Història dels municipis

Barcelona neix com a colònia romana petita al segle I aC, al turó de Tàber. A l'edat mitjana es converteix en un dels grans centres comercials de la Mediterrània: la Corona d'Aragó porta els seus mercaders fins a Sicília, Nàpols i Atenes, i el Consolat de Mar fixa les regles del comerç marítim.

Al segle XIX, amb l'Eixample i la indústria, la ciutat creix com mai i els mercats coberts es multipliquen. La Boqueria, a la Rambla, és el més conegut; Santa Caterina, reformat amb la seva coberta de colors, i Sant Antoni, de 1882 i reobert el 2018 després d'anys d'obres, són dos exemples de com Barcelona ha renovat els seus mercats sense tancar-los.

Avui la ciutat té una de les xarxes de mercats municipals més grans d'Europa i milers de comerços de proximitat a cada barri.

Els romans van fundar Bætulo cap a l'any 100 aC en un turó vora el mar. La ciutat va prosperar fins al segle II gràcies al comerç, sobretot per la producció i l'exportació de vi, com han confirmat les excavacions de la plaça Pompeu Fabra.

Al segle XIX Badalona ven els seus excedents al mercat de Barcelona i s'industrialitza: les primeres fàbriques tèxtils hi arriben el 1804. La pesca també tenia el seu lloc de venda: el 1921 s'hi va construir una llotja.

Avui té sis mercats municipals. El Maignon (1889) i el Torner (1926), coneguts com la Plaça Vella i la Plaça Nova, són edificis històrics; el Torner és el més gran. Els carrers de Mar i del Canonge Baranera, al Centre, són el principal eix comercial a peu, amb petits comerços i també grans cadenes. Per les festes de maig se celebra la Fira de l'Arrop.

La primera referència escrita és del 908: un contracte de venda d'una casa a la «vila Provençana». Pel seu territori hi passava el camí ral que sortia de Barcelona per la porta sud i, per l'actual carrer Major, arribava al nucli de la Pobla, l'origen del centre actual.

Durant segles va ser una vila agrícola que produïa per a l'autoconsum i per al mercat de Barcelona. Al segle XIX el nucli antic creix amb carrers nous i amb l'anomenat Eixample del Mercat.

Amb l'arribada de la democràcia la ciutat es va dotar d'escoles, poliesportius, parcs i mercats. El Mercat de Collblanc, amb les parades que surten a la plaça, és un dels més vius del municipi.

Al poblat ibèric del Puig Castellar s'han trobat restes que demostren comerç amb grecs i cartaginesos. L'església de Santa Coloma ja apareix documentada el 1019, i durant segles el poble va ser un conjunt de masos i molins vora el Besòs.

A finals del segle XIX la burgesia barcelonina hi va posar de moda estiuejar. Aquelles famílies van portar diners a una part de la població, i el 1895 l'Ajuntament va crear la Festa Major d'Estiu a petició dels estiuejants.

Avui el comerç de barri es concentra al voltant dels mercats municipals, com el Mercat de Santa Coloma i el Mercat Sagarra, en plena renovació.

L'origen del poble és l'església de Sant Adrià, documentada el 1012. Les riuades del Besòs i els aiguamolls van fer que el poblament fos lent, i els atacs de pirates el 1564 gairebé el van deixar buit.

A mitjan segle XIX, segons Pascual Madoz, tenia 42 cases i 202 habitants, i vivia de l'horta de regadiu: vi, blat, llegums, hortalisses i fruita. A finals d'aquell segle els barcelonins hi anaven d'esbarjo a una font coneguda com La Mina, que avui dona nom a un dels seus barris.

El mercat municipal, amb la façana de fusta, és avui el punt de trobada del comerç del centre.

Abrera té les seves arrels en el territori del castell de Voltrera, documentat al segle XI. La parròquia de Sant Pere apareix esmentada el 1100. Aquestes referències situen l’origen medieval d’una comunitat vinculada als camins, als masos i al treball de la terra.

L’economia agrícola combinava la vinya amb els fruiters i altres conreus de secà, a més de l’horta. Préssecs, pomes, peres i cireres formen part d’aquesta base productiva que relacionava el municipi amb l’intercanvi de productes del camp. El gran canvi industrial s’inicià al final de la dècada de 1960, amb la instal·lació d’empreses. La història econòmica d’Abrera passa, així, d’un territori rural a una població amb un pes industrial molt més gran.

Begues conserva una llarga història de poblament, però el poble que coneixem es configurà a partir de masies i ravals. La parròquia medieval formava part del territori d’Eramprunyà. Fins al segle XIX, la població continuà essent majoritàriament dispersa. La creu de terme recorda el paisatge dels camins que comunicaven aquestes cases i el pla beguetà amb les terres veïnes.

El camí ral entre Barcelona i Vilafranca del Penedès és essencial per entendre la seva història comercial. La ruta passava per Sant Boi i Sant Climent i formava part de la via mercadera. Els canvis de comunicacions alteraren aquest paper: la carretera d’Ordal restà protagonisme al camí de Begues. La nova carretera de Gavà, inaugurada el 1886, obrí una altra etapa i facilità l’arribada de visitants i estiuejants. L’agricultura i la ramaderia compartiren després l’activitat econòmica amb els serveis vinculats a la residència i a l’acollida de forasters.

Castelldefels va créixer al peu del castell, en un territori de masies i terres de conreu. Abans de la formació del nucli modern, moltes cases estaven disperses i algunes disposaven de torres defensives. A començament del segle XX es construí una nova església a la plana, inaugurada el 1909, que contribuí a definir el centre de la població.

La història econòmica combina l’agricultura amb la progressiva especialització turística i residencial. Els conreus d’hortalisses i llegums formaven part de l’activitat tradicional; més endavant, la proximitat de Barcelona i l’atractiu de la platja donaren protagonisme als serveis. L’hostaleria i el comerç passaren a formar part essencial de la vila. Aquest recorregut permet llegir els carrers antics com el punt de partida d’un municipi que deixà enrere el predomini de les masies.

La història de Castellví de Rosanes té dos escenaris diferents: l’antic castell i el poble que es formà molt més tard. La fortalesa, documentada al segle X, fou el centre d’un territori extens. El nucli urbà actual començà a prendre forma el 1743, amb la construcció de les primeres cases. Abans, el poblament era sobretot dispers, repartit entre masos, terres de conreu i establiments religiosos.

L’activitat econòmica tradicional es vinculava al treball agrícola, especialment a la vinya i als arbres fruiters. D’aquesta base productiva derivà l’elaboració de vins, una activitat que ajuda a entendre els intercanvis de la població amb l’entorn. La crisi de la fil·loxera afectà també aquest món rural. Posteriorment, la relació laboral i comercial amb Martorell adquirí importància, mentre la indústria i els serveis guanyaven pes.

Cervelló conserva una història vinculada al castell i a les antigues parròquies, però el poble modern s’explica també pel desenvolupament de les activitats productives. Durant molt de temps, la vinya, els cereals i els fruiters constituïren la base econòmica del terme. A mitjan segle XIX hi funcionaven molins fariners i s’explotaven els recursos del bosc, amb fusta destinada a la venda fora de la població.

La gran transformació arribà amb les fàbriques de vidre, paper i filats de cotó. La indústria vidriera, especialment les empreses Mensa i Jover, donà projecció comercial a Cervelló. La producció no es limitava al mercat local: les empreses disposaven de despatxos a Barcelona i venien en altres ciutats. El 1913 es documentaven fàbriques, forns, tallers i nombroses botigues. Així, el comerç cervellonenc s’entén en la relació entre l’antic món agrícola i una població industrial que necessitava distribuir els seus productes i proveir els seus habitants.

Collbató es formà en un indret estratègic als peus de Montserrat, relacionat amb el castell i amb els camins que comunicaven la muntanya i les terres veïnes. Les referències medievals mostren aquesta funció de pas i de control del territori. El poble acabà vinculat al monestir de Montserrat, mentre l’agricultura continuava marcant la vida quotidiana de la població.

A mitjan segle XIX, entre els productes del terme hi havia blat, llegums, vi i oli. La producció agrícola i la proximitat de Montserrat són dues claus per entendre l’economia local i la seva evolució cap als serveis. Les coves del Salnitre i el turisme de muntanya donaren un nou paper a l’acollida de visitants. A aquesta trajectòria s’afegeix un ofici singular: la construcció d’orgues, desenvolupada al poble des del 1925. Collbató combina, així, la memòria pagesa, els desplaçaments de viatgers i una artesania especialitzada amb projecció més enllà del municipi.

Corbera de Llobregat apareix documentada a la fi del segle X, mentre el castell és esmentat explícitament el 1032. La situació del nucli històric i dels camins ajuda a entendre un poblament relacionat amb els relleus de l’Ordal.

La vinya i l’elaboració de vi i oli foren activitats principals de Corbera. A mitjan segle XIX també s’hi conreaven blat i llegums i es criava bestiar. La història comercial té, per tant, una base productiva agrícola, anterior al creixement de la indústria i dels serveis. Els fruiters i l’horta continuaren formant part dels conreus, mentre la urbanització reduïa la superfície treballada. No identifica una mercaderia ni un trajecte comercial concret, però permet acostar-se als mitjans quotidians de mobilitat de l’època.

Cornellà de Llobregat va passar d’un paisatge agrícola a una ciutat industrial. El canal de la Infanta afavorí el regadiu de les terres baixes i proporcionà també possibilitats d’aprofitament productiu. Hortalisses i fruiters formaren part d’una economia que compartia l’espai amb els primers establiments fabrils. Al segle XIX s’hi documentaven un molí fariner i fàbriques tèxtils com Can Rosés i La Llana.

Entre el final del segle XIX i les primeres dècades del XX, el teixit industrial es diversificà. Al tèxtil s’hi afegiren el vidre, la metal·lúrgia i altres activitats. La instal·lació de Siemens el 1911 és una de les fites d’aquesta etapa. Els forns i les fàbriques permeten explicar una història comercial que va més enllà de les botigues: inclou la fabricació i la circulació de mercaderies.

El Papiol combina la memòria del nucli de muntanya amb la de les comunicacions i les terres baixes de la vall del Llobregat.

L’agricultura i la indústria dels materials de construcció són dos fils de la seva història econòmica. La vinya havia tingut un pes destacat, mentre les bòbiles fabricaven teules i maons. El comerç local s’inscriu en aquesta relació entre productes agraris, fabricació i transport. El recorregut del municipi permet llegir conjuntament el paisatge dels conreus, els oficis industrials i els canvis que comportaren les noves infraestructures.

El Prat de Llobregat es configurà en una plana de masies i terres agrícoles. El nucli agrupat anà creixent entorn de l’església, l’hostal i la carnisseria, situats en una cruïlla de camins. Durant el segle XVIII hi establiren les seves llars jornalers i menestrals, entre els quals hi havia ferrers, espardenyers i barbers. La vida comercial sorgia, doncs, al costat de les necessitats de la comunitat pagesa.

La fertilitat del delta afavorí una producció hortícola destinada al mercat de Barcelona i, en una etapa posterior, també a l’exportació. El Mercat Municipal, del 1921, forma part d’aquesta història d’abastament. A la dècada de 1920, la Paperera Espanyola i La Seda de Barcelona marcaren un canvi d’escala en l’activitat econòmica. L’agricultura, els oficis i les grans fàbriques convisqueren en un territori en transformació.

Esparreguera es desenvolupà al costat del camí ral, que influí en la forma allargada de la vila i en la seva activitat comercial. El pas de persones i mercaderies connectava el nucli amb altres poblacions. El mercat i la fira anual, documentats des de la fi del segle XV segons la síntesi de l’Enciclopèdia, convertiren la vila en un lloc d’intercanvi per a l’entorn.

La seva història productiva inclou paraires i teixidors de llana, agrupats en gremi, i terrissers que fabricaven càntirs. Al segle XIX, les fàbriques de filats canviaren l’escala d’aquests oficis. La fàbrica fundada per Miquel Puig el 1846 esdevingué la coneguda Colònia Sedó, amb habitatges i equipaments per als treballadors. L’activitat fabril i el mercat expliquen dues dimensions complementàries del comerç local: produir per vendre i proveir una població treballadora. Les escenes de carrer del 1903 documenten l’espai públic d’aquesta vila artesana i industrial.

Esplugues de Llobregat es formà a partir de nuclis diferents, entre els quals destaquen la Sagrera, entorn de l’església, i el raval de Sant Mateu, relacionat amb l’antic camí ral. La construcció de la carretera de Madrid el 1763 originà un altre eix de poblament. L’Hostal Nou de Picalquers és un testimoni d’aquesta etapa en què el pas de viatgers tenia un paper en la vida del poble.

L’economia continuà essent principalment agrícola fins ben entrat el segle XX. Cereals, vinya i fruiters ocupaven bona part del terme; les verdures i la fruita arribaven als mercats de Barcelona. La fil·loxera alterà els conreus i afavorí substitucions de la vinya. Després, la urbanització, la indústria i els serveis transformaren l’activitat econòmica. La història comercial d’Esplugues passa, així, dels productes del camp i els serveis del camí a una xarxa urbana de botigues i mercats.

Gavà va conservar durant segles una economia agrícola, lligada a les masies i als conreus. L’ampliació de les terres treballades a la Marina, iniciada al segle XVIII i continuada al XIX, transformà el paisatge. Les explotacions aprofitaven la plana i l’aigua disponible per als cultius.

El comerç de productes agrícoles forma part de la història econòmica gavanenca, però el segle XX hi afegí un motor industrial decisiu. El 1917, la família Roca i Soler instal·là una foneria al municipi. La proximitat de la sorra necessària per als motlles i les comunicacions amb els centres urbans influïren en l’elecció del lloc. La producció de radiadors i material sanitari donà una nova dimensió a l’activitat local.

La Palma de Cervelló té un nucli que es formà al llarg de la carretera cap a Corbera. La seva església, dedicada a santa Maria i sant Brici, ja és documentada el 1231. Aquesta referència és molt anterior a la configuració del municipi actual i permet distingir la història de la comunitat de la de les seves delimitacions administratives.

La carretera és una clau per llegir la forma del poble i la seva relació amb l’entorn. Amb el temps, l’economia incorporà una presència important de la indústria i dels serveis. El polígon situat abans d’arribar al nucli i el creixement residencial són elements d’aquesta transformació. La història del comerç local s’inscriu en aquest pas d’un poble de carretera a una comunitat amb noves necessitats de proveïment i serveis. Les fonts consultades no permeten atribuir-hi dates de fundació de botigues o mercats històrics concrets.

Martorell ocupa un indret de pas a la confluència de l’Anoia i el Llobregat. El pont del Diable i els camins són elements essencials per entendre la formació de la vila. La interpretació històrica del nucli medieval el relaciona amb un mercat situat entre cruïlles de comunicacions. Això ajuda a explicar que la seva història urbana i la comercial estiguin estretament connectades.

La producció artesana i industrial amplià aquest paper d’intercanvi. Al segle XVIII destacà la confecció de puntes de coixí, un treball fet majoritàriament per dones. A començament del XIX es desenvolupà la colònia tèxtil de Can Bros i, durant la primera meitat del XX, continuaren tenint importància els filats i teixits de cotó, les teles de paraigua i altres especialitats. La indústria paperera completava aquesta diversitat.

Molins de Rei combina una història de producció i de comunicacions. El mateix nom conserva la memòria dels molins, mentre el pont sobre el Llobregat recorda la importància de travessar el riu. La postal antiga del pont documenta una infraestructura decisiva en el paisatge de la vila i en les connexions amb altres poblacions de la vall baixa.

La Fira de la Candelera forma part de la trajectòria comercial molinenca. Al costat de l’activitat firal, la indústria adquirí una presència creixent. L’arribada del ferrocarril el 1855 contribuí a impulsar el tèxtil. A començament del segle XX hi havia també tallers mecànics, com Can Folch, que construí la primera plaça del Mercat de la vila a la plaça de la Creu. Producció, venda i transport no eren històries separades: es trobaven en els mateixos carrers i equipaments. El comerç local es pot llegir en aquesta relació entre la fira, els tallers i els grans eixos de pas.

El nucli medieval d’Olesa de Montserrat es formà entorn de l’església i del castell. La vila emmurallada s’engrandí i obtingué una concessió de fira el 1366. Aquest passat permet entendre la relació entre l’espai urbà i els intercanvis amb el territori. La plaça i la font documenten un dels escenaris de la vida compartida de la població.

