929 · Carles Fargas · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Empordà · 4.291 habitants

Begur

Begur conserva un nucli presidit per les restes del castell, documentat des del segle XI. La fortalesa passà per diferents dominis i quedà vinculada als Cruïlles, fins que la població es redimí dels drets feudals el 1604. L’enderroc del castell durant la guerra contra Napoleó transformà el perfil d’aquest espai. El terme inclou també Esclanyà i petits nuclis marítims, com Fornells, sa Tuna i sa Riera, amb una història pròpia lligada a la costa.

La pesca i el comerç del corall donaren prosperitat a Begur, especialment al segle XVIII. Quan aquesta activitat retrocedí, algunes famílies passaren a la fabricació de taps de suro. Els tallers i les fàbriques impulsaren també cooperatives, casinos i altres entitats de la vida local. Durant el segle XX, la indústria tapera perdé pes i el turisme transformà els serveis i els assentaments costaners.

Sardanes de festa major a Begur. Datació: 1932
Sardanes de festa major a Begur. Datació: 1932, 1932 · Carles Fargas · Domini públic · Wikimedia Commons
Cala de Fornells, al Port des Orats de Begur, el 1934. La placa estereoscòpica compta com una sola escena
Cala de Fornells, al Port des Orats de Begur, el 1934. La placa estereoscòpica compta com una sola escena, 1934 · Carles Fargas · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSCala de Fornells, al Port des Orats de Begur, el 1934. La placa estereoscòpica compta com una sola escena.
Cala de Fornells, al Port des Orats de Begur, el 1934. La placa estereoscòpica compta com una sola escena, 1934 · Domini públic
ARAPort des Orats de Fornells, a Begur
Port des Orats de Fornells, a Begur · Isidro Jabato · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. La fotografia de 1934 i la panoràmica de 2015 corresponen al Port des Orats, dins Fornells de Begur. El petit edifici blanc de la vora i la disposició de les roques ajuden a reconèixer el lloc, tot i la diferència de perspectiva. La moderna mostra amb més detall els habitatges i els espais de pas. No és una comparació amb el port veí d’Aiguablava.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Empordà · 723 habitants

Bellcaire d'Empordà

Bellcaire d’Empordà apareix en la documentació del segle IX amb el nom antic de Bedenga. Fou una possessió dels comtes d’Empúries i, entre el final del segle XIII i el començament del XIV, una de les seves residències habituals. El castell palau i l’església de Sant Joan recorden aquesta trajectòria medieval. El poble quedà després integrat en la baronia de Verges i, més endavant, en una batllia reial.

L’economia tradicional es relacionava amb els camps, el bestiar i l’aigua del rec del Molí. La dessecació de l’estany, autoritzada el 1721, amplià les terres disponibles per al conreu. L’arròs, els cereals, els farratges i els fruiters formaren part de la producció agrícola. Els antics molins afegien una activitat de transformació als intercanvis rurals. Durant el segle XX, els transports i la construcció ampliaren les ocupacions locals, en relació també amb el desenvolupament turístic dels nuclis costaners pròxims.

Absis de Sant Joan de Bellcaire d’Empordà el 1916
Absis de Sant Joan de Bellcaire d’Empordà el 1916, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Façana de la capella i del castell palau de Bellcaire d’Empordà el 1916. És un edifici diferent de Sant Joan
Façana de la capella i del castell palau de Bellcaire d’Empordà el 1916. És un edifici diferent de Sant Joan, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSAbsis de Sant Joan de Bellcaire d’Empordà el 1916.
Absis de Sant Joan de Bellcaire d’Empordà el 1916, 1916 · Domini públic
ARADetall de l’absis de Sant Joan de Bellcaire
Detall de l’absis de Sant Joan de Bellcaire · Mutari · PD-self (domini públic declarat per l’autor)

Com ha canviat. La placa de 1916 mostra l’absis de Sant Joan de Bellcaire en una vista més oberta. La fotografia de 2007 s’acosta a la finestra i als carreus de la mateixa capçalera. La comparació permet reconèixer la forma de l’obertura i el treball de la pedra, però no equival a repetir tot l’enquadrament antic. Les diferències de llum no documenten per si soles una intervenció de restauració.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Empordà · 12.335 habitants

Calonge i Sant Antoni

Calonge i Sant Antoni reuneix la vila interior de Calonge i el nucli marítim de Sant Antoni. El territori apareix documentat al segle IX, i la seva història medieval estigué vinculada al monestir de Sant Feliu de Guíxols, a la seu gironina i als Cruïlles. El castell i Sant Martí expliquen aquesta llarga trajectòria. El nom municipal adoptat el 2017 fa explícita la presència dels dos nuclis principals.

Des del segle XVIII, el suro transformà una economia que havia estat sobretot rural. Els tapers i els fabricants trobaven una sortida comercial afavorida per la proximitat del port de Palamós; hi ha notícia d’un productor local que venia taps a la fira occitana de Bellcaire a finals d’aquell segle. La mecanització i les crisis del XX reduïren els tallers menestrals. La vinya, els horts, els molins i els trulls completaven la producció tradicional, mentre que el turisme amplià després el comerç, l’allotjament i la restauració.

Vista de Calonge de Mar, segons el títol del catàleg, el 1917. Una placa estereoscòpica amb dues meitats de la mateixa escena
Vista de Calonge de Mar, segons el títol del catàleg, el 1917. Una placa estereoscòpica amb dues meitats de la mateixa escena, 1917 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Sota els pòrtics. Datació: 1917
Sota els pòrtics. Datació: 1917, 1917 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Empordà · 12.982 habitants

Castell d'Aro, Platja d'Aro i s'Agaró

Castell d’Aro conserva el centre històric d’un municipi que també comprèn Platja d’Aro, s’Agaró i els antics nuclis de Fenals. El castell de Benedormiens consta al segle XI, quan fou confiat al monestir de Sant Feliu de Guíxols. El poblament i les esglésies de la vall reflecteixen una història anterior al desenvolupament del litoral. Al segle XX, la urbanització de s’Agaró, iniciada el 1924, introduí un nou model residencial vinculat a l’arquitectura noucentista.

L’economia tradicional combinava camps de cereals, vinya i fruiters amb ramaderia i aprofitaments de les suredes. La producció de taps connectava el bosc amb la indústria de la costa. L’expansió turística transformà posteriorment els camps i amplià la construcció, els allotjaments i les activitats de serveis. Platja d’Aro concentrà botigues i galeries comercials, inclosos establiments de pell i cuir.

Pastora i ramat en un camí de Castell d'Aro. Datació: 1929
Pastora i ramat en un camí de Castell d'Aro. Datació: 1929, 1929 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons
Pou d ' aigua amb una vista de Platja d ' Aro al fons. Datació: 1917
Pou d ' aigua amb una vista de Platja d ' Aro al fons. Datació: 1917, 1917 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Empordà · 208 habitants

Colomers

Colomers té antecedents documentats al segle IX, quan una cel·la monàstica situada al Ter figurava entre les possessions de Sant Medir, precedent de l’abadia d’Amer. El monestir amplià els seus drets sobre el lloc i adquirí la jurisdicció al segle XIII. Santa Maria conserva una estructura romànica amb reformes i fortificacions posteriors. El poble i les cases pairals, com Can Quintana, mostren diferents etapes d’aquesta història rural a la riba del Ter.

La resclosa i el rec del Molí tingueren una funció econòmica que anava més enllà del municipi: distribuïen aigua de reg i movien molins fariners al llarg del seu recorregut. Els cereals, el blat de moro, els farratges i les petites hortes constituïen recursos agrícoles, complementats per bestiar i aviram. Les pollancredes de ribera aportaven també fusta. Aquest conjunt d’aprofitaments relacionava els camps i els oficis de transformació amb els intercanvis de la plana del baix Ter.

Creu de Can Quintana a Colomers. Datació: 1923
Creu de Can Quintana a Colomers. Datació: 1923, 1923 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Vista general de Colomers. Datació: 1923
Vista general de Colomers. Datació: 1923, 1923 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Empordà · 1.283 habitants

Corçà

Corçà apareix en documents carolingis com una possessió del bisbe de Girona. La jurisdicció episcopal s’hi consolidà a finals del segle XIII, tot i els canvis i conflictes posteriors. El municipi comprèn també Caçà de Pelràs, Casavells, Matajudaica i altres veïnats. L’annexió de Casavells el 1969 amplià un terme que conserva esglésies, masos i elements de fortificació de diferents èpoques, connectats pels camins entre Girona i la plana empordanesa.

La història comercial té un episodi destacat a Anyells, on se celebrava un mercat que fou traslladat a Monells a començament del segle XII. La producció agrícola i ramadera continuà essent important, amb cereals, farratges i activitats de transformació. La cooperativa agrària, en funcionament des del 1947, reforçà l’organització dels productors. La proximitat de la Bisbal afavorí també les rajoleries, els materials de construcció i la venda de ceràmica. Aquesta combinació uneix la tradició pagesa amb una activitat industrial i comercial vinculada a la rodalia.

Absis de Sant Martí de Caçà de Pelràs, dins el municipi de Corçà, el 1913
Absis de Sant Martí de Caçà de Pelràs, dins el municipi de Corçà, el 1913, 1913 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Interior de Sant Martí de Caçà de Pelràs el 1913
Interior de Sant Martí de Caçà de Pelràs el 1913, 1913 · Joan Roig i Font · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSAbsis de Sant Martí de Caçà de Pelràs, dins el municipi de Corçà, el 1913.
Absis de Sant Martí de Caçà de Pelràs, dins el municipi de Corçà, el 1913, 1913 · Domini públic
ARAAbsis de Sant Martí de Caçà de Pelràs
Absis de Sant Martí de Caçà de Pelràs · Enric · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. L’absis de Sant Martí de Caçà de Pelràs és el punt de correspondència entre la fotografia de 1913 i la de 2025. La capçalera semicircular i l’organització dels murs permeten reconèixer el mateix edifici. La imatge moderna incorpora més elements de l’entorn immediat i un vehicle. La diferència de perspectiva impedeix mesurar canvis a partir de la mida aparent de les pedres o dels volums.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Empordà · 1.350 habitants

Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l'Heura

El municipi reuneix tres antics termes amb trajectòries medievals pròpies. Cruïlles donà nom a un llinatge senyorial i conserva la torre del castell i el record del monestir de Sant Miquel. Sant Sadurní estigué vinculat a la mitra de Girona, mentre que Monells es desenvolupà al voltant del castell i del Rissec. La unió municipal del segle XX integrà aquests pobles i un extens territori de masies i boscos de les Gavarres.