L’oli és una de les grans especialitats històriques d’Olesa. Durant els segles XVIII i XIX augmentaren els trulls, que transformaven les olives del terme. A aquest món agrícola s’hi afegia una antiga tradició tèxtil: paraires, molins drapers i teixits que es portaven a Barcelona per vendre. La força del Llobregat contribuí al desenvolupament industrial. El comerç olesà s’explica, així, tant pels productes agraris com pels manufacturats. La vista del 1903, amb conreus i una fàbrica als afores, resumeix visualment la convivència d’aquestes activitats abans de la gran expansió urbana.

Pallejà s’estén entre la plana del Llobregat i les muntanyes de l’entorn. El castell i l’antiga església són dues referències del seu nucli històric. Durant molt de temps, l’agricultura fou la principal font de riquesa local.

La producció de fruita i hortalisses de regadiu forma part d’aquesta trajectòria, al costat de conreus que abans havien tingut més importància. Un altre fil econòmic és l’extracció i transformació de materials per a la construcció: la fabricació de guix blanc ja és documentada al segle XVII. La industrialització es consolidà sobretot a partir de mitjan segle XX, amb activitats de la construcció, del metall, químiques i de la fusta. El comerç i els serveis anaren guanyant pes en paral·lel a aquests canvis. El passat agrícola i els antics oficis dels materials expliquen una part essencial del Pallejà anterior als polígons.

Sant Andreu de la Barca es desenvolupà en un espai estret entre el Llobregat i la muntanya. El nucli antic es concentra entorn de l’església parroquial, documentada a l’edat mitjana. La proximitat del riu i dels eixos de comunicació és indispensable per interpretar la història de la població.

La descripció del poble feta a mitjan segle XIX recull carrers sense empedrar, cases generalment baixes i una carnisseria, al costat d’altres serveis de la comunitat. La història comercial es pot resseguir a través d’aquest proveïment quotidià i de la relació amb les poblacions veïnes. Pont, carrers i punts d’aigua permeten acostar-se a la trama del poble on es feien els desplaçaments, les compres i les tasques domèstiques.

Sant Boi de Llobregat va tenir un paper comercial relacionat amb el seu camí i amb el pas pel territori. Els hostals i les carnisseries formaven part d’aquesta activitat, que combinava l’atenció als viatgers amb el proveïment de la població. El mercat setmanal s’establia a la plaça de l’Alou, també coneguda com a Mercadal, i a les porxades de la Casa de les Voltes.

Els intercanvis agrícoles i de bestiar compartien protagonisme amb oficis com la confecció de teles de lli i d’espardenyes. Les fires de Sant Baldiri i de Santa Eulàlia ampliaven els moments de trobada comercial. Ja al segle XX, l’activitat productiva encara incloïa premses d’oli, un molí fariner i forns d’obra. Aquesta diversitat ajuda a situar la història econòmica més enllà del comerç de botiga.

Sant Climent de Llobregat té una referència documental del segle X en el camí que hi menava dins el territori d’Eramprunyà. L’església és esmentada el 1002 i posteriorment com a parròquia. La vista general del 1923 permet reconèixer el poble abans de l’expansió residencial contemporània, en un entorn on el treball agrícola continuava essent fonamental.

Blat, raïm, garrofes i fruita formaven part de la riquesa tradicional del terme. Els cirerers acabaren adquirint un protagonisme especial i l’Exposició de Cireres, iniciada el 1976, donà visibilitat a aquesta producció. El document mostra el treball manual de les puntaires, sense que permeti establir-ne els ingressos o els clients. Agricultura i artesania ofereixen dues mirades complementàries sobre l’activitat econòmica anterior a la diversificació industrial i dels serveis.

Sant Esteve Sesrovires es configurà com un poble envoltat de masos i terres de conreu. El nucli urbà adquirí una forma més definida al segle XIX, amb els seus carrers i la plaça de l’església.

La vinya ha estat un element central de l’economia sesrovirenca i ha donat lloc a activitats d’elaboració de vi i cava. Els cereals, les oliveres, els fruiters i les hortes completaven la producció del terme. Més endavant, la proximitat de Martorell afavorí la instal·lació industrial i el creixement residencial incrementà el pes dels serveis. La concentració dels establiments al nucli urbà reflecteix aquesta evolució comercial.

Sant Feliu de Llobregat ocupa la plana i els primers vessants de Collserola, a la riba esquerra del riu. El seu paisatge històric combinava el nucli urbà amb terres agrícoles i finques.

L’estació antiga és un altre testimoni de la relació entre la població i les comunicacions. El comerç santfeliuenc s’inscriu en la convivència de l’agricultura, la indústria i els serveis. Una especialitat que adquirí projecció pròpia fou el conreu de roses, impulsat des de la dècada de 1920 per Pere Dot. Les exposicions de roses i la Fira Comercial i Industrial del Baix Llobregat mostren dues formes de donar a conèixer productes i activitats de la ciutat.

Sant Joan Despí conserva referències documentals de final del segle X, quan el lloc apareix amb el nom de Miçà. Durant molt de temps, la seva economia depengué de l’agricultura. Abans del canal de la Infanta predominaven els cereals; amb el regadiu, a partir del segle XIX, s’ampliaren les possibilitats dels conreus.

La història productiva inclou també l’aprofitament industrial de l’aigua. La força del salt de l’Erasme, al canal de la Infanta, es relaciona amb l’origen de la industrialització local. Agricultura i fàbrica compartiren, per tant, un recurs que ajudà a transformar el municipi. Posteriorment, el fort creixement de població i dels barris amplià les necessitats comercials i de serveis. El recorregut històric va dels productes dels camps i els antics masos a una ciutat amb mercats i establiments de proximitat.

Sant Just Desvern mantingué fins a començament del segle XX una economia principalment agrícola, amb els conreus distribuïts entorn de les masies. La riera havia mogut molins fariners documentats ja al segle XIV. Vinya, cereals i oliveres formaven part del paisatge productiu. La fil·loxera canvià aquest equilibri i, després de les replantacions, el garrofer adquirí una importància notable.

La venda i transformació dels productes del terme conviurien amb nous oficis industrials. Abans de la gran expansió de la segona meitat del segle XX, hi havia una fàbrica de ciment, bòbiles, forns d’obra, una fàbrica de teixits i petits tallers familiars. Aquesta diversitat ajuda a entendre la història econòmica del poble sense reduir-la a una sola activitat. El creixement residencial i industrial donà després més pes al comerç i als serveis.

El nom de Sant Vicenç dels Horts conserva la memòria dels conreus de la plana del Llobregat. Les referències medievals als horts i a la parròquia mostren l’antiguitat d’aquest paisatge agrícola. Als vessants hi hagué vinya, mentre el regadiu produïa hortalisses i fruita. Aquesta base pagesa forma part de la història dels productes i dels intercanvis de la població.

La industrialització començà a transformar l’activitat local durant les primeres dècades del segle XX. Als establiments anteriors, com el molí fariner i el forn d’obra, s’hi afegiren empreses tèxtils i de materials de construcció. També hi havia tallers de ferro forjat i de fabricació de sínies, oficis relacionats amb necessitats agrícoles i urbanes. El desenvolupament industrial fou més intens a partir de la dècada de 1950. Permeten situar la història comercial dins una trama de conreus, tallers i antigues cases.

Santa Coloma de Cervelló té l’origen del seu nucli entorn de l’antiga parròquia, documentada al segle XI. L’agricultura havia estat la principal activitat econòmica, amb cereals, vinya, oliveres, llegums i fruita. La plana regada i els vessants de secà configuraven un territori de producció pagesa abans que la indústria en transformés una part.

La fundació de la Colònia Güell el 1890 introduí un nou model de poblament i de treball vinculat al tèxtil. La colònia incorporà habitatges, escola, fonda, teatre i una cooperativa de consum administrada pels treballadors. Aquest darrer establiment és especialment significatiu per a la història comercial: relaciona la producció fabril amb l’abastament de la comunitat obrera. Les dues vistes antigues de la cooperativa documenten aquest espai de vida econòmica. El comerç del municipi es pot explicar, així, des dels productes dels camps fins a les necessitats quotidianes d’un nucli industrial amb equipaments propis.

Vallirana és documentada des de l’edat mitjana, però el seu nucli modern es formà sobretot al llarg de la carretera d’Ordal, a partir de la segona meitat del segle XVIII. Les cases arrenglerades en un carrer i l’existència d’un hostal expliquen la importància d’aquesta via en la configuració de la població. La panoràmica del 1929 mostra el municipi abans de les grans transformacions residencials.

La seva economia combinava conreus de vinya, cereals, fruiters i oliveres amb l’aprofitament dels recursos del subsòl. A mitjan segle XIX hi havia mines de plom, molins fariners i forns de calç i de guix. A la dècada de 1920 també es documentaven una fàbrica de cotó, una serra mecànica i forns de ciment. Aquesta producció ajuda a entendre el vessant comercial de Vallirana: materials, aliments i manufactures havien de circular més enllà dels obradors.

Viladecans mantingué una economia essencialment agrícola fins ben avançat el segle XX. La transformació de les Marines, iniciada al segle XIX, amplià les terres conreades del delta. El regadiu aprofitava el canal de la Dreta del Llobregat i els pous. Aquesta història agrària és una peça central per entendre els productes del terme i la seva vinculació amb el proveïment de l’entorn.

La Torre del Baró i els carrers del nucli documenten un paisatge molt anterior a l’expansió urbana contemporània. Més endavant, la indústria i la construcció diversificaren l’economia, al costat del comerç i dels serveis. La Fira de Sant Isidre, iniciada el 1970 i coneguda també com a Expo Viladecans, donà una nova expressió a la presentació de l’activitat econòmica local. El relat comercial del municipi passa, així, dels conreus i els antics carrers a una ciutat de funcions diverses.

Barberà del Vallès conserva un origen medieval relacionat amb el castell, la parròquia i les explotacions agrícoles. El lloc és documentat el 985 i el castell, el 1005. Aquest territori de masos i terres de conreu tenia al Ripoll una font d’aigua per al regadiu. Les séquies permetien treballar les terres de la fondalada, sovint com una ocupació complementària de les famílies.

La història econòmica canvià profundament amb la industrialització de l’entorn de Sabadell i Barcelona. A Barberà s’hi establiren filatures, empreses de gèneres de punt, tallers del metall i altres manufactures. Produir per a mercats més amplis i proveir una població creixent passaren a ser dues cares de l’activitat comercial. El desenvolupament de botigues i del mercat municipal reflecteix aquesta transformació.

Castellar del Vallès té referències documentals de començament del segle X. La seva història es relaciona amb el castell, els masos i el Ripoll, que proporcionà força motriu a molins de funcions diverses. Alguns establiments canviaren d’activitat al llarg del temps: de moldre gra passaren a treballar paper, draps, pells o cotó. Aquesta continuïtat d’aprofitaments ajuda a entendre el paisatge productiu de la vall.

La indústria cotonera de Can Barba, vinculada a Tolrà, és una de les grans fites d’aquest procés. La fabricació i els oficis associats transformaren les necessitats del poble i la seva relació amb l’entorn. El comerç del segle XIX era principalment alimentari i cresqué al costat de la indústria. Molins, fàbriques i establiments de proveïment formaven, així, una mateixa història econòmica.

Castellbisbal mantingué una economia essencialment agrícola fins a mitjan segle XX. El nucli antic i les masies de l’entorn formaven part d’un territori on convivien vinyes, cereals, oliveres i ametllers. A les terres de regadiu hi havia fruiters i horta, mentre els boscos i les pastures completaven els recursos disponibles.

La càrrega d’un carro amb raïm documenta una feina de la verema, anterior a la transformació industrial. El ramat de bens ofereix una escena diferent, vinculada a l’aprofitament ramader del paisatge. La història comercial del municipi no es limita, doncs, a les botigues: inclou la producció agrària i la preparació dels productes per al transport. Més endavant, la instal·lació d’indústries tèxtils, metal·lúrgiques, alimentàries i de molts altres sectors canvià l’escala econòmica de Castellbisbal.

La Cerdanyola anterior al gran creixement urbà estava formada per masies, conreus i antics nuclis parroquials. La vinya, els cereals i els farratges sostenien una economia pagesa que aprofitava les terres i els camins del terme.

Durant les primeres dècades del segle XX, l’estiueig i la residència adquiriren importància. Al mateix temps s’inicià una nova etapa fabril, amb la instal·lació d’Uralita el 1910 i l’electrificació del poble el 1912. El canvi es reforçà a la dècada de 1960, quan els polígons i els nous barris reduïren el pes de l’agricultura. També canviaren els intercanvis: els mercats agrícoles de l’entorn perderen rellevància per a una població cada vegada menys pagesa. El comerç i els serveis passaren a respondre a les necessitats d’una ciutat residencial i industrial.

Gallifa conserva un poblament de petites agrupacions de cases i masies dins una vall envoltada de muntanyes. Les restes del castell medieval i les esglésies romàniques recorden aquesta llarga història territorial.

L’activitat econòmica tradicional estava vinculada als conreus i als animals. Més endavant, els serveis associats al turisme i a la residència guanyaren presència. Un altre fil singular és l’ofici de ceramista: Josep Llorens i Artigas establí el seu obrador a Can Racó, on es treballaren peces i murals amb projecció internacional. Aquesta artesania permet explicar una dimensió productiva diferent de la pagesia. L’obrador de Can Racó connectà aquest petit municipi amb circuits artístics més amplis. L’activitat dels oficis i els serveis es desenvolupà en un territori que conservava el caràcter rural i una població distribuïda entre petits nuclis i masies.

Matadepera té un passat relacionat amb els masos, les terres de secà i els camins de l’entorn de Sant Llorenç del Munt. La vinya, els cereals i les oliveres formaven part dels conreus tradicionals, en un territori amb una extensa superfície forestal. Aquest paisatge proporcionava recursos i ocupacions abans de la transformació residencial del segle XX.

A començament d’aquell segle, entre les activitats productives hi havia el carbó, la calç i la construcció. La història econòmica combina, per tant, l’agricultura amb l’aprofitament i la transformació de recursos naturals. Posteriorment, l’estiueig i la residència feren créixer el pes dels serveis, en una relació cada vegada més estreta amb Terrassa. La carretera de la Barata documenta el paisatge dels desplaçaments, mentre una escena esportiva antiga mostra l’ús social de la muntanya. El paisatge dels camins i la presència de visitants ofereixen dues mirades sobre la relació entre el municipi, la muntanya i les poblacions veïnes.

Montcada i Reixac combina una antiga economia agrícola amb una llarga història d’oficis. La vinya, el blat, les patates i els fruiters formaven part dels conreus tradicionals. També es documenten adobers i vidriers al segle XV i molins paperers als segles XVI i XVII. El passat productiu del municipi és, així, anterior a les grans fàbriques del segle XX.

La instal·lació de la cimentera Asland el 1917 marcà una etapa decisiva de la industrialització. Més endavant s’hi afegiren altres empreses, que diversificaren la producció i les necessitats de proveïment. El comerç montcadenc s’entén dins aquest pas d’un territori de conreus i oficis a una població de fort pes industrial.

Palau-solità i Plegamans conserva en el nom la reunió de dos nuclis històrics. Les antigues parròquies, el castell i les masies expliquen un poblament repartit al voltant dels camins i de la riera de Caldes. Can Cortès, situat vora el camí ral, és un dels testimonis d’aquest paisatge de cases de pagès i vies de pas.

La història dels intercanvis es pot llegir en aquests camins que comunicaven les explotacions i els pobles. Més endavant, la indústria guanyà pes i incorporà activitats com la confecció, la ceràmica, la serralleria, l’alimentació i la fabricació de mobles. El comerç i els serveis es diversificaren al costat de les noves empreses i de l’augment de població. La mobilitat quotidiana i l’edificació rural formen part del paisatge històric dels intercanvis, abans de la transformació industrial que modificà els camins, els conreus i les necessitats de proveïment.

Polinyà és documentada el 973. El poble es formà entorn de l’antiga església de Sant Salvador, una referència del nucli rural que precedí la població industrial. La vinya, els cereals i els llegums eren la base dels recursos agrícoles tradicionals. La fil·loxera afectà aquesta economia i contribuí a una etapa de pèrdua de població.

A començament del segle XX, la proximitat de Sabadell afavorí la instal·lació de fàbriques de teixits de cotó i de llana i cotó. La gran transformació arribà sobretot durant la segona meitat del segle, amb noves indústries i una reorganització del territori. Producció química, metall, maquinària, paper i altres sectors ampliaren el ventall de mercaderies fabricades al municipi. El comerç local s’inscriu en aquest canvi de les necessitats d’un poble agrícola a les d’una població industrial.

Ripollet s’ha desenvolupat en un territori marcat pel riu Ripoll i pels camins que el travessaven. Abans de la gran industrialització, els conreus de regadiu i de secà produïen verdures, llegums, patates, cànem i vi. Els molins, alguns d’origen medieval, aprofitaven la força del riu i formen una part essencial de la seva història productiva.

A començament del segle XVII, diversos molins fariners es transformaren en paperers. Aquesta activitat adquirí una gran importància al segle XIX i, més endavant, alguns establiments passaren a fabricar cartó. També hi hagué batans i altres usos industrials de l’aigua. L’arribada d’Uralita, el 1909, fou una altra fita en el canvi d’escala econòmica. La història comercial de Ripollet inclou tant els productes del camp com la circulació de paper i manufactures.

La vinya fou una de les bases de l’economia tradicional de Rubí, coneguda pels seus vins. El treball dels camps i els recursos de la riera precediren la formació d’una important població industrial. A començament del segle XIX s’hi instal·là una fàbrica que aprofitava rodes hidràuliques per rentar i filar llana, coneguda com la Llana.

Altres fàbriques ampliaren després la producció tèxtil, amb establiments com el Vapor Vell. Una especialitat amb nom propi fou el vellut de Rubí, que mostra la relació entre manufactura i comercialització dels teixits. El treball manual i el paisatge dels conreus conviuen en aquests testimonis del municipi de començament del segle XX. Permeten explicar la coexistència del treball agrari i dels oficis productius. La història del comerç rubinenc s’inscriu en aquest pas dels productes dels camps a les manufactures i a les xarxes de distribució industrials.

Sabadell es formà durant l’edat mitjana entorn del mercat, l’església de Sant Salvador i una cruïlla de camins. Aquest origen comercial ajuda a entendre la relació de la vila amb el territori del voltant. Al segle XIX, la indústria tèxtil transformà la població: els vapors moguts amb carbó impulsaren la mecanització i la llana i els teixits de novetat esdevingueren centrals en l’economia local.

Produir i vendre eren activitats estretament relacionades. Els Turull establiren un important comerç de llanes que proveïa els industrials; altres empreses fabricaven teixits i disposaven de magatzems de venda. La ciutat necessitava matèries primeres, energia i xarxes de distribució per comercialitzar les manufactures.

La vila de Sant Cugat del Vallès va créixer a ponent del monestir, prop d’un encreuament de camins que afavoria els intercanvis. La parròquia de Sant Pere ja és documentada l’any 998. El mercat i les relacions amb l’entorn agrícola formaven part de la vida de la població, més enllà del seu paper com a centre religiós.

El comerç també necessitava normes i supervisió. Després del privilegi municipal de 1596 s’hi instituïren els càrrecs de palloler i mostassaf: el primer tenia cura del dipòsit de cereals i el segon comprovava pesos, mesures i qualitat dels queviures. Són dues activitats i dos espais diferents, que documenten producció i acollida de visitants. La producció de materials i els espais de lleure afegeixen altres dimensions al passat econòmic d’una població coneguda sobretot pel seu monestir.

Sant Llorenç Savall conserva una història de masos, conreus i aprofitaments forestals a la vall del Ripoll. L’agricultura era un recurs tradicional, amb vinya, cereals, patates i petites hortes a les vores dels cursos d’aigua. L’explotació del bosc completava aquestes activitats en un territori de relleu difícil per a la mecanització agrícola.

A la fi del segle XIX s’hi instal·laren diversos vapors tèxtils. Més endavant, el treball industrial adoptà també la forma de petits tallers, alguns situats als baixos de les cases, abans del trasllat a una zona industrial específica. Aquesta trajectòria ajuda a explicar una economia que combinava producció, oficis i serveis locals. Els carrers i les cases recorden l’escala d’aquell nucli on habitatge, feina i vida quotidiana compartien espais, abans de la concentració de bona part de l’activitat productiva en instal·lacions especialitzades.

Sant Quirze del Vallès té les seves arrels en una antiga parròquia dins el territori de Terrassa. L’església és documentada el 1013 i el municipi es constituí el 1848 amb el nom de Sant Quirze de Terrassa. Les masies i les terres treballades expliquen una etapa anterior a l’extensió dels polígons i dels barris residencials.

El treball dels camps i les tasques domèstiques sostenien la vida de les explotacions, en un paisatge de cases de pagès i conreus. Més endavant, el tèxtil, el metall, l’alimentació i altres sectors industrials ampliaren el pes econòmic del municipi. El comerç i els serveis es desenvoluparen al costat de la transformació residencial i productiva. La memòria dels oficis inclou, així, tant les tasques dels masos com les manufactures que canviaren l’escala de Sant Quirze.

Santa Perpètua de Mogoda conserva referències documentals de final del segle X: Mogoda apareix el 990 i l’església de Santa Perpètua, el 998. La població tingué durant molt de temps una base agrícola i ramadera. El regadiu i els camps formaven part d’un paisatge que canviaria profundament amb la urbanització i la indústria.

La trajectòria productiva passà de petites manufactures familiars a empreses de dimensions més grans. El tèxtil, el metall, el cautxú, el paper, la fusta i l’alimentació són alguns dels sectors que diversificaren l’economia. El comerç i els serveis guanyaren presència al costat del creixement dels nous nuclis. El contrast entre el nucli i el regadiu recorda el pes de les activitats agràries en la vida quotidiana, abans de la gran transformació industrial del terme.

Sentmenat té un passat vinculat al castell, als masos i a la producció agrícola. La vinya ocupà un lloc important en aquesta economia, afectada a la fi del segle XIX per la fil·loxera. La pèrdua de feina als camps contribuí al desplaçament de treballadors cap als centres fabrils propers, especialment Sabadell.

A començament del segle XX s’hi instal·laren indústries que es consolidaren durant el període de la Primera Guerra Mundial. El tèxtil adquirí un paper destacat i, més endavant, la producció es diversificà. La història dels intercanvis comprèn, per tant, els productes agrícoles, l’elaboració del vi i les manufactures industrials. El celler conserva la memòria material de l’elaboració del vi, mentre l’edifici parroquial situa una altra part del paisatge del poble anterior a la seva expansió industrial.

Terrassa conserva el record de l’antiga Ègara i d’una vila medieval vinculada al castell. La fabricació de draps i el treball dels paraires adquiriren un pes central en la seva economia. El tèxtil no es limitava als telers: implicava obtenir llana, preparar-la, filar-la, teixir-la i donar sortida comercial als productes acabats.

Al segle XIX, la mecanització i els vapors transformaren l’organització del treball. La introducció del vapor el 1833 és una de les fites d’aquest procés. La indústria llanera necessitava matèries primeres de procedències diverses i xarxes de venda per arribar als mercats. El conjunt de naus i xemeneies contrasta amb el detall dels equips de treball: el recinte fabril i la seva organització interior formen dues escales complementàries del mateix procés productiu. Fàbriques, oficis i comerç de la llana formen una història compartida, decisiva per entendre la ciutat industrial.

Ullastrell apareix amb la forma Ullastrello en documentació del segle XIII. La seva història econòmica ha estat profundament lligada a la terra, en un relleu de camps amb forts desnivells. Els terrenys més plans es destinaven als cereals i els vessants, sobretot a la vinya. La fil·loxera alterà aquest equilibri i provocà dificultats en una població molt dependent del conreu del raïm.

La venda dels productes agrícoles connectava Ullastrell amb Terrassa. Les pageses hi anaven al mercat carregades de fruita i verdura, sovint per la drecera de Can Poal; també s’hi utilitzaven animals de bast. Aquesta mobilitat afavorí un servei de transport amb tartana el 1912 i amb autoòmnibus el 1923. El celler cooperatiu és un altre element de la comercialització del vi.

Viladecavalls conserva un passat de parròquies, masies i petites fortificacions dins l’antic territori de Terrassa. Sant Miquel i Santa Maria de Toudell són dues referències d’aquest poblament històric.

Fins a començament del segle XX, els habitants vivien principalment del treball de la terra. Els productes es portaven al mercat de Terrassa, una relació comercial que connectava les explotacions locals amb la ciutat veïna. L’expansió industrial terrassenca també tingué efectes a Viladecavalls: part de la pagesia deixà els conreus per treballar a les fàbriques, un procés afavorit per les comunicacions ferroviàries. Més endavant, els polígons incorporaren empreses tèxtils, de construccions metàl·liques i de material elèctric. La història comercial combina, així, la venda dels productes agrícoles amb l’evolució dels llocs de treball i de les manufactures.

Avinyonet del Penedès conserva una història de nuclis petits, masies i camins. Les Gunyoles ja és documentat el 971, mentre una antiga carrerada apareix en textos del segle XI relacionats amb l’Arboçar. El poblament del terme no es concentrà en una sola vila: Avinyó Nou, Cantallops, les Gunyoles i Sant Sebastià dels Gorgs formen part d’aquest territori de cases i terres de conreu. Els camins enllaçaven les explotacions i permetien el pas dels ramats.

L’agricultura i les activitats que en deriven han tingut un paper central en l’economia local. La vinya i el presseguer substituïren bona part dels antics cereals, mentre les explotacions petites caracteritzaren el treball de la terra. L’elaboració i la circulació dels productes agrícoles expliquen una part de la història dels intercanvis. La ramaderia i, més endavant, el desenvolupament industrial ampliaren aquesta base productiva, especialment a partir de la dècada de 1980.

Olèrdola pren el nom de l’antiga ciutat fortificada que dominava aquest sector del Penedès. El terme conserva, però, una història de diversos pobles i caseries. Moja és documentat el 981 i manté la torre circular i l’església romànica com a referències del seu passat. La formació del nucli de Sant Miquel d’Olèrdola és més recent: al segle XIX cresqué al voltant de la nova parròquia, al costat de la qual hi havia un hostal de traginers.

Aquest hostal recorda la importància dels desplaçaments i dels serveis al camí. L’economia tradicional fou predominantment agrícola, amb la vinya com a conreu principal, acompanyada de cereals, oliveres i fruiters. Els cellers i les caves connectaren el treball dels camps amb l’elaboració i la venda del vi. També s’explotaren pedreres i s’hi establiren indústries, especialment a l’entorn de Sant Pere Molanta i Sant Miquel, que diversificaren els oficis i les necessitats de proveïment.

Olesa de Bonesvalls és esmentada el 1038, dins el terme del castell de Cervelló. El camí que passava pel lloc ja apareix documentat el 1117 i l’església de Sant Joan Baptista, el 1143. El poble i l’antic hospital de Cervelló constitueixen dos testimonis d’un territori de pas entre les terres del Penedès i els camins del Garraf. El temple parroquial fou renovat al segle XVIII, tot conservant vestigis de l’edifici anterior.

El relleu accidentat limitava l’extensió dels camps. La vinya esdevingué el conreu predominant, al costat de petites superfícies d’horta, fruiters i altres productes. El bosc i les pastures completaven aquest paisatge econòmic. Més endavant, l’elaboració de calç i altres activitats industrials ampliaren els llocs de treball. La combinació de feina fabril i conreu familiar de la terra explica una economia mixta, en la qual els productes agrícoles i els materials de construcció representaven dues sortides comercials diferents.

El castell de Castellet és documentat el 977, quan encara era conegut com a castell de Sant Esteve. La fortalesa organitzà un terme extens del qual, al llarg de l’edat mitjana, se separaren altres poblacions. El municipi conserva diversos nuclis, entre els quals Castellet i la Gornal, i un paisatge de masies i terres agrícoles. El castell i les esglésies permeten situar aquesta antiga organització territorial, anterior a les transformacions industrials.

La vinya adquirí un pes principal entre els conreus i reduí la presència d’altres productes, com cereals, fruiters i oliveres. L’elaboració de vi i de vins escumosos vinculà les explotacions als circuits comercials del Penedès. Les pedreres de calç, els materials refractaris i altres indústries afegiren noves activitats al terme. La història dels oficis combina, així, les feines del camp i del celler amb l’extracció de pedra i la fabricació de materials destinats a la construcció.

Castellví de la Marca conserva en el nom el record d’un castell situat als confins dels dominis comtals medievals. La fortalesa, coneguda com el Castellot, i el poblament de la Múnia expliquen dues peces importants de la història del terme. El castell formà part dels dominis dels Castellvell, relacionats també amb Castellví de Rosanes. Les masies i els petits nuclis distribuïts pel territori completaren aquesta organització del poblament.

La base econòmica ha estat sobretot agrícola. La vinya ocupà el primer lloc, acompanyada de cereals, oliveres, fruiters i petites hortes. L’elaboració de vins escumosos connectà la producció de raïm amb els mercats del sector vinícola. La ramaderia també hi tingué presència, amb aviram, ovelles i altres animals. Durant el segle XX, activitats com els teixits, els articles de pell i els materials de construcció diversificaren els oficis, sense esborrar el pes del camp en la vida econòmica local.

Gelida té un origen històric relacionat amb el castell, documentat el 963, que domina la vall de l’Anoia i els camins del Penedès. El poble desenvolupà una trajectòria on els conreus, la indústria i l’estiueig compartiren protagonisme. La vinya, les oliveres i els fruiters formaven part del paisatge agrícola; la crisi de la fil·loxera afectà la població a la darreria del segle XIX, abans de la recuperació posterior.

La indústria paperera esdevingué un dels trets més característics de Gelida. Guarro Casas, fundada el 1825, s’establí al Molí Vell, a la riba de l’Anoia, i la Gelidense fou un altre recinte fabril destacat. Fabricar paper implicava transformar recursos, organitzar el treball i comercialitzar un producte fora del municipi. El comerç local i els serveis vinculats als residents i als estiuejants completaren aquesta economia.

La Granada té referències documentals del segle X: el 950 s’hi havia d’edificar una torre i l’església de Sant Cristòfol existia ja el 991. La proximitat de l’antiga Via Augusta afavorí un lloc d’intercanvi que disposà d’un dels mercats més antics del Penedès. Al segle XI ja s’esmentava la mesura de la Granada, utilitzada en pagaments i censos, un senyal del pes comercial que havia assolit la població.

El mercat, de domini episcopal, perdé importància quan es consolidà el de Vilafranca. La trajectòria econòmica posterior mantingué un fort component agrari. La vinya substituí bona part dels cereals, les oliveres i els fruiters tradicionals, tot i que es mantingué el presseguer. Les indústries locals i la feina a Vilafranca complementaren els ingressos de les famílies pageses. El vi, les collites i el record de les antigues mesures permeten resseguir una història comercial molt anterior a les activitats industrials modernes.

Les Cabanyes conserva un origen medieval relacionat amb Sant Valentí, l’antiga església parroquial documentada el 1056. L’orde de l’Hospital s’hi establí abans del 1135 i hi organitzà una de les seves primeres comandes a Catalunya. La comunitat rebé terres i altres béns a través de donacions. El 1306, la comanda es traslladà definitivament a Vilafranca, tot i que la casa de les Cabanyes continuà vinculada a l’orde durant els segles posteriors.

La vinya marcà profundament l’economia i el creixement de la població durant el segle XIX. El conreu de secà ocupava la major part de les terres, amb cereals i llegums com a complements en les superfícies sense ceps. La història dels intercanvis parteix, així, d’un municipi agrícola estretament relacionat amb el seu entorn penedesenc. Les petites indústries ampliaren després l’activitat productiva.

La història de Mediona s’articula al voltant del castell, la riera i els nuclis que es formaren al seu entorn. Un document del 1011 ja esmenta un molí, una resclosa, terres i cases dins el terme del castell. Sant Joan de Mediona, abans Sant Joan de Conilles, cresqué al voltant de la parròquia, documentada el 1299. Altres nuclis, com Sant Pere Sacarrera, recorden igualment la relació entre esglésies, camins i poblament.

L’economia tradicional combinà els conreus de secà amb petites hortes al costat de l’aigua. Cereals i vinya hi adquiriren un pes principal, mentre els boscos cobrien una part extensa del territori. També s’explotaren pedreres de calcària i jaciments de bauxita, aquests darrers abandonats per la qualitat insuficient del mineral. La fabricació de gèneres de punt afegí una activitat industrial. El passat comercial inclou, per tant, els productes agrícoles, els materials extrets del terreny i les manufactures.