El mercat de Monells fou un gran motor de creixement. La seva mesura de gra, juntament amb la de Girona, serví al segle XIII de referència per fixar preus al bisbat. Fires i privilegis reforçaren aquesta centralitat, que acabà retrocedint davant la Bisbal. Als boscos es produïen fusta, carbó i suro, i els camps i la ramaderia sostenien les masies. Més endavant, les indústries de la rodalia i els serveis vinculats al patrimoni ampliaren les ocupacions d’un municipi de poblament divers.

Creu de Sant Sadurní de Cruïlles. Datació: 1917
Creu de Sant Sadurní de Cruïlles. Datació: 1917, 1917 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Poble de Cruilles. Datació: Entre 1915 i 1930
Poble de Cruilles. Datació: Entre 1915 i 1930, Entre 1915 i 1930 · Marcel·lí Gausachs i Gausachs · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Empordà · 298 habitants

Foixà

Foixà té una història marcada per la seva situació entre els antics comtats d’Empúries i Girona. El lloc consta al segle XI i el castell esdevingué centre d’una baronia vinculada al llinatge dels Foixà. Els conflictes entre els comtes emporitans i la corona afectaren aquest territori. El municipi comprèn els nuclis de la Vila i de l’Església, diversos veïnats i indrets com Sant Llorenç de les Arenes i Sidillà.

Els camps més planers produïen cereals, blat de moro, patates i vinya, amb petites extensions de regadiu. L’aigua i els molins afegien activitats de transformació a la producció agrícola; els senyors de Foixà tingueren, per exemple, el molí de Sidillà o de la Roca. Masies i camins relacionaven aquests aprofitaments amb els pobles veïns de la plana. El despoblament de Sidillà i el seu progressiu cobriment per les arenes recorden també els canvis del paisatge on es desenvolupava aquella economia rural.

Creu vella a Foixà. Datació: 1913
Creu vella a Foixà. Datació: 1913, 1913 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Castell de Foixà. Datació: 1913
Castell de Foixà. Datació: 1913, 1913 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSCastell de Foixà. Datació: 1913.
Castell de Foixà. Datació: 1913, 1913 · Domini públic
ARACastell de Foixà
Castell de Foixà · Pla · CC-BY-SA-3.0

Com ha canviat. El castell de Foixà i la seva posició elevada identifiquen el lloc en la placa de 1913 i en la fotografia de 2012. La moderna mostra el conjunt des de més lluny, amb camps i vegetació en primer terme. Aquesta diferència amplia el context del paisatge, però no reprodueix l’enquadrament antic. La comparació se centra en la permanència de la silueta del castell i evita deduir canvis agraris d’una sola vista.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Empordà · 1.790 habitants

Forallac

Forallac nasqué de la unió dels antics municipis de Fonteta, Peratallada i Vulpellac, amb capitalitat en aquest darrer poble. El terme conserva trajectòries medievals diferents: Fonteta estigué vinculada al bisbat de Girona, mentre que Peratallada fou centre d’una poderosa baronia. A Vulpellac, els Sarriera transformaren el castell en un palau senyorial al segle XVI. Els nuclis, les esglésies i les fortificacions expliquen una història que s’estén des de la plana fins als boscos de les Gavarres.

Els cereals, els farratges, els llegums i la ramaderia constituïen recursos essencials. Els boscos de Fonteta aportaven fusta, llenya, carbó i suro; a Peratallada s’explotaven pedreres calcàries. La proximitat de la Bisbal afavorí indústries de ceràmica, rajoles i materials de construcció. El patrimoni de Peratallada incorporà després serveis de restauració, visites i fires. Els intercanvis locals combinen, així, productes del camp, transformació de recursos i activitats vinculades als diferents pobles del municipi.

Creu i plaça de Vullpellac. Datació: 1913
Creu i plaça de Vullpellac. Datació: 1913, 1913 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Vista general de Vullpellac. Datació: 1913
Vista general de Vullpellac. Datació: 1913, 1913 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Empordà · 438 habitants

Gualta

Gualta s’assenta a la plana entre el Ter i el Daró, amb un nucli agrupat al voltant de Santa Maria, documentada al segle XI. Les cases dels segles XVI al XVIII, amb portals i finestres treballades, recorden etapes de creixement del poble. El pont vell sobre el Daró fou una peça destacada de les comunicacions. El molí conserva també elements d’una fortificació anterior, que relacionen l’aprofitament productiu de l’aigua amb la història medieval del lloc.

El molí fariner, bastit al segle XVII, esdevingué un dels més importants de la comarca. Els recs facilitaven la transformació del gra i el reg de terres que abans havien estat aiguamolls i arrossars. L’horta, els fruiters, l’alfals i el blat de moro compartien espai amb cereals de secà i ramaderia. Aquesta producció connectava els camps amb els camins i els serveis de transformació. Durant el segle XX, la canalització de l’aigua i l’ampliació de serveis modificaren l’organització econòmica de la plana.

Creu de Gualta. Datació: 1916
Creu de Gualta. Datació: 1916, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Pont del diable de Gualta. Datació: 1916
Pont del diable de Gualta. Datació: 1916, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSPont del diable de Gualta. Datació: 1916.
Pont del diable de Gualta. Datació: 1916, 1916 · Domini públic
ARAPont vell de Gualta sobre el Daró
Pont vell de Gualta sobre el Daró · Kippelboy · CC-BY-SA-3.0

Com ha canviat. Les dues fotografies mostren el pont vell de Gualta sobre el Daró. Els arcs de pedra i el perfil de la calçada permeten identificar l’estructura, tot i que la imatge de 2011 adopta una perspectiva diferent de la placa de 1916. La moderna deixa veure la vegetació i la llera al costat dels pilars. La diferència d’aigua visible no permet afirmar una reducció permanent del cabal.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Empordà · 386 habitants

Jafre

Jafre apareix documentat al segle X i tingué vincles amb diversos monestirs, entre els quals Banyoles i Amer. A l’edat mitjana formà part de la baronia de Verges. Les grans cases de Can Pou i Can Ric recorden la presència de famílies amb patrimoni i influència al poble. La Fontsanta, nascuda al segle XV entorn d’una font considerada miraculosa, es convertí en un lloc de pelegrinatge i d’aplecs de la pagesia de la rodalia.

L’aigua del Ter, conduïda pel rec del Molí, alimentava molins i regava fruiters, horts i farratges. El molí de Jafre, del segle XVIII, conserva el record d’aquesta activitat de transformació agrícola. Els cereals i la ramaderia completaven els recursos, amb un desenvolupament posterior de la fabricació de pinsos per a un mercat més ampli. Les petites indústries de materials de construcció afegiren altres ocupacions.

Al riu Ter amb la barca del molí. Datació: 1912
Al riu Ter amb la barca del molí. Datació: 1912, 1912 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Jafre des del Ter. Datació: 1912
Jafre des del Ter. Datació: 1912, 1912 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Empordà · 11.757 habitants

La Bisbal d'Empordà

La Bisbal d’Empordà es desenvolupà al costat del Daró i adquirí una centralitat que encara explica el seu paper comarcal. La seva trajectòria medieval estigué marcada pels dominis episcopals i per una població de comerciants i menestrals. El mercat i els camins de la plana contribuïren al creixement del nucli. Durant els segles XVIII i XIX, la prosperitat agrícola, els oficis i la industrialització ampliaren la població i els espais urbans.

La fabricació de draps de llana, el treball dels blanquers i la terrissa consten entre les activitats històriques. Les argiles de la rodalia afavoriren una producció que combinà rajoleries, bòbiles i ceràmica popular. Els artesans acudien a fires de fora de la comarca, i algunes indústries arribaren a exportar a Cuba. El suro també tingué una etapa important abans de la crisi del segle XX. Botigues, tallers i fires mantingueren la vocació comercial de la vila, amb la ceràmica com un dels seus productes més característics.

Fira a la Bisbal d'Empordà. Datació: Entre 1915 i 1930
Fira a la Bisbal d'Empordà. Datació: Entre 1915 i 1930, Entre 1915 i 1930 · Marcel·lí Gausachs i Gausachs · Domini públic · Wikimedia Commons
La Bisbal d'Empordà, vista des del pont sobre el riu. Datació: circa 1920
La Bisbal d'Empordà, vista des del pont sobre el riu. Datació: circa 1920, circa 1920 · Carles Fargas · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Empordà · 447 habitants

La Pera

La Pera conserva un nucli enlairat sobre afloraments rocosos, relacionats amb l’origen del seu nom. Sant Isidor apareix documentat al segle XI i el poble tingué la condició de lloc reial i de cap de batllia. El municipi inclou també Púbol, Pedrinyà i Riuràs. Púbol mantingué una trajectòria senyorial pròpia, amb un castell que passà per diferents famílies i amb construccions medievals que continuaren transformant-se en èpoques posteriors.

La base econòmica tradicional fou agrícola i ramadera. Els cereals, els farratges, els llegums i les petites hortes es complementaven amb boscos de pins i alzines. La cria de bestiar i les activitats derivades afegien productes als intercanvis locals. Al costat d’aquesta economia rural aparegueren petites indústries de construcció i ceràmica. L’adaptació d’algunes masies per a restauració, allotjament rural o segona residència introduí després altres usos.

Creu de terme de la Pera. Datació: 1913
Creu de terme de la Pera. Datació: 1913, 1913 · Joan Roig i Font · Domini públic · Wikimedia Commons
Vista de Púbol (SaP 148 10). Datació: 1913
Vista de Púbol (SaP 148 10). Datació: 1913, 1913 · Joan Roig i Font · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Empordà · 490 habitants

La Tallada d'Empordà

La Tallada d’Empordà conserva el record d’un castell medieval entorn del qual s’agrupà el poble. Santa Maria, que havia estat la capella de la fortalesa, manté l’estructura romànica i elements defensius incorporats més tard. Les torres i els fragments de muralla continuen explicant el traçat antic. El terme també inclou Marenyà i Tor, amb esglésies i cases que completen una història de petits nuclis entre la plana del Ter i els turons del nord.