Pontons conserva una història de poblament de muntanya vinculada al castell, documentat el 966, i a les seves parròquies. El nucli situat a la riba de la riera cresqué als peus de Santa Magdalena i assumí la centralitat que abans tenia Sant Joan de la Muntanya. La població disposà d’un privilegi de Jaume I per celebrar mercat els dimarts, un testimoni concret de la seva funció d’intercanvi dins aquest territori de masos i camins.

L’economia tradicional era agrària, amb vinya i cereals com a conreus principals, acompanyats d’hortes i fruiters en superfícies més petites. La vinculació amb Vilafranca es reforçà quan part dels habitants començà a treballar a les indústries i als comerços de la capital, mantenint el conreu de les terres com a activitat complementària. La història comercial de Pontons reuneix, així, el mercat medieval, els productes dels camps i les relacions laborals amb les poblacions de la plana.

Sant Cugat Sesgarrigues ocupava un lloc de pas entre camins que comunicaven Barcelona, la Granada i les platges del Garraf. La torre de Ventallols, documentada al segle XI, s’ha relacionat amb la vigilància d’aquests itineraris. El lloc apareix esmentat el 1075 dins l’antic terme d’Olèrdola. Aquesta posició ajuda a entendre un poblament estretament lligat a la terra i a les comunicacions, abans de l’expansió de les activitats industrials modernes.

La vinya esdevingué el conreu principal, amb cereals i fruiters com a complements. El creixement vitícola i la posterior crisi de la fil·loxera marcaren la vida del poble i dels seus rabassaires. L’elaboració de vi, vins escumosos i altres begudes, juntament amb la cooperativa vinícola, vinculà les explotacions a la transformació i comercialització del raïm. Les empreses alimentàries, els taps metàl·lics i els prefabricats de construcció ampliaren després els oficis, especialment a l’entorn de la carretera.

Sant Llorenç d’Hortons formà part de la baronia de Gelida, una vinculació que ajuda a explicar la seva història territorial. El terme conserva masos documentats d’antic i el nucli de Sant Joan Samora, amb una església romànica esmentada el 1080. Les cases de pagès i els petits pobles formaven una xarxa de poblament distribuït, molt relacionada amb els conreus i amb els camins que permetien comunicar les diferents explotacions.

La vinya fou el conreu principal de secà, al costat de cereals, fruiters, oliveres i patates. La ramaderia aportà aviram, porcs, ovelles i bestiar boví. L’elaboració de vi i de vins escumosos representà una sortida productiva i comercial per al raïm. Més endavant s’hi afegiren petites indústries de gèneres de punt, plàstics i metalls. L’estiueig i les segones residències ampliaren els serveis, mentre el territori conservava testimonis del treball agrari, com la masia de Can Carafí.

Sant Martí Sarroca té el seu centre històric al turó de la Roca, on el castell i l’església de Santa Maria presideixen el paisatge. Les primeres referències documentals del castell són del segle X. Amb el temps, el poblament s’estengué per les Cases Noves, sota la fortalesa i al costat de la carretera de Vilafranca. La restauració de l’església dirigida per Puig i Cadafalch el 1906 contribuí a recuperar una part important del conjunt romànic.

L’agricultura de secà ha estat la base econòmica del terme. La vinya substituí progressivament altres conreus, sobretot cereals, i una gran part del raïm es destinà a elaborar vins escumosos, tant al mateix municipi com a Sant Sadurní i Vilafranca. La història comercial inclou aquesta relació entre explotacions i cellers. Les activitats tèxtils, metal·lúrgiques i de materials de construcció ampliaren després els oficis. També tingueren presència la fabricació de ciment i escaiola i l’extracció d’àrids.

Sant Pere de Riudebitlles cresqué al voltant del priorat benedictí fundat el 1026. El nom del riu de Bitlles ja apareix documentat el 917, i les seves aigües són una clau per entendre la història del municipi. L’aqüeducte construït al segle XVIII recorda la necessitat de portar l’aigua fins als espais de consum i de treball. El nucli monàstic i la població que s’hi agrupà donaren forma a una vila de llarga trajectòria.

La indústria paperera transformà una economia inicialment agrària. Els molins i les fàbriques produïren diferents tipus de paper i, amb el temps, cartonatges, paper ondulat, paperines i altres manipulats. Aquesta diversitat mostra la connexió entre l’ofici de fabricar paper i els usos comercials del producte, especialment l’embalatge. La vinya, els cereals, les oliveres i les hortes continuaren presents. Altres indústries ampliaren després la producció, però el paper mantingué una posició singular en la memòria econòmica local.

Sant Quintí de Mediona té una història vinculada a la baronia de Mediona i a l’antic priorat que depenia de Santa Maria de Ripoll. L’església és documentada el 962 i la comunitat monàstica apareix esmentada al segle XI. Els vestigis de les dependències religioses es conserven a l’edifici conegut com a Rectoria Vella. El poble s’inscriu en un territori on l’aigua de la riera ha tingut una presència determinant.

Les indústries tradicionals tèxtil i paperera s’instal·laren a les vores de la riera, aprofitant aquesta relació entre l’aigua i la producció. Al mateix temps, els camps de secà es dedicaven sobretot a la vinya, amb oliveres i ametllers com a complements. La fabricació de teixits i de paper amplià els productes que sortien del municipi, més enllà de les collites. Carrers, tallers, conreus i cursos d’aigua formen, així, parts complementàries de la història dels oficis i dels intercanvis de Sant Quintí.

Sant Sadurní d’Anoia s’ha desenvolupat en un punt de contacte entre el Penedès i la vall del Llobregat, una situació que afavorí les comunicacions i els intercanvis. El ferrocarril arribà el 1865 i reforçà aquestes connexions. Abans de l’especialització en vins escumosos, el municipi ja disposava de molins fariners i paperers, petites indústries tèxtils, destil·leries d’aiguardent i fabricants de carros. La història productiva de la vila era, per tant, més diversa que la d’un únic sector.

L’elaboració de vins escumosos durant el darrer terç del segle XIX transformà l’economia local. La fil·loxera obligà a replantar les vinyes amb peus resistents i la recuperació donà pas a l’expansió de les caves. L’etiquetatge, els cartonatges, els taps i la maquinària formaren part del seu entorn econòmic. Les fires agrícoles, on es compraven animals, carros i estris per preparar la verema, recorden la connexió entre el comerç, els oficis i el treball dels camps.

Santa Margarida i els Monjos reuneix un passat de pobles agrícoles i una important transformació industrial. El gual de Santa Margarida és esmentat el 978 i la parròquia apareix documentada al segle XII. El poblament s’organitzà entorn de l’església, dels masos i dels camins de la vall del Foix. La vinya ocupà un lloc principal entre els conreus, al costat de cereals, oliveres i altres productes de secà.

Al segle XIX, l’explotació de margues per obtenir calç hidràulica i ciment natural obrí una nova etapa productiva. Les pedreres, els forns i els sistemes de transport de la pedra transformaren el paisatge i els oficis. La fabricació de ciment convertí recursos del terreny en materials comercialitzats per a la construcció. Més endavant s’hi afegiren empreses químiques, metal·lúrgiques, alimentàries i d’altres sectors. La història econòmica combina, així, el vi i el treball dels camps amb una indústria que adquirí un pes decisiu.

Subirats pren el nom del castell documentat el 917, situat damunt la plana per on passaven l’Anoia i els camins de la frontera medieval. El terme conserva una xarxa de pobles, masies i petits nuclis. Sant Pau d’Ordal, Lavern i la Torre-ramona són algunes de les seves referències històriques. Les comunicacions han tingut un paper fonamental en un territori on els camins connectaven els camps, els molins i les poblacions veïnes.

La vinya es convertí en el conreu principal i la indústria vinícola ja era important durant els segles XVIII i XIX. També hi hagué molins fariners i paperers, una destil·leria d’aiguardent i una fàbrica de vidre que funcionà entre el 1833 i el 1933. Les bòbiles, els forns de calç i les pedreres completaren aquesta diversitat productiva. La història comercial de Subirats no s’explica només pel raïm: inclou també paper, vidre i materials de construcció, a més dels serveis associats a les vies de pas.

Torrelavit es formà per la unió dels antics termes de Terrassola del Penedès i Lavit, acceptada el 1921. Els dos nuclis, molt pròxims, conserven esglésies romàniques i una història anterior vinculada als respectius castells. El de Lavit és documentat el 956 i el de Terrassola, el 1062. El riu de Bitlles i els torrents que hi desemboquen ajudaren a organitzar el poblament, els conreus i una part decisiva de l’activitat productiva.

La indústria paperera aprofità aquestes aigües i esdevingué una especialització tradicional. A començament del segle XX es fabricaven paper de fil i d’estrassa a Terrassola i paper de fumar a Lavit. La diversitat dels productes revela una economia connectada amb diferents usos i mercats. La vinya i l’elaboració de vi i vins escumosos completaren la base econòmica. Conreus, molins, fàbriques de paper i cartonatges permeten entendre una història dels oficis on el camp i la indústria conviuen dins el mateix territori.

Torrelles de Foix formà part del terme de l’antic castell de Foix, documentat el 1067. El nom de la població apareix esmentat el 1185, en un territori de masos, conreus i camins de la vall del Foix. El relleu muntanyós i la presència del riu de Foix i de la riera de Pontons configuraren un paisatge divers, amb boscos, camps de secà i petites zones de regadiu a prop del poble.

La vinya guanyà terreny als cereals, que havien estat el conreu principal. Oliveres, ametllers, presseguers i altres fruiters completaven la producció, mentre les hortes aprofitaven les vores de la riera. La transformació i la venda d’aquests productes formen part de la història econòmica local. L’activitat industrial, menys representativa que l’agrària, amplià el seu pes durant el darrer tram del segle XX, amb presència del tèxtil. Les antigues pedreres de guix recorden també l’aprofitament dels recursos minerals del terme.

Vilafranca del Penedès es consolidà al segle XII entorn de Santa Maria i del mercat, en una posició favorable als camins de la plana. Les fires i les mesures comercials de la vila reforçaren una influència que s’estenia més enllà del terme. Durant el segle XIX, l’enderroc de les muralles permeté l’expansió dels ravals i de les rambles. La inauguració del ferrocarril el 1865 millorà les comunicacions i afavorí la circulació de persones i mercaderies.

El comerç del vi a l’engròs adquirí una importància creixent al segle XIX. Les exportacions connectaren els productors penedesencs amb mercats europeus i americans, mentre les cases comercials organitzaven l’emmagatzematge i la venda. La fil·loxera interrompé aquesta expansió, seguida de la replantació i la recuperació del sector. Botigues, mercats, fires agrícoles i empreses vinícoles expliquen dues escales complementàries de la mateixa història: el proveïment quotidià de la població i la comercialització del vi fora de la comarca.

Vilobí del Penedès conserva una història compartida entre Vilobí, Bellver, Vallformosa i les Guixeres. Vallformosa és esmentada el 977 i l’antiga quadra de Vilobí depenia d’aquest lloc abans de ser adquirida per la Pia Almoina de Barcelona el 1322. Bellver i els veïnats de les Guixeres ja apareixen al fogatjament del 1553. Aquest poblament distribuït reflecteix un territori on les cases, els camps i els recursos minerals estaven estretament relacionats.

La vinya esdevingué el producte agrícola principal, acompanyada de cereals, ametllers, oliveres, fruita i llegums. Les guixeres, explotades d’antic, aportaren una altra especialització econòmica i afavoriren activitats industrials associades. La venda dels productes agrícoles i el subministrament de guix per a la construcció representaven circuits comercials diferents. La relació amb el sector de la construcció també explica que les seves crisis tinguessin efectes locals.

El Pla del Penedès conserva una història vinculada a l’església de Santa Maria, documentada el 1080. Al final del segle XI pertanyia a la canònica de Santa Maria de Solsona. Durant una etapa posterior depengué de la parròquia de Lavit i el poble fou conegut també com el Pla de Lavit, fins que el 1778 disposà de parròquia independent. El temple romànic, modificat en diverses èpoques, és una referència d’aquest passat.

La vinya esdevingué el conreu principal de secà i reduí la presència dels cereals i de les oliveres. Les explotacions petites caracteritzaren el treball agrícola, mentre les lleguminoses, abans conreades també per vendre, es reservaren progressivament al consum familiar. Les indústries derivades de la viticultura connectaren el camp amb l’elaboració dels productes i la seva comercialització. Una part de la població combinà després la feina industrial amb el conreu secundari de les terres, transformant l’organització econòmica de les famílies.

Argençola conserva l’estructura d’un petit nucli enlairat, presidit per les restes del castell i l’església de Sant Llorenç. La documentació medieval situa el castell i la parròquia al segle XI, en un territori de poblament repartit entre diversos centres. Clariana, Carbasí, Albarells, Porquerisses, Contrast i Rocamora tenen trajectòries pròpies i formen part d’aquest mosaic. L’església actual d’Argençola fou beneïda el 1891 i es construí aprofitant pedra del castell, una transformació que explica la relació material entre el patrimoni defensiu i el religiós.

La vida econòmica s’ha vinculat sobretot als cereals i a les explotacions ramaderes. Al nord del terme, l’antic camí ral afavorí serveis de pas com l’hostal del Violí; les comunicacions connectaven els petits nuclis amb les poblacions veïnes. També s’hi explotaren pedreres i lignit. Aquestes activitats connectaven el terme amb les vies de transport i amb els nuclis de l’entorn, en un paisatge que combinava les terres treballades amb extensions de pinedes i alzinars.

Igualada va créixer al centre de la conca d’Òdena, en un espai condicionat pels dominis senyorials dels voltants i per l’aprofitament de l’Anoia. L’expansió urbana desbordà el terme reduït i culminà, el 1925, amb l’agregació de terrenys procedents d’Òdena. El passeig de Verdaguer, començat el 1834, és una de les referències d’aquest creixement.

La pell i el tèxtil expliquen bona part de la seva història comercial. L’adoberia és documentada des del 1340 i, a partir del segle XVIII, es concentrà progressivament prop del rec. Els draps de llana precediren l’expansió del cotó i del gènere de punt. L’arribada del ferrocarril el 1893 millorà el proveïment de carbó i la comunicació dels fabricants amb altres mercats, un canvi decisiu per modernitzar la producció i moure mercaderies.

Orpí és un municipi de poblament dispers articulat entre el castell, l’església de Sant Miquel, Santa Càndia i diverses masies. El terme apareix esmentat el 978 i el castell el 987, dins l’organització medieval d’aquest sector de l’Anoia. La capella del castell acabà fent funcions parroquials i conserva elements romànics, mentre que Santa Càndia ofereix un notable testimoni gòtic. La coexistència d’aquests dos centres ajuda a entendre un territori que no es desenvolupà com una única vila compacta.

L’aigua de la riera de Carme ha tingut un paper essencial en l’activitat productiva. El paper forma part del teixit industrial del terme, al costat de l’explotació de recursos com l’aigua i la pedra. Les relacions comercials s’inscriuen en l’àrea d’atracció d’Igualada, amb Carme com a punt proper per a les compres quotidianes segons la descripció històrica consultada. Aquest marc econòmic complementa la lectura dels edificis i dels nuclis antics.

Cabrera d’Anoia s’estén per un territori accidentat, amb diversos nuclis i masies vinculats a la vall de l’Anoia. El castell, encimbellat damunt una cinglera, és una referència del paisatge i de l’antiga organització senyorial. El municipi comprèn Canaletes i altres sectors de poblament, de manera que la seva història no es limita al petit conjunt del castell.

Els molins de l’Anoia són documentats des del segle XI. Cal Bota passà de molí fariner a bataner, mentre que altres instal·lacions també canviaren d’ús segons les necessitats de producció. Aquest aprofitament hidràulic connecta Cabrera amb la història manufacturera de la comarca. Als vessants agrícoles, la vinya adquirí protagonisme davant els cereals i afavorí l’elaboració de vi i cava; les oliveres i els ametllers completaven el paisatge de secà.

Calaf es va formar al peu del castell i s’estengué cap a migdia, primer dins les muralles i després pels ravals. La Plaça Gran conserva la memòria de l’antic mercadal, originat al segle XIV. Els portals, les cases porxades i l’església de Sant Jaume expliquen la consolidació d’una vila que actuava com a centre del seu entorn rural. El creixement posterior acostà la població a l’estació ferroviària i a les carreteres, tot ampliant el perímetre del nucli antic.

El comerç és una peça central de la identitat calafina. El mercat existia abans del privilegi de 1345 que regulava l’arrendament de bancs i taules als venedors. La vila també tingué paraires i comerciants de gra, vi i productes artesans, amb relacions que ultrapassaven el terme. Les activitats agrícoles de l’altiplà, l’explotació intermitent del lignit i la fabricació de materials de construcció completaren una economia que combinava intercanvi, treball menestral i indústria.

Capellades s’ha desenvolupat en un replà elevat sobre l’Anoia, al voltant de Santa Maria i d’un sistema d’aigua excepcionalment important per a la població. L’església ja apareix en documents del segle X. L’expansió urbana es va accelerar a partir del segle XVII i continuà durant el XIX amb nous carrers. Al congost, la Font de la Reina era un punt estratègic del camí ral entre Piera i Igualada, amb hostals i moviment de viatgers i mercaderies.

La producció de paper és inseparable de la història local: hi ha un establiment paperer documentat el 1505 i una llarga successió de famílies fabricants. Els molins aprofitaven l’aigua de la bassa i del riu, i la mecanització modificà progressivament les formes de treball. La Font de la Reina també servia per transbordar matèries primeres i paper. El Mercat Figueter, nascut al voltant de la venda de figues, és una altra expressió de la tradició comercial capelladina.

Carme apareix documentat el 1005 dins el terme del castell de Claramunt. El poble es concentrà a la dreta de la riera, al voltant de l’església de Sant Martí, substituïda per un edifici nou el 1743. Aquesta estructura de carrers curts i cases agrupades conviu amb un paisatge marcat pels recs, les basses i els antics molins. Durant el segle XIX, l’arribada d’activitats tèxtils procedents d’Igualada contribuí al creixement del poble, atreta per les possibilitats de l’energia hidràulica.

El rec proporcionava força als molins fariners, drapers, paperers i d’oli, i donava servei a les fassines i als treballs de rentar i tenyir llana. La confraria dels paraires, legalitzada el 1733, organitzà una activitat compartida amb instal·lacions col·lectives per acabar els teixits. El paper i el tèxtil definiren així una economia connectada amb la comarca.

Castellfollit de Riubregós s’arrecera sota les restes del castell, en la vall del Llobregós. El lloc és documentat al segle XI i formà part de l’organització fronterera dels comtes de Cerdanya abans de passar per diversos dominis senyorials. El castell i la població patiren greument l’acció militar de 1822. Els carrerons i les cases amb llindes dels segles XVIII i XIX, juntament amb la plaça porticada, permeten observar les successives reconstruccions d’un nucli estretament relacionat amb el seu relleu.

El camí reial i el camí de la sal travessaven el terme i hi feien circular traginers i càrregues. Aquesta funció de pas situa la història comercial més enllà dels límits del poble. Les relacions amb Calaf han estat especialment rellevants per l’accés als serveis i al mercat de l’entorn.

Copons es va formar a la confluència de la Riera Gran i la riera de Sant Pere, sota el turó de l’antic castell. El nucli medieval s’estengué més endavant cap al carrer Major i els ravals. Al segle XVIII, la prosperitat es traduí en cases amb portals de pedra treballada i en l’església de Santa Maria, acabada el 1754. La plaça porxada i els carrers permeten llegir aquesta etapa de creixement, quan les inversions dels habitants transformaren la fesomia del poble.

Els negociants coponencs destacaren pel transport i la comercialització de manufactures papereres, tèxtils i adoberes. Amb carros i cavalleries arribaven als mercats de Castella i a ports connectats amb el comerç americà. Els molins fariners també es transformaren per servir el treball de la llana, i després hi hagué activitats cotoneres i de gènere de punt. Aquest passat explica que la història del comerç local tingui una projecció geogràfica molt superior a la mida del municipi.

Jorba s’organitza al voltant del castell i del poble que domina la vall alta de l’Anoia. La baronia és documentada des del segle XII i el municipi comprèn també Sant Genís, Traver i antics establiments de camí. Aquest conjunt de nuclis i masies mostra una història repartida entre els espais de residència, els conreus i les vies de pas. Els testimonis religiosos i les restes de la fortalesa conserven la memòria d’un territori senyorial pròxim a Igualada.

L’agricultura de secà, especialment els cereals, ha estat una base important de l’economia, complementada per la ramaderia i altres activitats. El trànsit pel camí afavorí l’hostaleria: l’hostal del Ganxo estava relacionat amb el cobrament de portatge, i Can Castellví havia estat hostal i casa de postes. Aquests serveis permeten explicar el comerç local des de la circulació de persones i càrregues. Les indústries de materials de construcció s’afegiren posteriorment a aquest marc rural i viari.

La Llacuna va créixer al voltant de Santa Maria, esmentada el 1020 i vinculada al monestir de Sant Llorenç del Munt. L’establiment d’un priorat ajudà a consolidar un centre més accessible que l’antiga parròquia de Vilademàger, situada al castell. La vila tingué muralles amb diversos portals i, des del segle XV, una plaça Major porxada. L’església parroquial del segle XVIII forma part d’una successió d’edificis que mostra el trasllat del pes religiós i urbà cap al fons de la vall.

Els porxos de la plaça aixoplugaven el mercat i recorden la funció d’intercanvi que la Llacuna exercia sobre el seu entorn. L’hostaleria també estigué vinculada al pas dels pelegrins que anaven a Sant Magí de Brufaganya. La fira de Sant Andreu i la tradició de la matança del porc formen part d’aquest calendari econòmic i festiu. La creu del Pla documenta, al seu torn, un dels elements històrics de l’entorn de la vila.

La història de la Pobla de Claramunt està marcada pel castell, documentat el 979 i situat en una cruïlla estratègica de camins cap a Lleida i el Penedès. La fortalesa organitzà un extens domini medieval, mentre la població es desenvolupava a la vall. L’Anoia i la riera de Carme expliquen tant l’emplaçament com bona part de les activitats que hi arrelaren. Les vistes antigues del nucli permeten observar la relació entre les cases, les vies de comunicació i els vessants que envolten el poble.

L’aprofitament de l’aigua afavorí molins i manufactures, dins el corredor industrial de l’Anoia. El gènere de punt guanyà impuls amb l’arribada de l’electricitat el 1915. Els conreus també estaven connectats amb altres indústries: el roldor, utilitzat en l’adobament, ocupà terres de vinyes desaparegudes i tenia un mercat consumidor important a Igualada. Aquestes relacions entre agricultura, tallers i fàbriques situen la Pobla dins una xarxa econòmica d’abast comarcal.

La Torre de Claramunt va néixer com una torre fortificada avançada del castell de Claramunt, destinada a la vigilància del territori. El castell i l’església de Sant Joan articulen el nucli antic, però el municipi també comprèn altres agrupacions i masies. La parròquia és documentada el 1157 i fou reconstruïda durant la segona meitat del segle XVIII; el campanar s’alçà el 1790. La proximitat entre residència senyorial, cases i temple permet entendre la configuració històrica del poble.

Les ribes de l’Anoia i de la riera de Carme concentraren molins i activitats productives. Un exemple és el molí del Turó, establert el 1620 amb autorització per adoptar diferents usos segons les necessitats. La fabricació de paper i altres manufactures hidràuliques connectaven el terme amb l’economia comarcal. Els forns de calç també tingueren un paper destacat en la indústria rural fins a mitjan segle XX, al costat d’uns conreus de secà dominats pels cereals.

Masquefa és documentada al segle X i el seu castell passà el 998 al domini del monestir de Sant Cugat del Vallès. El poble es desenvolupà resseguint el camí ral, amb el carrer Major com a eix i amb antics ravals que acabaren integrats al nucli. L’església romànica de Sant Pere recorda el primer centre parroquial, separat de la població moderna. L’arribada del ferrocarril i les ampliacions urbanes posteriors modificaren aquesta fesomia allargada, sense esborrar la importància dels camins en la seva formació.

La vinya i l’elaboració de vi i cava han tingut un pes destacat en la història econòmica. L’hostaleria, amb establiments de pas i d’estada, completava els serveis del poble. Més endavant, la indústria es diversificà cap a la manipulació de cartró, els envasos i diferents manufactures metàl·liques.

Montmaneu conserva una estructura allargassada, formada al voltant de l’antic camí ral i de la cruïlla amb la ruta de Guissona. El castell i la parròquia apareixen en documents del segle XI. Durant molts segles el poble mantingué una dimensió reduïda, amb una expansió lenta que s’accelerà a partir de mitjan segle XIX. Cal Parada, datat del 1700, correspon a un dels antics hostals i testimonia la relació entre les cases del nucli i els serveis prestats als viatgers.

La Panadella és l’altre gran referent de la història econòmica municipal. La posició al camí de Barcelona a Lleida afavorí hostals, allotjaments i serveis per al transport, que s’adaptaren successivament als canvis de circulació. Els cereals i la ramaderia completaven aquesta economia de pas. Les relacions comercials amb Sant Guim de Freixenet mostren també la vinculació del municipi amb les terres segarrenques, més enllà de la divisió administrativa comarcal.

Piera es va formar sota el castell de Fontanet, documentat el 955, i al voltant d’activitats que combinaven defensa, residència i treball. La Ferreria, esmentada el 1031, fabricava armes i eines i constitueix un testimoni primerenc dels oficis locals. L’església de Santa Maria i els carrers del nucli antic mostren les ampliacions d’una població que es consolidà al llarg de l’edat mitjana. El municipi comprèn també diversos pobles i masies, amb trajectòries pròpies dins un territori extens.

La vinya ha tingut una presència important i s’ha relacionat amb l’elaboració de vi i cava. L’Anoia proporcionà energia a molins: al segle XII ja hi ha llicències i donacions que en documenten l’existència. A aquesta base agrícola i manufacturera s’afegiren activitats industrials i serveis. La Ferreria i els molins recorden dues formes complementàries de transformar els recursos: el metall per fabricar eines i l’aigua com a força motriu. Aquesta diversitat productiva acompanyà el creixement de la vila i les seves relacions amb la vall.

Rubió s’articula entre petits nuclis i masies de la serra que separa les aigües de l’Anoia i del Cardener. El castell és esmentat el 1063 i Santa Maria, situada al seu peu, conserva una presència monumental singular dins un poblament dispers. La parròquia apareix en la documentació de finals del segle XI i el temple gòtic incorpora elements d’un edifici anterior. El Pla de Rubió, Sant Pere d’Ardesa i Sant Martí de Maçana mostren la diversitat de centres històrics del municipi.

Els sectors més planers han permès una agricultura centrada en els cereals, sobretot l’ordi, amb ametllers i restes de vinya. La història econòmica s’ha d’entendre des d’aquestes explotacions rurals i les seves connexions amb els pobles veïns. L’antic hostal de Pedrafita recorda també els serveis vinculats al pas de camins. La xarxa de masies i els camins de la serra expliquen una economia repartida pel territori, més vinculada als treballs agrícoles i als serveis de pas que a una única concentració urbana de botigues.

Sant Martí de Tous es va desenvolupar sota el castell, documentat el 960. La fortalesa estigué vinculada al bisbat de Vic i als castlans de Tous; el 1505 passà al monestir de Sant Jeroni de la Murtra. El municipi inclou també antigues demarcacions com Fiol i la Roqueta, amb una història pròpia de castells, parròquies i masies. Les cases agrupades al vessant expliquen la relació entre el centre senyorial i el nucli que s’hi anà formant.

Els cereals han dominat el secà, juntament amb superfícies més petites de vinya, oliveres i ametllers. La molta del gra connectava aquesta pagesia amb els molins: Can Gallardes funcionà entre el 1823 i el 1912 i recorda una activitat productiva de llarga durada. El mercat i els serveis del poble s’inscriuen en les relacions amb l’entorn d’Igualada. El castell, que continuà marcant el perfil del poble, domina un conjunt de cases que s’estenen pels vessants, mentre els camps ocupen els espais més oberts. Aquesta relació entre poblament i recursos ajuda a explicar la continuïtat de la vida rural al terme.

Sant Martí Sesgueioles es va originar dins el terme del castell de Vilallonga, esmentat el 1022. El poble cresqué a banda i banda de la riera, amb nous carrers documentats al segle XVII. L’aigua, els passos i els petits espais de treball contribuïren a configurar una població compacta, diferent del poblament dispers de molts municipis veïns. La vista presa des de l’estació mostra aquesta relació entre el nucli tradicional i una infraestructura de comunicació que el connectava amb altres centres.

L’economia tradicional s’ha recolzat en el secà cerealista, especialment l’ordi i el blat. Els horts vinculats als habitants del poble, alguns situats dins el terme de Pujalt, completen aquest paisatge d’aprofitaments agrícoles. La proximitat de Calaf situa Sant Martí dins l’entorn d’un centre històric de mercat. L’aprofitament de l’aigua i la proximitat entre camps, cases i riera completen la memòria dels treballs que sostenien la vida local.

Sant Pere Sallavinera reuneix diversos centres de poblament, entre els quals el poble de Sant Pere, la Llavinera i el sector de Boixadors. El castell de Boixadors té una història documentada des del segle XI i conserva una torre que destaca en el paisatge de l’altiplà. L’església de Sant Pere i les masies mostren una organització històrica en què cada nucli tenia una funció pròpia. La lectura del municipi exigeix distingir aquests llocs i evitar que el nom de la Llavinera es confongui amb qualsevol castell o parròquia del terme.

L’agricultura de secà, amb blat i ordi, ha estat la base tradicional de l’economia. Les granges de porcs i altres activitats ramaderes complementaren els conreus, mentre la vinya perdé la importància que havia tingut. També hi hagué petites empreses tèxtils, de fusta i de materials de construcció. Aquest entorn productiu relacionava les explotacions rurals amb els centres de serveis propers, especialment dins l’àmbit de l’altiplà de Calaf.

Santa Margarida de Montbui comprèn un territori que relaciona la Tossa, el nucli antic i els barris crescuts al costat d’Igualada. Les restes romanes i els conjunts medievals mostren una ocupació de llarga durada. El domini dels Cardona i els conflictes amb la vila reial veïna expliquen una part de la seva història senyorial. Durant el segle XX, l’expansió de la conurbació transformà profundament un municipi que abans es llegia sobretot des de les masies, els camps i els centres parroquials.

Els cereals, la vinya, els ametllers i les oliveres configuraven el paisatge de secà. Les relacions econòmiques amb Igualada han estat estretes: una part dels habitants treballava a les seves indústries i els intercanvis entre tots dos costats de l’Anoia tenien una llarga tradició, també marcada per tensions antigues sobre els mercats.

Santa Maria de Miralles ocupa la vall de la riera de Carme, coneguda aquí com a vall de Miralles. El castell és esmentat el 960 i articulà un territori de masies i petits centres religiosos. L’església de Santa Maria, al costat de la fortalesa, manté el record del nucli senyorial, mentre que el sector de Sant Romà esdevingué centre administratiu. Aquesta distribució ajuda a entendre un municipi sense una gran vila compacta i amb una història repartida entre diferents punts de la vall.

Els cereals, la vinya, els fruiters i els ametllers han tingut presència en l’economia agrícola. El comerç quotidià s’ha relacionat amb la Llacuna, dins una àrea d’influència més àmplia centrada a Igualada. Les masies, els camins i els recursos de la vall expliquen aquestes connexions de proximitat. Les ruïnes del castell i el temple del seu recinte aporten testimonis materials de l’antiga organització del territori, mentre la vall manté la memòria dels treballs agrícoles i de les comunicacions entre petits centres de poblament.

Vallbona d’Anoia és esmentada el 1184 i compartí durant segles els senyors del castell veí de Cabrera. El poble s’estengué entre l’església antiga i el camí ral, amb una forma allargada que es mantingué durant molt de temps. Al carrer Major es conserven cases pairals i la memòria d’establiments com l’antic hostal de Cal Pons. La carretera i el ferrocarril afavoriren després noves extensions, mentre els vessants i l’Anoia continuaven condicionant la disposició del nucli.