L’agricultura combinava cereals de secà amb regadius alimentats per la xarxa del rec del Molí. Farratges, blat de moro, hortalisses i fruiters formaven part de la producció, complementada per la ramaderia. L’elaboració i l’envasament de sucs de fruita en una empresa cooperativa d’àmbit comarcal afegiren una sortida industrial i exportadora als productes del camp. La transformació de la fusta aportà una altra activitat.

Casa de la vila de la Tallada d ' Empordà. Datació: 1923
Casa de la vila de la Tallada d ' Empordà. Datació: 1923, 1923 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Façana de l'església de la Tallada d ' Empordà. Datació: 1923
Façana de l'església de la Tallada d ' Empordà. Datació: 1923, 1923 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSFaçana de l'església de la Tallada d ' Empordà. Datació: 1923.
Façana de l'església de la Tallada d ' Empordà. Datació: 1923, 1923 · Domini públic
ARAFaçana de Santa Maria de la Tallada
Façana de Santa Maria de la Tallada · Josep Renalias · CC-BY-SA-3.0

Com ha canviat. La fotografia de 1923 i la imatge moderna de 2008 corresponen a la façana de Santa Maria de la Tallada. El portal, la finestra i el coronament amb les campanes permeten reconèixer el mateix frontis. La moderna ofereix una visió més clara de la pedra i del petit espai davant del temple. Les ombres i el contrast diferents no serveixen per datar reformes ni per atribuir-les a una actuació concreta.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Empordà · 24.543 habitants

Palafrugell

Palafrugell conserva el record d’un nucli emmurallat conegut com Dins la Vila, envoltat després pels carrers del creixement industrial. Els conflictes del segle XVII, amb allotjaments militars i represàlies contra la població, formen part dels antecedents de la guerra dels Segadors. Durant els segles XVIII i XIX, la vila passà d’una economia agrícola i marinera a una activitat sobretot industrial. Calella, Llafranc, Tamariu i Llofriu expliquen altres trajectòries dins el mateix municipi.

La fabricació de taps, documentada des del 1761, fou el gran motor econòmic. Els primers productors acudien a la fira llenguadociana de Bellcaire; més endavant sorgiren empreses exportadores i una indústria mecanitzada. La casa Miquel, Vincke i Meyer impulsà un gran complex fabril i noves especialitats del suro. El tren de Palamós a Flaçà ajudà a transportar mercaderies. La pesca i la navegació completaven l’activitat dels pobles costaners, abans que el turisme ampliés les botigues, els allotjaments i la restauració.

Elevador d’aigua d’una fàbrica de Palafrugell el 1917. La fitxa no permet atribuir-lo amb seguretat a Can Mario
Elevador d’aigua d’una fàbrica de Palafrugell el 1917. La fitxa no permet atribuir-lo amb seguretat a Can Mario, 1917 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Barques i gent a la platja de Calella de Palafrugell. Datació: 1918
Barques i gent a la platja de Calella de Palafrugell. Datació: 1918, 1918 · Carles Fargas · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Empordà · 18.933 habitants

Palamós i Sant Joan

Palamós fou fundada com a vila i port reial al segle XIII, amb carta de poblament del 1279. La necessitat de disposar d’un port empordanès explicà la intervenció de Pere el Gran i els privilegis concedits a la nova població. El 1942 s’hi incorporà Sant Joan de Palamós, l’antiga Vila-romà. La denominació municipal Palamós i Sant Joan, aprovada el setembre del 2026 i recollida a Municat, reconeix la presència dels dos nuclis.

El port articulà transports, comerç marítim i activitats de la pesca. La fabricació de taps de suro adquirí una gran importància als segles XVIII i XIX, amb empreses exportadores i treballadors d’ambdós sexes. La Cambra de Comerç, Indústria i Navegació es creà el 1886. El ferrocarril de via estreta cap a Flaçà connectà les indústries de la rodalia amb els molls.

Un carrer de Palamós amb gent. Datació: circa 1890
Un carrer de Palamós amb gent. Datació: circa 1890, circa 1890 · Frederic Bordas Altarriba · Domini públic · Wikimedia Commons
Grues i barques al port de Palamós i al fons el 'Provence' mig enfonsat després de ser atacat amb torpedes. Datació: 1918
Grues i barques al port de Palamós i al fons el 'Provence' mig enfonsat després de ser atacat amb torpedes. Datació: 1918, 1918 · Carles Fargas · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · municat.gencat.cat · Municat (Generalitat)

Baix Empordà · 311 habitants

Palau-sator

Palau-sator conserva un nucli de traçat medieval relacionat amb el castell i amb una llarga successió de senyories. Al segle XIV, el domini passà dels Senesterra a la família Miquel, que el mantingué fins al 1600. El terme inclou també Fontclara, Sant Feliu de Boada i Sant Julià de Boada. Les esglésies d’aquests pobles, entre les quals destaca el temple preromànic de Sant Julià, mostren una història territorial anterior a les reformes modernes.

La producció agrícola aprofitava pous i recs per als horts, el blat de moro i els farratges, al costat de cereals i bestiar. Les masies i les eines de pagesia expliquen una economia de treball familiar i de transformació dels productes del camp. La col·lecció d’estris rurals inaugurada el 1995 ajudà a conservar la memòria d’aquests oficis. L’adaptació de cases per a segona residència introduí altres usos dins els nuclis antics, sense esborrar la relació històrica entre els pobles i les terres conreades.

Font i torre a Pantaleu, segons la categorització de Commons. No s’identifica amb la Torre de les Hores del nucli de Palau-sator
Font i torre a Pantaleu, segons la categorització de Commons. No s’identifica amb la Torre de les Hores del nucli de Palau-sator, 1913 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Absis de l’església preromànica de Sant Julià de Boada el 1913
Absis de l’església preromànica de Sant Julià de Boada el 1913, 1913 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSAbsis de l’església preromànica de Sant Julià de Boada el 1913.
Absis de l’església preromànica de Sant Julià de Boada el 1913, 1913 · Domini públic
ARACapçalera de Sant Julià de Boada
Capçalera de Sant Julià de Boada · Ecicerone · CC-BY-SA-4.0

Com ha canviat. La placa de 1913 i la fotografia de 2020 mostren la capçalera de Sant Julià de Boada. La forma rectangular de l’absis i els elements que sobresurten sobre el mur permeten reconèixer el temple. La moderna incorpora una vista lateral i l’espai pavimentat del voltant. El context històric recull una restauració el 1982; per això, les cobertes i els acabats no s’han de presentar com si haguessin restat intactes durant tot el període.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Empordà · 2.534 habitants

Pals

Pals apareix documentat al segle IX, amb una vila i un castell que també rebia el nom de Montaspre. La seva història medieval quedà vinculada als comtes de Barcelona i a diferents senyors. El recinte emmurallat conserva torres, portals i carrers que permeten llegir aquella organització urbana. Els edificis gòtics i renaixentistes de la plaça i del carrer Major expliquen reformes posteriors dins un nucli situat entre els antics aiguamolls i els relleus de Begur.

L’arròs ha estat un producte característic de l’economia local, documentat des del segle XV en terres humides de la plana. Els treballs de dessecació i les transformacions del regadiu canviaren la manera d’aprofitar aquests terrenys. Cereals, farratges, hortalisses i fruiters completaven els conreus, amb ramaderia com a complement. Durant el segle XX, els serveis i el turisme adquiriren més protagonisme. La producció agrària i el patrimoni del poble constitueixen dues bases diferents dels intercanvis i de l’atracció comercial del municipi.

Creu i vista. Datació: 1916
Creu i vista. Datació: 1916, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Vista de les muralles a contrallum. Datació: 1916
Vista de les muralles a contrallum. Datació: 1916, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Empordà · 432 habitants

Parlavà

Parlavà apareix en la documentació del segle X i conserva una església de Sant Feliu amb antecedents del segle XI. El bisbe de Girona adquirí el terme el 1314 i l’incorporà als dominis del castell de Rupià. El municipi també comprèn Fonolleres, amb una església tardogòtica i restes de fortificació. Els grans masos dels segles XVI al XVIII, alguns amb garites i finestres treballades, mostren la importància de les explotacions rurals en la configuració del poble.

Els camps de la plana produïen cereals, farratges i fruita, aprofitant també els regadius del sistema del Ter i del Daró. La ramaderia adquirí una presència destacada i afavorí activitats de transformació agropecuària. Tallers mecànics i petites empreses de construcció ampliaren les ocupacions locals. Aquesta economia connectava la producció dels masos amb serveis i intercanvis de la rodalia.

Creu de Parlavà. Datació: 1916
Creu de Parlavà. Datació: 1916, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Empordà · 275 habitants

Regencós

Regencós ocupa un replà al peu del Quermany, entre la plana i el massís de Begur. El nucli, els veïnats i les masies conservaren una estructura rural mentre les poblacions sureres pròximes atreien treballadors. La crisi agrària de finals del segle XIX i els canvis d’ocupació afectaren la seva evolució demogràfica. Les cases i els masos dels segles XVI al XVIII, alguns amb finestres goticorenaixentistes, testimonien etapes anteriors de consolidació del poblament.

La fabricació de rajoles i teules fou una activitat característica, especialment entre finals del segle XIX i la primera meitat del XX. Molts forns eren petites empreses familiars, vinculades a la demanda de materials de construcció. Les terreres de caolí i les pedreres aportaven altres recursos. L’agricultura, amb cereals i farratges, i la cria d’aviram completaven la producció. Els molins d’en Coll i Pagès recorden la transformació del gra. Més endavant, la proximitat de la costa afavorí nous usos residencials en cases i masies.

Creu i torre de Regencós. Datació: 1916
Creu i torre de Regencós. Datació: 1916, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Empordà · 325 habitants

Rupià

Rupià conserva un traçat medieval de carrers estrets, petites places i fragments de muralla. El bisbe de Girona hi adquirí el castell al segle XIII i el poble es convertí en centre d’una batllia episcopal que també comprenia Parlavà i Ultramort. Sant Vicenç i els casals dels segles XV al XVIII mostren diferents etapes de construcció i reforma. L’antic palau episcopal fou adaptat durant el segle XX per a usos municipals.