Els molins que aprofitaven el riu són documentats des del segle XI. Una de les transformacions més significatives fou la de Ca l’Alerd, convertit el 1909 en fàbrica de filats i teixits de cotó. La indústria guanyà pes davant l’agricultura, que conservà vinyes, ametllers i oliveres. Aquesta combinació d’energia hidràulica, manufactura i serveis de camí situa Vallbona dins el corredor econòmic de l’Anoia, en contacte constant amb els municipis de la vall.

Veciana és un municipi format per nombrosos llocs amb trajectòries diferents, molts dels quals no s’integraren en una mateixa administració fins al segle XIX. El castell de Veciana, relacionat amb els Balsareny abans del 1020, donà nom al conjunt. Segur, Montfalcó el Gros, Sant Pere del Vim i altres centres conserven testimonis d’aquesta diversitat. El Molí de la Roda, gran casal del principi del segle XVIII, recorda la residència dels barons de Segur i la seva influència sobre diverses poblacions.

El secà cerealista i les explotacions ramaderes han constituït la base econòmica del terme. Els molins fariners transformaven el gra i connectaven les masies amb els serveis de la vall. També s’explotaren intermitentment recursos com el lignit i el basalt.

El Bruc s’estén als vessants sudoccidentals de Montserrat i reuneix diferents sectors de poblament. La carretera oberta al darrer terç del segle XVIII entre Martorell i Igualada modificà les comunicacions i donà protagonisme a aquest pas. La memòria de les batalles de 1808 forma part de la història local, però els carrers, les cases i els horts permeten acostar-se també a la vida quotidiana. Sant Pau de la Guàrdia i diverses masies completen una història que desborda el poble principal.

La vinya i l’olivera tingueren un paper destacat en l’agricultura. Les argiles del terme afavoriren les bòbiles i la fabricació de teules, maons i altres materials de construcció. El trànsit per carretera impulsà allotjaments i restauració, en continuïtat amb antics serveis de camí com l’hostal de Can Maçana.

Els Hostalets de Pierola reuneix el nucli dels Hostalets, Pierola i diversos veïnats i masies. El castell de Pierola és esmentat el 963, mentre que el nom dels Hostalets apareix des del segle XVI. La proximitat del camí ral i un terreny més planer afavoriren el creixement d’aquest segon centre, format al voltant d’hostals. El 1868 hi passà la parroquialitat, una fita que mostra el canvi de pes entre el nucli antic de Pierola i el poble que acabà concentrant les funcions administratives.

La pagesia de secà, amb cereals, vinya, ametllers i oliveres, ha estat la base econòmica tradicional. Una farga confirmada el 1234 documenta l’existència antiga d’activitat menestral. Els hostals expliquen un altre vessant dels serveis, lligat als desplaçaments i als camins. Les relacions comercials amb Piera i amb l’entorn penedesenc completaren aquesta economia, que posteriorment incorporà indústria diversificada.

Els Prats de Rei conserva testimonis del Municipium Sigarrensis romà i d’un poblament anterior, documentat per les excavacions al nucli. La continuïtat medieval es reflecteix en la donació del lloc de 945 i en la carta de franquesa de 1188, que consolidà la vila reial. La torre de la Manresana i els altres nuclis del municipi amplien aquesta història més enllà dels carrers de la vila. Les restes antigues i l’arquitectura posterior mostren successives etapes d’ocupació del mateix territori.

El privilegi de 1188 incloïa mercat setmanal i fira, prova de la funció comercial dels Prats sobre el seu entorn. Els cereals han dominat els conreus, acompanyats de ramaderia i activitats de transformació agroalimentària.

Artés conserva un nucli antic enlairat, format al voltant del castell episcopal i de l’antiga església de Santa Maria. La vall apareix en documents dels anys 889 i 890 com a possessió de la seu de Vic, una vinculació que marcà la seva història senyorial. Els portals i les cases del turó recorden el recinte medieval. El creixement cap al pla canvià el centre de gravetat de la vila, amb la nova església parroquial inaugurada el 1912 i nous equipaments públics.

La vinya i el tèxtil han estat dos motors de l’economia artesenca. La parairia i els teixits de llana precediren les petites indústries cotoneres, que es desenvoluparen durant el segle XIX. Paral·lelament, la producció de vi impulsà destil·leries, caves i iniciatives cooperatives. Les activitats fabrils i el mercat consolidaren Artés com a centre de serveis dels pobles propers. Els carrers antics documenten l’escenari quotidià d’aquesta relació entre pagesia, manufactures i intercanvi.

Avinyó és el resultat de la unió de tres àmbits històrics: el terme del castell d’Avinyó, la quadra de Relat i la parròquia de Santa Maria d’Horta. La configuració municipal quedà consolidada durant el primer terç del segle XIX. Aquesta diversitat explica la presència de nuclis, masies i vies de comunicació amb trajectòries pròpies. El pont vell i l’església del poble són testimonis d’un territori de pas entre el Bages i el Lluçanès, articulat per les valls i les rieres.

L’agricultura de secà, amb cereals i vinya, convisqué amb els horts familiars i la ramaderia. La tradició tèxtil es concretà especialment en els teixits de cotó: a finals del segle XIX hi havia telers, i al voltant de 1910 es documenten fàbriques i molins fariners. Aquestes activitats transformaven recursos i generaven ocupació més enllà de les feines del camp. El mercat i els serveis del poble completaven les relacions econòmiques amb l’entorn rural.

Balsareny apareix documentat el 951 i es desenvolupà sota el castell que domina el Llobregat. El nucli antic mantingué muralles fins al segle XIX, mentre la carretera de Manresa a Berga afavorí expansions posteriors. Al peu de la fortalesa hi ha la captació de la séquia de Manresa, vinculada al permís de 1339 per portar aigua a la ciutat. Aquesta relació entre riu, castell i camins ajuda a entendre la posició estratègica del poble dins la comarca.

La industrialització modificà profundament el municipi amb fàbriques i colònies tèxtils com Vilafruns, el Molí, la Rabeia i Sant Esteve. La filatura i el teixit donaren feina als habitants i atreieren població de les pagesies veïnes i d’altres indrets. L’explotació de potasses afegí després un altre gran sector productiu. La tradició dels traginers recorda, al seu torn, els transports de mercaderies i les connexions comercials que travessaven Balsareny abans de la generalització dels vehicles de motor.

Cardona s’ha construït històricament entre el castell, la vila i la muntanya de sal. La fortalesa i la canònica de Sant Vicenç expressen el poder dels senyors que controlaren un recurs extraordinàriament valuós. Sota el recinte defensiu, els carrers i les places consolidaren una població amb funcions administratives i comercials sobre un territori extens. El paisatge salí no és només un element natural: les excavacions, els camins i els espais de treball hi han deixat una empremta inseparable de la història local.

La sal generà extracció, transport i intercanvis amb altres comarques. Durant el segle XX, l’explotació de potasses transformà encara més una economia que també tenia agricultura i activitat tèxtil. El mercat i la fira de Pentecosta completaven aquest paper d’atracció territorial, amb un origen ramader i una oferta que s’anà diversificant.

Castellbell i el Vilar presenta un poblament repartit entre el castell, el Vilar i els nuclis industrials de la vall del Llobregat. El Borràs, el Burés i la Bauma mostren com els centres fabrils acabaren articulant habitatges, serveis i nous espais col·lectius. El riu i els passos que el travessaven havien condicionat les comunicacions; amb la industrialització esdevingueren també recursos energètics.

La filatura i els teixits de cotó s’implantaren amb força a mitjan segle XIX. Les colònies combinaven fàbriques, canals, rescloses i cases per als treballadors, amb una vida quotidiana vinculada als ritmes de producció. La Bauma fou un dels centres d’aquesta activitat. Les crisis tèxtils del segle XX provocaren tancaments i canvis d’ús, però els edificis i les infraestructures hidràuliques continuen explicant l’origen de molts nuclis del municipi i les seves relacions comercials.

Castellgalí ocupa un emplaçament singular prop de l’aiguabarreig del Cardener i el Llobregat. El nom remet al castell d’en Galí, esmentat en una escriptura del 867. El nucli històric s’alçà sobre un turó, amb l’església de Sant Miquel i la casa senyorial com a referències. Les masies, els ravals i els vestigis romans de Boades i de la Torre del Breny completen una història de poblament que desborda les cases agrupades del poble.

Els cereals, les oliveres i la ramaderia formaven part de l’economia rural. La indústria incorporà una especialització singular amb la fàbrica de carbons elèctrics instal·lada el 1898, els productes de la qual es comercialitzaren amb el nom de Claret. L’empresa arribà a participar en mercats internacionals, fet que relaciona aquest petit municipi amb la modernització de l’enllumenat. La carretera, el ferrocarril i els dos rius contribuïren a aquesta combinació de recursos agrícoles, comunicacions i activitat fabril.

Fonollosa reuneix diferents centres històrics, entre els quals Fonollosa, Camps i Fals, acompanyats de ravals i nombroses masies. El lloc de Fonollosa és documentat des de principis del segle XI i estigué vinculat als dominis de la casa de Cardona. Les torres de Fals ofereixen un testimoni especialment recognoscible de l’organització defensiva i senyorial del territori. Les esglésies i les antigues cases mostren, però, que la vida local es repartia entre diversos punts dels altiplans i les valls.

El blat, l’ordi i els farratges han dominat els conreus, amb vinyes, oliveres i ametllers en altres espais. La cria de bestiar complementà aquesta base agrícola. Els molins i els camins connectaven les explotacions amb els nuclis de serveis, mentre les relacions laborals i comercials amb Manresa i Sant Joan de Vilatorrada ampliaven l’horitzó econòmic del municipi. Aquest paisatge de masies ajuda a entendre una economia distribuïda pel territori, amb una concentració urbana limitada.

Manresa es consolidà com a centre del Bages al voltant del Cardener, dels turons i d’una xarxa de camins i mercats. La ciutat és documentada el 889, i el mercat ja apareix en testimonis de finals del segle IX. La construcció de la séquia, iniciada al segle XIV, amplià l’aprofitament de l’aigua. L’expansió urbana i les comunicacions modernes transformaren els accessos, els espais fabrils i la relació entre el nucli antic, el riu i les estacions ferroviàries.

Els draps de llana, les adoberies, el cànem i altres manufactures precediren el gran desenvolupament industrial. El tèxtil i les activitats vinculades al transport convertiren la ciutat en un centre de producció i distribució d’abast comarcal.

Marganell s’estén per la vall de la riera del mateix nom, als vessants de Montserrat. La història del terme s’ha relacionat amb l’antic castell Marro i amb diversos centres religiosos de la muntanya. Santa Cecília de Montserrat conserva una presència monumental que ajuda a entendre aquesta vinculació, mentre les masies i els petits nuclis documenten una forma de poblament dispersa. Els camins cap al santuari posaren el territori en contacte amb pelegrins, excursionistes i visitants.

La pagesia combinava cereals, hortalisses, oliveres, ametllers i vinya, amb regadiu a les vores de la riera. L’elaboració de mató tingué una projecció comercial singular: es venia a Montserrat i també es distribuïa a Barcelona. Els productes dels horts i de les granges acompanyaven aquests intercanvis. L’hotel Colònia Puig representa un altre vessant econòmic, vinculat a l’allotjament i a l’atracció de la muntanya. Agricultura, alimentació i hostaleria formen així una història connectada amb Montserrat.

Monistrol de Montserrat es va desenvolupar al peu del massís, al costat del Llobregat i dels camins d’accés al santuari. El poble combina un nucli de carrers estrets amb espais de pas, fonts i infraestructures que salven el riu i el desnivell de la muntanya. La presència del monestir dins el terme municipal explica una part important de la seva projecció. Les comunicacions terrestres i ferroviàries modificaren els desplaçaments, però mantingueren el poble vinculat a l’accés a Montserrat.

El mercat té un origen documentat el 1226 i mostra una funció comercial anterior a la industrialització. A mitjan segle XIX, la filatura i el teixit de cotó guanyaren protagonisme, abans de diversificar-se l’activitat productiva. L’hostaleria i els serveis als visitants ampliaren aquest marc econòmic.

Mura es formà al voltant de Sant Martí, a tocar de la riera de Nespres. Els documents de Sant Llorenç del Munt i Sant Benet de Bages testimonien el poblament de la vall durant el segle X. El relleu accidentat condicionà un nucli compacte de carrers, passos coberts i cases de pedra, acompanyat de masies disperses. Després del creixement de l’època moderna, el municipi patí una llarga pèrdua de població durant bona part dels segles XIX i XX.

La vinya tingué una importància notable, recordada pels cups i les antigues destil·leries d’aiguardent. L’agricultura es completava amb treballs tèxtils: la parairia i els telers continuaren en petites fàbriques, i el 1782 es documenta un establiment amb torns i cardes per filar llana. Aquestes activitats vinculaven els habitants amb circuits de producció i venda més amplis que el poble.

Navàs reuneix nuclis amb històries diferenciades, des del poble crescut al Llobregat fins a Castelladral, Sant Cugat del Racó i altres centres rurals. La denominació antiga de Castelladral recorda el pes d’aquell nucli en l’organització del terme. Les parròquies, els castells i les masies expliquen un poblament que es repartia entre el Cardener i el Llobregat. El desenvolupament del nucli de Navàs alterà posteriorment aquest equilibri i concentrà una part creixent dels habitants, dels serveis i de l’activitat econòmica.

L’agricultura i la ramaderia han conviscut amb la industrialització de les riberes. Les fàbriques tèxtils i les colònies aprofitaven l’aigua i els nous transports, mentre els camps interiors mantenien els treballs del secà. La vista de Castelladral aporta una escena diferent del municipi i permet contrastar els antics centres de poblament amb el creixement industrial de la vall.

Sallent es desenvolupà al costat del Llobregat, amb un nucli antic i passos fluvials que relacionaven els dos costats de la vall. Les restes medievals i els edificis del poble mostren una història anterior al gran creixement industrial. El riu condicionava tant les comunicacions com el treball, i els canals i les rescloses n’ampliaren l’aprofitament. Durant els segles XIX i XX, les fàbriques i la mineria transformaren els espais urbans i el paisatge de l’entorn.

La fabricació de draps de llana precedí l’especialització en filats i teixits de cotó. La indústria cotonera es convertí en un sector fonamental i deixà edificis i instal·lacions hidràuliques al llarg del riu. A partir de 1933, l’explotació de potasses incorporà un nou motor econòmic i una altra forma d’alterar el territori.

Sant Feliu Sasserra es formà al voltant de l’església i dels camins del Lluçanès històric. La parròquia és esmentada el 946 dins la demarcació d’Oristà, de la qual el terme s’anà diferenciant durant el segle XI. La casa de la vila i els carrers recorden el paper administratiu que adquirí la població. Les masies i els espais de conreu completen una història que combina les funcions del nucli amb el treball distribuït pel territori.

Els oficis tingueren una presència destacada: el recompte de 1553 documenta paraires, ferrers, sastres, teixidors, mestres de cases i un hostaler. Aquesta diversitat mostra una economia que transformava productes i donava serveis a la població rural. L’activitat tèxtil mantingué una llarga continuïtat i es combinà amb les feines agrícoles. El mercat i la fira de Tots Sants expressen la dimensió comercial del poble, com a espai de trobada i d’intercanvi de productes de l’entorn.

Sant Fruitós de Bages conserva un nucli històric articulat al voltant de la parròquia, amb una església d’origen romànic modificada en èpoques posteriors. La séquia de Manresa i els cursos fluvials contribuïren a organitzar els recursos d’un territori de camps, camins i establiments productius, connectat amb la capital comarcal.

Durant el segle XIX i a principis del XX, el blat i la vinya tenien un pes destacat, juntament amb les hortes regades. La cooperativa agrícola creada el 1893 buscava millorar el rendiment dels productes i abaratir llavors, fertilitzants i queviures. L’organització col·lectiva de la pagesia mostra que la història comercial també passava pel proveïment i la venda compartits. Les manufactures i els serveis s’afegiren a aquest marc rural, mentre els antics centres religiosos conservaren la seva presència territorial.

Sant Joan de Vilatorrada cresqué a partir d’un antic centre parroquial al costat del Cardener. L’església de Sant Joan apareix documentada el 1020 i la seva sagrera constituí un nucli reduït durant segles. La formació dels barris moderns canvià aquesta escala, amb carrers nous i una parròquia inaugurada el 1908. La relació amb Manresa i amb el riu ajuda a entendre el pas d’un poblament rural a una població amb una forta expansió industrial i residencial.

Les fàbriques de Gallifa, Burés i Borràs s’instal·laren durant la dècada de 1850 i aprofitaren un sistema de canal i resclosa. La filatura i els teixits de cotó generaren ocupació i nous habitatges, transformant les relacions entre les masies i la ribera. El comerç i els serveis del poble acompanyaren aquest creixement. La diversificació posterior de les empreses i els nous espais industrials ampliaren una economia que havia començat a concentrar-se al llarg del Cardener.

Sant Mateu de Bages comprèn un territori extens articulat per la serra de Castelltallat i les valls que davallen cap al Cardener. Sant Mateu, Coaner, Salo i altres nuclis conserven trajectòries pròpies, amb castells, parròquies i grans masies. L’església i el castell de Sant Mateu són documentats el 983, mentre el conjunt de Coaner mostra una altra forma de concentració entre temple, torre i cases. La diversitat d’aquests centres és essencial per entendre la història municipal.

Els cereals, els farratges i la cria de bestiar han estat activitats bàsiques de l’economia rural. L’explotació de lignit i la indústria tèxtil de la Colònia Valls afegiren altres recursos, vinculats a les possibilitats energètiques i als transports. Les masies mantenien relacions de proveïment i venda amb els pobles de la vall.

Sant Salvador de Guardiola conserva diversos nuclis històrics i masies en un territori de contacte amb la plana de Manresa. El castell de Guardiola és documentat el 924 i el nom remet a una construcció de vigilància. L’església i les restes defensives recorden la funció d’aquell centre, mentre altres agrupacions mantenen la seva pròpia trajectòria. Els camins i els relleus, oberts visualment cap a Montserrat, ajuden a situar el municipi dins les comunicacions del sud del Bages.

Els cereals i la vinya compartiren el paisatge amb els boscos. La fil·loxera provocà l’abandonament de moltes vinyes, després ocupades per pinedes. La inauguració d’una fàbrica de teixits el 1922 mostra un canvi energètic important: l’electricitat permetia instal·lar indústria lluny dels grans rius. Les relacions laborals i comercials amb Manresa completaven l’economia local, amb habitants que hi treballaven o hi accedien a serveis. L’activitat industrial posterior amplià aquesta combinació de pagesia, manufactures i mobilitat quotidiana.

Sant Vicenç de Castellet deu el nom a la parròquia i al petit castell que domina la vall. El turó de Castellet conserva la torre i el santuari com a referències d’una història medieval, mentre Vallhonesta recorda un altre centre antic del terme. El poble modern adquirí una escala molt diferent durant el segle XIX, quan les obres ferroviàries i la implantació de fàbriques atreieren nous habitants. Els accessos i les comunicacions passaren a tenir un paper decisiu en el creixement.

La fàbrica Mercader, instal·lada el 1850, encetà una etapa de desenvolupament tèxtil que continuà amb altres empreses cotoneres. El ferrocarril facilitava la circulació de treballadors i mercaderies, en contacte amb els centres industrials del Bages i amb Barcelona. El mercat i els establiments de serveis acompanyaren aquesta expansió.

Santpedor conserva un nucli de carrers medievals, portals i places que testimonien la seva antiga importància dins el Bages. La carta de poblament concedida per Alfons el Trobador durant el segle XII establí mercat i fira. Aquests privilegis ajudaren a consolidar una vila amb relacions que ultrapassaven els límits del terme. Les cases vinculades a l’ús agrícola, els porxos i les esglésies mostren successives etapes de creixement, abans de les ampliacions urbanes contemporànies.

Els paraires i els teixidors de llana precediren les manufactures de seda i cotó. La vinya també impulsà destil·leries i exportacions, afavorides pel ferrocarril inaugurat el 1883. El Sindicat Agrícola de 1915 disposava de celler, molí, maquinària i caixa rural, una mostra del paper econòmic del cooperativisme.

Súria es va desenvolupar al voltant del Cardener, entre el nucli antic enlairat i les extensions que ocuparen la vall. El riu contribuí a articular els camins, els espais productius i les successives ampliacions. Durant la segona meitat del segle XIX, les fàbriques tèxtils atreieren famílies de les zones rurals veïnes. La crisi de la fil·loxera accentuà aquells moviments de població i modificà un paisatge que havia tingut una presència important de vinya.

La filatura i els teixits de cotó aprofitaven l’aigua i connectaven Súria amb els mercats manufacturers. Al segle XX, la descoberta i l’explotació de potassa introduïren una transformació econòmica encara més profunda. Les instal·lacions mineres i els nous habitatges s’afegiren al patrimoni industrial de la ribera.

Talamanca s’organitzà al voltant del castell i de l’església de Santa Maria, en una carena que domina les valls de l’entorn. La fortalesa és documentada el 967 i donà nom a un llinatge de cavallers. Després de la guerra de Successió, el casal del segle XVIII aprofità elements de l’edifici anterior. La parròquia romànica i les cases del poble completen un conjunt que permet seguir la continuïtat del poblament, malgrat els canvis de propietat i les pèrdues demogràfiques posteriors.

La vinya, l’olivera, els cereals i els llegums havien ocupat una part important de les terres treballades. Els molins fariners i els teixidors domèstics representaven activitats de transformació d’escala reduïda, sense una gran concentració fabril. Els productes agrícoles i els camins sostenien les relacions amb els pobles veïns.

El Pont de Vilomara i Rocafort reuneix dos centres amb una evolució diferenciada. Rocafort fou històricament el nucli principal, mentre el Pont era un raval més petit relacionat amb el pas del Llobregat. La industrialització alterà aquell equilibri i el poble del Pont concentrà població i serveis. El pont medieval, les esglésies i les masies recorden les etapes anteriors a l’expansió fabril i la importància de les comunicacions entre les dues ribes i els centres de l’entorn.

El 1841 es projectaren fàbriques de filats de cotó al costat del riu, que començaren a funcionar poc després. La producció, els tints i el transport de mercaderies connectaren el poble amb la indústria manresana. Les empreses atreieren treballadors de les pagesies properes i, més endavant, d’altres regions.

Avià conserva un paisatge històric articulat per masies i parròquies, entre les quals destaca Sant Vicenç d’Obiols. Aquest temple, documentat al segle X, conserva elements anteriors al romànic i una necròpoli excavada a la roca. La història del terme també està lligada als conflictes feudals del segle XII: el bisbe Arnau de Preixens hi promogué una fortificació per controlar les possessions de Guillem de Berguedà. Les esglésies i els masos expliquen un poblament distribuït pel territori, més enllà del nucli principal.

L’agricultura, la ramaderia i la transformació dels productes del camp van conviure amb els molins i, posteriorment, amb la industrialització del Llobregat. La colònia de la Plana és un dels testimonis d’aquest canvi, mentre que Cal Rosal constitueix un conjunt compartit amb Berga i Olvan. Per entendre el comerç local cal relacionar aquest món rural amb el treball fabril i les comunicacions fluvials i viàries, en un territori on els límits municipals travessen alguns dels conjunts industrials.

Olvan apareix documentat el 905, quan es consagrà la seva parròquia. L’església fou transformada repetidament, de manera que l’edifici conservat no equival al temple medieval inicial. Dins el terme també destaca Santa Maria de Valldaura, monestir fundat al segle XIII. El municipi combina aquest passat religiós i rural amb el desenvolupament d’un barri vinculat a la industrialització: el sector de Cal Rosal situat al voltant de l’antiga estació d’Olvan.

La fàbrica tèxtil de Cal Rosal, ubicada al terme de Berga, va atreure treballadors d’Olvan i afavorí habitatges i serveis a l’altra banda del Llobregat. El ferrocarril i l’estació van contribuir a concentrar-hi activitat comercial. Aquest procés complementà una economia de cereals, farratges i ramaderia. Els mercats d’Olvan i de Cal Rosal i la comercialització dels bolets formen part de la trajectòria d’intercanvis descrita per les fonts, en una trajectòria que uneix la producció del camp amb l’activitat de la vall industrial.

Bagà es desenvolupà sota el domini dels Pinós i conserva una trama urbana medieval organitzada al voltant de la plaça porxada. La vila fou un centre de la baronia i un punt de relació entre les valls de l’alt Berguedà. El mercat, regulat per ordinacions del 1257, ajuda a entendre la importància de la plaça: durant segles, aquest espai concentrà les transaccions abans que les botigues poguessin estendre’s per altres carrers del nucli.

El comerç de bestiar i de teixits s’associà a una producció menestral diversa. Filadors, teixidors i tintorers treballaven la llana, mentre que la forja i la torneria de fusta completaven l’activitat local. Al segle XVIII augmentaren les manufactures, inclosa la fabricació de mitges, i al XIX el cotó adquirí protagonisme. La successió de places, porxos i carrers permet llegir aquesta història d’intercanvi, anterior a la pèrdua de pes de la indústria tèxtil i al desenvolupament dels serveis vinculats a la muntanya.

Berga ha exercit una funció central al Berguedà, tant per les comunicacions com pels serveis i els intercanvis amb els pobles de la comarca. La seva història urbana quedà marcada pels conflictes dels segles XIX i XX, però també per l’expansió de les manufactures. La llana, treballada des d’època medieval, va perdre protagonisme davant el cotó durant el segle XVIII. Cap al 1790, Ramon Farguell desenvolupà la màquina de filar coneguda com a berguedana, relacionada amb aquesta transformació productiva.

L’activitat comercial es vinculà al treball tèxtil, als establiments d’allotjament i a l’abastament d’una població amb influència comarcal. El canal industrial i les instal·lacions fabrils ampliaren aquesta economia. La fàbrica de carburs començà a produir el 1899, aprofitant un salt d’aigua del canal, i diversificà una indústria que sovint s’associa només al cotó.

Borredà cresqué al costat del camí ral de Berga a Ripoll i de la parròquia de Santa Maria. Al començament del segle XV ja hi havia un hostal i una ferreria prop de l’església, serveis relacionats amb el pas de viatgers i animals. El nucli s’amplià quan fills de les masies s’establiren a la sagrera. El 1669, paraires i teixidors disposaven d’ordinacions gremials concedides per l’abat de Ripoll, fet que testimonia una organització artesanal consolidada.

La llana i els molins del Margançol expliquen bona part de l’activitat històrica. Entre aquests hi havia un molí draper vinculat als paraires, al costat de molins associats als masos del terme. El treball del bosc, la ramaderia i les serradores completaren aquesta base econòmica. El comerç quotidià s’ha relacionat amb els serveis locals i amb l’atracció de Berga per a altres compres. L’artesania i l’estiueig afegiren nous usos a un poble que manté visibles els carrers del seu creixement menestral.

Capolat presenta un poblament de masies i antics centres parroquials escampats pels altiplans i les cingleres. El castell formà part dels dominis dels Cardona, i la dependència eclesiàstica de la Vall de Lord reforçà els vincles històrics amb el Solsonès. Sant Martí de Capolat, Coforb i Taravil expliquen aquesta organització territorial. Els temples conservats incorporen reformes de diferents èpoques, mentre que grans masies com el Puig o Trasserra mostren ampliacions que reflecteixen la continuïtat de l’explotació rural.

La fusta, els cereals, els farratges i la cria de bestiar han estat les bases econòmiques documentades del municipi. En aquest context, la història del comerç no correspon a una gran plaça mercantil, sinó a la sortida de productes forestals i agropecuaris i als serveis necessaris per mantenir les explotacions. Els veïnats de Coforb i Taravil i les grans cases de pagès conserven la memòria d’aquesta ocupació del territori, organitzada al voltant de terres, parròquies i explotacions familiars.

Casserres s’organitzà al voltant del castell i d’un carrer que l’unia amb l’església de l’Àngel Custodi. Aquest eix donà lloc al carrer Major i a la plaça de la Creu, on es conserven cases transformades durant els segles XVII i XVIII i alguns elements anteriors. La vila conserva així el rastre d’un creixement urbà vinculat a la població rural del terme, molt abans de l’expansió de les colònies industrials a tocar del Llobregat.

La ramaderia, els cereals i els farratges constituïren una base econòmica que, des del segle XIX, es combinà amb la indústria tèxtil. El Guixaró i l’Ametlla de Casserres, coneguda també com a colònia Monegal, en són testimonis. La producció fabril exigia força hidràulica, habitatges i serveis, mentre que el nucli continuava concentrant espais de relació i abastament.

Castell de l’Areny conserva una organització territorial de petits nuclis i masies entre les valls de la Clusa i de Vilada. El lloc formà part de la baronia de la Portella. Tot i el topònim, les fonts consultades no permeten situar amb certesa les restes d’un castell. El poble s’agrupa entorn de Sant Vicenç, temple d’origen romànic molt modificat que conserva una porta amb ferramenta antiga. Sant Romà de la Clusa constitueix un altre centre històric del municipi.

Els boscos i els prats han condicionat una economia de muntanya, amb conreus d’ordi i farratge i cria de bestiar. La dispersió dels habitatges i les dificultats de comunicació ajuden a entendre que els intercanvis es relacionessin amb les explotacions rurals i els pobles accessibles de la rodalia. A la vall de la Clusa, l’església de Sant Romà, de nau única i absis romànic, acompanyava un poblament disseminat en masies. Els conreus i la cura dels ramats vinculaven aquests habitatges amb els camins de sortida cap a les valls veïnes.

Castellar de n’Hug conserva un nucli antic agrupat al voltant de Santa Maria, als peus de l’emplaçament de l’antic castell. Les fonts del Llobregat i les pastures de muntanya formen part del seu entorn històric. La ramaderia tingué un pes destacat, mentre que els conreus es concentraven a les zones més favorables. El poble i els veïnats del terme reflecteixen aquesta ocupació del territori, anterior a l’arribada d’una instal·lació industrial de dimensions molt diferents.

La fàbrica de ciment del Clot del Moro, inaugurada el 1904, convertí una part del municipi en un centre de producció i transport de materials. El complex aprofitava el pendent per organitzar el procés industrial i va funcionar fins al 1975. Les escenes de càrrega i de l’interior fabril expliquen una economia que connectava el Berguedà amb altres mercats. La transformació posterior en Museu del Ciment permet visitar aquest passat. El recinte pertany a Castellar de n’Hug, encara que s’hi accedeixi sovint des de la Pobla de Lillet.

Castellar del Riu reuneix les antigues parròquies de Castellar, Espinalbet i Llinars en un territori de masies, boscos i cingleres. La història dels seus sectors no és uniforme: Castellar i Espinalbet es relacionaren amb el comtat de Berga, mentre que Llinars mantingué vincles amb la Vall de Lord i els Cardona. Aquesta darrera població havia tingut municipi propi fins al segle XIX. Les esglésies i els camins testimonien una ocupació dispersa, més que no pas un únic centre urbà compacte.

Les pastures, els farratges, l’ordi i la ramaderia formen la base econòmica descrita per les fonts. Al segle XIX, les mines de carbó del coll de l’Oreller motivaren també una petita infraestructura ferroviària, avui desapareguda segons la referència consultada. El comerç s’ha de llegir en relació amb aquestes produccions i amb els serveis als nuclis rurals.

Cercs es transformà profundament amb la mineria, el tèxtil i les comunicacions de la vall del Llobregat. Al poblament d’origen medieval s’afegiren colònies vinculades a l’extracció de carbó, com Sant Corneli, Sant Josep i la Consolació. Aquesta última disposà d’habitatges, magatzems, tallers i serveis per als treballadors. Les instal·lacions conegudes històricament com a mines de Fígols no s’han d’assignar automàticament al municipi actual de Fígols: el conjunt de la Consolació es troba a Cercs.

El carbó s’havia de transportar, classificar i distribuir, i aquest circuit connectava les mines amb el ferrocarril i amb els consumidors industrials. Economats i altres serveis completaven l’activitat de les colònies. La vall també acollí molins i fàbriques que aprofitaven l’aigua. La construcció de l’embassament de la Baells, inaugurat el 1976, alterà radicalment aquest paisatge i obligà a traslladar poblacions.

Fígols té una història vinculada al castell, documentat al segle XI, i a un poblament escampat pels vessants de la serra d’Ensija i de Peguera. El castell de Peguera i el poble situat sota el seu roc constituïren un altre centre important del terme. La documentació sobre castlans i senyories ajuda a explicar aquesta xarxa medieval, mentre que les cases i les ruïnes conservades mostren una ocupació adaptada a les condicions de l’alta muntanya.