La base econòmica tradicional era agrària, amb cereals, farratges, llegums, petits horts i ramaderia. Els masos dispersos formaven veïnats com Sobrevila, Sotavila i la Talaia, relacionats amb les terres de treball. La vinya i l’olivera tingueren més extensió en el passat, abans de retrocedir davant altres aprofitaments. Les activitats derivades del bestiar completaven els recursos locals. El creixement de les segones residències afegí posteriorment altres usos als habitatges antics, dins una economia vinculada als intercanvis amb els centres de la plana empordanesa.

Creu de Rupià. Datació: 1913
Creu de Rupià. Datació: 1913, 1913 · Joan Roig i Font · Domini públic · Wikimedia Commons
Vista de Rupià. Datació: 1914
Vista de Rupià. Datació: 1914, 1914 · Joan Roig i Font · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Empordà · 23.141 habitants

Sant Feliu de Guíxols

Sant Feliu de Guíxols desenvolupà una història urbana i marítima marcada pel port, la navegació i els oficis. Durant els segles XVII i XVIII, el comerç d’altura i les connexions amb Amèrica contribuïren al creixement de la població. Mariners, mestres d’aixa, calafats i mercaders formaven part d’aquesta economia. L’arribada del ferrocarril a Girona el 1892 reforçà les comunicacions i, amb la prolongació fins al moll comercial, facilità l’exportació de mercaderies.

El suro esdevingué una especialització decisiva des del segle XVIII. Els primers tapers acudien a Bellcaire del Llenguadoc, però les grans cases exportadores acabaren establint xarxes comercials pròpies. La banca, les cambres de comerç i les indústries mecanitzades acompanyaren aquest desenvolupament. També hi havia fabricació de xarxes, botes de vi i barrils per a anxoves, relacionada amb la pesca i el tràfic marítim. Les crisis del segle XX transformaren el sector surer, mentre el turisme ampliava els serveis i les activitats comercials de la ciutat.

Platja de Sant Feliu amb barques i Sant Feliu de Guíxols. Datació: circa 1890
Platja de Sant Feliu amb barques i Sant Feliu de Guíxols. Datació: circa 1890, circa 1890 · Frederic Bordas Altarriba · Domini públic · Wikimedia Commons
Ballant sardanes. Datació: 1913
Ballant sardanes. Datació: 1913, 1913 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Empordà · 5.987 habitants

Santa Cristina d'Aro

Santa Cristina d’Aro conserva una història de pobles i masos distribuïts per la vall del Ridaura i les Gavarres. A la seva església se signà el 1041 l’acord que confiava el castell d’Aro al monestir de Sant Feliu de Guíxols. El territori formà part de la batllia de la Vall d’Aro i esdevingué municipi separat de Castell d’Aro durant el segle XIX. Solius, Romanyà i Bell-lloc completen aquesta trajectòria, amb esglésies i testimonis d’un poblament molt més antic.

Els camps del fons de la vall proporcionaven cereals, farratges i hortalisses. Les suredes alimentaven aprofitaments forestals, i les aigües minerals de Font Picant i Salenys afegien un recurs singular a l’economia. La construcció i altres indústries ampliaren després les ocupacions. Durant el segle XX, el turisme residencial, els allotjaments i els serveis transformaren una part del territori.

Una masia a Santa Cristina d ' Aro. Datació: 1917
Una masia a Santa Cristina d ' Aro. Datació: 1917, 1917 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Vista de Santa Cristina d ' Aro. Datació: 1917
Vista de Santa Cristina d ' Aro. Datació: 1917, 1917 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Empordà · 240 habitants

Serra de Daró

Serra de Daró apareix documentada al segle XI entre les possessions confirmades al monestir de Banyoles. El lloc formava part del comtat d’Empúries i quedà relacionat amb la batllia d’Ullastret. El terme comprèn altres indrets amb trajectòries pròpies, com Sant Iscle i Cunyà, on subsisteixen elements de castells i masies senyorials. El poblament s’inscriu en una plana marcada pel Daró, el Ter i els antics espais humits.

L’aigua dels recs permeté una agricultura de regadiu amb hortalisses, farratges, cereals i fruiters. La dessecació de l’estany d’Ullastret transformà terres de l’entorn; el nom del Mas de la Bomba recorda la maquinària emprada en aquell procés. La ramaderia i les petites indústries agropecuàries completaven els recursos. La cooperativa agrícola i ramadera Santa Maria, creada el 1965, reforçà l’organització econòmica local. Aquest conjunt relaciona els treballs dels camps amb la transformació de productes i amb els intercanvis de la plana del baix Ter.

Paisatge de Serra de Daró. Datació: 1916
Paisatge de Serra de Daró. Datació: 1916, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Vista de Serra de Daró. Datació: 1916
Vista de Serra de Daró. Datació: 1916, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Empordà · 182 habitants

Torrent

Torrent es formà al voltant de l’església i del recinte del castell, amb carrers curts i una plaça a la sortida del portal medieval. Sant Vicenç, documentada des del segle XIV, fou reconstruïda al XVIII. El municipi inclou Torrentí, amb masies disperses i casals fortificats, i espais de les Gavarres amb una llarga ocupació rural. L’ermita de Sant Llop recorda també la relació històrica del terme amb els pastors i els aplecs.

La pagesia combinava vinya, olivera, cereals i farratges, amb un pes important de la ramaderia. La fil·loxera provocà una crisi que contribuí a la pèrdua de població a finals del segle XIX. Durant el XX, l’activitat surera de Palafrugell i els treballs vinculats al turisme costaner oferiren altres ocupacions als residents. Algunes masies canviaren d’ús per esdevenir habitatges d’estiueig o allotjaments. La història econòmica de Torrent relaciona, així, la producció dels camps amb els centres industrials i de serveis de la rodalia.

Portal d´una casa de Torrent d'Empordà. Datació: 1916
Portal d´una casa de Torrent d'Empordà. Datació: 1916, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Creu processional de Torrent. Datació: 1916
Creu processional de Torrent. Datació: 1916, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Empordà · 12.570 habitants

Torroella de Montgrí

Torroella de Montgrí apareix documentada al segle IX i adquirí protagonisme com a vila medieval vinculada als senyors de Torroella i, després, a la corona. Les cartes de poblament del segle XIII i els privilegis concedits als habitants reflecteixen la consolidació de la comunitat. El municipi combina la vila, el massís del Montgrí, masos de la plana i el nucli marítim de l’Estartit. Les terres, els rius i la costa expliquen històries complementàries dins un mateix terme.

Els paraires fabricaren draps a l’edat mitjana, mentre que els molins d’oli i d’arròs transformaven productes del camp. La Fira de Sant Andreu, documentada des del 1393, reforçà els intercanvis agrícoles i ramaders. Cereals, horts, fruiters i bestiar sostenien la plana regada pel Ter. A l’Estartit, la pesca compartí després espai amb els serveis turístics i el comerç.

Homes batent el blat prop de Torroella de Montgrí. Datació: circa 1890
Homes batent el blat prop de Torroella de Montgrí. Datació: circa 1890, circa 1890 · Frederic Bordas Altarriba · Domini públic · Wikimedia Commons
Canal de Torroella de Montgrí amb cases del poble al fons. Datació: Entre 1920 i 1936
Canal de Torroella de Montgrí amb cases del poble al fons. Datació: Entre 1920 i 1936, Entre 1920 i 1936 · Carles Fargas · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Empordà · 1.167 habitants

Verges

Verges apareix documentat al segle X i tingué un castell vinculat als comtes d’Empúries. La vila esdevingué centre d’una baronia que comprenia també Bellcaire i la Tallada, abans de passar a la corona al segle XVI. Les torres, les muralles i les cases dels ravals permeten seguir l’evolució del nucli. La seva situació prop del Ter també la relacionà amb conflictes militars, com la batalla del 1694 al pas del riu.

L’agricultura i la ramaderia sostingueren una economia connectada amb els recs de la plana. L’arròs havia estat important als segles XVIII i XIX, igual que el molí de Verges. Els horts, els fruiters, els farratges i els cereals completaven els conreus. La fabricació de pinsos, farines i embotits afegí activitats de transformació, al costat d’altres petites indústries. El mercat setmanal i els espais porxats formaven part de les relacions comercials del poble, entre els productes del camp i els serveis de la rodalia.

Creu de terme de Verges. Datació: 1916
Creu de terme de Verges. Datació: 1916, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Torre i campanar de Verges. Datació: 1916
Torre i campanar de Verges. Datació: 1916, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Baix Empordà · 209 habitants

Vilopriu

Vilopriu reuneix el poble principal i nuclis com Gaüses, Pins i Valldavià, entre les valls del Ter i del Fluvià. Les restes del castell, les esglésies i els masos fortificats mostren diferents etapes del poblament medieval i modern. A Valldavià destaca un casal fortificat amb elements gòtics; a Pins, diverses masies conserven portals i finestres dels segles XV al XVIII. Els antics camins, alguns amb trams d’empedrat, connectaven aquest territori amb els passos de la plana.

La producció tradicional combinava cereals, blat de moro, farratges i petits horts, mentre la vinya i l’olivera havien ocupat abans més superfície. La ramaderia i l’avicultura adquiriren una importància especial en l’economia dels pobles. Els boscos i les masies formaven part d’aquest sistema de recursos i treball. Un relleu amb eines de ferrer en una casa de Gaüses recorda la presència d’oficis complementaris. La conversió de masos en segones residències introduí després altres usos, al costat de l’activitat agrària.

Ruïnes del castell de Vilopriu. Datació: 1923
Ruïnes del castell de Vilopriu. Datació: 1923, 1923 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Façana de l'església de Vilopriu. Datació: 1923
Façana de l'església de Vilopriu. Datació: 1923, 1923 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Moianès · 1.122 habitants

Calders

Calders cresqué al voltant de la parròquia de Sant Vicenç i de l’antic camí ral, en una posició elevada entre les valls de les rieres de Calders i de Malrubí. Durant segles fou un petit nucli amb hostal, ferreria, cases a la sagrera i edificacions al llarg del camí. L’església es renovà al segle XVII. Monistrol de Calders se’n separà com a municipi el 1934.