L’aprofitament del bosc, les pastures i la ramaderia coexistí amb una agricultura limitada, centrada en cereals i farratges. La mineria del lignit introduí noves instal·lacions i transports, especialment a l’entorn de Peguera. Aquest treball connectava el territori amb la demanda energètica industrial. Cal distingir-lo de les colònies mineres de Cercs, també anomenades «de Fígols» en moltes referències històriques.

Gironella s’estengué al costat del Llobregat, amb un nucli fortificat i un pont que ja es trobava en construcció al final del segle XIV. L’incendi provocat per les tropes carlines el 1839 destruí bona part de la població i obligà a reconstruir-la. El creixement posterior canvià la relació entre el nucli antic, els passos sobre el riu i els nous espais industrials.

La industrialització tèxtil desenvolupà colònies com Cal Metre, Cal Bassacs i les de Viladomiu, que associaven producció, residència i serveis. El comerç de la vila s’inscriu en aquest entorn obrer i en els intercanvis amb la rodalia. Les fires comercials i d’artesania documentades al segle XX prolonguen aquesta funció d’encontre.

Gisclareny conserva un poblament de veïnats i masies repartits entre les valls del Bastareny i del riu de Saldes. Documentat al segle XI, el lloc estigué vinculat a la baronia de Pinós. Les esglésies del Roser, Sant Miquel de Turbians i Sant Martí del Puig expliquen diferents centres de la vida local. Més que un poble compacte, el terme presenta agrupacions disperses, adaptades al relleu i a la distribució de les terres aprofitables.

Els boscos i les pastures han tingut un pes determinant, amb explotacions agrícoles petites i una ramaderia lligada al territori. Els molins del Bastareny permeten afegir-hi la transformació dels cereals i altres usos de l’energia hidràulica. El molí del Puig, pròxim al pont i a la masia del mateix nom, és un testimoni d’aquesta economia. La circulació de persones i animals per aquests passos formava part de la vida quotidiana d’un territori on la producció estava repartida entre petits nuclis i explotacions.

Gósol s’estengué des del recinte del castell cap al poble situat a la vall. Les ruïnes del turó conserven rastres de carrers, habitatges i de l’antiga església, mentre que el temple parroquial del nucli nou fou consagrat el 1892. El domini dels Pinós i la carta de franqueses del 1273 formen part d’aquesta trajectòria medieval. La seva pertinença a la província de Lleida conviu amb uns vincles històrics i territorials que expliquen la integració al Berguedà.

La ramaderia, els formatges i els conreus de muntanya, com les patates i els farratges, sustentaren els intercanvis locals. A començament del segle XX, noms de cases com Cal Fideuer, Cal Xocolater o Cal Sabater recordaven activitats de transformació i serveis. L’estada de Picasso el 1906 afegí després una dimensió cultural a la projecció del poble, complementària de la seva història pagesa i menestral.

Guardiola de Berguedà adquirí protagonisme per la seva posició a la confluència de vies i valls de l’alt Berguedà. La història del municipi reuneix poblacions antigues com Brocà i Gavarrós i el patrimoni de Sant Llorenç prop Bagà. El nucli de Guardiola cresqué en un context de millora de les comunicacions i de transformació industrial. La configuració municipal canvià al segle XX, i Sant Julià de Cerdanyola recuperà la independència el 1993.

La mineria, el ferrocarril i l’aprofitament hidroelèctric ajudaren a diversificar l’economia. El trànsit per la carretera que travessava el poble afavorí establiments comercials i serveis als viatgers, abans de la construcció de la variant del 1992. Les fires i el mercat completen aquesta funció d’intercanvi entre poblacions de muntanya. Les turbines i l’escena d’un traginer amb animals carregats documenten dues formes diferents de treball: la producció energètica i el transport de mercaderies, anteriors a les transformacions que introduïren els vehicles de motor.

L’Espunyola reuneix diferents antics centres parroquials, en una zona de contacte històric entre els dominis de Berga i de Cardona. El castell és documentat al segle X i conserva parts del casal i de les torres, transformades al llarg del temps. La seva antiga església de Sant Climent acabà arruïnada. Altres sectors del municipi, com el Cint i Correà, expliquen una trajectòria territorial que no es pot reduir a un únic nucli urbà.

La distribució de masies i terres de conreu defineix una economia rural, relacionada amb les valls de les rieres de Clarà i de Navel. Els edificis religiosos, els masos i els camins connectaven aquest poblament disseminat. La presència històrica d’una hospitalitat al santuari dels Torrents, documentada al segle XIV, aporta un testimoni de l’acollida de persones en trànsit. L’estructura de petits centres i masies dona sentit a aquests intercanvis territorials. Els Torrents, el Cint i l’entorn del castell formen part d’una xarxa rural que combina residència, producció i camins de comunicació.

La Nou de Berguedà s’assenta en un territori de boscos i relleus accidentats, entre la vall del Llobregat i el Catllaràs. La parròquia de Sant Martí i les masies del terme constitueixen referències del poblament històric. Al final del segle XIX s’hi afegí el santuari de Lurda, construït entre el 1880 i el 1885 després d’una primera capella. El conjunt incorporà espais d’acollida i una cova, seguint el model devocional de Lorda de Bigorra.

L’agricultura limitada als terrenys aprofitables, els farratges, l’ordi i la ramaderia expliquen la base econòmica rural. Els boscos i les pastures ocupen una part considerable del terme. La conca de lignit de la Nou i del Catllaràs introduí també una dimensió minera, avui històrica segons la font consultada. El santuari aportà desplaçaments de pelegrins i necessitats d’allotjament i serveis.

La Pobla de Lillet es consolidà com una vila de la vall del Llobregat, amb un creixement afavorit per les franqueses concedides per Ramon d’Urtx i Hug de Mataplana el 1297. El nucli i els ponts mostren la importància dels passos sobre el riu. A l’entorn hi ha testimonis anteriors, com el monestir de Santa Maria de Lillet i l’església de Sant Miquel, que expliquen una història territorial més àmplia que la del poble emmurallat.

La producció de teixits de llana adquirí una importància notable durant el segle XVIII i contribuí al creixement de la població. Al treball manufacturer s’afegiren serveis, allotjaments i fires relacionades amb el bestiar i els productes agrícoles. Aquest món d’intercanvis es prolongà amb nous usos industrials i turístics durant els segles XIX i XX. Cal mantenir una distinció territorial: la fàbrica de ciment del Clot del Moro, molt vinculada a les comunicacions de la vall, pertany a Castellar de n’Hug i no al terme de la Pobla.

La Quar conserva un paisatge de masies, santuaris i antigues jurisdiccions senyorials. El monestir de Sant Pere de la Portella, fundat entorn de l’any mil, esdevingué un centre religiós i patrimonial destacat. La baronia de la Portella s’estenia també per altres termes del Berguedà. Santa Maria de la Quar, enlairada sobre una mola rocosa, passà de parròquia a santuari i fou transformada en diverses etapes, mentre que Sant Maurici assumí funcions de centre administratiu.

El bosc, els cereals i la ramaderia expliquen una economia dispersa, associada a les masies i als recursos de les valls. A les Heures, prop de la riera de Merlès, el conjunt de cases i les terrasses de conreu mostren un altre espai de treball del terme. Els molins i els ponts ajudaven a transformar productes i a comunicar les explotacions. La història comercial s’inscriu en aquests circuits rurals, en un territori on l’organització senyorial i religiosa coexistia amb el treball quotidià de les explotacions i amb els desplaçaments entre petits centres de població.

Montclar s’agrupa al voltant d’una plaça situada al llom d’una serra. L’església de Sant Martí, d’origen romànic i amb reformes posteriors, i la casa coneguda com el Castell són referències d’aquest petit nucli. La parròquia apareix documentada al segle XII, i el domini del lloc passà per diferents mans al llarg de l’edat mitjana. Fora del poble, les masies i els conreus expliquen un poblament estès pel territori.

El Firal dels Reis constitueix un testimoni especialment clar de la història comercial local. Inicialment se celebrava a la plaça, on els camins reunien ramaders i bestiar, i posteriorment canvià d’emplaçament. La documentació municipal recull la tradició al segle XIX i la seva continuïtat com a trobada social i d’intercanvi. La cria d’animals i els cereals aportaven la base productiva del terme.

Montmajor conserva restes del castell medieval, relacionat amb els dominis de Guillem de Berguedà i, posteriorment, amb altres senyories. El terme reuneix antics nuclis i parròquies, com Sorba, el Pujol de Planès i Correà, i comprèn també enclavaments separats del sector principal.

El mercat creat el 1929 és una referència fonamental del comerç de Montmajor. La font consultada el descriu com un punt d’intercanvi especialment vinculat a la pagesia, en relació amb el mercat comarcal de Berga. Les masies, els conreus i la ramaderia expliquen aquesta orientació. Als sectors muntanyosos, l’explotació del bosc i les infraestructures per transportar fusta introduïren altres formes de treball.

Puig-reig es desenvolupà al costat del Llobregat i d’un castell documentat al segle X, que dominava el camí de Manresa a Berga. Les ampliacions medievals inclogueren muralles, església i un petit nucli de població. El territori conserva també el passat de Merola i altres assentaments rurals. Aquest paisatge canvià de manera decisiva amb la industrialització del riu, que transformà el volum de població i la distribució dels habitatges.

Durant el darrer terç del segle XIX i a l’inici del XX es crearen colònies com Cal Prat, Cal Pons, Cal Marçal, Cal Vidal, Cal Riera i l’Ametlla de Merola. La producció cotonera anava associada a energia hidràulica, residència obrera i serveis d’abastament. El comerç del poble s’ha d’entendre en relació amb aquest conjunt fabril i amb les comunicacions de la vall.

Sagàs presenta un poblament de masies i petits agrupaments, entre els quals destaquen el nucli de Sant Andreu i la Guàrdia. L’església de Sant Andreu conserva una estructura romànica de tres naus i tres absis, molt transformada al llarg dels segles i restaurada posteriorment. La seva història està vinculada al monestir i a la baronia de la Portella. Altres temples, com Santa Margarida o Sant Martí de Biure, completen una xarxa de centres religiosos distribuïts pel terme.

Els cereals de secà, els farratges i la ramaderia expliquen l’orientació productiva documentada del municipi. Les pinedes i rouredes han estat un altre recurs econòmic. La vida local també es desplaçà cap a la carretera de Gironella a Prats de Lluçanès, on sorgiren agrupacions com el carrer de Bonaire. El comerç s’inscriu en aquesta relació entre explotacions rurals, vies de pas i serveis. Les restauracions de Sant Andreu, especialment les del segle XX, han permès recuperar la lectura d’una arquitectura medieval molt alterada durant les èpoques posteriors.

Saldes reuneix nuclis i veïnats als vessants del Pedraforca i de la serra d’Ensija, entre els quals hi ha Maçaners, l’Espà i Feners. El castell i la parròquia de Sant Martí testimonien el seu passat medieval. La vall de Gresolet, amb boscos i santuari, forma un altre àmbit històric del municipi. Cases amb balconades de fusta i grans volades de teulada reflecteixen l’adaptació del poblament a les condicions de muntanya.

Les pastures, els petits conreus de patates i farratges i els recursos forestals van conviure amb la mineria del carbó. L’extracció de lignit tingué un pes important al segle XX i vinculà el treball local al consum energètic de la central tèrmica de Cercs. Aquest cicle no s’ha de descriure com una activitat vigent. El comerç i els serveis es relacionen també amb els desplaçaments per la vall i amb l’excursionisme.

Sant Jaume de Frontanyà conserva una església romànica de dimensions destacades en relació amb el petit nucli que l’envolta. El passat de la comunitat religiosa i les masies de la rodalia explica un centre històric que no es mesura només pel nombre de cases agrupades. El terme, de relleu muntanyós i extensos boscos, mantingué un poblament dispers i patí una forta reducció d’habitants al llarg del temps.

La documentació medieval recull una societat amb pagesos, teixidors, paraires, fusters, ferrers i moliners. Els molins i les serradores transformaven cereals i fusta, i connectaven els recursos locals amb les necessitats de consum i intercanvi. La ramaderia i els conreus de farratge completaven aquesta base productiva. El tancament de les antigues instal·lacions reduí el pes industrial, mentre que l’arquitectura romànica i el paisatge afavoriren les visites.

Sant Julià de Cerdanyola recuperà la independència municipal el 1993, després d’haver format part de Guardiola de Berguedà durant bona part del segle XX. El poble conserva carrers irregulars i cases de pedra agrupades al voltant de la parròquia. El seu territori s’estén pels contraforts del Catllaràs i per petites valls tributàries del Llobregat. Les referències medievals i la història de l’església expliquen un assentament molt anterior a aquests canvis administratius.

La mineria del carbó va influir en l’ocupació i en els moviments de població, al costat d’una agricultura limitada pel relleu i d’una ramaderia de dimensions reduïdes. Els molins documenten l’aprofitament de l’aigua per transformar productes i prestar serveis. Després de la davallada de l’activitat extractiva, una part del treball es relacionà amb altres sectors i municipis de la rodalia. L’estiueig i les segones residències introduïren noves demandes de serveis.

Santa Maria de Merlès s’organitza al voltant de la riera i d’antigues parròquies, amb un poblament majoritàriament disseminat. Les agrupacions de cases de Santa Maria i de Sant Martí són dos centres d’un territori de masies. Algunes pairalies, com la Cortada, conserven edificis medievals transformats als segles XVII i XVIII. Les esglésies i els camins expliquen una ocupació del territori que combina la proximitat de l’aigua amb l’explotació de les terres dels voltants.

La producció pagesa i ramadera constitueix una base per entendre els intercanvis locals. La història demogràfica recollida per la font també mostra la incidència de l’activitat tèxtil durant el primer terç del segle XX. Aquestes ocupacions connectaven masies i petits nuclis amb altres centres de treball i de compra. La Cortada, amb una torre medieval i reformes modernes, exemplifica la llarga trajectòria de les pairalies que organitzaven una part important de la vida rural i de les relacions econòmiques del terme.

Vallcebre s’estén per una vall elevada, emmarcada per cingleres i pels vessants de la serra d’Ensija. Les parròquies de Santa Maria i de Sant Julià de Fréixens formaren part de l’organització històrica del territori, relacionada amb el castell de Peguera. El nucli principal i nombrosos veïnats i masies expliquen una ocupació disseminada. L’edifici modern de Santa Maria substituí un temple que havia estat declarat en ruïna, mostra de les transformacions del patrimoni local.

La mineria del lignit, desenvolupada al segle XIX, alterà una economia de ramaderia, cereals, patates i aprofitament forestal. L’extracció de carbó i les activitats associades afavoriren canvis demogràfics, mentre que la fusta mantingué un paper productiu. Els intercanvis s’han de relacionar amb aquestes activitats i amb els serveis a una població de muntanya.

Vilada s’assenta a la vall del Margançol, en un territori de masies i antics camins entre Berga i les terres orientals del Berguedà. El castell de Roset i les esglésies de la rodalia testimonien el seu passat medieval. El nucli i la població experimentaren canvis vinculats a les activitats manufactureres, amb una expansió notable al segle XIX.

La indústria dels paraires tingué continuïtat en petites empreses tèxtils. Aquesta activitat donava feina a habitants del poble i de l’entorn, mentre que el mercat de Vilada atreia també població de municipis veïns, segons la font consultada. L’aprofitament del bosc i els recursos rurals completaven l’economia. L’estiueig i les excursions introduïren nous serveis d’acollida. Més endavant, l’embassament de la Baells modificà una part del paisatge de la rodalia i afegí altres usos recreatius, sense substituir tota la trajectòria de treball i intercanvis anterior.

Viver i Serrateix reuneix la història del castell de Viver i la del monestir de Santa Maria de Serrateix, amb masies i centres parroquials disseminats. El castell medieval fou transformat amb el temps, i la seva casa donà lloc a l’antiga Vilanova. El monestir articulà una altra àrea de poder i de propietats. Aquest passat ajuda a entendre un municipi format per diferents sectors, sense reduir-lo a un sol poble compacte.

Els cereals de secà, la vinya, el bosc i els molins constituïren un sistema productiu divers. Les tines i premses recorden la importància històrica del vi, mentre que la ramaderia ovina alimentà una activitat llanera que encara disposava de telers a començament del segle XIX. El comerç es relacionava amb aquestes produccions i amb la transformació dels productes agrícoles. Els molins del terme, com el de Vilajussana, permeten completar aquesta lectura amb la transformació dels cereals i l’aprofitament de l’aigua.