El pas de viatgers i mercaderies explica la presència històrica de l’hostaler i del ferrer, oficis al servei dels habitants i de les comunicacions. La vinya fou un dels principals conreus abans de la fil·loxera, afavorida pels vessants assolellats i resguardats. Més endavant perderen pes també les oliveres i els ametllers, mentre s’estenien els farratges. La ramaderia complementà l’agricultura.

Masia a la sortida de Calders, el 1930, amb els camps i els camins de l’entorn
Masia a la sortida de Calders, el 1930, amb els camps i els camins de l’entorn, 1930 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons
La creu de terme i una part de Calders el 1924, al costat de l’antic camí
La creu de terme i una part de Calders el 1924, al costat de l’antic camí, 1924 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSLa creu de terme i una part de Calders el 1924, al costat de l’antic camí.
La creu de terme i una part de Calders el 1924, al costat de l’antic camí, 1924 · Domini públic
ARALa mateixa creu de terme de Calders, fotografiada el 2012 des d’un altre angle.
La mateixa creu de terme de Calders, fotografiada el 2012 des d’un altre angle · Usuari de Flickr 86127980@N06 (crèdit de la fitxa Commons) · CC-BY-SA-2.0

Com ha canviat. La creu de terme permet relacionar la vista del 1924 amb la fotografia del 2012. El monument continua essent un referent de la cruïlla, però l’espai que l’envolta presenta paviment, senyals viaris, vegetació i altres elements urbans. La moderna està presa des d’un angle diferent i no inclou exactament les mateixes façanes. Per això, la comparació no atribueix desaparicions o trasllats a tot allò que queda fora del seu camp.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Moianès · 804 habitants

Castellcir

Castellcir deu el nom al castell que s’alça sobre un penyal i que també és conegut com la Popa. El terme apareix en documents del segle X relacionats amb el castell de Tenes. Durant molt de temps, la població es distribuí entre masies i parròquies, amb Santa Coloma Sasserra i l’enclavament de Marfà com a altres àmbits del municipi. L’actual nucli cresqué al voltant d’un petit carrer de cases de bracers format al segle XIX i es transformà especialment durant el segle XX.

L’agricultura de secà havia estat la principal base econòmica, amb cereals per a gra i farratges. La cria de bestiar boví i d’aviram complementava l’aprofitament dels camps. Els serveis i la funció d’estiueig guanyaren pes amb les urbanitzacions i les segones residències. Una part de la població treballadora es desplaçà també a municipis veïns, dins una economia local amb poca implantació industrial.

Un ramat d’ovelles prop de l’ermita de la Tosca, a l’enclavament de Marfà de Castellcir, el 1924
Un ramat d’ovelles prop de l’ermita de la Tosca, a l’enclavament de Marfà de Castellcir, el 1924, 1924 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
El castell de Castellcir, conegut com la Popa, damunt el penyal, entre 1890 i 1910
El castell de Castellcir, conegut com la Popa, damunt el penyal, entre 1890 i 1910, between 1890 and 1910 · Juli Soler i Santaló · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSEl castell de Castellcir, conegut com la Popa, damunt el penyal, entre 1890 i 1910.
El castell de Castellcir, conegut com la Popa, damunt el penyal, entre 1890 i 1910, between 1890 and 1910 · Domini públic
ARAEl mateix castell de Castellcir o de la Popa, vist el 2011 des d’un punt més distant.
El mateix castell de Castellcir o de la Popa, vist el 2011 des d’un punt més distant · Gustau Erill i Pinyot · CC-BY-SA-3.0

Com ha canviat. El perfil del penyal i els murs permeten identificar el mateix castell en la fotografia antiga i en la del 2011. La primera s’acosta al conjunt des d’un terreny obert, mentre que la moderna el presenta més lluny i amb vegetació en primer terme. Aquesta diferència de posició condiciona molt la lectura del paisatge. Les dues imatges no permeten quantificar per si soles l’extensió del bosc ni precisar totes les modificacions dels murs.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Moianès · 2.754 habitants

Castellterçol

Castellterçol conserva un nucli antic de cases de pedra i carrers que cresqueren especialment durant el segle XVIII. La seva història està vinculada al monestir de l’Estany, que hi adquirí propietats i jurisdicció. El 1574, els habitants aconseguiren recuperar la jurisdicció mitjançant un pagament a l’abat. Les esglésies, les cases pairals i els ravals testimonien les successives ampliacions de la població. La dansa de Castellterçol i el ball del ciri formen part de les celebracions públiques que han donat renom a la vila.

La indústria llanera assolí una gran importància al final del segle XVIII. Més endavant, el tèxtil s’anà transformant i compartí protagonisme amb altres activitats, entre les quals la indústria alimentària. L’agricultura i la ramaderia mantingueren presència als masos del terme. Les fires, el mercat i els productes artesans expressen una tradició d’intercanvis que també tingué una vessant ramadera. L’estiueig i la funció residencial ampliaren després la demanda comercial i els serveis de la població.

El ball del ciri a Castellterçol, publicat el 8 de setembre de 1907: una celebració pública amb balladors i espectadors
El ball del ciri a Castellterçol, publicat el 8 de setembre de 1907: una celebració pública amb balladors i espectadors, 1907 · Autor no identificat · Domini públic · Wikimedia Commons
Castellterçol envoltat de conreus, en una fotografia datada entre 1882 i 1929
Castellterçol envoltat de conreus, en una fotografia datada entre 1882 i 1929, Entre 1882 i 1929 · Autor no identificat · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Moianès · 390 habitants

L'Estany

L’Estany es formà al costat del monestir de Santa Maria, fundat el 1080 amb una comunitat de canonges augustinians. Els seus abats reuniren un patrimoni extens i exerciren drets sobre diverses parròquies i poblacions. L’església, consagrada el 1133, i el claustre continuen essent referents del nucli. La vall devia el nom a un estany o aiguamoll que condicionava els conreus i la salut dels habitants. La mina construïda entre el 1734 i el 1737 permeté millorar-ne el desguàs.

L’aigua canalitzada feia funcionar l’antic molí dels canonges, conegut com el molí del Grau. Els camps, els ramats i els petits obradors formaven part d’una economia vinculada a la terra i a l’aprofitament dels recursos locals. La ramaderia mantingué importància i també hi hagué continuïtat de l’activitat tèxtil. Al començament del segle XX, l’estiueig impulsà noves residències i la transformació d’edificis, entre els quals l’antic molí.

Vaques pasturant a l’Estany, cap al 1920: una escena de treball ramader
Vaques pasturant a l’Estany, cap al 1920: una escena de treball ramader, circa 1920 · Carles Fargas · Domini públic · Wikimedia Commons
Un molí de l’Estany i el seu entorn el 1935. Es conserva el títol arxivístic sense identificar-lo automàticament amb un altre molí del terme
Un molí de l’Estany i el seu entorn el 1935. Es conserva el títol arxivístic sense identificar-lo automàticament amb un altre molí del terme, 1935 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Moianès · 6.828 habitants

Moià

Moià exercí una funció central al Moianès des de l’edat mitjana. El 1194, una concessió a la vila confirmava la fira i el mercat i l’alliberava de la subjecció als castlans de Clarà. El nucli s’anà ampliant i transformant durant els segles de creixement menestral. L’església barroca de Santa Maria i les cases dels carrers antics recorden aquesta etapa. L’incendi del 1839, durant la primera guerra Carlina, marcà un període de destrucció i dificultats posteriors.

La parairia fou una activitat decisiva: el gremi de paraires es constituí el 1523 i la vila també comptà amb fusters, joiers, gravadors i impressors. La pèrdua de pes d’aquells oficis i les dificultats per incorporar-se a la industrialització afectaren l’economia del segle XIX. Les fires i el mercat mantingueren la funció d’intercanvi amb la rodalia. L’agricultura, la ramaderia, petites indústries i l’estiueig completaren aquesta trajectòria.

Mercat a la plaça Major de Moià, entre 1890 i 1910, amb gent i parades davant dels porxos
Mercat a la plaça Major de Moià, entre 1890 i 1910, amb gent i parades davant dels porxos, Entre 1890 i 1910 · Autor no identificat · Domini públic · Wikimedia Commons
Un carrer de Moià amb el campanar al fons, cap al 1930
Un carrer de Moià amb el campanar al fons, cap al 1930, ca. 1930 · Josep Garrut i Sala · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSMercat a la plaça Major de Moià, entre 1890 i 1910, amb gent i parades davant dels porxos.
Mercat a la plaça Major de Moià, entre 1890 i 1910, amb gent i parades davant dels porxos, Entre 1890 i 1910 · Domini públic
ARAEls mateixos porxos de la plaça Major de Moià, el 2012, amb una perspectiva obliqua respecte de la vista del mercat antic.
Els mateixos porxos de la plaça Major de Moià, el 2012, amb una perspectiva obliqua respecte de la vista del mercat antic · Usuari de Flickr 86127980@N06 (crèdit de la fitxa Commons) · CC-BY-SA-2.0

Com ha canviat. La fotografia antiga documenta una jornada de mercat davant dels porxos de la plaça Major. A la del 2012 es reconeixen les arcades i les façanes del mateix conjunt, ara des d’un angle oblic, amb vehicles i establiments visibles. La pavimentació i els usos puntuals de l’espai són diferents. L’absència de parades en aquesta presa concreta no significa que el mercat s’hagi extingit ni permet establir-ne el calendari actual.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Moianès · 663 habitants

Sant Quirze Safaja

Sant Quirze Safaja conserva un petit nucli elevat al voltant de l’església parroquial, documentada des del 1100. El temple manté un absis romànic, però fou ampliat durant el segle XVII, quan també es construí el campanar. El terme inclou el sector de Bertí i nombrosos masos distribuïts entre valls, cingleres i boscos. La riera de Tenes i els seus afluents han condicionat els camins, els llocs de poblament i l’aprofitament dels recursos naturals.

Les poues de glaç recorden un comerç que subsistí fins al començament del segle XX. Els molins són un altre testimoni de l’ús productiu de l’aigua, entre els quals destaca el de Llobateres, amb una antiga torre de defensa. Els cereals, els farratges, petites hortes i la cria de bestiar completaven les activitats rurals. La indústria tingué una presència limitada, mentre una part dels habitants treballava fora del municipi. L’estiueig i els serveis incorporaren posteriorment nous usos a les cases i als espais del terme.

El molí i la font de Llobateres, al camí de Sant Miquel del Fai, dins Sant Quirze Safaja, el 1922
El molí i la font de Llobateres, al camí de Sant Miquel del Fai, dins Sant Quirze Safaja, el 1922, 1922 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
L’església i el campanar de Sant Quirze Safaja, el 30 de desembre de 1923
L’església i el campanar de Sant Quirze Safaja, el 30 de desembre de 1923, 30 December 1923 · Jaume Biosca i Juvé · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSL’església i el campanar de Sant Quirze Safaja, el 30 de desembre de 1923.
L’església i el campanar de Sant Quirze Safaja, el 30 de desembre de 1923, 30 December 1923 · Domini públic
ARAEl mateix campanar de Sant Quirze Safaja, el 2006, en una presa més pròxima
El mateix campanar de Sant Quirze Safaja, el 2006, en una presa més pròxima · Josemanuel (obra pròpia publicada a Commons) · CC-BY-SA-2.5

Com ha canviat. El campanar de Sant Quirze es reconeix tant a la vista del 1923 com a la fotografia moderna, datada el 2006 per l’EXIF. La primera mostra també una part de l’entorn del temple; la segona concentra l’atenció en el cos de la torre, els finestrals i la balustrada. La proximitat fa més visibles els materials i els cables. No es dedueixen canvis del conjunt parroquial que no puguin observar-se en aquests enquadraments diferents.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Moianès · 1.099 habitants

Santa Maria d'Oló

Santa Maria d’Oló té un passat vinculat al castell i a les lluites dels seus habitants per alliberar-se dels drets senyorials. La compra del terme pel monestir de l’Estany al segle XIV obrí un període de tensions que inclogué l’assalt al monestir el 1395. L’església vella del nucli fou bastida al segle XVII sobre temples anteriors. Les masies i altres parròquies del terme, com Sant Feliu de Terrassola, expliquen la distribució d’un poblament que durant segles mantingué un fort caràcter rural.

La tradició de la parairia i del tèxtil afavorí una industrialització més intensa al segle XX. La fàbrica del Pastor s’establí el 1902 i després passà per diverses reformes i canvis de propietat. Altres fàbriques i tallers transformaren l’ocupació i l’aspecte del poble, mentre el mercat setmanal contribuïa al proveïment local.

El casal de Rocafort, al terme de Santa Maria d’Oló, entre 1889 i 1916, envoltat de camps
El casal de Rocafort, al terme de Santa Maria d’Oló, entre 1889 i 1916, envoltat de camps, Entre 1889 i 1916 · Autor no identificat · Domini públic · Wikimedia Commons
L’església i la rectoria de Sant Feliu de Terrassola, al terme de Santa Maria d’Oló, entre 1900 i 1936
L’església i la rectoria de Sant Feliu de Terrassola, al terme de Santa Maria d’Oló, entre 1900 i 1936, Entre 1900 i 1936 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSL’església i la rectoria de Sant Feliu de Terrassola, al terme de Santa Maria d’Oló, entre 1900 i 1936.
L’església i la rectoria de Sant Feliu de Terrassola, al terme de Santa Maria d’Oló, entre 1900 i 1936, Entre 1900 i 1936 · Domini públic
ARAEl mateix conjunt de Sant Feliu de Terrassola i la rectoria, el 2008, amb una perspectiva semblant però no idèntica.
El mateix conjunt de Sant Feliu de Terrassola i la rectoria, el 2008, amb una perspectiva semblant però no idèntica · Joan Escoda i Prats · CC-BY-SA-2.5

Com ha canviat. La fotografia antiga situa l’església i la rectoria damunt d’un terreny de camps i camins. A la del 2008 es reconeix el mateix conjunt des d’una perspectiva propera. La font patrimonial documenta intervencions importants durant els anys setanta, amb reconstrucció dels absis en la posició inicial. Per això, l’aspecte romànic de les parts restaurades no s’ha de presentar com una conservació intacta. Les imatges tampoc no daten per si soles cadascuna de les reformes.

Fonts: Enciclopèdia.cat · patrimonicultural.diba.cat · Municat (Generalitat)

Gironès · 804 habitants

Aiguaviva

Aiguaviva conserva una història lligada als masos, a Vilademany i a la casa del Temple. El topònim de Vilademany és documentat des del 948, mentre que la comanda templera d’Aiguaviva es configurà a començament del segle XIII. Des d’aquest centre s’administraven possessions i rendes repartides per diferents pobles del bisbat de Girona. Aquesta xarxa de terres i censos mostra el pes que tenia la propietat agrària en l’organització econòmica del territori.

La producció de cereals i farratges, juntament amb la ramaderia, ha estat una base tradicional del municipi. El secà hi tingué protagonisme, tot i l’ampliació posterior del regadiu. Amb el desenvolupament de les comunicacions i de les zones industrials, l’activitat es diversificà; el ram alimentari hi adquirí un pes destacat, especialment en la fabricació de pa i productes de fleca. El recorregut econòmic d’Aiguaviva passa així de l’administració de terres i la producció pagesa a una estructura on també intervenen la transformació alimentària i la distribució.

Vista del nucli d’Aiguaviva el 1924, amb l’església destacant sobre l’entorn rural
Vista del nucli d’Aiguaviva el 1924, amb l’església destacant sobre l’entorn rural, 1924 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Gironès · 5.088 habitants

Bescanó

Bescanó apareix documentat el 1058, però alguns dels seus nuclis, com Montfullà i Estanyol, ja s’esmenten el 882. El Ter i les séquies han condicionat l’economia d’aquest territori, situat entre el pla de Girona i les Guilleries. La séquia Monar, documentada des del segle XI, permeté aprofitar l’aigua tant per al regadiu com per a activitats industrials. Horts, camps i instal·lacions hidràuliques formen part d’una mateixa història productiva.

La transformació industrial tingué un referent en la fàbrica tèxtil Grober, establerta a Bescanó el 1895 i tancada el 2014. L’arribada del ferrocarril d’Olot a Girona reforçà les relacions amb les poblacions de l’entorn: el tren, suprimit el 1969, tenia una utilitat especial els dies de mercat. Al costat dels cereals, els farratges i la ramaderia, es desenvoluparen empreses de fusta, mecànica i alimentació. L’activitat comercial s’entén, doncs, en relació amb la producció agrària, la fàbrica i les comunicacions amb Girona i la vall del Ter.

Bescanó i el seu entorn en una vista general del 1917
Bescanó i el seu entorn en una vista general del 1917, 1917 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
La creu Padró de Bescanó davant d’un edifici, el 1917
La creu Padró de Bescanó davant d’un edifici, el 1917, 1917 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Gironès · 1.841 habitants

Bordils

Bordils és esmentat el 990 amb la forma Burdilis. Durant l’edat mitjana, la seva jurisdicció estigué vinculada al castell de Cervià. El poble cresqué en una plana propera al Ter, on els camps i les plantacions d’arbres han tingut un paper decisiu. La història local no gira únicament entorn dels edificis del nucli, sinó també de l’aprofitament de l’aigua i de la producció que sortia de les terres de la rodalia.

El regadiu de la séquia d’en Vinyals parteix d’un privilegi reial del 1748. L’aigua afavorí cereals, hortalisses i fruiters, mentre que els arbres de ribera donaren una especialització pròpia a la població. Bordils fou coneguda com la capital del pollancre, i la varietat bordilenca assolí reconeixement més enllà de l’àmbit local. Aquest patrimoni productiu explica una economia vinculada al camp i als recursos vegetals, amb connexions facilitades per la carretera i el ferrocarril. No cal atribuir-li un gran mercat històric per reconèixer la seva participació en els intercanvis de la plana gironina.

Part superior de la façana i campanar de Sant Esteve de Bordils el 1916
Part superior de la façana i campanar de Sant Esteve de Bordils el 1916, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSPart superior de la façana i campanar de Sant Esteve de Bordils el 1916.
Part superior de la façana i campanar de Sant Esteve de Bordils el 1916, 1916 · Domini públic
ARASant Esteve de Bordils. La moderna mostra el mateix edifici des d’una perspectiva més llunyana.
Sant Esteve de Bordils. La moderna mostra el mateix edifici des d’una perspectiva més llunyana · Pere López Brosa · CC BY-SA 4.0

Com ha canviat. La fotografia de 1916 i la vista de 2026 permeten reconèixer el mateix conjunt de Sant Esteve de Bordils. La moderna mostra el campanar i la part alta del temple des de més lluny, entre edificacions del poble. L’enquadrament antic s’acosta a la façana. La diferència de distància impedeix comparar tots els detalls, però fa visible la permanència del campanar dins un entorn construït més ampli. No s’hi dedueixen obres concretes sense documentació.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Gironès · 534 habitants

Campllong

Campllong és un topònim documentat des del 922. El petit nucli s’organitzà al voltant de Sant Quirze, una parròquia citada el 1362, tot i que l’edifici conservat correspon sobretot als segles XVI i XVII. A l’entorn del poble, masies com la Torre Llupiana recorden una societat articulada per l’explotació de la terra. La presència de cases fortificades i de camps permet entendre el poblament més enllà del centre parroquial.

L’agricultura i la ramaderia han alimentat una economia de cereals, farratges, fruiters i cria de bestiar. La transformació dels productes del camp tingué un referent en l’empresa d’embotits Joaquim Albertí, vinculada a la marca La Selva i arrelada a Campllong des del 1917. Un altre espai d’intercanvi fou la Fira Comarcal de Primavera, iniciada el 1983 i celebrada primer a Cassà de la Selva. El seu component agrícola i ramader relaciona maquinària, bestiar i activitats comercials. Producció pagesa, elaboració alimentària i fira expliquen tres cares complementàries de l’economia local.

L’església de Sant Quirze de Campllong i el seu entorn el 1924
L’església de Sant Quirze de Campllong i el seu entorn el 1924, 1924 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Porxos i façana de la Torre Llupiana, amb una figura humana secundària, el 1924
Porxos i façana de la Torre Llupiana, amb una figura humana secundària, el 1924, 1924 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSL’església de Sant Quirze de Campllong i el seu entorn el 1924.
L’església de Sant Quirze de Campllong i el seu entorn el 1924, 1924 · Domini públic
ARASant Quirze de Campllong. Mateix edifici i campanar, amb angle lateral i distància diferents.
Sant Quirze de Campllong. Mateix edifici i campanar, amb angle lateral i distància diferents · Josep Maria Viñolas Esteva · CC BY-SA 4.0

Com ha canviat. La imatge de 1924 mostra Sant Quirze en un entorn obert, amb l’església i el campanar com a elements principals. A la fotografia de 2018 es reconeix el mateix temple des d’un altre angle, amb camps al davant i muntanyes al fons. L’entorn continua permetent una lectura rural del conjunt. Les diferències d’enquadrament i vegetació no serveixen per datar reformes ni per afirmar que tots els edificis annexos siguin els mateixos.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Gironès · 744 habitants

Canet d'Adri

Canet d’Adri reuneix diversos nuclis i un poblament disseminat en masies, dins un paisatge marcat per les rieres i el massís de Rocacorba. La parròquia de Sant Vicenç d’Adri és documentada el 1078. El 1386 els habitants de Canet demanaren acollir-se al règim municipal de Girona, i la població tingué la consideració de carrer de la ciutat. Les esglésies i els casals rurals conserven testimonis d’aquesta organització del territori.

La base econòmica ha estat agrària: cereals i farratges al secà, amb blat de moro i hortalisses als terrenys que aprofiten l’aigua de la riera de Canet. La cria de boví, porcí i oví completà aquesta estructura productiva. Més que una gran tradició fabril, la història dels oficis s’ha de llegir en relació amb el treball dels masos, els recursos de la vall i la proximitat de Girona.

Ca n’Heres, a Canet d’Adri, en una fotografia publicada el 1903 segons la fitxa de Commons
Ca n’Heres, a Canet d’Adri, en una fotografia publicada el 1903 segons la fitxa de Commons, 1903 · autor desconegut · Domini públic · Wikimedia Commons
La Font de la Torre i el seu entorn de ribera a Canet d’Adri el 1924
La Font de la Torre i el seu entorn de ribera a Canet d’Adri el 1924, 1924 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Gironès · 11.131 habitants

Cassà de la Selva

Cassà de la Selva és esmentada el 914, mentre que el seu castell apareix documentat el 1116. El nucli antic es formà entorn de l’església, però la vida comercial també guanyà espai a la Coma, encara exterior al poble a la fi del segle XVI. A la segona meitat del XVII s’hi establiren mesures municipals per a grans i oli, sota unes voltes conegudes com les Mesures. Aquest equipament donà impuls al mercat i a les fires.

El suro transformà profundament l’economia cassanenca. La documentació parroquial identifica un taper el 1760, encara que l’ofici no es generalitzà fins a la darreria del segle XVIII. La indústria tapera connectà l’aprofitament de les suredes amb la manufactura i la venda dels taps. Així, el comerç local combinava l’abastament de productes agraris amb una producció especialitzada que adquirí un paper central en la vila.

Vista general de Cassà de la Selva el 1917; es conserva al catàleg la grafia antiga «Caça»
Vista general de Cassà de la Selva el 1917; es conserva al catàleg la grafia antiga «Caça», 1917 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Una creu adossada a la cantonada d’un carrer de Cassà de la Selva el 1917
Una creu adossada a la cantonada d’un carrer de Cassà de la Selva el 1917, 1917 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Gironès · 1.175 habitants

Flaçà

Flaçà apareix esmentat el 1017. El seu nucli antic, entre la riera de la Pera i el Ter, conserva una trajectòria vinculada a la parròquia de Sant Cebrià, documentada el 1209. L’església fou reedificada el 1824, amb conservació d’elements romànics. Més endavant, l’estació del ferrocarril donà protagonisme al barri de la Bolla i contribuí al creixement del municipi durant el segle XIX.

L’activitat agrària, basada sobretot en cereals i farratge, es combinà amb una especialització industrial en paper i cartó. La trajectòria de les empreses papereres explica bona part del canvi econòmic i demogràfic del segle XX. El tren i la carretera reforçaren les connexions de Flaçà amb Girona i el Baix Empordà, mentre que el mercat setmanal formà part de la vida comercial descrita per la font històrica.

Vista parcial del nucli de Flaçà el 1917
Vista parcial del nucli de Flaçà el 1917, 1917 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Portal cobert en un carrer de Flaçà el 1917
Portal cobert en un carrer de Flaçà el 1917, 1917 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Gironès · 2.818 habitants

Fornells de la Selva

Fornells de la Selva és esmentat des del 922. La parròquia de Sant Cugat apareix documentada el 1032, i el castell, el 1049. Aquestes notícies corresponen a l’organització medieval del terme, no a la data de construcció íntegra dels edificis que han arribat fins avui. Les masies, els camps i l’Onyar formen part d’un paisatge on el treball agrari tingué una presència determinant.

La bona disponibilitat d’aigua afavorí cereals, fruiters i farratges, així com plantacions d’arbres destinats a fusta per a embalatge i mobiliari. La cria de bestiar completà els recursos de les explotacions. A aquesta base s’afegí la fabricació de teules i rajoles, relacionada amb els terrenys argilosos. Les comunicacions ferroviàries i la carretera facilitaren posteriorment la implantació d’indústries, tallers, magatzems i locals comercials. La història econòmica de Fornells combina, per tant, els productes del camp, l’aprofitament de materials locals i l’activitat de distribució vinculada a l’expansió de l’àrea gironina.

Camps i edificacions de Fornells de la Selva el 1922, segons la identificació de la fitxa
Camps i edificacions de Fornells de la Selva el 1922, segons la identificació de la fitxa, 1922 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Vista general de Fornells de la Selva el 1922
Vista general de Fornells de la Selva el 1922, 1922 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Gironès · 108.666 habitants

Girona

La Girona romana s’establí en un punt estratègic de les comunicacions, damunt la Via Augusta. Durant l’edat mitjana, el creixement dels burgs amplià la ciutat més enllà del recinte antic. Al segle XIII, l’activitat dels mercaders i dels oficis ja tenia una projecció que ultrapassava l’entorn immediat: hi havia relacions amb Barcelona i altres territoris, inclosos punts de França i dels Països Baixos.

Mercats, fires i tallers contribuïren a donar forma als carrers i a les places. Espais com la Cort Reial, la plaça de l’Oli i les Voltes d’en Rosés reflecteixen aquesta expansió mercantil. La Taula de Canvi intervingué en la custòdia de diners i en les finances municipals. Més endavant, la Rambla, l’Argenteria i la plaça del Vi consolidaren el caràcter comercial de la ciutat.

Mercat de bous a Girona el 1912, amb els animals reunits vora els edificis
Mercat de bous a Girona el 1912, amb els animals reunits vora els edificis, 1912 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Vista parcial de Girona el 1920
Vista parcial de Girona el 1920, 1920 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Gironès · 9.585 habitants

Llagostera

Llagostera és documentada el 914, quan s’esmenta la vall de Locutaria. El nucli medieval s’organitzà al voltant del castell i de l’església. La concessió d’una fira anual i d’un mercat setmanal contribuí a la seva expansió durant el segle XIV, i el 1375 esdevingué cap d’una baronia. L’agricultura continuà essent una font principal de recursos fins ben entrat el segle XVIII.

El canvi més profund arribà amb el suro. Els primers tapers són documentats al segle XVIII, i la màxima prosperitat del sector se situa a la darreria del XIX, quan més d’una quarta part de la població en depenia. La fabricació de taps connectava les suredes amb una demanda exterior que també exposava la vila a crisis comercials. El ferrocarril de Sant Feliu de Guíxols a Girona, inaugurat el 1892 i suprimit el 1969, reforçà les comunicacions. Camps, carros, fàbriques i mercat expliquen una economia on el transport i la venda dels productes eren inseparables del treball de pagesos i tapers.

Carros de bous carregats a Llagostera el 1924
Carros de bous carregats a Llagostera el 1924, 1924 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Vista de Llagostera el 1924, amb el nucli al fons
Vista de Llagostera el 1924, amb el nucli al fons, 1924 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Gironès · 280 habitants

Madremanya

Madremanya és esmentada el 1035. El seu nucli conserva l’empremta del recinte medieval, amb carrers estrets i passos coberts al voltant de Sant Esteve. Dins el terme també hi ha Millars, amb un castell que conserva elements gòtics, i diversos veïnats disseminats. Aquest paisatge de poble compacte i masos escampats ajuda a entendre una societat amb una forta vinculació a les terres de conreu.

L’economia tradicional es basà en cereals, farratges i ramaderia, amb recursos forestals al sector de les Gavarres. La vinya i l’olivera perderen pes amb el temps. Un aprofitament singular fou el de l’aigua de la Font Picant, explotada des de la darreria del segle XIX i estudiada el 1895. Aquest recurs mostra una activitat de comercialització diferenciada dins un municipi essencialment agrari. Posteriorment, les segones residències i el turisme rural ampliaren els usos econòmics de cases i masies.

Un pas cobert sota un balcó a Madremanya el 1916
Un pas cobert sota un balcó a Madremanya el 1916, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Carreró amb l’església de Madremanya al fons, el 1916
Carreró amb l’església de Madremanya al fons, el 1916, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Gironès · 34.491 habitants

Salt

Salt és documentat el 882 i cresqué a la plana del Ter, travessada per la séquia Monar. L’aigua serví per regar els horts i per moure instal·lacions productives. Ja al segle XI s’hi esmenta un molí draper, i al XVIII s’autoritzà una farga d’aram. Abans del desenvolupament industrial, els cereals, els llegums i les hortalisses constituïen una base econòmica destacada, amb productes apreciats al mercat de Girona.

A mitjan segle XIX, l’aprofitament dels salts d’aigua impulsà les fàbriques de filats i teixits de cotó. El 1861 ja hi havia tres empreses tèxtils en funcionament, i la indústria transformà la població i les seves relacions laborals i comercials. Al llarg del segle XX s’hi afegiren altres activitats manufactureres i creixeren els serveis. La casa del marquès de Camps recorda el pes de la propietat agrària, mentre que el vell nucli parroquial situa una etapa anterior a l’expansió urbana.

La casa del marquès de Camps a Salt el 1917
La casa del marquès de Camps a Salt el 1917, 1917 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Portalet catalogat com el d’una església de Salt, el 1917; l’advocació no s’identifica a la fitxa
Portalet catalogat com el d’una església de Salt, el 1917; l’advocació no s’identifica a la fitxa, 1917 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Gironès · 161 habitants

Sant Andreu Salou

Sant Andreu Salou conserva un poblament de cases agrupades al voltant de l’església i de masies repartides pel terme. El lloc i la parròquia són esmentats el 1222. A més del petit nucli, els veïnats de Dalt, de Baix i de les Bosques expliquen una forma d’ocupació del territori vinculada a les explotacions agràries. La densitat reduïda del poble condicionà la seva trajectòria econòmica.

L’agricultura i la ramaderia han estat els principals recursos locals. Als cereals i al farratge s’afegiren fruiters, especialment pomeres i pereres. La millora del regadiu permeté intensificar conreus destinats a l’alimentació animal, i les granges bovines produïren llet i carn. Aquesta especialització relaciona el treball dels camps amb activitats de proveïment i transformació alimentària, encara que la font no documenta una gran fira o un mercat històric propi. La vinculació amb el sector agroalimentari permet llegir la història local des del treball i la circulació dels recursos pagesos.

Portal i edificacions catalogats amb el títol «Al portal nou cap a Sant Andreu Salou», el 1917
Portal i edificacions catalogats amb el títol «Al portal nou cap a Sant Andreu Salou», el 1917, 1917 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Gironès · 4.191 habitants

Sant Gregori

Sant Gregori s’articula entorn de diversos nuclis i masos de la vall de Llémena. La seva parròquia és documentada el 882, mentre que altres referències medievals esmenten cases, horts, terres i vinyes. Els castells i els casals fortificats, entre els quals destaca Cartellà, recorden una organització rural on la propietat i la producció agrària tingueren un pes determinant.

Cereals, farratges, fruiters i bestiar han sostingut bona part de l’economia. L’aprofitament de l’aigua també connectava el terme amb la ciutat de Girona: el 1784 es documenta l’acabament d’una resclosa destinada a garantir aigua als seus molins. En èpoques posteriors aparegueren activitats alimentàries, entre les quals la fabricació de pinsos i embotits. Cal distingir el municipi actual dels sectors incorporats a Girona, perquè no totes les transformacions industrials de l’antic terme resten avui dins Sant Gregori.

Vista del poble de Sant Gregori el 1924
Vista del poble de Sant Gregori el 1924, 1924 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Can Vila de Cartellà, al municipi de Sant Gregori, el 1924
Can Vila de Cartellà, al municipi de Sant Gregori, el 1924, 1924 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Gironès · 880 habitants

Sant Jordi Desvalls

Sant Jordi Desvalls conserva un nucli antic entorn de l’església i vestigis del castell incorporats en edificis del poble. La parròquia és documentada el 1136; les ampliacions de l’església corresponen, en canvi, al segle XVIII. Els veïnats de Sobirànigues, Diana i Sant Mateu, entre d’altres, mostren la importància del poblament disseminat en aquest sector proper al Ter.

La vida econòmica ha estat molt vinculada als camps i al bestiar. Cereals, farratges, hortalisses i arbres de ribera formen part dels recursos del terme. A començament del segle XX encara hi havia oficis tradicionals com la fabricació d’esclops i de terrissa. Més endavant adquiriren presència les activitats alimentàries relacionades amb la ramaderia i el treball de la fusta. La proximitat del ferrocarril i de les carreteres facilità les comunicacions amb altres poblacions.

Sant Jordi Desvalls des dels afores, amb camps al davant, entre 1920 i 1936
Sant Jordi Desvalls des dels afores, amb camps al davant, entre 1920 i 1936, Entre 1920 i 1936 · Carles Fargas i Bonell · Domini públic · Wikimedia Commons
Creu de terme amb Sant Jordi Desvalls al fons, entre 1920 i 1936
Creu de terme amb Sant Jordi Desvalls al fons, entre 1920 i 1936, Entre 1920 i 1936 · Carles Fargas i Bonell · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Gironès · 3.715 habitants

Sant Julià de Ramis

Sant Julià de Ramis combina el poblament antic de la muntanya amb els nuclis de la plana i Medinyà. El vell centre parroquial conserva una església del segle XI, mentre que el creixement prop de la carretera guanyà pes després del 1939. Medinyà té una trajectòria pròpia al voltant del castell, però forma part del municipi que figura en el padró oficial utilitzat per a aquesta entrega.

L’economia tradicional es basà en cereals, farratges, hortalisses i cria de bestiar. Les arbredes i els fruiters completaren l’aprofitament dels sectors planers. La proximitat de Sarrià de Ter i de Girona afavorí posteriorment una estructura industrial diversificada, amb activitats del metall, tèxtils, químiques i de materials de construcció. Les comunicacions ajudaren a transformar els espais de la plana i a ampliar les activitats de serveis. Es manté aquesta localització concreta, sense presentar-les com si fossin el nucli de la muntanya de Sant Julià.

Casa de Medinyà amb finestres angulars, fotografiada el 1918
Casa de Medinyà amb finestres angulars, fotografiada el 1918, 1918 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons
Vista general del conjunt de Medinyà el 1919
Vista general del conjunt de Medinyà el 1919, 1919 · Antoni Gallardo i Garriga · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Gironès · 726 habitants

Sant Martí de Llémena

Sant Martí de Llémena ocupa una vall on el poblament s’ha repartit entre el cap municipal, Llorà, Granollers de Rocacorba, les Serres i diversos masos. La parròquia de Sant Martí és documentada el 1031 i el 1065. Al Pla de Sant Joan es conserven petites esglésies romàniques que testimonien l’organització medieval dels nuclis rurals, diferenciada de les construccions i reformes posteriors.

Els conreus s’han concentrat al fons de la vall. Cereals i farratges al secà, una superfície menor d’horta de regadiu i la cria de bestiar formaren una base econòmica essencialment pagesa. El treball dels masos i les comunicacions amb Girona i la vall d’Hostoles situen el municipi dins una xarxa d’intercanvis rurals, sense que això acrediti una fira històrica concreta. Més endavant, les segones residències i els allotjaments de grups ampliaren els usos del territori.

Ermita de Sant Joan al Pla de Sant Joan, dins Sant Martí de Llémena, el 1924
Ermita de Sant Joan al Pla de Sant Joan, dins Sant Martí de Llémena, el 1924, 1924 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Portal sota uns pòrtics, catalogat a Sant Martí de Llémena, el 1924
Portal sota uns pòrtics, catalogat a Sant Martí de Llémena, el 1924, 1924 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Gironès · 271 habitants

Sant Martí Vell

Sant Martí Vell és esmentat el 1035. El petit nucli cresqué al voltant de l’església, que conserva elements tardogòtics i una façana datada el 1597. Dins el terme, el santuari dels Àngels esdevingué un important centre de devoció. La seva construcció a començament del segle XV i les reformes posteriors expliquen un conjunt que no correspon íntegrament a una sola època.

La base econòmica del municipi ha estat agrícola i ramadera. A les valls estretes es conreaven cereals, farratges, vinya, olivera i hortalisses, amb regadiu en alguns sectors pròxims a les rieres. El santuari introduí una altra activitat vinculada a l’acollida: al segle XVIII s’hi construí una hostatgeria, ampliada a mitjan segle XIX. Aquest servei ajuda a entendre les relacions entre desplaçaments, devoció i activitat econòmica. Més endavant, el turisme rural amplià les possibilitats d’allotjament.

Vista general de Sant Martí Vell el 1916
Vista general de Sant Martí Vell el 1916, 1916 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
El santuari dels Àngels, al municipi de Sant Martí Vell, entre 1915 i 1930
El santuari dels Àngels, al municipi de Sant Martí Vell, entre 1915 i 1930, Entre 1915 i 1930 · Marcel·lí Gausachs i Gausachs · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

Encara no hem trobat cap foto actual amb llicència lliure del mateix lloc que les fotos antigues. La posarem quan la tinguem.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Gironès · 4.077 habitants

Vilablareix

Vilablareix conserva testimonis d’ocupació romana i un nucli històric entorn de Sant Menna. La parròquia és documentada el 882, tot i que l’edifici fou refet en època moderna. La Torre dels Moros, monument funerari romà, recorda un poblament anterior. El municipi també inclou el Perelló, que esdevingué el seu centre administratiu, i altres agrupaments i masos de la plana del Güell.

L’economia tradicional fou agrícola, amb predomini del regadiu. Cereals, pomeres i pereres, juntament amb la cria de bestiar, formaven part dels recursos de les explotacions. La proximitat de Girona afavorí després el desenvolupament industrial, especialment al sector del Perelló, i la transformació residencial del terme. Aquesta evolució explica el pas d’un paisatge de masies i camps a un municipi integrat en les dinàmiques productives de l’àrea gironina.

Sant Menna de Vilablareix el 1924
Sant Menna de Vilablareix el 1924, 1924 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons
Façana d’una masia de Vilablareix el 1924; no se’n precisa el nom
Façana d’una masia de Vilablareix el 1924; no se’n precisa el nom, 1924 · Josep Salvany i Blanch · Domini públic · Wikimedia Commons

Abans i ara

ABANSSant Menna de Vilablareix el 1924.
Sant Menna de Vilablareix el 1924, 1924 · Domini públic
ARASant Menna de Vilablareix. Mateix temple i campanar; la moderna mostra més el costat dels porxos.
Sant Menna de Vilablareix. Mateix temple i campanar; la moderna mostra més el costat dels porxos · Josep Maria Viñolas Esteva · CC BY-SA 4.0

Com ha canviat. La fotografia de 1924 i la de 2013 mostren Sant Menna de Vilablareix i el campanar acabat en piràmide. La moderna, presa des d’un angle diferent, dona més protagonisme als porxos laterals i a l’espai del davant. La comparació permet reconèixer el conjunt, però no repetir exactament el punt de vista antic. Els acabats visibles són diferents; sense una font sobre les obres no se n’atribueix cap a una data concreta.

Fonts: Enciclopèdia.cat · Municat (Generalitat)

Textos de Guia de Barri a partir de la Viquipèdia i del registre d'ens locals de la Generalitat (Municat, dades de juny de 2026). Fotos d'època de Wikimedia Commons (moltes del fons del Centre Excursionista de Catalunya), amb la seva data, autor i llicència. Si veus un error, escriu-nos des del mapa amb «Avisa d'un canvi».